TOTES LES VEUS DE LA TERRA (II)

El meu pas per terres ripolleses, on vaig viure durant un temps, em va deixar algunes memòries, com aquesta “crònica d’un diumenge de gener de 2010” que he trobat entre els meus arxius i he pensat que podria compartir amb tots vosaltres:

Era l’any 1984 i el doctor Eudald Maideu passejava pels seus terrenys prop de Gombrèn quan es va fixar en un cau de conills orientat cara al Nord. Home savi com era, coneixia perfectament la costum dels conills d’orientar el seus caus cap al sud, per aïllar-los del fred. Encuriosit, va fitar cap dins i va observar, sorprès, el que semblava un volta romànica.

-Collons, els conills del Ripollès! –va pensar-. Quin nivell!
Va lligar una càmera de fotos a un pal i va fer unes quantes instantànies; les va rebel·lar i les va enviar a la societat arqueològica de Girona, on van corroborar que, efectivament, els conills de ripollès no hi tenien res a veure.
En aquest punt cal explicar que, ja feia anys corria la llegenda que per aquells verals hi havia hagut el castell del comte Arnau però no se sabia ben bé on. Uns deien que es trobava damunt un d’un turó rocós proper i que ja no en quedava res; d’altres tenien la teoria que el mas de Mataplana s’alçava damunt dels antics fonaments del castell. I alguns, fins i tot, defensaven que no havia existit mai.
Però tots s’equivocaven. I els arqueòlegs van treure els roures i les pedres i van començar a cavar. I en pocs anys havien desenterrat les restes del castell de la família Mataplana (senyors de Gombrèn, senyors d’Urtx, barons de Mataplana i comptes de Pallars, per ordre cronològic de prosperitat familiar a mesura que anaven casant hereus amb bones pubilles).
Així doncs, aquest castell que no havia existit mai resulta que havia començat essent una fortificació al s. IX per acabar sent tota una residència noble fins que el terratrèmol de 1428 el va condemnar a l’oblit durant més de 5 segles.

IMG_2516

Els Mataplana de per sí eren una família més aviat de la festa. Hug de Mataplana va morir a la batalla de Muret, juntament amb el rei Pere i uns 10.000 catalans que es van presentar al camp de batalla amb ressaca de la festa que s’havien pegat la nit anterior. Diuen que el rei Pere no s’aguantava dret. I de qui va ser la idea de fer una festa? D’Hug de Mataplana, efectivament. Però el personatge més conegut de la família és, sense dubte, Arnau de Pallars, que va dur els mals vicis de la família a extrems tan exquisits que es va acabar forjant una llegenda que el condemna a vagar per l’infern eternament. Diuen que, entre d’altres costums, tenia la dèria de fer que les donzelles locals li portessin cireres per degustar-les després a totes (les cireres i les donzelles). Els vassalls en van acabar tan farts, dels abusos, que van tallar tots els cirerers de la contrada.

IMG_2519 Segons la llegenda, un jove Arnau va aconseguir d’esquitllentes robar una peça de roba a una dona d’aigua mentre es banyava al gorg del Banyuts. A canvi que li tornés, la fada es va veure obligada a concedir-li tres desitjos. Què va demanar ell? Una espasa que, tan sols desembeinant-la, ferís l’enemic; una sac de monedes que no es buidés mai i una pedra que el conservés bell i jove per sempre. Evidentment, aquests tres dons acabarien sent la seva perdició: el sac de monedes era tan petit que les havia de treure d’una en una i al final es va tornar garrepa; l’espasa va acabar matant un dels seus servents i el germà, per venjar-se’n el va llançar al gorg – tan profund que comunica amb l’infern-, però com que la pedra l’havia fet immortal i no podia morir, va quedar condemnat en vida. Li permeten sortir dues hores al dia (de 10 a 12.00 de la nit) del gorg amb el seu cavall infernal per passejar pels seus antics dominis.

Avenç de Sant Ou (Small)
Però abans de ser condemnat, l’home havia descobert que el forat de Sant Ou, al Montgrony, comunicava per sota terra amb el pou del claustre de Sant Joan de les Abadesses, avinentesa que aprofitava per a beneficiar-se’n les monges. (Curiosament Arnau de Pallars va viure al segle XIV i les monges de Sant Joan havien estat expulsades -per meuques, això sí- al segle XI però les llegendes són així, intemporals).
Un dels noms més típics de la família Mataplana era Hug. I això a què ve? Doncs a que una de les seves aficions era concedir cartes de poblament per la zona. Un dels pobles afavorits per això va ser Castellar, avui conegut per dues coses: 1) El concurs de gossos d’atura i 2) Les fonts del Llobregat.

IMG_2546

I què se’n va fer dels Mataplana? Doncs que tanta festa els va arruïnar. I es van haver de vendre les terres al senyor de Pinós, que les va vendre al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Abans del terratrèmol, és clar.

I això és tot el que dóna de sí un diumenge de gener si mentre dines a Castellar de n’Hug després de visitar Gombrèn i el Castell de Mataplana comença a nevar i no tens cadenes, perquè s’han quedat a l’altre cotxe, a Ripoll.

 

La nena del pou, gener de 2010

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*