BALANCES OKTOBERFEST

El divendres tot va anar com oli en un llum. Vam arribar a quarts de deu, vam aparcar de seguida en un pàrquing habilitat per l’ocasió, vam recollir les polseretes d’accés, les primeres birres i braves, vam sopar i sense ni tan sols adonar-nos ja teníem al davant en Quimi Portet (havíem sentit de fons L’Estrella de David, i encara força atabalats i encara situant-nos els Manos de Topo).

Tenia moltes ganes de veure en Quimi Portet en directe. Irònic, bromista i murri, Portet va oferir una actuació marca de la casa: brillant, contundent i efectiu. Guitarres a tot drap i cançons elèctriques, amb ‘solos’ inclosos. Un xou, insisteixo, brillant. Llàstima que es va deixar la cançó ‘Oh my love’ del seu últim disc homònim, una cançó que enganxa d’entrada.

I aleshores vaig descobrir l’efecte Can Cassó. Encara en Quimi i la seva banda s’acomiadaven des de l’escenari Estrella Damm, que ja sonaven els primers acords de ‘La vella ferida’ de Mishima a l’escenari Montsoriu. Només era qüestió de girar-se 180º sobre si mateix per començar a gaudir del següent concert. Com deia algú per twitter, no hi havia respir ni per anar a pixar.

Si era la primera vegada que anava al PopArb, també era la primera vegada que veia Mishima en directe. A més a més, amb una càrrega excessiva d’expectativa molt alta. I per sort, Mishima va fer un concertàs. L’unica pega és que va ser molt breu, però repeteixo: concertàs. La base del concert van ser les cançons de ‘L’amor feliç’, però les que van incendiar Can Cassó van ser les cançons d’Ordre i aventura’ i els seus hits anteriors. Molt destacable i sorprenent quant de desaparcebuda va passar ‘L’ultima ressaca’, que jo creia que acabaria de cremar-ho tot. Alegres, frescos, directes i canyeros, Mishima se’m van posar a la butxaca. Vaig sortir encara més fan del que vaig entrar.

Immediatament finalitzats Mishima, sense pausa ni descans, sonava ‘Peatge’ d’Els Surfing Sirles a l’envelat Estrella Damm. Ni temps per comentar la jugada!  Els Sirles van fer un concert contundent, però, hi havia un no sé que els feia…distants. No sé si va ser que Can Cassó es va buidar, no sé si flotava encara l’efecte Mishima a l’ambient, no sé si l’hora, no sé si per desconeguts, el cas que els Sirles van fer un set brillant, però no incendiari que és el que jo m’esperava i volia. Quina alegria veure’ls fer en directe ‘I feel love’ de Donna Summer, i destaco com de bé van sonar — i com em van agradar — ‘Annunakis’ i ‘Taxista’. Tot i així, la millor cançó per a mi fou ‘Watusi 65’, amb el seu gran inici de ‘Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar’ de Verdaguer, dedicada a l’escriptor Francisco Casavella.

Foto dels Surfing Sirles. Autor: Sergi Borges

Com no teníem residència a Arbúcies, vam haver de marxar després dels Sirles, perdent-nos un dels grans concerts del divendres: la Banda Municipal del Polo Norte a quarts de quatre al pub Obi.

Dissabte

Per la mateixa raó esmentada — dormíem a Sant Feliu de Guíxols, a 3/4 d’hora d’Arbúcies –, no vam poder gaudir gaire, per no dir gens, el PopArb de tarda. Això vol dir que ens vam perdre els concerts de Les Suques i de Mates, Mates.

Però un altre cop amb les facilitats i comoditats del dia anterior, vam aparcar i xino xano cap a Can Torres a veure si podíem entrar a veure la Maria Coma. Anàvem xerrant animadament i quasi també sense adonar-nos, ja érem en una cua d’accés al jardí i en menys d’un minut, pam!, veient un dels grans concerts, per a mi, del Festival.

Foto de Maria Coma. Autor: Sergi Borges

Ho vaig escriure en un tuit i ho mantinc: la combinació de la veu de la Maria, més el piano, més la banda magnífica que l’acompanyava, va omplir de sons tel·lúrics el jardí de Can Torres. Ens va agradar tant que al final ens vam comprar el disc.

Acabat el concert de Maria Coma, el dilema. Anar corrents a Can Cassó a veure Arthur Caravan? I quan soparíem? Si vèiem Arthur Caravan, ens perdríem quasi segur Brighton 64. Què fer? Finalment vam sopar un dels recomanats bocates de Can Torres, però ens vam perdre, malauradament, Arthur Caravan, els quals segons veus especialitzades van fer el millor concert del PopArb. Llàstima.

A Can Cassó sonaven els Biscuit, però tota la meva expectativa requeia en aquells moments en els Brighton 64, un grup mític de finals dels 80. I quan van sortir no van decebre; encara diria més, va ser un altre dels concerts brillants i contundents. Amarats d’una gran modèstia i humilitat –anaven repetint tothora com de contents estaven de ser allà i que amables que érem tots amb ells –, van combinar els seus grans éxits, amb noves composicions.

Foto de Brighton 64: Autor: Sergi Borges

 Ricky Gil va dir la gran frase del PopArb que malauradament –repeteixo, malauradament — ara no té sentit reproduir-la (si voleu saber quina és entreu a twitter: @sergi_borges i busqueu l’últim tuit del dia 30 de juny). Rock&Roll en estat pur per a uns il·lusionats i il·lusionants Brighton 64, que van prometre disc per la propera tardor.

S’acostaven els plats forts de la nit per a una gran majoria dels assistents. Després de Brighton 64, van arribar els Very Pomelo. Molen molt! A part del seu hit ‘He quedat a les 7’, van oferir un repertori molt i molt i molt fresc que van aconseguir una cosa quasi impossible en mi: fer-me ballar. Els Very Pomelo van fer ballar tot Can Cassó en un set molt resfrescant i ballable. Els Very Pomelo, grans.

I van arribar ‘els mestres’ com es va llegir en un tuit. Els Love of Lesbian arribaven no només com el plat fort de dissabte, sinó de tot el PopArb. Els meus antecedents amb aquesta banda, propis d’un extraterrestre: no els havia escoltat mai, ni tan sols una cançó i per tant per a mi eren una cosa totalment nova. No em van atrapar i a la mitja hora estava ben avorrit. La veu de Santi Balmes em feia recordar algú inclassificable que es mou entre alguna veu del rock nacional argentí i Els Héroes del Silencio. En aquesta primera mitja hora no em va fer la impressió que incendiessin Can Cassó com havien fet des del primer moment els Mishima la nit abans. El pitjor que et provocar una cosa és indiferència i Love of Lesbian me la van transmetre. En ple xou vam decidir anar al bar de davant de Can Cassó a fer les últimes birres. Allà, ben asseguts i arrepapats, sentíem la música i el públic enfervorit i des de fora sí que va donar la sensació que Can Cassó vibrava. Potser és que em vaig perdre la part bona del concert. No ho sé.

Una riuada de gent que abandonava el recinte ens deia que Love of Lesbian havia acabat. Però també ens ho indicava un so potent, extrem, de guitarres a tot drap i d’un so punk fresc i enèrgic. Carai, qui són aquests?

Foto dels Mujeres. Autor: Sergi Borges

Segon descobriment de la nit: els Mujeres. Tota la letargia, l’esma i el xof xof que m’havia deixat LOL va desaparèixer de cop amb aquesta banda impressionant. L’única pega fou que a causa de la llarga durada dels Lesbian, els Mujeres es van estressar una mica i anaven força de cul perquè després hi havia el darrer plat fort del festival: els Sidonie. Mujeres, a part del descobriment, i d’una gran versió de la Velvet Underground, van revolucionar el recinte amb la canya punk.

Dels Sidonie sabia el mateix que dels LOL, és a dir, res, però sí que n’havia sentit a parlar molt últimament. L’expectativa era la mateixa: obrir-se a veure què em deien. I els Sidonie sí que em vam atrapar. Des del primer moment. Ja d’entrada la música és més canyera i d’entrada vaig veure que els Sidonie sí que van incendiar Can Cassó, amb un públic, nombrós i fidel, que havia quedat totalment amagat pels ‘lesbianos’. Marc Ros, de Sidonie, amb el seu aire burleta i les seves excentricitats, se’m va posar a la butxaca des de l’inic i va guanyar, per mèrits propis, la medalla d’or dels cantants de tot el PopArb12.

Foto de Marc Ros, de Sidonie. Autor: Sergi Borges

Em van convèncer, em van atrapar i, dels que vaig veure, considero Sidonie com un dels millors concerts del PopArb.

Cansats, però molt feliços i contents amb l’experiència PopArb — de la qual amenacem amb tornar perquè ens va encantar–, vam tornar cap a casa paladejant totes les sensacions viscudes.

Resum del PopArb

Bandes que em van fer de fil musical: Manos de topo i Biscuit

Van incendiar Can Cassó: Mishima, Sidonie i Mujeres

Brillants i contundents: Quimi Portet, Els Surfing Sirles i Brighton 64.

Ballables 100%: Very Pomelo

Descobriments: Mujeres, Very Pomelo, Maria Coma

Malauradament no els vaig poder veure: BMPN, Rusty Warriors, Les Sueques i Mates Mates

No els coneixia i ni fu ni fa: Love of Lesbian

No els coneixia i em van atrapar: Sidonie

Podi del Pop Arb: Or, Mishima; Plata, Sidonie; Bronze, Maria Coma.

twitter: @sergi_borges