Delenda est Cartago i el Joc d’Ender

Tot en aquesta vida és pura casualitat. Bé, tampoc ens passem. Però no es pot negar que les casualitats formen part inherent de les nostres vides, de la manera més nícia, tot sovint. Ahir al matí se’m va acudir la idea d’escriure un post sobre la famosa cita “Delenda est Cartago” de Cató. I justament uns hores més tard quedava amb el meu bon amic Sergi C –no confondre amb en Sergi B- per anar a veure la pel·lícula Ender’s Game. I heus aquí que són dues coses que es poden lligar perfectament en un sol apunt. Bé, perfectament, allò que se’n diu perfecte, tampoc. Però farem el que podrem.

 

Delenda Cartago, como decía Catón el Grande”. Aquesta frase és part de la meva infantesa, sí, per molt estrany que sembli. És de l’Astèrix i els Llorers del Cèsar (la cito en castellà, vés, perquè és l’edició que tenim a casa i és així com la recordo). A la meva família sempre hem estat grans aficionats als còmics d’Astèrix, tradició que continuen les meves nebodes, que ja de ben petites gaudien amb el seu pare llegint-los els còmics de casa els avis. Curiosament, de nena, jo mai vaig copsar la referència – ni aquesta ni d’altres-. No va ser fins molts anys més tard, no sé si veient un documental sobre Cartaginesos o llegint sobre els Ibers, o segurament totes dues coses, que hi vaig reconèixer la cita i en vaig conèixer la història.
La frase s’atribueix a Cató el Vell, un militar romà del qual en diuen que començava molts dels seus discursos amb aquesta cita o una de les seves diverses versions: Ceterum censeo Carthaginem esse delendam o Ceterum autem censeo Carthaginem esse delendam.  Bàsicament, vol dir: Jo crec que cal destruir Cartago. I n’hem d’anar a cercar l’orígen a les Guerres Púniques.
Pel bé de la brevetat, direm que una disputa per Sicília entre romans i cartaginesos va provocar la Primera Guerra Púnica, que va durar 20 anys. Va acabar amb un tractat de pau, pel qual Roma es quedava Sicília i els Cartaginesos accedien a pagar un tribut als romans. Entra en escena Amílcar Barca, l’home que va conquerir part de la península Ibèrica mentre els romans s’afanaven Còrsega. Amílcar odiava els romans amb totes les seves forces i somniava de venjar-se’n, però sabia que no podia. Així que bàsicament va traspassar tot aquest odi al seu fill, Anníbal, literalment; diuen que li va fer jurar odi etern a Roma quan tenia 9 anys. Molt pedagògic, tot plegat.

Anníbal, crec que no cal explicar-vos, és aquell senyor famós per haver provat de conquerir Roma travessant Pirineus i Alps amb un ramat d’elefants. Ja sabem que no se’n va sortir i que va fer emprenyar els romans, tot i provocant la Segona Guerra Púnica. Que es va acabar quan Publi Corneli Escipió va derrotar Anníbal a la batalla de Zama i el va obligar a signar un nou tractat de pau amb Roma, però li va permetre seguir governant Cartago. I gràcies a això els cartaginesos es recuperarien del cop i tornarien a prosperar ràpidament. Cosa que no va agradar gens als romans, que amb dues revoltes ja n’havien tingut prou. Un dels àvids instigadors de destruir Cartago abans que tornés a fer-los mal era Cató el Vell. Ho creia realment. I segons la llegenda ho reafirmava sempre que en tenia ocasió (Ceterum censeo Carthaginem esse delendam). I el missatge va anar calant en les ments dels romans, suposo, els quals van decidir buscar la primera excusa de canvi per atacar. I la van trobar. Quan els Cartaginesos, farts de les ràtzies dels veïns, van atacar Numídia.

La Tercera Guerra Púnica durà uns tres anys i es va donar per acabada quan el net d’Escipió va entrar a l’assetjada Cartago, es va carregar tothom qui va poder o els va capturar com a esclaus. Després va cremar la ciutat fins que no en va quedar res. I finalment, diu la llegenda, que va llaurar la terra amb sal perquè no hi tornés a créixer res. Era l’any 146a.c. Cartago havia estat destruïda. El senyor Cató ja podia dormir tranquil. Si és que no havia quedat prou descansat arrasant poblats ibers. Perquè una conseqüència col·lateral de tot aquest assumpte va ser que quan van enviar Cató a Hispània hi va anar tot decidit a no cometre els mateixos errors amb els ibers que s’havien comès amb els cartaginesos, amb els quals s’havia estat massa benèvol. I ho va complir. Oi tant. Tolerància zero. Heu vist algun Iber darrerament?
I què hi té a veure tot això amb un clàssic de la ciència-ficció ara convertit en pel·lícula? Pels que ja conegueu el llibre (boníssim, imprescindible per a amants de la ciència ficció i recomanable en general), hi reconeixereu la terrible filosofia que transmeten a l’acadèmia militar terrestre: Anihilem l’enemic (en aquest cas no són cartaginesos ni ibers sinó uns extraterrestres que semblen insectes) perquè no es pugui tornar a alçar contra nosaltres. La guerra preventiva. Una idea nefasta i horrorosa que tan sols pot sorgir de l’odi d’una ment retorçada, psicòpata i venjativa (o de certs líders de l’AVT, però millor no entrem en aquest tema).
En el cas del Joc d’Ender tot plegat és encara més espantós perquè els militars utilitzen nens per imbuir-los aquesta idea i els entrenen perquè siguin grans comandants militars capaços d’executar-la.
És molt complicat condensar un llibre com Ender’s Game, d’Orson Scott Card, en dues hores de metratge. De fet, els ha calgut simplificar la història i eliminar tota la trama paral·lela amb els germans del protagonista. Però personalment considero que se n’han sortit prou bé. Visualment és espectacular (la sala d’entrenament sense gravetat és senzillament sensacional). I el ritme és trepidant. I al final… bé, no us l’explicaré. Si heu llegit el llibre (o heu vist la pel·lícula) ja el coneixeu.

Delenda est Cartago, com deia Cató el Vell. Quin tros de malparit!

La nena del pou

 

Us deixo amb el tràiler
Aquesta entrada ha esta publicada en El fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Delenda est Cartago i el Joc d’Ender

  1. Eduard diu:
    El llibre em va agradar molt i tenia curiositat per veure la pel·lícula, però alguna crítica que n’havia llegit al diari era totalment descoratjadora. Ara almenys en tinc una referència bona.
  2. Javi diu:
    Bones!, jo també vaig veure la película i haig de dir que sí, que em va agradar, no es el llibre però es molt fidel i espectacular. Per cert, desprès de veure-la vaig topar per casualitat amb el primer llibre de “la sombra de Ender”, es una trilogia que han fet amb personatges secundaris del llibre. El primer es sobre “Bean”, i ho disfrutat molt la veritat, ho recomano! (Sobretot perque no m’ho esperava, el senyor Card ja m’ha decebut unes quantes vegades…)

    Salut!

    Pd.- I sobre Cartago, heu llegit els de Santiago Posteguillo?, buníssims!! 😉 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*