Glòria Barrobés: la nena sempre surt del pou

Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia.

En aquest apunt va la primera, l’entrevista a la nena de lo pou:

Tinc 38 anys (ja! Uf!). Vaig néixer a Barcelona i visc a Barcelona (accidentalment, de fet). Sóc filòloga anglesa i treballo de traductora. Estic soltera i no tinc fills -ni ganes.
Crec que totes les coses passen per una raó i que a la llarga és per millorar. Sóc creient, però de la doctrina bàsica cristiana, despullada fins l’essència, allò de sigues bo, deixa viure, respecta els altres, porta una vida senzilla i no materialista, etc… i que no té res a veure amb la institució de l’església, que em fa bastant de fàstic. També crec que tot et torna (allò que fas i allò que projectes).
– Penses en anglès? Ho fas sovint?
Sí, bastant. Moltes vegades em surten les expressions en anglès i he de pensar com dir-les en català o castellà.
-Què és el que t’apassiona de la cultura anglosaxona? Perquè mira que mengen fatal…
Potser mengen fatal, però els anglesos són els reis dels pastissos, hehe. Sempre m’ha atret la llengua, suposo que per la música. I és un país on es llegeix molt i es poden comprar llibres per 1 lliura. A la BBC són capaços de fer-te un programa de literatura en Prime Time i la gent el mira (I a més respecten gèneres que aquí no es tenen en compte, com la fantasia i la ciència ficció). I m’agrada l’humor anglès, sempre hi he tingut molta afinitat, no sé per què.


Hi ha més, seguiu llegint…

– Has viscut a Anglaterra i t’apassiona recórrer Escòcia de dalt a baix. Què passa amb el País de Gal·les?
També hi he estat, però poquet. A Cardiff vaig coincidir amb un festival de música a l’aire lliure, tipus BAM de la mercè, però la penya hi anava amb les famílies i s’apalancava a la gespa amb mantes de picnic. Hi vaig veure els Waterboys. http://www.youtube.com/watch?v=_VKouBHarIo

– I Irlanda? Hi aniràs o ja hi has estat?
A Irlanda hi vaig viure el 96-97, quan vaig acabar la carrera. Vaig estar fent d’Au-pair i treballant en un pub espectacular de Dublín, The Playwright Inn (encara conservo la faldilleta negra de pam de l’uniforme). L’altre dia em vaig sorprendre en veure una escena inicial de la pel·lícula Once (només en vaig veure 2 minuts, no t’espantis) i reconèixer que aquell metre i mig de cantonada que es veia era Graffton Street. M’agradaria tornar-hi algun dia, perquè déu haver canviat molt. Excepte aquell tros de Graffton Street, suposo. Va ser un flaix, 12 anys després. Dels irlandesos me’n quedo la música tradicional els diumenges a la tarda als pubs.
– Parlem de la feina de la traducció. Les noves tecnologies estan acabant amb l’art de la traducció?
Home, de moment, no pateixo, em sembla. Tu t’has parat a llegir un text traduït amb traductor automàtic? És fatal. Vull dir, fins i tot els més currats: el Periódico en català n’és un exemple vergonyós. Però per desgràcia hi ha gent a la qual ja li està bé la mediocritat, I guess (tornant a la teva pregunta sobre si penso en anglès). 
– Quin(s) llibre(s) de quin(s) autor(s) anglosaxons traduiries al català.
Evidentment, Prattchett i Gaiman. Entre molts d’altres. Ja saps que el nombre d’autors que ens arriben en català és ridícul, en realitat. Un exemple clar són els bestsellers de La Cançó de Gel i de Foc, de George RRR Martin: es va traduir al català el primer volum (el famós Game of Thrones convertit ara en exitosa sèrie) i ja no se n’ha traduït cap més. L’editorial et dirà que hi ha poc mercat. Quin mercat esperes tenir en català? Som pocs i mal avinguts, a sobre.
-Hi ha algun d’inèdit a Catalunya i que el portaries aquí sense dubtar-ne.
Sí, tots els Pratchetts, els Gaimans, el meu germà Marc va traduir al català un novel·la de l’escriptor nord-americà Sherman Alexie i s’ha quedat en un calaix. Ara la penja per lliuraments al seu bloc.
-Què en penses del llibres adaptats per a estudiants d’idiomes?
Com ja et vaig dir en una ocasió: Llegir qualsevol llibre adaptat a un nivell d’estudiants és un crim contra la literatura.  No entenc perquè no encarreguen a algú que escrigui coses o senzillament trien obres fàcils de llegir (literatura infantil, el que sigui).

Escolta, no has pensat mai de muntar una editorial petita i independent encara que això avui dia soni a clara utopia. LLibres en anglès traduïts al català…
Mm… No sé qui era que m’ho va proposar un dia… hehehe. És la teva idea, Sergi. No sé per què la gent em proposa de muntar coses, no crec que destil·li iniciativa empresarial.

– Quina seria la feina del teu somni…Existeix?
Sí, escriure. Novel·les, guies de viatge. I dedicar-me al cine també: pel·lis, documentals. Això em recorda que tenim un guió pendent…

Podem explicar a la gent la teva puixant animadversió per la ciutat de Barcelona. Són irreproduïbles algunes crítiques, especialment les dedicades als teus conciutadans. Per què t’agrada viure fora de la gran ciutat?
M’agrada la natura, m’agraden els espais oberts i tinc “gentofobia”. No m’agrada gens viure a Barcelona, per moltes raons. La gent, el “pijerio”, les polítiques de l’ajuntament de Barna que l’han convertida en un parc temàtic per a guiris… I perquè hi sents més castellà que català. A Vic, els subsaharians parlen català millor que jo!

– No creus que els qui viuen fora de Barcelona i que s’omplen la boca amb allò dels pixapins o camacos o canfangues, no són uns ‘pueblerinos acabats, que tenen por de Barcelona i que sempre que hi venen diuen que els han atracat, o els han violat o no s’han adaptat?
Alguns potser, és clar, però igual que tu penses que els fora són “pueblerins inadaptats”. No sé si et sona la parella de Barna que va posar una demanda contra el pastor de Vallfogona de Ripollès perquè les esquelles de les vaques els molestaven diumenge al matí. Si això no és ser “pixapí”, no sé què ho és.
 

– Has viscut a Collsuspina, Vic, Ripoll…Adores Gandesa i les Terres de l’Ebre. Al nostre país, on et construiries una caseta si et toqués per a tu sola l’Euromilions?
El meu lloc preferit del món són els Ports de Beseït. Però de fet no em faria una casa enlloc. Tan sols de pensar d’establir-me en un lloc per sempre m’entra un atac d’asfíxia. Em fa sentir lligada a alguna cosa. Jo tinc un cicle vital de dos anys. Cada dos anys he de canviar (de casa, de feina, de vida, el que sigui, canviar).
 

– Som un poble oprimit, som un poble ocupat, Espanya ens ofega i ens té empresonats…No hi ha cap més bandera que la llibertat?
Efectivament. Adéu Espanya, i més ara amb la que ens espera.

-Què veurem abans la independència de Catalunya o com el Barça atrapa i passa el R. Madrid en nombre de Copes d’Europa guanyades?
Espero que la independència de Catalunya. Jo sóc culé a morir i m’empasso fins i tot partits del juvenil però de l’argument de “I si Catalunya fos independent, on jugaria el Barça?” me’n ric una estona. Si el Barça ha de ser un obstacle per a la independència…

-No creus que la independència és impossible amb segons quins lobbies ‘catalans’ totalment unionistes i fortíssims econòmicament i tots els llepaculs i mitjans que els hi fan la rosca? 
Crec que hi ha molta manipulació per part de tothom amb aquest tema i evidentment hi ha molts interessos perquè continuem mantenint Espanya i molt botifler entre l’alta burgesia catalana que es va passar ràpidament al castellà per mantenir l’status quo. I allà s’han quedat (mira el Dexeus, que li parla en castellà fins al gos.)

Coincideixes amb mi que els jugadors del Barça són uns déus futbolístics, però tenen uns valors patètics com a persones que semblen realment subnormals? Moc! Moc!
No, gens, ja ho saps. Jo crec que tens una obsessió estranya amb els jugadors del Barça que no acabo d’entendre. Els has d’entendre, tenen 20 i pocs anys, juguen al millor equip del món, són rics i els reis del mambo. Tu no et comportaries així? Reconec que potser a mi em desperten la “quinzeanyera” interior però em cauen bé (fins i tot el Fàbregas que “no sap distingir” una estelada d’una senyera). A veure, suposo que se m’acabaria ràpid la conversa amb qualsevol d’ells (tot i que no es pot assegurar mai). Han tingut molta sort a la vida, millor per ells, no? Tampoc els hem d’exigir que siguin un exemple a seguir en tot, no sé, no cal.


– Ja acabem: anomena un adjectiu qualificatiu per referir-te a Pilar Rahola?
Al meu company de pis de Vic el feia vomitar. Fins i tot la imitació del Polònia el posava nerviós. La meva mare diu que és una arribista, potser és una bona definició. 

L’última: El proper dia que vagis al FNAC i algú et menyspreï el català, no li parlis en castellà, parla-li en anglès, a veure si en sap o és definitivament un idiota unilingüe.
Ho he pensat més d’una vegada, començar a parlar en anglès amb la gent quan no m’entengui en català

Una profunda amistat perdurable

Na Glòria Barrobés és la meva única amistat que em resta del ‘cau’ i
l’única a qui veig regularment després que m’hagi allunyat força de qui
va ser durant molt de temps el meu àngel de la guarda particular, na
Montse Tarrida. Ves qui ho diria, que na Glòria i jo fóssim amics,
després d’aquella merda de campaments cruels que van acabar ben
cruelment per a mi (parlo de la ruta amb bici per la Catalunya Nord).
Formem una estranya parella que rep el nom de Balances Oktoberfest: AVUI
dia 11 del 11 del 11 FEM 4 anys i llarga vida. Admiro de la Glòria la
seva creativitat — sovint soterrada per la quotidianitat garrula que
ens amara –, la seva passió anglosaxona, el seu anglès meravellós i
fluïd i la seva catalanitat incondicional. Amb ella somio dos projectes
que un dia, segur, durem a terme: la pel·lícula de l’Obèlix i
l’editorial Barrobés & Borges, on portarem per fi a Terry Pratchett o
Neil Gaimann en català..

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Els cracks. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Glòria Barrobés: la nena sempre surt del pou

  1. aniol diu:

    La veritat que llegida tota sencera fa un gran efecte i queda la mar de bé.

    Hi ha algunes frases políticament correctes, que ens poden dur problemes o estimagtitzar-nos.

    Però hi ha un titular inequívoc per a tots aquells que pensen que defensar el català és sinònim de talibanisme o almogaverisme. És aquest:

    Els subsaharians de Vic parlen el català millor que jo

    Ah! I per què no em cremin viu cada cop que surti de la meva estimada Can Fanga: JO no crec que TOTS els de fora de siguin ‘pueblerinos’ acabats, només aquells que es fiquen per sistema, i des de la ignorància, amb Barcelona, la gran Ban.na, amb n gemminada. 

    sergi borges
  2. Eduard diu:

    És una entrevista com a mínim original, hi ha moltes de les preguntes que probablement ningú més les hauria fet. 
    Si algun dia necessiteu un soci capitalista per a l’editorial (sempre que sigui un capital al meu abast), m’ho podeu dir.

  3. rginer diu:
    Molt bona l’entrevista i a més a mí també m’agrada molt els Ports (he anat molt sovint), la cultura anglosaxona (encara recordo amb delit un English breakfast a 
    Marlborough o un passeig a Castle Comb o badar a Charleston i veure com vivíen la Vanessa Bell i en Duncan Grant).
    I … quan parlo per queixar-me d’algun servei i em passen la trucada a Madrid, i em diuen que no ‘entienden el catalan’ els parlo en anglès i aleshores hi ha una traductora que jo puc escoltar i continuem parlant en anglès ! És molt, molt divertit !
    I una mica tard però felicitats per l’11.11.11 !!!
     
  4. Laia diu:
    …na Glòria és i sempre serà una de les meves millors amigues! Wish you were here! (jo també penso molt en anglès!)

    Compartim moltes passions en les que tu, Glo, m’has introduït (Pratchett, Gaiman) i espero que en quedin encara moltes per descobrir i comprartir!

    Felicitats a tots dos per tan bona feina! Les entrevistes són molt divertides alhora que interessants! Ara hauria d’estar treballant i porto un parell d’hores enganxada al vostre blog –merci!

    Us estimo! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*