Un best-seller antic: ‘El cazador de barcos’ de Justin Scott

No sé si faig bé de posar aquest apunt a la categoria de ‘Literatura: un gènere en extinció’; parlem d’un llibre, sí, però un llibre trepidant.

Es tracta d’un best-seller de l’any 1978, publicat aquí en espanyol un any després. Ni rastre de cap intent de cap versió en català, malgrat que tots sabem que el llibre en català està del tot normalitzat.

Amb El cazador de barcos he recuperat aquelles sensacions infantils i juvenils que em produïen aquells llibres d’aventures o de misteri.

El llibre respon a l’esquema clàssic d’acció-reacció. En primer lloc hi ha un succès, més tard es planteja un objectiu, la trama fa variar la història en blocs d’intensitat narrativa i al final hi ha la possibilitat (o no) d’assolir l’objectiu.

Molt recomanable per als navegants de velers o aquells que vulguin aprendre a pilotar-ne un.

 

L’objectiu principal del doctor Hardin, el personatge principal de la novel·la, és fer desaparèixer de les aigües del planeta Terra un ULCC (Ultra Large Crude Carrier), és a dir, un monstruós petrolier que arrasa tot el que troba al seu pas. Ja tenim la trama: una persecució per tots els oceans del món a bord d’un veler Nautor Swan.

El més interessant d’aquest llibre és el mestratge de l’autor en el pilotatge i maneig d’aquests tipus de velers. I el gaudim en totes les condicions possibles: de la seva estètica i plàstica i gran velocitat en aigües tranquil·les fins a la lluita extrema com un animal salvatge en situacions límit. El llibre és un manual excel·lent de navegació.

De fet, el veler Nautor Swan Carolyne és un personatge més en la novel·la. Se’ns humanitza fins al punt que el lector hi acaba empatitzant.

L’autor desplega un magnífic exercici de vocabulari tècnic, díficil i enrevessat per a tots els que no estem avesats al món nàutic. Hi ha d’haver bona voluntat per part del lector: si no en sabem res de vaixells ni del món marítim, no podem pretendre voler entendre-ho tot amb una perfecció absoluta. Un consell: cal usar la imaginació i fer servir la part més intuïtiva de la lògica nàutica. En canvi, per a patrons, mariners o aprenents, El cazador de barcos és una lliçó magistral de com pilotar un veler.

Hi ha dos grans blocs d’intensitat narrativa. En els dos Justin Scott hi arriba d’una manera hàbil, augmentant la intriga i fent allargar el zenit. En molts moments la situació és tan límit que el lector hi arriba a dubtar. Però l’autor utilitza el gran recurs del best-seller: explota d’una manera excel·lent totes les possibilitats del veler a les ordres d’Hardin.

Com ho fa? Primer ens meravella amb el condicionament del veler des de la més pura rigorositat. Després presentant-nos-el en diverses situacions i finalment connectant tota l’acció de la novel·la a les més variades condicions de navegació del veler: és el vaixell que fa créixer el llibre tan sols amb la seves reaccions i contrareaccions en benefici de l’objectiu final.

En el primer bloc d’èxtasi narratiu és sens dubte el veler qui salva Hardin d’un desastre inevitable. En el segon — literalment impossible de poder dur-se a terme avui dia a causa de les condicions actuals de seguretat–, l’astúcia d’Hardin, previsible per al lector, aporta l’única solució possible donades les circumstàncies de la situació.

Cal dir, però, que en aquest segon gran bloc d’intensitat narrativa hi ha un coitus interruptus brutal, bestial, que condiciona el final del llibre d’una manera total, que malgrat tot és força plàstic a nivell descriptiu.

Però el mal ja està fet perquè hi ha un punt inverosímil, hi ha massa preguntes sense resposta, s’ha creuat el límit de la credibilitat.

De lectura rapidíssima El cazador de barcos us pot servir de trànsit ‘marítim’ lector entre dos llibres de més envergadura (i mai millor dit).



twitter: @Boktoberfest73

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*