Elogi de La Punyalada de Marià Vayreda

No m’havia llegit mai La punyalada de Marià Vayreda i m’ha esborronat des del punt de vista més positiu del terme. L’he trobada senzillament impressionant.

L’he llegida en una edició del 1904, fet que m’ha envaït d’una experiència tel·lúrica sense precedents.

Per a mi ja la podeu incloure en qualsevol de les tres posicions del pòdium juntament amb Solitud de Victor Català/Caterina Albert i Els sots feréstecs de Raimon Caselles.

Davant certa crítica literària que la vol menystenir o no atorgar-li la potència que té, opino que La Punyalada mereix una revisió immediata per tal que mostri a tothom la seva gran força narrativa i se situï, amb justícia, al lloc que correspon i es mereix.

 

Des d’un punt de vista històric, La Punyalada pertany pròpiament a la novel·la naturalista, i forma part d’un ventall molt ampli de les anomenades novel·les ruralistes, que basteix la seva trama des de l’àmbit rural i boscà. Aquestes novel·les ambientades i viscudes al món rural van permetre molts escriptors de l’època iniciar el camí de la transició entre el naturalisme i el modernisme, o si més no, amb novel·les ruralistes iniciaven els seus projectes literaris més o menys exitosos. Dins les novel·les ruralistes, destacava un subgènere, el de les novel·les pairalistes, que retrataven societats organitzades en cases pairals, on els pobles no eren gaire extensos i les trobades les feien tots els habitants en els famosos aplecs, a on s’hi desplaçaven tots junts, per entornar-s’en tots plegats i després arribaven cadascú a ca seva.

La punyalada reflecteix aquest món a la perfecció: una zona muntanyenca feréstega i salvatge, desolada després de les guerres carlines, i que els bandolers han conquerida a base de crims atroços. L’església de torn seguia atemorint la població amb el missatge sempre infalible de ‘com que no us porteu bé, vénen els bandolers i us roben i us maten’, i el ‘mosso de l’esquadra’ feia el que podia per protegir una població totalment indefensa a mans dels bandolers.

Aquest és el marc en el qual Vayreda emmarca la seva història. Hi hem d’afegir els personatges. Hi ha un personatge líder, l’Ibo/L’Esparver; un altre de més fleuma, però noble i íntegre, L’Albert Bardals; una noia ‘pagesívola’, la Coralí, treballadora com ningú i filla de moliner, i un nus de la història com aquest: l’Ibo i l’Albert, amics de la infància, creixen junts i cada cop s’apropen més a una vida de mala mort. L’Albert ho veu i se’n vol allunyar, però sempre acaba per avisar, aconsellar, donar un cop de mà al líder. Fins que l’Ibo vol posseir la Coralí, de qui l’Albert està bojament enamorat, i per aquí no hi passa i es planta. L’Ibo passa de l’Albert i enganyant la noia, la intenta forçar en mig del bosc, però l’Albert ho veu tot i els enganxa, i arriba una baralla a les mans que és a mort. L’Albert té entre els seus dits la gola de L’Esparver per rematar-lo, però…

Vayreda, que encara pertany a la generació anterior del modernisme, ‘presenta’ la història com si el narrador fos l’Albert Bardals. Això li va bé per a dues coses: per allunyar-se’n dels fets i presentar-se com un mer observador (característica més pròpia del modernisme), i també per poder ‘aportar’ la dosi necessària de moralització (característica clarament vuitcentista). Des d’aquest punt de vista La punyalada és molt interessant: Vayreda fa de transició entre dos estils, el final del vuitcentisme i l’eclosió final d’un modernisme català, curt però intens.

Un dels trets de les novel·les modernistes que sí que trobem a La Punyalada és el camí iniciàtic. L’Albert Bardals — un home íntegre, força innocent, poc avesat a la iniciativa, però noble, treballador i fidel– començarà un viatge iniciàtic després de perdonar-li la vida a l’Esparver. En aquest sentit la millor definició de què és aquest viatge que inicia l’Albert ens els dóna el Diccionari de la Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana quan parla que a La punyalada hi trobem ”una experiència decebuda del món, que aboca al nihilisme”. A un nihilisme molt proper a la bogeria.

A La punyalada, L’Alta Garrotxa i la Garrotxa Oriental i les seves terres, muntanyes, afraus i balmes i camins es converteixen en uns personatges més del llibre gràcies a la llengua, ríquissima i extraordinària, que fa servir durant tot el llibre en Marian Vayreda (era com li agradava de signar). Aquest és un dels aspectes que més m’ha impressionat i meravellat del llibre, a més a més tenint en compte que l’edició és del 1904 i no ha passat cap revisió ni ortogràfica ni d’estil. Jo he vist fins i tot en molts moments un narrador a l’alçada de mossèn Cinto Verdaguer. I afirmo això perquè a la descripció acuradíssima, variada i perfecta de la natura garrotxina, hi hem de sumar el descens a l’infern del personatge principal, que es va enfonsant psicològicament i que Vayreda descriu tan bé, recordant-me l’infern particular de mossèn Cinto a En defensa pròpia.

La riquesa lingüística de Vayreda també fou elogiada en el seu moment per un dels ‘capos’ del modernisme, el senyor Narcís Oller que, precisament en aquest trànsit entre el naturalisme (hi ha algú aquí que no recordi la brutal i excepcional La bogeria?) i el modernisme, pateix una crisi creativa i ho explicava en els termes següents en una carta a Victor Català: ”El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura, em feia veure la pobresa del meu,[…]”.

A mi La punyalada m’ha fascinat. Des de la caracterització de l’època, passant per les pors i els terrors del moment, fins al via crucis Garrotxa amunt, Garrotxa avall d’un personatge al límit de la raó humana. El paisatge com a símbol de l’ànima: quan més desesperat està l’Albert, més ombrívola, fosca i morta trobem la descripció de la terra. És gloriosa la descripció del matí el dia de la seva recuperació aparent. Quin dia feia, amics! podríem exclamar perfectament els lectors més apassionats.

I per últim deixeu-me afegir un fragment del llibre, un fragment bell i cabdal al qual el lector murri hi recorrerà sovint. Un fragment que val per a consell de la vida i com a símbol de la grandesa humana:

La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal i la llegenda: justícia, may venjansa.

twitter: @sergi_borges


Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Elogi de La Punyalada de Marià Vayreda

  1. aniol diu:
    Els “Sots ferèstecs” és el llibre que jo convertiria en pel·lícula de terror si em dediqués al cine en aquest país. Sí, el comentari és una mica “aprovechando que el Pisuerga”, però…
    Potser algún dia li hauré de dedicar una entrada. 

    La nena del pou 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*