BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

CASINO de Martin Scorssese

Un conte de fades sanguinari i cruel, on ens claven una autèntica pallisa amb pals de ferro que ens rebenten.

La fàbrica dels somnis era la definició del cine que feien els nostres avis, fins i tot els nostres pares. Els que tenim més de 30 anys ens podem considerar fills de la generació audovisual, la qual va començar amb el VHS i segueix el seu ascens imparable amb la webcam, l’últim dels cims assolits. I encara l’últim dels últims pot ser youtube. Els que tenim més de 30 anys podem definir el cine com l’art de fer contes de fades gegantins per més cruents i cruel que puguin semblar.

Perquè Casino és un conte de fades dins la monstruosa realitat de Las Vegas. Una trama impecable propera a la perfecció malgrat que sigui una trama embolicada. Les trames embolicades fan pensar i el guió de Casino és EL guió, el demés són punyetes. Casino és un conte de fades exigent per a l’espectador que acaba plenament recompensat i ¿satisfactòriament? remogut. L’espectador resta angoixat més enllà del final.

Casino és un conte de fades perquè descriu un passat, imaginat o no, però ben proper a la vida real que coneixem. El que fa por de Casino és que pugui ser real, fins i tot que ens pugui passar a nosaltres. Aquest conte de fades utilitza el present real i el ridiculitza. A la pel·lícula podem sentir: “Las Vegas es hoy Disneylandia”. Els personatges que surten a Casino els podem imaginar a la vida real? I tant. Però Casino ho disfressa tot amb una gegantina història d’imparable descens als inferns on apareixen diners, poder, sexe i desesperació. Què fer? Ens ho creiem o no? Els contes de fades sempre són mentides. Per això ens agraden tant.

Fins i tot la música és un personatge a Casino. Un personatge entranyable que ho va lligant tot d’un mode envolvent i acompanya la trama com un actor més. Els contes de fades sempre van envoltats de músiques envolvents que ens embriaguen.

El final no aconsegueix fer desapareixer l’angoixa. Tot el que ha passat ens diuen que en realitat no ha passat. Sí, és clar, però restem angoixats. Per això Casino és un conte de fades perquè Martin Scorsesse ens vol fer creure que el que passa a Casino ja no passa avui. I aconsegueix fer creure ambdues coses: que la realitat és la de Casino, però ara ja no. És un conte de fades, salvatge i brutal, però un conte al cap i a la fi.

M’agraden els adjectius. Robert de Niro en el seu paper de Sam Rohnstein està estratosfèric, galàctic, sublim i descomunal. Grandiós. A Casino Robert de Niro és un Deu de la interpretació. Tot actor hauria de voler ser Robert de Niro a Casino.

I Joe Pesci està senzillament estel·lar.

Menció a part per a Sharon Stone que tothom recorda quan es va obrir de cames a Instinto Básico. Mirant Casino descobrim una nova Sharon Stone, descobrim una monumental actriu digne de reconeixement i lloances. El seu personatge és difícil, imprevissible, subjecte a tot tipus de canvis. Ella s’adapta perfectament al seus nous rols i Scorsesse la fa brillar des de tots els angles possibles. A Casino la veiem des de tots els punts de vista: guapa, pèrfida, llesta, desagradable, traidora, etc. Impressionant.

Hi ha contes de fades les formes dels quals podem qualificar de màgics com les joies de Miyazaki El viaje de Chihiro o El castillo ambulante; hi ha contes de fades entranyables com Paris, Texas; humorístics com La vida de Brian; deliciosos i brillants com Down by law de Jim Jarmusch. I hi ha contes de fades com Casino, on ens claven una autèntica pallisa amb pals de ferro que ens rebenten.

sergi borges


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.