Seguem arran, que la palla va cara!

Catalunya, comtat gran,
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo comte duc d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d’Arenes;

n’han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s’és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l’Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:

-On és vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

Aquest és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les armes, catalans,
que el Rei ens declara guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran

Aquesta és la versió de l’original del s. XVII dels Segadors, documentada per Milà i Fontanals.

El més flipant i preocupant és llegir-lo i poder establir paral·lelismes amb avui. De fet, per aquest motiu i pels fets que descriu s’escauria a la secció “por i fàstic” però no voldria que ningú ho interpretés erròniament com un insult al nostre himne ni res similar. 

Així que el deixo al fons del pou, que també s’hi escau, aquest pou negre i sense fons on ens volen veure els Olivares i cia. 

No pot ser casualitat que els catalans, tan xaiets i pacífics, tinguem un himne tan rotund. En algún racó amagat del nostre caràcter diplomàtic i negociador encara s’hi déu amagar algun almogàver, trist i abandonat (i força emprenyat). Tant de seny, tant de seny, potser el que ens cal és un xic de rauxa.
Això sí: seguem arran, que la palla va cara!

 

Aquesta entrada ha esta publicada en El fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Seguem arran, que la palla va cara!

  1. La versió cantada de Rafael Subirachs a les 6 hores de Canet de Mar és senzillament esglaiadora, esborronant, espaterrant.

    Meravellosa.

    Aquí tens l’enllaç, valora si l’inclous en el post:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*