BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

LLegir llibres electrònics (II): 1Q84 d’Haruki Murakami

Publicat el 20 d'abril de 2012 per aniol

He acabat de llegir el meu segon e-book. 709 pàgines dels Llibres 1 i 2 de 1Q84 d’Haruki Murakami. Estic desconcertat. Profundament. No us puc dir si m’ha agradat o no.





A estones és trepidant, ple de ritme i excel·lent; i alhora és avorrit, lent i molt pesat. Una pregunta que constantment m’he fet mentre llegia: si aquest senyor es digués Jaume Comes i fos de Manlleu, me’l compraria i me’l llegiria? No n’estic gens segur.

A sobre, com bé sabeu els incondicionals de Murakami, quan acabeu els Llibres 1 i 2 ho deixa tot embastat, tot en el seu punt àlgid de màxima incertesa amb el que passarà i és clar, suposo que hauria de córrer a llegir el Llibre 3. Doncs, ara per ara, per molt que la intriga sigui molt forta, no en tinc gens de ganes.

Per què em passa això?  Ajudeu-me murakamistes!

La contradicció de sensacions amb la lectura d’1Q84 és constant. Ja coneixia l’univers Murakami gràcies a Kafka a la platja, un altre llibre increïble que t’acaba deixant un regust amarg. Amb Kafka a la platja Murakami intenta reblar el clau fins al límit: és això el que atrapa. Igual que Albert Sánchez-Piñol rebla el clau a Pandora al congo, un llibre que ha quedat un pèl a l’ombra de La pell freda

Tinc encara llibres de Murakami pendents de lectura a la prestatgeria, Vaig comprar-me 1Q84 en suport electrònic i per això vaig llançar-m’hi. M’ha tornat a deixar el regust amarg que no necessàriament és dolent.

Però estic embafat. Embafat de tanta xerrameca interior, pesada, un tant repetitiva de les vides privades d’en Tengo (com l’hem de pronunciar, Teng/o/ que queda més japonès o Teng/u/ a la catalana?) i de l’Aomame. Em direu que és clau per entendre tota la història, i us donaré la raó: però és pesada, repetitiva i embafa.

I m’he quedat meravellat amb el teixit que és capaç de bastir Murakami, dels dos mons que és capaç d’acarar, de les històries i personatges secundaris que intercala, de la barreja d’universos que hi congria, de com és capaç de jugar amb el realisme i el surrealisme d’una manera tan i tan aparentment normal i alhora deixar-hi aquest regust tan específic.

El surrealisme, el toc de món oníric, fantàstic, irreal és la marca Murakami. La manera com el tracta i el plasma als llibres és el regust amarg que et deixa fumar-te un gran havà. 

A mi em passa una cosa semblant amb les obres de teatre del senyor Àlex Rigola: les seves posades en escena, tan personals i oníriques, ja em van deixar un regust amarg amb el ja llunyà Titus Andrònic i aquest mateix regust el vaig retrobar a 2666, però ja d’un mode sublim. Em passarà el mateix amb el senyor Murakami?

I m’he quedat aterrit amb la gent petita, que funciona de nexe total i absolut amb 1984. Terror profund i en estat líquid.

I m’ha espantat Sakigake, i la gossa d’en Tamaru, i els persiva i els resciva, i la senyora mestressa, i la Tsubasa, i en Kamatsu, i el personatge aquell horrible que va a l’acadèmia d’en Tengo.

És evident que 1Q84 és un vaivé de sensacions, clarament agredolces. Ara m’hi llençaria de cap al Llibre 3; cinc minuts després no en vull saber res. Serà el procés marca de la casa Haruki Murakami?

I els que l’heu llegit, què en penseu?

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.