Escòcia, ara fa 10 anys

Seguint en la línia de recuperar memòries, i aprofitant l’imminent celebració del referèndum escocès, penjo aquesta petita crònica d’un viatge que hi vaig fer –el meu segon i que no serà pas el darrer perquè n’estic enamorada- quan vivia a Anglaterra. Hi he fet els mínims retocs –originalment això va ser un email dirigit als meus amics.

Edimburg. Dilluns 16 de febrer del 2004. Aterrem amb 20 minuts d’antelació segons el previst amb sis graus de temperatura. “Esperem que hagin tingut un bon viatge, gràcies per volar amb Easyjet. L’últim que surti de l’avió, neteja” (és la versió Easyjet i políticament correcta del “Marica l’últim”). Truco a la penya del lloguer de cotxes. Em recullen amb una furgo a l’aeroport, em duen a una zona industrial, em donen un Nissan Micra E platejat i una fotocòpia cutre d’un mapa de com arribar a Edimburg i ens veiem la setmana que ve, passa per caixa. 110 lliures.
Trigo una hora per arribar al centre d’Edimburg –és hora punta total. L’avantatge, la zona blava tot just s’ha acabat a dos quarts de set de la tarda, o sigui, fa cinc minuts. Aparco a Saint Andrew’s Square, al costat de Princess Street. Pillo motxilles i cap al High Street Hostel, a la Royal Mile. És fosc, fa fred i plovisqueja, mala combinació, el meu passeig dura poc. Hostel, sopar, pul·lular i a sobar.

Inverary High StreetInveraray High Street

 Dimarts 17. Em llevo a les sis del matí. El meu pla és senzill: anar cap a Inveraray (a la boca del riu Aray) i dormir en un B&B. Surto d’Edimburg –donant un parell de voltes més del compte a les rondes de la ciutat- amb un dia radiant. Agafo “l’autopista” cap a Glasgow (I dic l’autopista perquè és l’única en tota Escòcia). La meva intenció de passar de llarg Glasgow i seguir per l’A82 cap a Loch Lomond queda truncada quan el meu meravellós cotxe decideix començar a emetre un so agut i irritant. Surto a la primera sortida per investigar què coi passa. No hi ha motiu aparent per la protesta. Torno a entrar a la ronda i ja dins l’A82 (que comença sent un carrer de Glasgow) he de tornar a parar i trucar al servei tècnic de la Nissan. Em diuen que déu ser cosa de l’equip de música i m’envien una furgona del RAC, que m’escorta fins a una sucursal de la companyia Arnold Clark (on he llogat el cotxe). Allà me’l canvien amablement.

Dimarts 17 de febrer, encara. Surto de Glasgow com a les 12 del migdia amb un altre Nissan Micra E platejat. Just quan començo a pensar que estic farta de ciutats i rondes i tinc ganes d’enganxar carretera rural d’una punyetera vegada la carretera enfila un turó i des de dalt se m’apareix com una visió celestial el Parc Nacional de Loch Lomond i Trossarchs, en el seu màxim esplendor sota un cel blau diàfan i perfecte. Gràcies a Déu. A la una, després de vorejar llacs i turons, estic a Tarbet, demà he de passar per aquí al costat a recollir la meva amiga Duna. Ara agafo l’A83 cap a Inveraray, petit poblet a la vora del Loch Fyne, famós pel seu castell i la seva presó. Deixo el cotxe en un pàrking que és pràcticament tan gran com el poble. Em sorprèn la quantitat de penya que hi ha passejant –és dimarts! Però fa un dia fantàstic. A l’oficina de turisme em recomanen un B&B. Hi deixo els trastos i surto a passejar pel poble. Vaig fins al castell, que està tancat perquè no és temporada. És un castell reformat al segle XVIII. Aprofito l’última llum del dia per passejar per moll i vora del llac mentre els darrers visitants van desapareixent. Compro en un Spar i m’enfilo pels desèrtics carrers cap al B&B, que té una cuina fantàstica amb una saleta acollidora. Com que estic sola és com estar a casa i em faig el sopar i m’apalanco a veure un vídeo de X files on l’Scully està a punt de parir i a l’FBI han organitzar una porra sobre qui és el pare. Més tard m’apareix una parelleta de Barna de vacances post-exàmens. Dutxa i a sobar-la.
Dimecres 18. Em llevo a les 7 amb la primera llum d’un altre dia radiant després d’una nit clara. Això vol dir que Escòcia es desperta sota una capa de gebre (petits icebergs decoren el Loch Fyne). Esmorzo com una reina, la dona m’atiborra de torrades, cereals, ous, bacon, suc i té. A les 8 abandono l’establiment, deixo les coses al meu gelat cotxe i me’n vaig a fer una petita excursió fins al mirador –una vella torre de guarda dalt d’un turó- a través del bosc. El dia és esplendorós i el fred és agressiu. No cal dir que la vista des de dalt és espaterrant, tot i que el camí fangós ha deixat la seva empremta en botes i pantalons, excepte en els trams on el fang estava gelat. A les 11 torno a ser al poble, altre cop ple de penya. Fins les 4:30 no he de recollir la Duna però aquí només em queda visitar la presó i amb aquest dia no tinc ganes de ficar-me dins un museu. Poso 20 lliures de benzina a la sortida del poble i amb el dipòsit més que ple tiro cap a Tarbet amb tota la tranquil·litat del món, gaudint del paisatge i parant a fer alguna foto. A les 12:30 hi arribo i constato que no arriba a la categoria de poble. Té un hotel espectacular i hi ha penya perquè els creuers pel llac surten del petit moll local. Decideixo pillar un dels vaixells i fer la volteta a Loch Lomond. I així de pas veig l’hotel on treballa la Duna, perquè hi passem molt a prop. L’Inversnaid hotel, a la boca del riu Snaid, com el seu nom indica, a la riba del Loch Lomond, en ple territori McGregor, queda separat de la civilització per una milla d’aigua de 336 metres de profunditat. La civilització, en aquest cas, és Inveruglass (a la boca del riu Uglas), que de fet és un moll al costat de la central elèctrica de Loch Sloy, en ple territori McFarlane, un clan que es dedicava a sortir a saquejar castells i propietats alienes durant les nits de lluna plena al crit de “Loch Sloy” – una bonica tradició que s’ha perdut per sempre, i és que, Escòcia ja no és el que era-. Després d’un tast de Whisky ens tornen a deixar a Tarbet i faig cap a Inveruglas. M’assec a dinar a la vora del llac. Puntual com un rellotge a les 4:30 de la tarda la barqueta de l’hotel em porta la Duna fins al moll i sense més dilació, tirem milles cap a Fort William passant per algun dels trams de carretera més espectaculars que he tingut el plaer de recórrer com a conductora. Parem al mig del no res, en un dels petits aparcaments que poblen les carreters d’Escòcia, a la vora de l’A82 entre Tyndrum i el coll de Ranoch Moor al capvespre, i sortim del cotxe, malgrat el fred gèlid, a gaudir del paisatge increïble. Estem als Highlands: Lochs, Glens and Bens (Llacs, valls i cims), rodejades de turons d’entre 1087 i 1108 metres d’alçada i llacs. I amb l’últim fil de llum passem el pont de Ballachullish, sobre el Loch Linnhe i de seguida arribem a Fort William, una ciutat sorprenentment gran a la vora del Loch Linnhe i al peu del Ben Nevis, el pic més alt d’Escòcia. Trobem l’alberg de seguida i de casualitat. Nit estelada, fred inhumà, sopar, pub i birra. A les 11 anem a dormir que demà ens toca llevar-nos d’hora per tirar cap al nord, per un camí que promet ser cada cop més espectacular.

A87
Fort William. 19 de febrer. 7.00 a.m. La pobra Duna em diu que no ha dormit pràcticament res per culpa d’una vaca que tenim per companya d’habitació que ronca com un motor fora borda (ha acabat baixant a la saleta i provant de desconnectar, sense èxit, els altaveus). De totes maneres, en mirar per la finestra se m’encongeix el cor de descobrir que Fort William està submergit en una boira densa i espessa. Li dic a la Duna que dormi, que ja la despertaré quan s’escampi la boira. Baixo a esmorzar i m’uneixo a una noia davant la finestra de la cuina i ens entretenim a contemplar els nostres cotxes camuflats sota una capa de gebre. Quan la boira comença a escampar vaig a descongelar-lo, encenent motors i calefacció. Provo de tirar aigua als vidres però l’ampolla de dos litres que estava dins el cotxe s’ha congelat. Poc a poc, però, aconsegueixo tenir visibilitat. A les 9.30 la boira ha desaparegut del tot i fa una dia serè i assolellat com els anteriors. Per tant, cap a Skye falta gent. La carretera és tan espectacular com preveiem i ens anem aturant constantment als aparcaments de la vora a contemplar el paisatge. No ho podem evitar. Al mirador entre Invergarry (a la boca del riu Garry) i Loch Cluanie ens hi tirem mitja hora fent fotos i fent l’idiota amb la càmera digital de la Duna.

Glenn GarryGlenn Garry

Arribem a la conclusió que si seguim parant cada cinc minuts no arribarem mai i ens contenim una mica fins la parada que sí teníem prevista i obligada: Eilean Donan Castle, fortalesa del clan McRae -tancat per temporada però obert per fora. És preciós, en un illot del Loch Duich unit a la riba per un pont de pedra. Allà compro l’única postal per enviar de tot el viatge.

Eilean DonanEilean Donan

Finalment, passem el llarguíssim Skye Bridge, que uneix Kyle of Lochalsh, a terra ferma, amb Kyleakin (Caol Acain), porta de l’illa. I cap a Portree (Port Righ), capital d’Skye, un poblet a la vora del mar, entre illes (Skye és la més gran de les Hèbrides). Aparquem, comprem, dinem, deixem trastos a l’alberg i passegem fins que es fa fosc, superant el fred com podem (a qui se li acut anar a Escòcia al Febrer?) Tornem cap a l’alberg i ens apalanquem a l’habitació. Ens hi estem tanta estona que n’acabem fent el mapa Bagua. La Duna dorm a la zona de la pasta i jo a la dels viatges – Quanta gent coneixeu que es dediqui a fer Feng Shui en un alberg, eh?-. Baixem a sopar a la cuina, una cuina fantàstica, espaiosa amb unes grans taules de fusta i finestrals amb vistes al mar i a les muntanyes. Anem a dormir d’hora. La Duna ha de recuperar una nit de son.

Portree 3

Portree, Skye, divendres 20 de febrer. Ens llevem. Està núvol, gràcies a la qual cosa les “roads” i el “car” no estan gelats. Fem la volta a la península de Trotternish, fantàstica. Penya-segats, cascades (Kilt Rock Waterfall), cims (the Old Man of Storr), les runes del castell de Duntulm, ovelles (llepant les ratlles de la carretera), toros pèl-roigs i peluts amb serrell, poblets minúsculs amb noms com Staffin i Flodigarry, i carreteres estretes. Ens fa un dia variable de sol i ombra. A quarts de 12 parem a Uig, un poble que s’estén en forma de ferradura al voltant d’una badia, a fer un te i comprar dinar. Quasi tot està tancat per ser fora de temporada però de ben segur que és molt millor això que la massificació estiuenca. Més carreteres estretes, amb trams d’un sol carril i un munt de “passing places”, per apartar-se i deixar passar els que vénen per l’altra banda. Per sort ara no hi ha gairebé trànsit.
Dunvegan Castle, llar dels McLeod. Castell reconstruït al segle XVIII i lleig. Però els jardins són macos i la localització, a la vora de Loch Dunvegan, que de fet és una entrada del mar, és immillorable.
Tornem cap a Portree per una carretera d’un sol carril totalment genial que serveix de drecera a través de l’illa entre turons, arbres i ovelles. Al hostel se’m presenta una noia amb un “hello, my name is Núria”. És de Sabadell i es dedica a fer intercanvis treballant en granges orgàniques amunt i avall d’Escòcia. El seu últim granger l’ha portada fins aquí perquè havia de fer-hi una xerrada.

passing placeSkye

Dissabte 21. Abandonem Skye. Roda el món i torna a Inverness– poble que vaig visitar l’any 98 durant el meu primer Interrail-. Portem a dos holandesos del hostel fins a Sligachan, al peu de les Cuillin, el massís del sud de l’illa, en territori McDonald. Adéu pont. Adéu Eilean Donan, adéu A87. Pillem el desviament cap a Invermoriston (a la boca del riu Moriston). Canvi de carretera i canvi de clima, ens neva mentre arribem al llac Ness, ens neva quan parem a Urqhart castle. Estem el temps just per fer-li una foto i tornar-nos a posar els guants abans que els dits ens caiguin a terra. Al llac no li fem ni cas i en quant al Nessie, probablement se n’ha anat de vacances a la Costa del Sol. Arribem a Inverness, a la boca del riu Ness, i ni rastre de neu enlloc. Busquem aparcament, cosa no gens fàcil. Deixem trastos a l’Students Hostel, un lloc molt acollidor on ara fa sis anys vaig patir un dels pitjors atac de riure de la meva vida en companyia de la Sònia. Guarden tots els llibres de signatures d’anys i panys enrera, i trobo la meva dedicatòria de l’agost del 98! Evidentment deixo una altra dedicatòria al llibre d’aquest any. Què fem a Inverness? Botigues, què si no? Postals, kilts. La Duna i jo estem temptades a comprar-nos-en un, però la veritat és que la faldilleta em fa pensar en una col·legiala manga… Acabo comprant galetes.

Diumege 22. Avall que fa baixada. Avui toca tornar a Edimburg. Torna a fer un dia espectacular i per l’A9 abandonem els Highlands. Aquest camí no és ni la quarta part de maco que l’altra banda. Poc abans de les 11, a 12 milles d’Edimburg pillem una caravana. La Duna, que ha d’agafar un tren cap a Glasgow per tornar a l’hotel, es comença posar nerviosa. Un diumenge a les 11 del matí! On va la gent? Ho descobriré de seguida intentant aparcar al centre de la ciutat. La retenció desapareix i creuem el pont sobre el Firth of Forth. La Duna aconsegueix agafar el tren de la una. Ens diem adéu a l’andana com a les pel·lícules poc originals. Li dono els 4 Cd que vaig gravar expressament per al cotxe de record. Els únics 4 Cd que teníem i que hem escoltat un cop i un altre i que vaig batejar amb el nom de les carreteres. Deixo la bossa al hostel i me’n vaig a fotre una pizza. Després torno cap al cotxe i, de casualitat, el puc aparcar bé perquè hi ha una parelleta que se’n va.
Passejo per la Royal Mile amunt i avall, compro records i regals per un parell d’éssers privilegiats. Fa un fred que pela. Pujo a veure la posta de sol sobre la ciutat des de Saint James Seat, el turó que hi ha al peu de la Royal Mile, on estan construint el nou parlament d’arquitecte català. Durant un moment s’ennuvola i fa un intent de nevar, però de seguida s’aclareix de nou. Es fa fosc, torno al hostel. Llegeixo, em jalo un iogurt i me’n vaig a dormir. Bona nit, Oidhche mhath.

Més castell Edinburgh

Dilluns. Em llevo a les 7:30. Em prenc un hot chocolate a la cuina, deixo la motxilla a recepció i me’n vaig a buscar el cotxe per dos motius: un, a les 8:30 comença la zona blava, dos, necessita benzina. Trobar una benzinera pot ser una aventura perquè em diuen que al centre no n’hi ha cap. Intento seguir les indicacions d’un paio i la cago, però em topo de morros amb una benzinera just quan se m’encenia la llumeta de dipòsit. L’aventura número dos és tornar cap al centre, ho aconsegueixo amb el meu gran sentit de l’orientació… bé, i perquè des d’aquí es veu el turó de St. James Seat. Acabo aparcant davant del hostel i pagant ticket per dues hores. Tot el centre d’Edimburg és una zona blava gegant. Així de pas, recullo la motxilla. Vaig cap a l’Scotland Museum però encara no han obert. Pujo al castell. Fa un sol bestial i un fred encara més bestial. Opto per entrar a un cafè i esmorzar uns ous amb torrades. Després entro en un petit museu sobre la vida a la ciutat d’Edimburg. Entro en un lloc on vénen Fudge per provar-lo. En tenen de moltes varietats diferents: xocolata, caramel, avellana… En tasto un de Highland Creme, que és de color blanc. Està boníssim… Em caduca el parking i decideixo anar tirant cap a la zona industrial on he de tornar el cotxe. Me la passo de llarg i vaig a petar a l’aeroport i he de tornar enrera. Però acabo trobant-la i torno el cotxe sense problemes. D’allà em duen a l’aeroport. Fot un sol de cal Déu. Abandonaré Escòcia havent vist ploure de casualitat un matí al llevar-nos i havent vist nevar durant un tram de carretera. Ens ha fet un temps genial tota la setmana.
Aterro a Gatwick amb 20 minuts d’antelació –altre cop-, a 4 graus. A casa, a Boohkam, em diuen que ha estat la setmana més freda de tot l’hivern. M’ho crec. Però ens ha fet sol i això és el que compta.
Faig un càlcul: Amb el segon Micra entre la sortida de Glasgow i l’entrada a Edimburg he fet 671 milles ( uns 1100 km)…. i totes per l’esquerra! – La Duna flipava que no se me n’anés l’olla i tirés cap a la dreta. No, el problema el tindré el dia que agafi un cotxe a Barna i tendeixi a l’esquerra-… I la broma en total m’ha sortit per uns 500 euros (comptant regals i souvenirs i revelat de fotos). Torno a ser a Surrey, m’esperen quatre setmanes seguides de curro, sí, 28 dies seguits sense parar fins la meva propera setmana off. Continua fent un fred que pela i tot i així, a la cuina hi tenim formigues!

Algú encara no ha pillat què vol dir el prefix escocès “Inver”?

Bé, nois, Mòran taing, beannachd leat.

I aquesta és la crònica de la meva petita escapada a Escòcia ara fa 10 anys. El dia que pugui, repeteixo. Que ja toca!

La nena del pou

Skye

PD: La qualitat d’impressió de les meves fotos originals -analògiques encara- és terrible. Algunes són meves, d’altres les he tretes d’Internet.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Escòcia, ara fa 10 anys

  1. JOsep diu:

    Gràcies. M’ho he passat molt be llegint-ho. He trobat a faltar com és la gent d’allà.
    Algun dia voldria anar a Escòcia, però en estiu.
    Salut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*