Phrasal Verbs (PV) versus Pronoms Febles (PF)

Què passa quan una filòloga anglesa i un filòleg català que comparteixen un bloc amb una secció de debats més o menys absurds es troben un dia? Doncs, que es posen a discutir sobre què és pitjor, si els Phrasal Verbs anglesos o els pronoms febles catalans. Així que decideixen convertir-ho en un debat, i perquè sigui un debat com Déu mana cal que exposin els seus arguments. Com que el Sergi és un cavaller, em deixa obrir a mi. Amb la vènia: 

Els Phrasal Verbs
 

Un Phrasal Verb és una unitat semàntica formada per un Verb, una partícula i/o una preposició. El problema és que el seu significat no és compositiu, és a dir que no se’n pot deduir el significat a partir de les seves parts individuals, i per tant, és impredictible. Aquesta característica que els fa tan interessants és la que els converteix, precisament, en la tortura dels estudiants d’anglès!
ask
ask for — prep. demanar (sol·licitar)
ask in — adv. tr. convidar (algú) a entrar a casa, sobretot espontàniament
ask out — adv. tr. convidar (algú) a sortir
ask over — adv. tr. convidar (algú) a casa
bang
bang about — adv. intr. fer soroll movent-se per casa
bang on about — adv./prep. parlar sense parar sobre
bang out — adv. tr. fer ràpidament (alguna cosa), sense gaires esforços
bang up — adv. tr. 1 (am.) danyar, espatllar 2 (br) empresonar (algú)

Trobem al menys tres tipus principals de construccions segons el verb es combini amb una preposició (Prepositional Phrasal Verb), una partícula (Particle Phrasal verb) o totes dues coses. 
Who is looking after the kids? 
You should not give in so quickly.
She is looking forward to the new season of Californication. 
Quan un Particle PV és transitiu pot semblar un Prepositional PV, cosa que contribueix a la confusió entre els pobres mortals. Hi ha una manera de diferenciar-los, però: Quan l’objecte d’un Particle Verb és un pronom definit, pot precedir (ho sol fer) l’article. En canvi, l’objecte d’una preposició mai la precedeix.
a. He is getting over (Superant) the situation – over és una preposició. 
b. *He is getting it over. – L’objecte (The situation/it) d’una preposició no la pot precedir.
a. He is thinking over (rumiant) the situation – over és una partícula.
b. He is thinking it over – L’objecte (The situation/it) del Particle verb pot precedir la partícula.
No us ho ha aclarit gens, oi? Hahaha! Doncs espereu, que encara n’hi ha més. Els Particle PV transitius permeten variacions en l’ordre de les paraules segons el pes relatiu dels seus components. És a dir, que a vegades en canvia l’ordre!!! Normalment es canvia l’ordre dels components de menys pes. 
a. Mary made up a really entertaining story – Ordre normal.
b. Mary made it up – L’ordre varia perquè el pronom definit “it” té poc pes i es pot colar entremig. 
c. Mary made a really entertaining story up – Massa forçat, el complement té massa pes per ficar-se entre el verb i la partícula. 
 
Total, que al final, l’única manera d’aprendre-se’ls és fer-ho de memòria i fent-ne ús.
 
Però tinc bones notícies: Algú ha creat un diccionari en línia anglès català de PV:
El tema dona tant de sí que trobem incomptables recursos en línia, evidentment:
The girl in the well

Els pronoms febles (PF)

Un dels temes més complicats de fer entendre és l’ús dels pronoms febles. Al principi pensava que era més fàcil explicar-los a gent catalanoparlant, per tal com els tenim incorporats a la llengua oral, a diferència dels no catalanoparlants, que o bé no en tenen a les seves llengües o només en tenen alguns. Però amb el pas del temps te n’adones que és igual de difícil per a als uns com per als altres per diversos motius.

La primera cosa que hem de fer és saber què és un pronom i què fa.

Mirem el diccionari i diu això 1 m. [FL] [LC] Categoria lèxica constituïda per mots generalment variables, que poden tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que presenten un significat ocasional, delimitat a partir de relacions díctiques o anafòriques. Pronoms demostratius, possessius, interrogatius, indefinits, neutres.

És a dir és un mot o element gramatical variable que té la capacitat de substituir un nom i els seus complements, els complements del verb, i a vegades, el subjecte de l’oració.

Ara hem de saber per què els diem pronoms ‘febles’.

Si n’hi ha de febles, vol dir que hi ha pronoms forts. Els pronoms forts són pronoms tònics –això vol dir que les vocals que els formen són tòniques — i substitueixen la persona gramatical en un discurs. Quins són els pronoms forts? Els pronoms personals: jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles. També trobem el pronom mi, nós, vós, vostè i vostès.

Els pronoms febles es diuen així perquè són àtons, és a dir les vocals que els formen són àtones. El pronom ‘es’ l’hem de llegir /?s/.

Per tal que tinguin un sentit ple, els pronoms febles els hem de contextualitzar. En aquest sentit una bona definició és la següent: usem els pronoms febles per referir-nos a un complement del verb IDENTIFICAT perquè n’acabem de parlar o bé és en el context on es produeix la comunicació.

Ex: Volem anar a Berlín, però no sabem si hi anirem a l’estiu o a la tardor

‘Hi’ és un pronom feble que substitueix el complement circumstancial de lloc ‘Berlín’. Si no coneguéssim el mot Berlín, el pronom ‘hi, per si sol, no tindria cap sentit i no entendríem la frase.

Hi ha 13 pronoms febles. Són aquests:

Allò que realmenr costa d’identificar és la funció sintàctica que fa el pronom feble referit al complement del verb IDENTIFICAT del qual abans en parlàvem. Els pronoms febles fan la mateixa funció sintàctica que els noms a què substitueixen i aquesta és la part que més els costa als alumnes: identificar la funció sintàctica del nom substituït i afegir el pronom corresponent.

Aquest enllaç de gencat.cat explica força bé les funcions sintàctiques de cada pronom, a més d’una proposta d’activitats per mirar d’entendre-les. 

Els pronoms febles que costen més d’entendre i que també estan perdent el seu ús espontani dins l’oralitat de la llengua catalana són els pronoms ‘en’ i ‘hi’.

Una altra qüestió és la combinació de dos o tres pronoms. Els quadres que s’han creat a tal efecte són d’una perfecció matemàtica, però els experts sovint avisen que hi ha combinacions ‘inventades’; és a dir, sí que es poden donar des d’un punt de vista teòric de la llengua, però no en el seu ús espontani i real, que és el que realment importa.  



twitter: @Boktoberfest73 

També ens podeu trobar aa FacebookI a Google+

Aquesta entrada ha esta publicada en Els debats del fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Phrasal Verbs (PV) versus Pronoms Febles (PF)

  1. Albert Vila diu:
    Efectivament, els verbs preposicionals anglesos i els pronoms febles del català són dificultats per a l’aprenentatge de les respectives llengües, però són d’un natura totalment diferent i per tant fa de mal dir quina de les dues coses és més difícil: depèn de les aptituds de cadascú.

    Els verbs preposicionals anglesos s’han de considerar constructes quasi lèxics, ja que les combinacions no són productives i el significat del conjunt no sempre es desprèn del dels components.

    Es tracta d’un fenomen comú a les llengües germàniques. L’alemany hi excel·leix: hi ha partícules separables i inseparables, i les separables van de llevant a ponent d’acord amb l’estructura de la frase.

    Els pronoms febles del català són un fenomen comú a les llengües romàniques, en que el pronom adopta formes diferents en situacions diferents: a) quan fan de subjecte es fa servir la forma forta; b) quan fan de complement es fa servir la feble, i c) darrere preposició es fa servir una forma forta que en algunes ocasions es igual que la dels subjecte i en d’altres diferent (castellà yo/me/mi; català jo/em/mi; francès je/me/moi etc.).

    Valgui el joc de paraules, el pronoms febles en català es troben en una situació de summa feblesa, i crec que val la pena de destriar-hi tres aspectes.

    El primer aspecte fa referència a l’inventari dels pronoms. En relació al castellà, en català n’hi ha tres més (ho, en i hi); en relació al francès, només un més (ho, ja que el francès té y i en). La interferència dels castellà fa que si no s’hi posa remei, els dos primers acabaran desapareixent. I alhora alguns parlants han introduït la forma *lis (plural de li) i un se no reflexiu, corresponent a l’alternança castellana le/se. I comença a traure el cap, tímidament, l’equivalent al ‘leismo’ (li en comptes de el).

    El segon aspecte és la combinatòria, que fa que en determinades combinacions la forma canviï totalment (alternança li/hi i similars) i en d’altres es produeixin elisions, reduccions i reforçaments, un de normatius  (me, m’, ‘m, em) i d’altres que no ho són, com ara la reducció de la hi a l’hi.

    Relacionat amb aquest darrer aspecte – però diferent – hi ha el darrer aspecte: la qüestió ortogràfica. Hem d’escriure me l’emporto, no pas m’el emporto ni me’l emporto, que serien combinacions d’elements realment existents i que es pronunciarien igual. Quan feia classe de català deia, com a regla mnemotècnica, que l’apòstrof és de dretes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*