Sürgünlik, un petit homenatge als tàtars de Crimea
Els tàtars de Crimea neixen com a nació amb la fundació del Khanat de Crimea per part d’alguns clans de l’Horda d’Or al segle XV. Poc després del seu naixement, concretament el 1475, el khanat esdevé un protectorat de l’Imperi Otomà, una aliança que fou molt important fins al segle XVIII.
Els tàtars no eren uns sants, precisament –cal recordar que eren descendents de Genguis Khan– i es dedicaven, entre d’altres activitats com la ramaderia, al comerç d’esclaus, uns esclaus que capturaven en ràtzies a les veïnes Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Polònia, una bonica tradició que anomenaven “la collita de l’estepa”. Cal dir que mentrestant els cossacs els atacaven a ells i saquejaven els seus territoris –era l’entreteniment de l’època, vés, no tenien twitter-.
Al segle XVIII però, otomans i russos es van enfrontar en una guerra, que va acabar amb la signatura del tractat de Küçüc Kaynarca (1774) per la gràcia del qual Crimea esdevenia un estat independent. No els va durar gaire, però. El 1783 els russos se l’annexionaven, així pel morro. Per estalviar-se les queixes van massacrar una part de la població i en va exiliar una altra a Sibèria (sí, és una mena d’obsessió dels russos) mentre repoblaven el territori amb població eslava, és a dir, amb els seus. Els tàtars que van sobreviure van començar una diàspora cap a terres otomanes. Diàspora a la qual contribuirien també la Guerra de Crimea (1853-1856, la famosa guerra de Crimea amb la càrrega de la Brigada Lleugera i Florence Nightingale), la política tsarista d’extermini deliberat de tota traça dels tàrtars a Crimea i una altra guerra turco-russa (1877-78). Al final 2/3 de la població original havia abandonat la seva terra, morint-ne molts pel camí, entre altres maneres ofegats al Mar Negre. Els descendents dels supervivents d’aquella odissea viuen avui disgregats entre Bulgària, Romania i Turquia.
A finals del segle XVIII, i en part liderat per l’intel·lectual tàtar crimeà Ismail Gasprinski, sorgia un moviment nacionalista tàtar que es va estendre per tota la població de parla turca de l’Imperi rus. Aquest moviment va acabar duent a la Proclamació de la República Popular de Crimea el 26 de desembre de 1917. Però l’alegria els va durar poc. Dos mesos després entraven en escena els bolxevics i un monstre conegut per tots: Joseph Stalin. Per si la Gran Purga que va dur a terme a Crimea no fos prou, va instaurar polítiques de confiscació d’aliments (més de 100.000 tàtars van morir de gana) i desenes de milers de tàtars es van veure obligats a fugir a Turquia i Romania. Els que es van quedar van acabar deportats o exterminats a finals dels anys 20. I per si de cas, un altre episodi de fam als anys 30 va acabar de rematar la cosa del tot. Balanç final? Entre 1917 i 1933 la meitat dels tàtars de Crimea (els que quedaven) havien mort o havien estat deportats.
Però la cosa no s’acaba aquí, perquè encara en quedava algun i això es veu que no podia ser. Els Soviètics van fer servir el cas d’alguns col·laboracionistes nazis com a pretext per acusar tots els tàtars de col·laboració amb Hitler i acabar de deportar-los en massa –un episodi conegut com a Sürgun en llengua tàtara-, i de pas a les poblacions gregues, armènies o búlgares; és a dir, tothom que no fos rus. El 46,3% d’aquests deportats van morir per malalties o per malnutrició i els que no van acabar en GULAGS.
El 1967 el govern soviètic va tenir el detall de retirar els càrrecs contra els tàtars però no va fer res per facilitar el seu retorn a Crimea ni per indemnitzar ningú. De fet, no se’ls va permetre de tornar fins als anys 80.
Als any 50, el Soviet Suprem va decidir transferir la província de Crimea a la República Soviètica Socialista d’Ucraïna, part de la URSS fins que se’n va independitzar el 1991.
La llengua dels tàtars de Crimea és una llengua emparentada amb el turc, que fa servir caràcters llatins i que avui parlen unes 300.000 persones.
La nena del pou
Un parell de puntualitzacions.
–els crimeotàrtars no tenen res a veure amb Genguis Khan. No són pas mongòlics; són túrquics, com bé dius.
–confons els crimeotàrtars amb els volgotàrtars, poble emparentat però diferent, i molt més nombrós. Hasprinski, per exemple, era volgotàrtar, no pas crimenotàrtar.
–i és que el terme “tàrtar” ha significat coses diferents segons les èpoques. A partir del segle XVIII ha estat el nom atribuït a qualsevol poble túrquic sota l’esfera russa; pobles que, generalment, s’autodesignaven, bé simplement com a “turcs”, bé amb noms tribals. Després han anat adoptant etnònims específics. En almenys dos casos, “tàrtar” ha esdevingut l’autodesignació nacional: entre els túrquics de Tartària, sobre el Volga (volgotàrtars) i entre els túrquics crimeans (crimeotàrtars).