London Calling: Notes prèvies per a una sèrie d’apunts sobre la capital anglesa.

Diu el Sergi que no s’és persona si no s’ha viscut a London, encara que siguin uns pocs dies. -Londres no és Anglaterra-, em van dir un cop, fa molts anys, durant la meva primera de moltes visites a la ciutat.
És cert, Londres és especial. És una cosa viva, amb ànima; si no ho creieu pregunteu-li a Peter Ackroyd, autor de London: the Biography, un llibre fantàstic sobre la història de la capital anglesa.
Jo crec que Londres t’atrapa per una raó molt concreta. Conrad la va especificar molt bé, al meu parer, en boca del protagonista de El Cor de les Tenebres: “And this also,” said Marlow suddenly, “has been one of the dark places of the Earth.” Sí, també ha estat un dels indrets tenebrosos de la Terra. La ciutat que un dia va ser el centre del món i en té com a herència d’aquest fet una població cosmopolita, aiguabarreig de races, llengües i religions –alguns de diverses generacions, altres acabats d’arribar-, també ha estat llar de misèria i escenari de fets sinistres: és la ciutat de la boira assassina, la ciutat de Jack l’esbudellador, de les epidèmies de còlera i de la Torre que va veure executar tants personatges il·lustres, però també és la ciutat de Shakespeare, de la Royal Geographic Society i del metro -el més antic del món i el més evocador-.

 

Una ciutat, que, com totes les grans ciutats, ha patit i cada cop ha ressorgit de les seves cendres encara més forta -el Londinium romà, el Lundewic saxó o el London de les revoltes, els incendis i les guerres-, s’ha reinventat després de cada sotragada.
És ciutat literària, cinematogràfica i de teatres. És ciutat de parcs amb immensos prats de gespa, arbres centenaris i flors. És ciutat de vent i és ciutat de gent. És la ciutat que barreja l’elegància victoriana i el cutrerio més rònec, amb fileres de locals de menjar ràpid pseudoasiàtic que emanen un olor de mantega fregida que t’ataca quan hi passes pel davant: l’olor característica de Londres.
És la ciutat que barreja “old” amb “new” sense escrúpols. Les cases dickensianes d’Spitafields conviuen amb els immensos gratacels de vidre i acer de la City. I els cavalls dels antics estables victorians de Camden ara són de bronze i les seves quadres les ocupen botigues de tota mena.
He tornat a London després de molts anys per qüestions familiars. He tornat a indrets coneguts i me’ls he mirat des d’una altra perspectiva; i també n’he visitat de nous. He passejat per la vora del Tàmesi -The Thames Path- i he pensat en aquells que s’hi van ofegar en caure-hi una nit boirosa – sí, era una causa de mort habitual en èpoques passades, quan aquella boira espessa i groguenca es colava sigil·losa dins les cases per matar-hi els qui hi dormien i feia aturar les funcions teatrals per falta de visibilitat a l’escenari-.
He rememorat el meu passeig habitual per Charing Cross Road, aturant-me a les llibreries de segona mà, amb els soterranis estrets i curulls de llibres, tot i que els tres llibres que he comprat són de nova edició. He saludat Nelson, només faltaria, i he recuperat una altra vella tradició: anar a pixar als WC de la National Gallery i d’aquell gran mausoleu de l’espoli imperialista que és el British Museum. He passejat pels Crescents de Kensington admirant-ne els jardins privats interiors i he patit una sobredosi de Union Jacks i d’imatges de la reina coincidint amb el jubileu.

Això i molt més.

Aquest tan sols és un apunt previ. London es mereix més d’un post. I de dos.

The Girl in the Well

Aquesta entrada ha esta publicada en El fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*