Cinquanta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

El poeta vol creure amb Déu, vol creure amb la transcendència, però no pot. És la raó contra la fe i és, també, el lament que la fe no pugui guanyar la raó. És un poema desesperançat i adolorit de qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà de la vida“.

Àlex Broch, historiador, editor i crític literari, dins 36 mesos sense Josep Palau i Fabre


Tothom se l’hauria d’aprendre de memòria.

Encongeix el cor i humiteja els ulls.

Segueix la tradició d’altres Cants Espirituals de poetes catalans com Ausiàs March o Joan Maragall.

Palau i Fabre recita el seu Cant espiritual from fundaciopalau on Vimeo.


Cant espiritual

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

 ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida?¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.


Josep Palau i Fabre, Cant espiritual. PALAU I FABRE, Josep. Poemes de l’alquimista. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1997, p. 174.

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cinquanta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

  1. Carme Meix diu:
    Admiro la gent quie dubta, perquè jo també dubto. I em malfio d’aquells que viuen instal·lants en certeses. I, al mateix temsp, els envejo. Deu de ser tan reconfortant creure que posseeixes la veritat absoluta!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*