Cinquanta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

El poeta vol creure amb Déu, vol creure amb la transcendència, però no pot. És la raó contra la fe i és, també, el lament que la fe no pugui guanyar la raó. És un poema desesperançat i adolorit de qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà de la vida“.

Àlex Broch, historiador, editor i crític literari, dins 36 mesos sense Josep Palau i Fabre


Tothom se l’hauria d’aprendre de memòria.

Encongeix el cor i humiteja els ulls.

Segueix la tradició d’altres Cants Espirituals de poetes catalans com Ausiàs March o Joan Maragall.

Palau i Fabre recita el seu Cant espiritual from fundaciopalau on Vimeo.


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

 ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre, Cant espiritual. PALAU I FABRE, Josep. Poemes de l’alquimista. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997, p. 174.

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cinquanta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

  1. Carme Meix diu:
    Admiro la gent quie dubta, perquè jo també dubto. I em malfio d’aquells que viuen instal·lants en certeses. I, al mateix temsp, els envejo. Deu de ser tan reconfortant creure que posseeixes la veritat absoluta!

Respon a Carme Meix Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*