A les palpentes (un conte)

Torno a jugar a futbol. Futbol sala. Feia molts anys que no hi jugava i el cos se’n ressent, ha perdut automatismes i es fa el que es pot.

Dilluns passat vaig jugar un partit. En l’únic moment que vaig guanyar la posició al defensa, i quan anava a rematar una centrada rasa i franca, vaig notar com em ‘caçaven’ per darrere en un penal clamorós que l’àrbitre mai va pitar. El pitjor fou sentir com el genoll es retorçava, i notar aterrit com es contreien totes les articulacions fins al límit: si el defensa em cau a sobre, vaig tenir temps de pensar, adéu genoll, me’l rebenta per tot arreu: em destrossa els lligaments.

No fou així afortunadament. Em va deixar un trauma que se’n va amb antiinflamatoris.

El que m’agradaria contar-vos de veritat va ser el que em va succeir després quan vaig arribar a casa.

P*** COMPANYIA ELÈCTRICA!!!

Intentar aparcar de nit a Gràcia és quasi missió impossible. Després de voltar un quart d’hora a la recerca d’un forat, el deixo en zona de càrrega i descàrrega. Abans de les vuit, fora, sinó la grua se l’emporta.

Són mitjanit tocades.

Coix, molt adolorit, com si dugués una totxana per genoll, arribo a casa i al creuar la porta de ferro de l’espai comunitari em cago en la puta companyia elèctrica: no hi ha gens de llum a cap bloc de pisos.

No s’ha de ser un setciències per deduir que no hi haurà ascensor fins al sisè. Però és indescriptible aquella horrible sensació que hom pot tenir quan obro la porta del vestíbul i comprovo que allà no hi arriba ni la llum del carrer. La gola d’un llop. Empasso saliva. Em batega el cor. Vaig coix.

La cosa és molt fàcil, em tranquil·litzo, ‘ves comptant pisos i al sisè t’atures, encertes la clau i endins, salvat’. Però, hi ha entresòl? I principal? Mai m’hi he fixat. Torno a posar-me nerviós. De tota manera, comptaré.

Pujo agafat de la barana en un ascens penós. Tinc els ulls oberts, però és com si els tingués tancats: absència total de llum. No se sent res de res. Penso: i si hi ha hagut un extermini extraterrestre i estic sol al món? Encara no m’he creuat amb cap ésser viu. Home, és més de mitjanit. Ric nerviós.

Quan em sembla que sóc al tercer pis, en realitat no en tinc ni idea en quin sóc. Com sé realment que és el tercer? I si és el quart real? O el fals segon? Ai, ai, ai. Em torno a calmar: ‘pujaré fins al setè, que és l’últim, i després en baixo un’. Fàcil. Com sabré que sóc al setè? No podré seguir l’ascens. Però, no hi havia més tros d’escala cap al terrat?

Miro de pensar amb altres coses. Que si en francès, que si en anglès, que si en la feina, que si en el Barça, que si en la cama…
 
M’he distret i vaig pujant més tranquil. Recordo que hi ha una tanca que barra el pas a tot aquell que vagi més enllà del setè. Quan hi topi, hauré de recular. Respiro. Vaig coix. Genoll inflat.

No sé quin és el moment que me n’adono que alguna cosa no va bé. Vaig pujant pisos i ja puc afirmar que com a mínim sóc al sisè. Ja fa massa estona que ascendeixo. Bé, el setè serà el proper, ja ve la tanca.

Quan intueixo que passo per davant de les dues portes corresponents al pisos en qüestió, tinc l’esperança que picaré amb la tanca i tan sols hauré de descendir-ne un. Però cada cop que giro, els peus troben escales que pugen.

Vaig a les palpentes.

És al cap d’un moment que noto la suor freda a l’espinada. És impossible. Per molt que pugi coix, tot i que vagi molt lent, el sisè ja l’he deixat enrere. El més inquietant és: i la barrera del setè? Per què no apareix? No hi hauria d’haver més edifici!?!!?

Compto tres pisos més i els peus noten escales que pugen cap amunt. M’aturo al replà… un replà…però, de quin coi de pis?!??!?! La basarda és indescriptible. Molt a poc a poc, molt lentament, toco la porta d’un dels pisos. Fusta massissa. Què haig de fer? Segueixo pujant? Baixo de nou i torno a començar? Vaig coix, un totxo al genoll.

El més fàcil hagués estat treure el mòbil, il·luminar-m’hi o fins i tot trucar la meva parella que malgrat segur que dorm, es despertaria i em treuria d’aquesta bogeria. El mòbil és a casa, com sempre passa en aquests casos: quan més el necessites, mai en pots disposar.

Decideixo seguir amunt, tot i que el pànic augmenta segons vaig pujant cap amunt. La desesperació em fa anar més ràpid, i el genoll se’n ressent. Em dic a mi mateix: ‘mai has pujat caminant, deu ser un ascens molt gran’.

Pujo els graons de dos en dos, de tres en tres, i cada vegada que passo pel replà, reso, prego, suplico trobar-me amb la barrera. Res de res. Més escales, que pugen, a dalt de tot.

Més d’un cop i de dos, ofego un crit. De terror. On sóc?!??!? Quins són aquells pisos que no haurien de ser-hi? I si pico una porta a veure què passa? I si començo a córrer escales avall com un boig? I si se’m parteix per la meitat el genoll de l’esforç?

M’assec als graons. Sento el meu panteix. Impotència. Vull cridar, però em sembla que despertaré no l’edifici, sinó el barri sencer. He anat sumant pisos a la babalà i ara els recompto. Segons els meus càlculs hauria de ser al pis…vint-i-cinquè?!?!?!?! Un gratacel!!!

Ric com un boig, fluix, però ric. Començo a pujar corrent, mentre ric, cada cop més fort, histèric. Me n’adono que corro. LLenço la bossa d’esport. Segueixo corrent cap amunt.

El dolor del genoll és intenssíssim, però m’és igual. Ara ja corro a l’sprint, pujant escales i passant replans, un darrere l’altra. No veig res. Ric histèricament. Cada cop més fort, cada cop més fort, cada cop més fort…

He pujat deu pisos de cop. Els he comptat. M’assec de nou a les escales. El meu cos sua de l’esforç i de la por, cerval. Quanta estona ha passat? Hi penso. Potser mitja hora llarga. He estat ascendint mitja hora llarga?!?!? Les llàgrimes volen saltar dels ulls, és pur desconcert.

Vaig a les palpentes.

Estic tan esverat que sembla que el dolor del genoll ha marxat. Què fer? Baixar, és clar. Començaré de cap i de nou. A la pitjor, sortiré de l’edifici i tornaré a començar. Quin deliri.

El descens és encara més penós. Suat, adolorit, aterrit, i sense esperança ni comprensió, baixo d’esma. De cop un calfred em recorre l’espinada. I si no hi ha cap pis de baix? I si he entrat en una nova dimensió que és una escala negra? I si em passo la resta dels meus dies pujant i baixant escales? I si això és l’eternitat? Accelero el descens, esmaperdut.

Quant temps ha passat? No ho sé. Molta estona. Massa. Una hora? Dificíl de predir. Ho sembla, sembla que hagi passat una hora des que he arribat a casa . Quina fila dec fer? Els ulls fora de les òrbites, tot el cos i la roba amarats de suor, els músculs tensos fins al trencament, el genoll infladíssim.

M’assec de nou. Tanco els ulls. Desfet, m’adormo –o em sembla que m’adormo.

Em desperto –o em sembla que em desperto — d’un bot. Hi ha un llum encès que ve del celobert de l’ascensor!!! M’aixeco. Alguna cosa frega la meva cama. És la bossa d’esports. La recupero. Tiro amunt.

Pujo un pis i quan vull seguir pujant, xoco amb la barrera. Per fi! Mitja volta, baixo un pis com un llamp. M’atanso a l’estora de casa meva. La palpo. És nova i la reconec de seguida. Encerto la clau tan ràpid com mai abans ho havia fet. Tanco la porta i passo tots els pestells.

Miro el mòbil: les dotze i deu minuts!!!

Sóc a casa. Incrèdul.

Obro el llum. Res de res.

Vaig a les palpentes.

@sergi_borges

Aquesta entrada ha esta publicada en El fons del pou. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a A les palpentes (un conte)

  1. Eduard diu:
    M’ha recordat l’estil de la sèrie antiga de “La dimensió desconeguda”.
  2. Oriol diu:
    Sergi,

    Aquesta història que descrius m’ha recordat un pel·lícula canadenca de 1997 que vaig veure fa temps: Cube. Quan estiguis recuperat mentalment d’aquest sobreesforç et recomano que la vegis.

     http://www.filmaffinity.com/es/film741341.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*