Istanbul, una mica de màgia a la vora del Bòsfor

Hi ha indrets que, tan sols amb el nom, traspuen màgia, història, llegenda i poesia. Istanbul és un d’aquests indrets. Era la darrera parada del nostre viatge per Turquia. Arribàvem, com els cavallers de la primera croada o els almogàvers de Roger de Flor, a l’antiga Constantinoble, aquella ciutat que el 29 de maig de 1453 va contemplar la caiguda de l’Imperi Bizantí i va posar fi a l’Edat Mitjana en caure en mans dels otomans. A les 7 d’un xafogós matí d’agost, la meva companya de viatge i jo creuàvem el Bòsfor i tornàvem a Tràcia, Europa. El darrer trajecte nocturn en un dels busos de línia que ens havien dut amunt i avall d’aquell país extens. Havíem patit calor, xafogor i desajustos intestinals. L’Anna havia patit nits d’insomni per culpa dels imams que criden a la pregària a l’alba des dels altaveus de les mesquites amb aquella mena de cante jondo primigeni i jo, en aquell moment, necessitava rentar tota la meva roba urgentment, fins i tot la que duia posada. Però tot plegat havia valgut la pena per visitar el país quasi totalment asiàtic més europeu. Havíem gaudit de paisatges fantàstics, àpats boníssims i una fruita (uns préssecs, unes figues) de somni.
Hoz geldiniz; merhaba! 

 


Ara érem a Istambul, parada i fonda de l’Orient exprés, ciutat de la barreja, dels contrastos, de les mil mesquites, els comerços, els mars, les llambordes mal col·locades, els venedors pesats que parlen català; el pont entre occident i orient on passegen els fantasmes de bizantins, de croats, de mercaders, de la Companyia Catalana d’Orient, dels poderosos sultans i les seves favorites, de poetes i aventurers. Aventurers com Petrus Gyllius, que el segle XVI, va descobrir que alguns ciutadans de la ciutat pescaven des dels seus soterranis. Intrigat, es va endinsar al subsòl de la ciutat amb una torxa i va trobar -i més tard explorar amb una barca- la Cisterna Basílica, el dipòsit d’aigua bizantí oblidat pels otomans després de la conquesta. Ara és una visita turística curta però sorprenent. En un altre racó de la ciutat encara s’alça l’aqüeducte que l’alimentava.

Des de l’estació de busos, un tramvia ens va dur a l’alberg, al bell mig de Sultanahmed, just darrere de Santa Sofia, la Reina de Bizanci, Constantinoble i Istambul desde fa 1500 anys, la mare de totes les catedrals, punt culminant de l’arquitectura bizantina i meravella arquitectònica mundial. Llàstima de la immensa bastida que n’ocupava part de l’altíssima nau central des de feia una eternitat. Encarregada per Justinià I l’any 532, avui encara és la quarta església amb l’àrea coberta més gran del món, amb una alçada de 55,60 m. És, senzillament, espectacular. Al seu costat, la Mesquita blava de Sinan (1.000 anys més jove) va ser–per a mi- una gran decepció: ni tan sols és blava; de fet, ni tan sols és la mesquita més bonica de la ciutat (la de Beyazid II, la segona més antiga, és molt més espectacular – i sense tanques per als turistes). A més a més, com totes, és una còpia de Santa Sofia. Per mala sort la de de Suleyman ens la vam trobar tancada per obres de restauració i ens vam haver d’acontentar amb la tomba del sultà i de la seva favorita, Roxelana; la de Fatih no la vam poder visitar perquè el dia que hi vam passar era dia de pregària i estava plena de feligresos vigilats per la policia.

El primer dia a Istanbul vam passar el pont de Gàlata, damunt la Banya d’Or (criador de meduses per excel·lència) per passejar per Beyoglu, fins la torre Gàlata i per Izkital Caddesi (que ve a ser una mena de Portal de l’Àngel i per tant, no té cap gràcia). Ens vam perdre per un barri poc recomanable i decrèpit de carrerons costeruts i roba estesa als balcons i ens en va treure la policia en un cotxe patrulla – 4 agents que tan sols parlaven turc, ens miraven, comentaven i reien. I ens van tornar a deixar al carrer principal del turó. Teşekkür ederim (gràcies), senyors.
Ara sí, vam baixar pel camí bo i vam tornar a passar el pont cap a Eminönü per endinsar-nos al basar de les espècies (Mısır Çarşısı), dissenyat per dos arquitectes de la cort i acabat el 1660. Vam acabar comprant –espècies, evidentment- a un venedor que parlava un català quasi perfecte. Com en saben, de vendre!

Poques ciutats marítimes poden presumir de ser-ho tant com Istanbul, ciutat de mars – Màrmara, el Bòsfor i la Banya d’Or-. Els espigons interminables acullen homes i nens (i alguna dona) que pesquen i es banyen a les aigües. El nostre segon dia, i aprofitant que feia bon temps – Istanbul no és tan calorosa com la resta del país: la prova és que aquí no compràvem ampolles d’aigua i en teníem prou amb els líquids que preníem amb els àpats i algun çai (te) ocasional -, vam agafar el vaixell que puja tot el Bòsfor des de Màrmara fins al Mar Negre. Per l’estret s’alineen els barris bons de la ciutat, amb el Palau de Dolmabaçe i les casetes otomanes de fusta restaurades amb la piscineta i l’embarcador a la vora de la mar –i alguna que altra ambaixada-. Àsia, a una banda, més verda i Europa, a l’altra, més urbanitzada.

Un nou dia en aquesta ciutat de contrastos (noies modernes amb el seu cotxe al costat d’altres completament tapades amb la burka negra, sense comptar les drag queens de Taksim). Ens tocava una altra d’aquestes visites evocadores: el Palau de Topkapi, llar de sultans i els seus harems d’odalisques – una idea que és quasi surrealista, com de conte o llegenda, de mil i una nits i genis de llàntia-. És un palau immens que no té res a veure amb els palaus que veiem per Europa. Està estructurat al voltant de patis amb quioscs enrajolats, pavellons, jardins i estances. T’hi podries passar hores i hores voltant per dins i llegint les mil històries sobre els sultans i la seva costum de matar els germans petits per evitar guerres fratricides pel poder.

Vam descobrir els locals on mengen els treballadors turcs: unes quantes olles de plats per escollir a un preu ridícul i cap turista, sobretot. Eren autèntics i el menjar era molt bo – sopes de llenties, de iogurt (m’encanta l’ús culinari que donen al iogurt en aquest país), estofats de carn, de verdures i l’omnipresent albergínia, que no falti. Ens esforçàvem a saludar –merhaba-, donar les gràcies – teşekkürler– i  demanar tot el que podíem en turc. I ens convertíem en la raresa del dia al local de torn.

I evidentment, calia dedicar una tarda o dues a explorar l’altra visita obligada d’Istanbul: el mercat cobert més gran del món (això sense comptar amb els innombrables carrerons dels voltants), el Kapali Çarsi, altrament conegut com el Gran Basar. És una cosa que s’ha de veure. Que és ultraturístic i moltes botigues venen exactament el mateix? Sí. I és una llàstima però això és el que passa als indrets turístics. Però val molt la pena passejar-hi, sobre tot si com a mi, t’acompanya una brúixola humana, capaç de tornar a trobar sense fer marrades innecessàries qualsevol botiga de dins i dels carrerons del voltant. I l’experiència d’emprovar-se una jaqueta i que un venedor guapíssim et convidi a sortir de festa (són turcs) és impagable. Això sí, a partir del capvespre, cal fugir de la zona, que esdevé totalment fantasmagòrica.

I encara ens quedava temps per descobrir, a Beyoglu, a la vora del mar, la millor “backlaveria” del país (segons el seu propietari, és clar, que ens va explicar tot orgullós que alguns dels seus clients feia 20 anys que hi venien a berenar cada tarda plats de pastissets amb gelat). Precisament amb un passeig per la Banya d’Or, unes baclaves i un sopar d’albergínies en iogurt ens vam acomiadar de la ciutat un vespre calorós d’agost.

Güle, güle, Istanbul; güle güle Turquia.

Aquesta entrada ha esta publicada en El fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Istanbul, una mica de màgia a la vora del Bòsfor

  1. Eduard diu:
    El meu primer viatge a Istanbul va ser l’any 1993 i no me’n vaig endur un bon record: venedors pesats, restaurants cars i un taxista que ens va fer perdre un tren. Certament no era una bona opció de viatge, en un hotel contractat per agència i amb un amic més aviat llepafils que només triava les coses que semblessin més “europees”. 
    Em va agradar molt més l’any 1999, buscant-nos la vida amb el Guide du Routard i un company de viatge molt més sensible, amb el qual preníem el te en cafès populars i descobríem mesquites amagades per estar-hi una bona estona asseguts en silenci o, fins i tot, conversant l’imam.
    No fa gaire vaig llegir la novel·la de Mathias Énard Parle-leur de batailles, de rois et d’élephants (també està traduïda al català), que explica un viatge de Miquel Àngel a Constantinoble per projectar-hi un pont sobre la Banya d’Or. És una narració no gaire llarga, que mostra una imatge diferent i poètica d’una ciutat que fascina l’artista italià.
  2. Carme Meix diu:
    Cadascú té el seu Istambul. A mi em va fascinar.  Les olors -sobretot al bassar de les espècies-, els colors -al gran Bassar-, els carrers, Santa Sofia, la mesquita blava, el viatge en vaixell, la gent, els venedors de mocadors desplegant la seva mercaderia per a nosaltres, al carrer, mentre menjàvem en un resaurant a l’aire lliure.  El Topkapi, on també vam dinar.  I mira que l’Eduard, que en tenia un mal record, (va ser abans de la seva segona vista) ens ho havia desaconsellat!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*