BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

El canòdrom meridiana: olors i arquitectura

Publicat el 11 de febrer de 2013 per aniol

Força amics del barri del Congrés compartim un curiós record d’infància: els nostres avis o àvies duent-nos a veure les curses de gossos al canòdrom algun matí assolellat de dissabte.

Pot resultar bucòlic i entranyable pensar-ho: un avi i el seu net, passejant per les grades. La gent, els lladrucs, la catifa de butlletes no premiades a terra, les fotos dels gossos campions a les parets, els altaveus anunciant les curses, els pobres gànguils escanyolits perseguint la llebre automàtica, l’olor, aquella flaire inigualable, aquella fortor única de canòdrom que a mi em feia pensar en el gust de les cols de Brussel·les (una de les raons per les quals no els hi tinc gaire estima, a aquests vegetals).

Sí, la imatge podria ser fins i tot poètica sinó fos per un petit detall: aquells nens es van fer grans i van descobrir la crua veritat; el canòdrom meridiana era un antre. Un punt de trobada de gent rara, un indret de vici i de maltractament animal, un símbol ranci d’una època pretèrita. Alguns d’aquells infants hi van tornar, de grans, ja ni tan sols a apostar, directament a comprar-hi droga. Era un dels punts de “trapitxeo” més coneguts de la zona (potser, fins i tot de Barna, no ho sé).

Ja de grans, quan ens miràvem les curses des del balcó de casa d’una de les meves amigues, en un dels blocs que envolten l’espai que ara és una plaça, ens fèiem creus que algú hi pogués dur un nen, allà, a passejar. Els temps canvien. Per sort.

Les curses de gossos van deixar d’atraure el públic i suposo que la colla d’homes que es passaven el dia palplantats darrere la reixa que donava al carrer Concepció Arenal xiulant i llençant comentaris inapropiats a totes les dones que passaven per la vorera – suposo que la protecció de la reixa els donava una sensació de seguretat i de confiança per fer-ho que no oferia, per exemple, el banc de pedra que quedava a fora, al carrer. O això o alguna mena de síndrome de presidi que se m’escapa- no aportaven els ingressos suficients com per mantenir-lo obert. I el canòdrom meridiana va tancar el 2005. Va estar un temps abandonat, prou com perquè el director Marc Recha el pogués immortalitzar a la seva pel·lícula Petit Indi abans que n’enderroquessin la pista i els murs exteriors per fer-hi una plaça (conec algú que va anar a veure la pel·lícula només per veure-hi el canòdrom).

No sé si per inaugurar la plaça o pel que fos, havien col·locat unes astes gegants amb unes banderes negres amb un gànguil vermell, que semblaven l’estendard de les hosts de Mòrdor o alguna cosa similar però poc després les van treure i no sé per què. Eren moooolt frikis. Per sort existeix el google images.

 

De l’últim canòdrom actiu de l’Estat espanyol en queda l’edifici principal amb les grades, un brise-soleil i una estructura metàl·lica penjada obra de l’arquitecte Antoni Bonet i Castellana per la qual va guanyar el premi FAD d’arquitectura el 1963. Declarat d’interès arquitectònic, era un dels edificis que es podien visitar al BCN Open House de 2012, per exemple. 

La idea era destinar-lo a ser un centre d’art contemporani. El projecte va fer fallida per falta de pressupost, mala època per les iniciatives artístiques. Ara està tancat i sembla que no saben què fer-ne. Poca imaginació. No costaria gaire posar-hi un mercadillo vintage moderniqui fashion, per exemple, a l’estil Camden. Hi ha prou espai interior i sota porxo com per poder posar parades en dies de pluja. Es prou lluminós com per no haver de gastar en enllumenat -horari solar-. Potser no seria gaire rendible econòmicament cobrant 25 euros per parada, però s’hi donaria un ús. I podria atraure gent al barri els diumenges al matí. I és més turístic que cedir l’espai a entitats de l’estil agrupament escolta, esplai, casal, associació o similars, com es podria proposar si això no fos Barcelona, la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes (un segon, que vomito una miqueta). Llàstima que la quota de bibioteques estigui coberta per aquests barris…
Però encara més llàstima tenir aquell espai abandonat, tancat i barrat. 

Més imatges 

La nena del pou 


 


  1. Benvolguts Aniol, benvolguda nena del pou: acabo de llegir el teu post sobre el canodrom,i he gaudit molt de les fotos amb què l acompanyen — felicitat si son teves, pq son molt bones; felicitats stambe si ño ho som, per haver-les triat tan be.

    Crec que estic d acord amb gairebé tot el teu article, tret del final, d’allo que ‘no saben que fer-ne”. De fet, nonomes ho sabem sinó que hi estem treballant per fer-ho realitat. I seràquelcom innovador, creatiu i que, quan aconseguim que funcioni, servirà per capgirar els malnoms el canodrom i posar-lo al mapa del punts innovadors del món.

    I parlo en primera persona pq actualment sóc el conseller municipal, o sigui, el responsable polític de Sant Andreu que es preocupa del barri del Congres, i estic una mica al dia del tema. Si vols saber-ne una mica mes, mira’ t aquest document (http://www.google.com/url?sa=X&q=http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/239880&ct=ga&cad=CAcQARgBIAEoBDAAOABAhv7kiAVIAVgAYgVjYS1FUw&cd=-G7Z-vg3y0E&usg=AFQjCNHW09V9SlNOl8UcaUQtOksnkEGYFA) i si vols, escriu-me mi quedem per comentar-ho. Si vols, esclar.

    Salut i gràcies per l interès,per l’article i per les fotos 🙂

    Salut,

    Claudi

  2. Un cop més, Glòria, moltes felicitats per aquest post que de tan senzill és boníssim.

    Tot i no ser del barri el nom ‘Canòdrom meridiana’ em porta records lúgubres; només anomenar-lo hi associo el concepte ‘perill’ igual que quan de petit et parlaven del barri xino de BCN.

    És del tot evident que aquest perill anava associat més a 1000 llegendes urbanes ‘terrorífiques’ que a la pura realitat. D’adolescent, ja el vaig associar més al ‘trapicheo’ que deies al post, al qual també s’hi acompanyava una bona dosi de fantasia i tremendisme. Quan hi passaves per Concepció arenal i veies les seves tanques, t’envaïa una sensació de cosa xarona, rància, espanyola…

    Jo també vaig quedar traumat d’un canòdrom: m’hi van portar de nit i s’ubicava a Badalona. No oblidaré mai les cares dels subjectes individus que hi anaven a jugar.

  3. Bé, Glòria, et podies haver esplaiat una mica més amb les olors del Canòdrom, aquella barreja inigualable de caques i pixums de gos amb la flaire dels puros dels apostants i espectadors. Temps més tard, la cosa més semblant que havia trobat era el camp del Fabra i Coats, on jugava el Barça Atlètic, el Barça Amateur, el Barça juvenil… però allà hi predominava molt més l’olor de puro i es trobava a faltar aquell toc sutil dels pixums de gos…

    Jo també recordo quan la iaia ens hi portava els dissabtes al matí, però encara recordo més quan hi vaig tornar ja de “gran”, quan tot just feia poc temps que m’havia independitzat i amb el Jordiet, el meu company d’àtic, hi vam anar un vespre que anàvem escurats de pasta, ens vam jugar els vint duros que ens quedaven basant-nos en la solidesa de les caques dels “corredors” i vam guanyar mil i poques peles, suficient per passar pel súper i comprar alguna cosa per sopar i una ampolla de vi per acompanyar.

    Per cert, impressionants les banderes ‘mordorianes’. Com és que les van retirar? Una cosa bona que fan… 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.