“Sempre feliç” (Sykt lykkelig) d’Anne Sewitsky

 

 

 

 

 

 

 

Sempre feliç’ (Sykt lykkelig)‘ és una pel·lícula noruega que va guanyar el festival de cinema independent de Sundance 2011, festival, per cert, molt prestigiós dins l’àmbit del cinema independent.

Anava pensant quin tipus de pelis deuen de triar Sundance per entrar a concurs i he recordat la pel·lícula Miss Little Sunshine (2006), una road-movie tronada d’una nena que es vol presentar a un concurs de cantants o de bellesa. O Capturing the Friedmanns (2003) , que tracta sobre un respectable pare de família que ho va enregistrant tot en vídeo i al final descobreixen que és una pederasta terrible. I American Splendor (2003), una deliciosa pel·lícula sobre el dibuixant de còmics Harvey Pekar.

Així que a Sundance els molen els friquis de collons. Sí, potser sí que tenen raó i les seves pel·lícules són comèdies, però…Quines comèdies! Comèdies negres, negríssimes.

Sempre feliç’ s’acosta perillosament a la reina de les pelis de friquis: la bestial Happiness de Todd Solondz, el qual, per cert, va guanyar un dels premis de Sundance amb Wellcome to the dollhouse el 1995.

I per a nosaltres, els Balances Oktoberfest, és una pel·lícula clarament patològica.

 


Ja avisa el fulletó del Verdi que la pel·lícula té una característica clau de l’humor noruec o escandinau: “tracta amb lleugeresa temes molt seriosos”. Realment, els escandinaus déuen tenir un sentit de l’humor particular. La història de la protagonista, Kaja, podria ser un melodrama crudíssim. És una dona amb un complex d’abandó tan brutal que permet que marit i fill (un nen que reprodueix el patró de comportament abusiu del pare) li trepitgin l’autoestima. Una dona amb una necessitat malaltissa de ser acceptada i d’agradar. Sobre tot a un marit que té tants problemes d’autoacceptació com ella, en el fons.

Sí, quan en parlem realment no sembla una comèdia. Però ho és. I t’arrenca somriures constantment. Curiosament, el Sergi ha establert a la primera part del post el paral·lelisme amb la grandíssima Happiness (que es mereix un apunt a part) i potser no és casualitat que totes dues comparteixin la paraula “felicitat” al títol. Allò que tant desesperadament busquen els patètics protagonistes d’ambdues pel·lícules.

 

Imagineu-vos la situació: estàs en parella, tens un fill adoptat, pateixes una crisi de relació i te’n vas al bell mig del camp a veure si les coses s’arreglen.

Falten dos petits detalls: 1) ets a la campanya noruega en ple hivern i 2) et trobes com a amfitrions una parella que està pitjor que la teva, i que té un fill completament pervers.

No s’ha de ser un setciències per preveure que la cosa anirà a pitjor. A més a més, a la parella en crisi no se li acut res més que apuntar-se a la coral de la comunitat com a gran estímul per millorar relacions.

Mentre a l’exterior neva de manera escandalosa, a dins la casa només pots xerrar, jugar a jocs de taula, anar-te enamorant de la parella rival i en el cas dels nens, un esclavitzar l’altre.

Ah, sí! També pots sortir a fer footing per uns camps meravellosament blancs, o dir que te’n vas a caçar ants i de seguida els altres saben que estàs mentint, o començar a practicar el noble art de les felacions a tort i a dret. Ah! I també mamar, lògicament beure alcohol.

Tot aquest còctel esdevé explosiu, però com passa sovint a les relacions humanes, les explosions regeneren i col·loquen cadascú a lloc. Particularment, crec que qui en surt més beneficiada és el personatge de la Kaya.

És uan comèdia negra, rius per no plorar, i les escenes estan carregades d’una tensió desbordant, i el pitjor de tot és que la tensió es desfà d’una manera còmica, però a la grotesca. Com ja he dit: per no plorar, rius.

Hi ha escenes antològiques que neixen de la pura patologia. Quan un dels fills torna de l’escola i es troba amb l’escena que es troba, o què passa a l’hora d’esmorzar en una de les cases, o què veu un dels marits quan entra al lavabo, o quina excusa posa un dels homes per justificar la seva peculiar manera de follar.

Comèdia? Bé, suposo que els cantaires ‘clàssics’ que apareixen de tant en tant per amenitzar-ho tot plegat justifiquen aquest gènere, però són els mateixos cantaires els que van pintant la tragèdia. Suposo que comèdia pel seu final.

Tots els qui vau veure Happiness, la recordareu mentre veieu Sempre feliç.

twitter: @Boktoberfest73

twitter: @BorgesSergi


 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Antològiques i patològiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*