BALANCES OKTOBERFEST

El llibre és un crònica de la guerra civil espanyola des de tres prismes diferents que es complementen i s’enriqueixen entre si. En primer lloc, apareix Gandesa i la seva gent, amb les seves famílies i les seves sorts i dissorts. En segon lloc, la gent de Barcelona, espaordida amb el creixent nombre de bombardejos que l’anaren arrasant a mesura que avançava la contesa. I en tercer lloc, amb els Estats Units i Nova York com a eixos centrals, apareixen els brigadistes internacionals, dels quals s’ofereix una visió magnífica del voluntarisme, altruisme i dedicació que van tenir durant la guerra.

(Em sap greu haver de confessar una gran ignorància sobre aquest fenomen de solidaritat mundial contra el feixisme. No n’hi ha prou amb haver-ne sentit campanes.  D’aquest llibre me’n duc el compromís de llegir, conèixer, comprendre i gaudir el fenomen dels brigadistes internacionals).

L’estil de la Carme Meix provoca que tots tres prismes s’entrellacin entre si i s’encavalquin en petits blocs d’escriptura que fan avançar els esdeveniments. A cadascun dels prismes els hi atorga unes característiques estilístiques que els defineixen perfectament de cara al lector.

De Gandesa, apareixeran una corrua de personatges que representen tots els papers de l’auca de la societat civil catalana abans, durant i després de la guerra. Aquests personatges encarnen els rols que tots de sobra coneixem: els vencedors, els vençuts, els exiliats, els morts, els desapareguts, els giracamises, els traïdors, etc. Tot i que reconec que a l’inici del llibre costen de situar i aprehendre’ls, cada pàgina que avances te’ls fas més teus, els reconeixes més, t’acompanyen més, els estimes/odies – odies/estimes més.

La història de Barcelona la forma un nucli familiar de gent normal i corrent i que representen les peripècies i les desgràcies de qualsevol família normal durant la guerra civil. A més la Carme Meix fa connectar la família barcelonina amb punts de Gandesa, amb punts de la revolució social que s’hi vivia a la ciutat, amb punts que intenten explicar les relacions sentimentals de l’època, etc. Fins i tot l’ofici que li dóna al pare és ben significatiu. És un retrat que li fa justícia a una Barcelona que també va patir molt, i ara que es compleixen 75 anys de la seva presa en mans insurrectes, la història de la família de Barcelona és un angoixós relat, bonic i trist alhora, que creix en cercles concèntrics perfectament connectats.

Els brigadistes internacionals es configuren en format de diari i el seu personatge, Ben Thomas, escriu un dietari de guerra. La Carme Meix crea tot un personatge i el converteix en prototip de brigadista internacional. Quins són els motius que el duen a la guerra civil espanyola? Com és quan hi arriba? Com és quan se’n torna? Es transforma el seu mòbil inicial? Què passa de retorn als Estats Units? Té connexions amb la batalla de l’Ebre? La història de Ben Thomas a través del seu diari és una deliciós relat que com ja s’ha dit és un homenatge als brigadistes internacionals.

Però no ens equivoquéssim. Al llibre de la Carme Meix no hi ha bons ni dolents. Al llibre de la Carme Meix no hi trobareu una corrua d’insults contra els franquistes i una pluja de lloances als rojos. De cap manera. El llibre, ja des del principi, va ficant el dit a la nafra dels uns i dels altres, va ficant el dit a la nafra de les desgràcies dels vencedors i de les desgràcies dels vençuts. De les desgràcies de la GUERRA.

Els capítols s’estructuren des de les diferents formes de la memòria encarnades en quatre elements ben ebrencs: la terra, el foc, l’aigua i el vent. Els Cims invencibles és un assot constant als franquistes i als republicans, als uns i als altres, i fa emergir per sobre de tot l’estupidesa de la condició humana. Els cims invencibles denuncien la crueltat de la guerra, i tot el que diu dels vencedors es fa des d’una subtilesa genial que és digna d’admirar en l’autora.

Dels vencedors, en destaca la tristesa. Mai uns vencedors van ser tan tristos i mai van portar tanta grisor. Dels republicans en lamenta la desorganització, l’extremisme, el campi qui pugui dirigent, la lluita d’interessos absurds.

I tot aquest còctel la Carme Meix el reflecteix en la gent normal i corrent que vivia a casa nostra, i com la va afectar, com va afectar tothom, abans, durant, i després de la guerra, i fins tot com els afecta a dia d’avui.

I per acabar, Gandesa. La terra, la part física, la descripció del terreny. I aquí la Carme Meix juga a casa. És amb diferència el millor de la novel·la. Com de bé coneix la zona, les seves comunicacions, les seves serres, les seves muntanyes, els seus pobles i ciutats, la seva cultura i llegat popular en forma de cançons, dites i corrandes infantils. Una delícia la part de Gandesa, una delícia descobrir episodis com els de les cotes 666 o The pimple a la serra de Pàndols on homes anònims s’hi van deixar la vida resistint dies i dies i més dies.

Així com he d’aprofundir des d’un punt de vista intel·lectual amb els brigadistes internacionals, des d’un punt de vista de país em dec una visita ben atenta, serena i extensa a Gandesa i rodalies, passant per Bot, Miravet, els ports de Beseit, Batea  i tota la Terra Alta en general.

Els cims invencibles, en definitiva, és una novel·la que creix pàgina a pàgina gràcies a la seva brillant estructuració estilística formada per petits blocs concèntrics que despleguen tres visions de la guerra civil des de tres prismes diferents interconnectats, per acabar convertint-se en un relat dur i cruel, però extraordinari, d’uns fets terribles que mai hagueren hagut de succeir. I amb el valor de la DO (denominació d’origen) Gandesa.

PD

Ara que se celebren 75 anys de la invasió franquista a Barcelona i que constatem amb perplexitat i horror que Franco va morir el 1975, però no el franquisme, i que malauradament continua més viu i cada cop més a prop del poder, una última reflexió per dir que el pitjor que li ha passat a aquest país (i al del costat) és el franquisme.

A mesura que avançava la lectura no podia deixar de ser envaït per una creixent sensació de fàstic. A mi els vencedors d’aquesta guerra em produeixen fàstic, un fàstic molt físic. Sí, sí, ja ho sé, que als dos bàndols s’hi van fer bogeries. Però n’hi ha va haver un, de bàndol, que s’aixecà en armes i d’un mode insurrecte derrocà el govern democràtic de la República. 

@BorgesSergi