Mu, pastures i vaques als Pirineus

Aquesta és la història d’uns sanfermines improvisats i insòlits que van tenir lloc al peu del Costabona, un cim del Pirineu gironí, la tarda de dissabte. El J., la T., el M. i jo havíem deixat el cotxe al peu de la pista forestal que va d’Espinavell a Setcases i havíem fet cap a un dels tres refugis lliures que es troben al peu del Costabona. La idea era fer-hi nit i l’endemà fer cim. El primer que vam fer després de deixar les coses al refu va ser organitzar una partida d’abastiment de llenya pels bosquets dels voltants – tot i que és octubre la temperatura baixa força quan surten els estels. Després de fer un primer viatge amb les branques agafades com bonament podia i clavant-me branquillons per tot arreu me’n vaig adonar que al costat de la llar de foc hi havia un sac gros. Vaig pensar que m’aniria força bé per carregar la llenya i me’l vaig endur.

Costabona2

Un dels tres refugis del Costabona i el cim al fons

Al llindar del bosc em vaig trobar amb la T. i totes dues ens en vam adonar que ens seguia una vaca. Mugia i ens seguia. Ens en vam allunyar pensant que defensava algun vedell o alguna cosa i vam enfilar bosc amunt entre els arbres. I la vaca ens seguia. Ja en aquell moment ens va donar una mica de mal rotllo, perquè no és un comportament normal. Allà al bosc ens vam topar amb el J., que havia aplegat un bon feix. I a tots tres ens va semblar que la vaca desistia i marxava. Vam omplir el sac de llenya i jo el vaig agafar. Vam decidir fer una mica de volta per esquivar les vaques en general, que amb els mugits de la primera s’havien alterat una mica i ens feien més cas del que seria normal. En sortir del bosc i endinsar-nos al prat per dirigir-nos cap al refugi va tornar a fer acte d’aparició la primera vaca però ara ja no anava sola. Baixava d’entre els arbres mugint cap a nosaltres i acompanyada d’unes amigues. Vam accelerar el pas. I llavors, totes les altres vaques que estaven escampades pel prat i que ja havien començat a caminar cap a nosaltres van començar a córrer mugint com boges. Les que baixaven del bosc també van començar a córrer. A córrer! Des de dos flancs diferents, i el millor de tot és que me’n vaig adonar que corrien cap a mi. I tot i que el meu inconscient tenia claríssim que les vaques són inofensives tampoc se m’escapava que un ramat sencer al galop podria llençar-me a terra i trepitjar-me –sense ànims de fer mal però una vaca és un bitxo prou gros, i ja no diguem mig centenar. Quan ja les tenia quasi a tocar se’m va il·luminar el cervell: és el puto sac! I el vaig llençar i vaig arrencar a córrer cap al refugi, que es trobava a uns 20 o 30 metres. En arribar a la porta em vaig girar per contemplar com el ramat havia envoltat completament el sac de llenya. Llavors, l’M., que s’havia quedat tallant troncs a la porta i havia contemplat l’escena de lluny hi va caure. – És que és un sac de pinso. Es devien pensar que els duies menjar! -va dir tan tranquil.

La mare que les va parir! – vaig exclamar.

Però la cosa no s’acaba aquí. Perquè als cinc minuts, en adonar-se que allò no era menjar, es van tombar i van venir totes cap al refugi, com a demanar explicacions. I allà s’hi van estar una bona estona, envoltant-nos i avançant a poc a poc (això sí és més típic en vaques i ja m’havia passat en diverses ocasions). No va ajudar que els meus companys es posessin a dinar al sol.

IMG_0034

IMG_0032IMG_0036

Aquesta marró va ser la darrera en marxar. Es veu que ens va agafar afecte perquè va trigar dues hores ben bones en desistir…

IMG_0048

IMG_0049

L’endemà ens vam llevar i vam fer el cim sense problemes – ningú no ens va confondre amb un sac de pinso.

IMG_0120

La nena del pou

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*