L’Endurance, 100 anys d’èpica antàrtica


Aquest any (i el que ve) es commemora el centenari d’una de les expedicions més famoses i fascinants de la història de les grans exploracions. Fascinant perquè poques fites de supervivència humana igualen la desafortunada expedició de Sir Ernest Shackleton a l’Antàrtida entre 1914 i 1916. Suposo que al llarg d’aquests dos anys en sentirem a parlar i se’n faran homenatges diversos. Jo vaig començant ja, que és llarga…

Shackleton

Ernest Shackleton, nascut a Irlanda, és una de les figures clau de l’era heroica de l’exploració antàrtica (va participar en quatre expedicions al continent blanc, de les quals en va liderar tres, la Discovery, la Nimrod, la que el faria més famós i de la qual en parlo aquí a bord de l’Endurance i la Shackleton-Rowett).

endurance4

Shackleton ja va començar a planejar el seu tercer viatge a l’Antàrtida tan bon punt va retornar de l’expedició Nimrod (1907-09), amb la qual havia fracassat en el seu intent d’arribar al Pol Sud (tot i haver assolit altres fites). Convençut que ben aviat algú aconseguiria arribar-hi va decidir pujar la juguesca. Aquest cop el seu objectiu era creuar tot el continent Antàrtic de costa a costa passant pel Pol Sud, un recorregut de 2900km. El seu pla era sortir de la zona del mar de Weddell i per fer-ho va triar un vaixell construït a noruega per a creuers turístics per l’Àrtic: l’Endurance. Per trobar homes per a l’expedició va posar un anunci al diari:

“Men wanted: for hazardous journey. Small wages, bitter cold, long mesos of complete darkness, constant danger, safe return doubtful. Honour and recognition in case of success. Sir Ernest Shackleton”

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Poca paga, fred inhumà, molts mesos de completa obscuritat, perill constant, no està garantit el retorn. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

Es van presentar centenars de candidats.

dump_camp

A finals de juny de 1914 ja ho tenia tot a punt. Havia aconseguit finançament i fins i tot el vist i plau del mateix Churchill just el dia abans que esclatés la Primera Guerra Mundial.

El 8 d’agost l’Endurance es feia a la mar, cap a l’Antàrtida, via Buenos Aires i l’illa de South Georgia, on hi havia una estació balenera noruega. En aquell moment es creia que la guerra duraria sis mesos i es resoldria aviat – i segurament ningú no s’esperava l’escabetxina que va ser.

 Frank-Wild-and-Ernest-Shackleton-and-the-crushed-Endurance

Els expedicionaris van arribar a South Georgia el 5 de novembre. La idea era passar-hi tan sols uns dies però les condiciones del gel al mar de Weddell els van obligar a quedar-s’hi un mes, esperant que es dispersés. Finalment van salpar el 5 de desembre de 1914 amb un carregament extra de carbó que els havia d’ajudar a empènyer l’Endurance a través del gel. També es van endur roba i subministraments extra adquirits a South Georgia, per si de cas.

Ben aviat van trobar gel. Després de batallar-hi durant milers de kilòmetres i quan tan sols es trobava a un dia de navegació del seu destí, l’Endurance va quedar encerclat. Era el 18 de gener de 1915. La temperatura va caure en picat cimentant el vaixell dins el gel. I així, atrapat, va començar a anar a la deriva. Els expedicionaris ho van provar tot per alliberar-se’n – fins i tot serrar el gel a mà- però no van poder. La capa era gruixuda i sòlida.

endurance5

 

A finals de febrer (finals de l’estiu antàrtic), la temperatura havia baixat a 20 sota zero i començava a ser era evident que haurien de passar l’hivern allà. Van trobar maneres d’entretenir-se, com partits de futbol i hoquei damunt el gel, fins que els dies es van escurçar al màxim i la foscor els va engolir. I el gel continuava acumulant-se.

endurance10

“El gel s’està acumulant fins a alçades d’entre 3 i 5 metres en alguns punts, les corrents oposades mouen les plaques unes contra les altres a 100m/hora. El so em recorda al d’un fort onatge llunyà. Dret, sobre el gel que es mou, et pots imaginar que el destorba l’alè d’un poderós gegant sota la superfície”. Shackleton

 tom_crean

Fins llavors, també havien sortit a caçar foques i pingüins per alimentar-se (ells i els gossos de trineu que duien al vaixell), però aquests havien desaparegut en començar l’hivern. En van tornar a veure alguns al setembre.

El 23 d’octubre el gel va començar a esberlar el casc de l’Endurance. La primera fuga d’aigua es va poder solucionar. Havien anat a la deriva amb el gel uns 2400km des que s’hi havien quedat atrapats 281 dies enrere i ara es trobaven a 770km de Paulet Island, el punt més proper on era possible trobar refugi i aliment.

endurance1

Shackleton va ordenar baixar les barques, l’equipament, les provisions i els trineus al gel. Els homes van plantar 5 tendes a 100 metres del vaixell, cada cop més esclafat, però es van haver de traslladar quan se’ls va començar a esquerdar. Van establir l’Ocean Camp a uns 2km.

ocean_camp

L’Endurance finalment es va enfonsar sota el gel i les aigües del mar de Weddell el 21 de novembre de 1915. Els homes havien salvat tot el que havien pogut (incloses les fotos –meravelloses- d’en Frank Hurley).

endurance6

Ara, els 28 membres de l’expedició (més desenes de gossos i el gat del cuiner) es trobaven aïllats sobre la capa de gel, a la deriva a milers de kilòmetres de terra ferma i de la civilització, sense vaixell, sense cap manera de comunicar-se amb el món i amb un nombre limitat de provisions. Però el pitjor era que aquesta capa es començava a esquerdar ara que havia arribat la primavera. El 20 de desembre, Shackleton decidia abandonar el campament i avançar cap a l’oest, on creia que es trobava l’illa de Paulet.

Es van endur dos dels bots: el James Caird i el Dudley Docker. El tercer, l’Stancomb Wills, es va quedar al campament. Si el gel es desfeia, sempre els quedarien els bots de 6 metres.

 elephant_island2

“Després d’un any de batalla incessant contra el gel havíem tornat a la mateixa latitud de la qual havíem partit amb tantes esperances i aspiracions 12 mesos abans; però les condiciones eren ben diferents ara. Amb el vaixell destrossat suràvem a la deriva sobre un tros de gel a la mercè dels vents”.
Shackleton, cap d’any de 1915

hurley_shackleton_ocean_campMolts dels gossos havien mort per malaltia i els que quedaven van haver de ser sacrificats entre el 14 de gener i el 30 de març de 1916. Van aprofitar per menjar-se’ls. Tampoc va sobreviure el gat del cuiner.

Alguns homes encapçalats per Frank Wild van tornar a buscar l’Stancomb Wills, el tercer bot. El 9 d’abril, es van veure obligats a pujar-hi per avançar per trams d’aigües obertes però al vespre van poder tornar a acampar sobre un tros de gel.

floe1

Si els homes es mantenien ferms era gràcies als dots de lideratge de Shackleton, les seves habilitats i el fet que entenia com d’important n’era mantenir la moral. Era una de les seves grans virtuts.

El grup es mantenia unit gràcies a la tasca d’empènyer els bots carregats per damunt el gel irregular. Ja feia 14 mesos que l’Endurance s’havia quedat atrapat i 5 des que s’havia enfonsat, convertint-los en nàufrags en aquell paratge inhòspit. El 12 d’abril, Shackleton va descobrir que, enlloc d’avançar cap a l’Oest, s’havien desplaçat 50 km cap a l’Est per culpa del gel a la deriva. Però des d’on eren es podia veure Elephant Island, que formava part de les Shetland del Sud, i el mar en aquella zona estava obert i era navegable. Quan van desembarcar a Elephant Island, extasiats, feia 497 dies que no tocaven terra.

snuggery2

La primera platja on van desembarcar no era ideal ni de bon tros, però aviat van trobar un lloc més adient per acampar.

“Apinyats al voltant de l’estufa de greix, amb aquell fum acre a la cara, formàvem un grup alegre. La vida no era tan horrorosa. Vam sopar mentre la neu es desprenia de la glacera i els nostres cossos glaçats s’anaven escalfant”.

Shackleton

0021

Per primer cop en molt de temps estaven segurs, però continuaven perduts, lluny de la civilització i sense que ningú sabés on eren i com es trobaven. El rescat era inimaginable. Per allà no hi passava cap vaixell. No hi havia cap aparell de ràdio capaç de comunicar-se a aquella distància. El món no vindria fins a Elephant Island.

Shackleton es va adonar que si volia que els rescatessin hauria de viatjar fins al lloc habitat més proper, que era l’estació balenera a South Georgia, a uns 1300km a través del tram d’oceà més tempestuós del planeta. Amb un bot de 6 metres de llarg. Amb onades de 15 metres. Amb l’ajut d’un sextant i un cronòmetre de precisió desconeguda i depenent del sol que potser no es veuria durant setmanes sota la capa de núvols típica d’aquelles latituds. El bot triat per al viatge fou el James Caird, que van arreglar i equipar com van poder cobrint una part per refugiar-se del mar i les inclemències del temps.

james_caird3

Shackleton va triar Frank Wild perquè es quedés a càrrec del homes a Elephant Island perquè el va considerar el més adequat per mantenir-los units. Si no els havia rescatat a la primavera, haurien de provar d’arribar a Deception Island. El grup que es va quedar va fer servir els dos bots restants per fer-se dues cabanes, donant-los la volta i col·locant-los sobre petits murs de pedra, i fent servir la lona de les tendes per protegir-se del vent. Fins i tot van aconseguir crear finestres de cel·luloide amb una vella capsa de fotos, i s’escalfaven amb una estufa de greix que doblava com a fogó i fanalet. Estaven estrets i tenien poc menjar. Un membre del grup, en Blackborow (un nano que s’havia embarcat com a polissó a Buenos Aires quan havien contractat al seu company) patia congelació als dits del peus. El metge va haver d’amputar-los-hi amb la llum magra de l’estufa de greix.

endurance_night

El James Caird va salpar el 24 d’abril, el darrer dia abans que el gel es tornés a tancar, i un dia de relativa calma. En formaven la tripulació Shackleton, Worsley, Crean, McNeish, McCarthy i Vincent. Preveien que la travessa duraria un mes. Potser no preveien que esdevindria un dels viatges en bot més increïbles de tots els temps.

Avançaven a un ritme de 100-110km al dia en unes condicions duríssimes. L’aigua entrava constantment mullant-ho tot, fins els sacs de dormir i era gairebé impossible escalfar-se. Duien 4 sacs de dormir fets de pell de ren que van perdre el pèl amb la humitat, perdent efectivitat i taponant la bomba que feien servir per treure l’aigua del bot. Com que anava poc carregat hi havien hagut de posar rocs i llast, que havien d’anar movent constantment per no afectar el rumb.

endurance2

El temps va empitjorar i es van haver d’enfrontar a tempestes ferotges. A mesura que la temperatura queia, es formava gel a la part externa del bot, que va arribar a ser de 38cm de gruix a la coberta. Això li va afegir molt de pes i n’afectava el rumb. Van provar de treure tant de gel com van poder amb eines improvisades però la situació encara va empitjorar més. Van començar a llençar objectes per la borda, com els rems de recanvi i dos sacs de dormir, que ara eren xops i durs i plens de gel.

A vegades havien de treure l’aigua de dins i l’únic consol durant tot el viatge foren els àpats calents cada quatre hores a la llum de l’estufa. L’àncora marina que mantenia una mica l’estabilitat del bot en l’onatge es va perdre i es van veure obligats a treure el gel de les veles per poder mantenir el rumb.

endurance8

Començaven a patir congelació a les mans amb el fred i la humitat constant. El cel ennuvolat dificultava la navegació. Però al setè dia, una clariana els va permetre veure el sol i en Worsley va poder orientar-se; va calcular que havien avançat 600k i es trobaven a mig camí de South Georgia. Aquell breu període de sol els va permetre estendre la roba i altres peces d’equipament a la coberta per assecar-la. El gel es va obrir i van començar a veure fauna, marsopes i petrells.

El 5 de maig la mar es va enfadar.

“Vaig dir als homes que cel s’aclaria i de sobte me’n vaig adonar que allò que havia vist no era una clariana sinó la cresta blanca d’un onada gegantina. En 26 anys de navegació mai no m’havia trobat amb una onada tan immensa. Era una convulsió poderosa de l’oceà, una cosa molt diferent dels mars agitats que havien estat el nostre enemic durant dies. Vaig cridar: ‘Per l’amor de Déu, agafeu-vos. Ve directa!’. Va ser un moment que va semblar hores. El mar al nostre voltant es va tornar escuma blanca. Vam sentir com el bot s’alçava i queia com un tros de suro a la platja. Ens trobàvem en mig del caos de l’aigua torturada; però no sé com el bot va sobreviure, mig ple d’aigua, mig enfonsat pel pes i agitant-se amb l’embat. Vam treure l’aigua amb l’energia de qui lluita per sobreviure amb el primer recipient que vam trobar i al cap de 10 minuts d’incertesa vam sentir que tornàvem a viure”.

endurance_lead

El 7 de maig en Worsley va poder tornar a fer una lectura de navegació i va calcular que es trobaven a uns 160km de la punta de South Georgia, dos dies amb el vent a favor i veurien l’illa. El matí del 8 de maig van començar a trobar algues surant i algunes aus. Tot just al migdia van albirar South Georgia, 14 dies després d’haver sortit d’Elephant Island i en la meitat de temps que havien previst.

Shackleton4_Hurley.jpg.CROP.original-original

Desembarcar no seria fàcil; hi havia moltes roques en aquella zona i molts penya-segats. Malgrat que eren a punt de quedar-se sense aigua no van tenir més remei que esperar al matí següent per provar de desembarcar.

Però el matí va dur una tempesta terrible que va empènyer el James Caird mar endins. Quan es va fer de dia, ja no es veia la terra. Van aconseguir tornar a South Georgia al migdia però de nou es van trobar amb una costa de penya-segats. Al vespre, quan ja semblava tot perdut, el vent va tornar a canviar i es va calmar. El matí del 10 de maig no feia gaire vent i van poder buscar un lloc per desembarcar. Van trobar una badia però el vent els va tornar a empènyer mar endins. Finalment, al capvespre, van poder fer cap a una petita cala i el James Caird va tocar terra en una platja de King Haakon Bay. Si no haguessin pogut desembarcar, les corrents s’haurien endut el bot cap a l’Atlàntic.

frank-hurley-dr-leonard-hussey-and-samson-pc07samson

Ho havien aconseguit gràcies al lideratge de Shackleton i als dots de navegació del neozelandès Frank Worsley. En Worsley tan sols havia aconseguit veure el sol 4 cops: el 26 d’abril, el 3, 4 i 7 de maig, la resta havien estat intuïció. Però encara els quedava un obstacle important. Havien desembarcat a 35km de l’estació balenera d’Stromness. Per arribar-hi, haurien de creuar les muntanyes que travessaven l’illa, un viatge que ningú no havia fet abans i per una zona que no estava cartografiada.

frank_worsley

McNeish i Vincent estaven massa dèbils per intentar el viatge així que Shackelton els va deixar amb en McCarthy. El 15 de maig, Shackleton, Crean i Worsley van sortir a fer la travessa de les muntanyes cap a l’estació balenera: van creuar glaceres, carenes gelades i camps nevats. A una alçada de 1370m, van tombar la mirada i van veure que la boira els atrapava. Es feia de nit, no duien tenda ni sac de dormir i havien de baixar. Es van deixar caure lliscant per una rampa de neu i van baixar de cop 250m. Van poder cuinar fent de parapet humà per al fogonet. Es va fer fosc i van seguir caminant, amb la llum de la lluna plena. Van tornar a pujar i van fer un altre àpat calent per guanyar forces.

Aviat es van adonar que havien anat en direcció contraria i van haver de recular. A les 5 de la matinada s’asseien esgotats i abraçats per mantenir la calor. En Worsley i en Crean es van adormir però en Shackleton es va adonar que si es quedaven adormits potser ja no es despertarien. Va esperar 5 minuts i els va despertar dient que havien dormir mitja hora. I es van tornar a posar en marxa.

2963668712_8f09b249c4

Ara tan sols quedava un massís de cims cantelluts entre ells i Stromness i van trobar un punt per baixar. A les 6.30, en Shackleton s’estava a la cresta per veure el camí quan va sentir el xiulet de vapor que despertava els treballadors de l’estació balenera. Va tornar amb en Worsley i en Crean i els va dir que esperessin a les 7. El xiulet que cridava els homes a treballar va sonar a l’hora en punt; era el so de la civilització.

“Nois, aquesta rampa de neu sembla que acabi en un precipici però potser no n’hi ha cap, de precipici. Si no baixem haurem de fer una marrada de 8km abans de trobar el camí per baixar. Què fem?”

“Baixar per la rampa”

A 600 metres sobre el nivell del mar van trobar una paret de gel que van haver de baixar tallant esglaons i amb cordes 150 metres avall. I una rampa de neu els va deixar a 450m en un altiplà. Encara els quedava un tros fins a l’estació balenera. I no era un camí planer. A la 1.30 escalaven la darrera muntanya i van poder veure un vaixell entrant a port. Podien veure les petites figures movent-se i la fàbrica. Els tres homes es van aturar i es van donar la mà. Van superar l’últim obstacle, una cascada, fent ràpel.

endurance11

Eren a 2km de l’estació balenera. Van provar d’arreglar-se una mica abans d’entrar-hi, però amb la barba, el cabell despentinat, la roba feta pols i tacada que no havien rentat en un any, era impossible. A les 3 de la tarda del 20 de maig van entrar a Stromness i es van topar amb dos nens que, en veure’ls, van fugir esperitats. Van anar cap al moll i van demanar per l’encarregat. Va reconèixer Shackleton per la veu.

Es van rentar, es van afaitar, van menjar i van dormir. En Worsley va pujar a un balener i va sortir a rescatar els tres homes que s’havien quedat a l’altra banda de l’illa. Aquell dia hi ha haver una tronada que, d’haver-se produït el dia abans podria haver estat un desastre per a tothom.

endurance_wild

El 23 de maig, en Shackleton, en Worsley i en Crean embarcaven al Southern Sky cap a Elephant Island. Però a 100km el gel els va obligar a refugiar-se a les Malvines, on el govern uruguaià va deixar-los el vaixell Instituto de Pesca per tornar-hi, però també van fallar. A Punta Arenas, els residents britànics i xilens van donar 1500 lliures a Shackleton perquè pogués llogar l’Emma. A 160 km d’Elephant se li va trencar el motor auxiliar i encara va caldre un quart intent, amb el vaixell xilè Yelcho.

yelcho

Els homes d’Elephant Island eren a punt de dinar, el 30 d’agost de 1916, quan Marston va veure el Yelcho entre la boira. Va córrer com un esperitat cap als altres cridant que hi havia un vaixell. Van sortir tan ràpidament de dins el refugi que van trencar la lona. En Wild va fer servir la darrera llauna de combustible per encendre una foguera amb roba.

rescue

-Esteu tots bé?- va cridat en Shackleton des d’un bot tant bon punt va ser prou a prop.

-Tots bé! –va respondre en Wild.

-Gràcies a Déu!

En una hora, eren tots al Yelcho a punt per marxar. No tenien notícies del món des d’octubre de 1914; havien sobreviscut a Elephant Island 137 dies i en feia 128 que Shackleton havia salpat amb el James Caird.

endurance_map2endurance2

Els homes de l’Endurance van tornar a Anglaterra i pocs mesos després molts d’ells van ser enviats al front d’aquella guerra que havia de durar sis mesos. Després d’haver sobreviscut dos anys en unes condiciones extremes alguns d’ells caurien a les trinxeres.

hurley_battle_of_zonnebeeke-combined_image

Sir Ernest Shackleton va tornar a l’Antàrtida per darrer cop el 1921 per cartografiar la costa i fer una recerca meteorològica i geològica. L’acompanyaven un grapat de supervivents de l’Endurance. Va morir d’un atac de cor a bord del Quest quan era ancorat a King Edward Cove, South Georgia. Tenia 47 anys. El van enterrar, per petició de la seva dona, a Grytviken, mirant cap al Pol Sud.

Shackleton-Grave

Cronologia

Sortida d’Anglaterra Inici de l’expedició 8 d’agost de 1914
1     Sortida de l’estació balenera de Grytviken, South Georgia 3 mesos, 27 dies 5 de desembre de 1914
2     Entrada a la capa de gel 3 mesos, 29 dies 7 de desembre de 1914
3     L’Endurance queda atrapat 5 mesos, 10 dies 18 de gener de 1915
4     L’Endurance esclafat i abandonat 14 mesos, 19 dies 27 d’octubre de 1915
5     L’Endurance s’enfonsa 15 mesos, 13 dies 21 de novembre de 1915
6     Els bots surten cap a Elephant Island 20 mesos, 1 da 9 d’abril de 1916
7     Viatge en bot cap a South Georgia 2 setmanes de trajecte – 21 mesos 2 dies quan arriben a SG 24 d’abril–10 de maig de 1916
8     Shackleton, Worsley i Crean arriben a l’estació balenera d’Stromness 21 mesos, 12 dies 20 de maig de 1916
9     Tres membres de la tripulació rescatats d’una platja a South Georgia 21 mesos, 13 dies 21 de maig de 1916
10     La resta de la tripulació rescatada a Elephant Island 24 mesos, 22 dies 30 d’agost de 1916

Docu en dues parts:

https://youtu.be/nZuydFcnGzs

https://www.youtube.com/watch?v=txZCHgwyGrE

Aquí una peli  amb el Kenneth Brannagh (en castellà)

https://www.youtube.com/watch?v=c6wMcTAqBBE

La nena del pou (de glaç)

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*