Rates de Barcelona

L’altre dia era a casa d’uns amics [uns bons amics que m’acullen de tant en tant al seu jardí al peu de Collserola, cosa que s’agraeix amb aquestes calorades. També hi fa calor, sobre la Ronda, però hi corre l’aire i la temperatura baixa tres o quatre graus. El meu pis de Nou Barris sembla estancat en una bombolla de 31oC. I és Nou Barris. Endinseu-vos a l’Eixample, si goseu]. Dos dies abans, tot sopant, havíem vist una cosa peluda córrer esperitada per la barana i enfilar-se a un arbre. “Un esquirol?”, ens vam plantejar, innocents de nosaltres, “o una rata?”.  I la cosa va quedar aquí.

En aquesta ocasió, paràvem taula al porxo poc abans del capvespre, quan ella em diu, tranquil·lament:

-Recordes el dubte que teníem si allò de l’altre dia era un esquirol o una rata? Doncs era una rata. N’estic veient una ara mateix a l’arbre del veí. No, dues…. Tres….

-Quatre… –afegeixo jo, i ja deixem de comptar, l’arbre n’és ple. Rates negres amb la cua llarga, passejant entre les branques i menjant-se les llavors entre les fulles.

Poc després ja tan sols n’intuïm les siluetes en la penombra. Aviat, sopant, tan sols en sentirem la fressa.

-No sabia que les rates pugessin als arbres!  Les rates pugen als arbres? – és evident que sí. Però, per sort, sempre ens queda el wifi, un mòbil i sant Google. Escric “rates” i “arbres” i ja em surt l’opció automàticament de “Barcelona”. Mala senyal. Enllaços a articles diversos de diaris. Són de l’estiu passat. Titulars de l’estil “les rates de Barcelona han començat a fer niu als arbres”. Sí, amics, ja no són tan sols les simpàtiques cotorretes verdes les que sentim fent soroll entre el fullam. Al capvespre, a l’abric de la penombra, el que sentiu podrien ser rates. Hi ha mil entrades a blocs parlant-ne.

rata-18

I al porxo dels meus amics, sopar amb espectacle – sonor, en la foscor ja no es veuen. Però hi són. I ben a prop, a uns 4 metres de distància del nostre porxo. La meva amiga es comença a posar nerviosa. Tanquem finestres. Comprovo que la de la meva habitació ja era tancada.

-Demà mateix faig posar mosquiteres! – exclama- . I vaig a buscar dos o tres gats més – el resident jau tranquil·lament al jardí, marcant-se un Rajoy i mirant cap a una altra banda, com si res. No el culpo, està en clara inferioritat numèrica.

Llegim alguns dels articles que trobem per Internet, la meva amiga cada cop més esgarrifada. Descartem l’opció verí per no matar el gat i l’opció escopeta perquè no tenim balins (i per seguretat, també). Pel que diuen pel ciberespai, sembla que la solució és posar una anella metàl·lica al voltant del tronc… però aquest arbre és del veí. Suggereixo trucar a l’ajuntament demà a primera hora.

En acabat de sopar, recollim ràpidament i ens tanquem dins de casa a jugar a la Playstation. Avui, res de ressopó a la fresca.

– I de dia, on es fiquen? – aquesta és l’altra gran pregunta.

Me’n vaig a dormir. L’endemà, quan em desperto, la meva amiga em comenta que ha vist el jardiner del veí i li ha explicat. Ara ja estan avisats. Escric un whatsapp a un dels meus grups explicant el meu descobriment sobre les rates arborícoles. Una amiga em respon: “I pel matí van a les piscines del fòrum, jo les he vistes”. Vés per on, ara ja sabem on van de dia, a la platja. Com a bones barcelonines.

Penso en aquella col·lecció de cromos dels anys 80 Arbres de Barcelona. En podrien fer una segona part, amb els seus residents.

La nena del pou

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*