Trenta-sis mesos (Tercer Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Avui commemorem els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre –el tercer aniversari de la mort de L’Alquimista– amb un apunt d’homenatge ben especial, tal i com us avançàvem en el darrer apunt.

En aquests Trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre apareixen trenta-sis persones (poetes, pintors, crítics literaris, representants d’institucions, traductors, amics personals, seguidors, etc…) que han respost un parell de preguntes en exclusiva per a Balances Oktoberfest.

Les respostes configuren una gran enquesta que permet donar a conèixer, projectar i engrandir la figura i obra del nostre estimat Alquimista.

Les dues preguntes són:

1. Segons la teva opinió, què ha de saber la gent sobre Josep Palau i Fabre?

2. Digue’ns quina és la peça artística (poema, article, frase, obra de teatre, conte) que prefereixes de Josep Palau i Fabre i explica’ns per què.



Montserrat Abelló. Poeta i traductora. Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Tot i que la personalitat d’en Palau es reflecteix en la seva obra, crec que per saber com era de debò caldria haver-lo conegut o almenys vist. Sobretot per la profunditat de la seva mirada intensa, des d’uns ulls negres que ho interioritzaven tot amb força, intentant captar cada moment; de vegades interrogadors, pero mai inquisitius. Mirada viva, vital que em va impressionar des de quan vam ser companys a l’escola als tretze anys i que encara conservava en les nostres freqüents trobades en els darrers anys de la seva vida fins a la seva mort. A més, em voldria referir també a les seves mans, de moviments espaiats i precisos i, especialment, a la seva veu potentíssima, sobretot quan recitava, que va mantenir tot i la seva sordesa.

2. Què prefereixo de la seva obra és difícil d’explicar, perquè m’agrada tot, per la profunditat en tractar els temes, ja sigui assaig, contes, estudis, com els magnífics sobre Picasso, traduccions i poesia entre d’altres, que traspuen intensitat i sobretot sinceritat que és el que més valoro en tota la seva obra. Tanmateix com a traductora i poeta em referiré a la seva traducció d’Arthur Rimbaud, II.luminacions-Una temporada a l’infern, on hi trobem totes aquestes qualitats, i també a la seva poesia Poemes de l’Alquimista, que,de vegades, trasllueix certa ingenuïtat i una fina ironia, com en aquest poema dedicat a Joan Perucho, que m’agrada molt:TRIOMF D’ALTA FOLLIA.

// M’enfilo dalt de tot de mi mateix/ i miro/ i em veig més transparent./ Jo no sabia, no, que el vent/ pogués tenir la meva cabellera/ i estar-ne tan content./ Ara tota hora m’enquimera/ i em llanço des de mi/ a cels, abismes, rutes sense fi,/ No tinc temps d’estimar, no tinc el braç prou llarg/ –Clara, Bàrbara, amigues–/ per a poder-vos abastar, per arribar a la vida.// I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa/ la rosa.


Sam Abrams. Poeta i traductor. Tradueix Josep Palau i Fabre a l’anglès en el llibre Five Faces.

1. El més important que cal que la gent recordi de Josep Palau i Fabre és que tots els seus llibres formen un tot orgànic, una Obra General, amb majúscules. No és que Palau i Fabre fos poeta i dramaturg i narrador i assagista i picassià i traductor. No va conrear els gèneres literaris per separat. Tots els gèneres convergien en un projecte vital i estètic únic. Palau i Fabre era creador-poeta-dramaturg-assagista-picassià-traductor, tot u i tot a la vegada. Palau va voler que la seva Obra, amb majúscules novament, encarnés els trets fonamentals de la Modernitat, que fos un testimoni ambiciós i vital sobre què és la Modernitat, què és ser Modern, de veritat. Puc explicar una anècdota que demostra la certesa d’aquesta visió de l’obra de Palau. Quan vaig traduir una selecció de Palau a l’anglès l’any 1994 vaig titular el llibre “Five Faces”, és a dir, “Cinc rostres”. El significat del títol era que Palau i Fabre era l’artista de les cinc cares, les cares de poeta, dramaturg, assagista i picassià, narrador i traductor. Quan vam parlar de l’esquema del llibre (els continguts, el format, les illustracions…) Palau es va mostrar molt i molt entusiasta amb el títol perquè, segons em va dir, encarnava amb només dos mots la intenció de la seva obra.

2. Bo i respectant la meva primera resposta, no puc assenyalar un poema determinat, un conte determinat, un assaig determinat. L’obra de Palau forma un tot inseparable i per copsar el seu sentit profund l’hem de llegir i estudiar tota. El que sí puc fer és assenyalar el punt de partida de la gran aventura humana, intel·lectual i artística que és l’obra de Palau. Per aquest motiu recomano “Poemes de l’Alquimista“. A “Poemes de l’Alquimista” trobem, “in nuce”, TOT Palau. Trobem el Palau poeta als poemes en vers i prosa. Trobem el Palau dramaturg a poemes dialogats o monologats com ara “Fragment del superhome” (un monòleg dramàtic perfecte) o “La identitat. L’estranger” (un diàleg imaginari, a partir de Baudelaire). Trobem el Palau narrador a peces com “Les metamorfosis de Crorimitekba” o “Conte”. Trobem l’assagista a les fabuloses “Notes als poemes” que clouen el llibre. Trobem el picassià a la suite de poemes en prosa, “Teoria dels colors”, on cada poema està dedicat a un color bàsic de la paleta de Picasso. Trobem el traductor a “L’Aventura”, una sèrie de cinc versions diferents del poema “Sensation” de Rimbaud. En definitiva, “Poemes de l’Alquimista” és la carta de navegació per fer-nos a l’immens mar de l’obra de Palau. “Poemes de l’Alquimista” és un punt de partença i hem de fer la resta del camí! Poca gent la fa i poca gent entén de veritat l’obra de Palau.


Vicenç Altaió Morral. Poeta. Director de l’Arts Santa Mònica.

1. Josep Palau i Fabre rescabalà un filó mig perdut del pensament poètic i científic europeu, perseguit per l’imperi de la racionalitat instrumental i els seus dogmes: l’Alquímia, la capacitat de transformar la merda en or. Un ideal que, venint de l’edat medieval i la filosofia catalana, florí en el simbolisme francès (les flors del mal) i en el surrealisme estètic. De gran eficàcia per esfondrar la castellania de la creu, però que la ortodòxia marxista del materialisme històric aniquilà amb gran força. Sobrevisqué en la poesia com a ordre moral.

2. Hi ha un fragment que clou el poema Odio i abomino com a covard d’Antonin Artaud, que Josep Palau traduí, que em desvetlla l’ànim i m’inquieta, el fons del qual, més enllà de la seva literalitat, ens hem de repetir sovint:

No som encara nats,

no som encara al món,

encara no hi ha món,

Les coses encara no estan fetes,

La raó d’ésser no s’ha trobat,

L’única qüestió és de tenir un cos,

Tenir amb un mateix prou de cos per tal de passar intacte, intocable, miserable i verge a través de totes les brutícies sexuals de l’infern

El sexe és una idea que no ha estat encara feta,

que no podrà ser trobada.

Des que Josep Palau me’l recità de viva veu i en carn viva, a casa seva, en els meus vint anys, que he estat subjugat per aquest dictat metafísic. És un poema que quan tinc el cap buit m’assalta i m’atenalla. Sóc esclau des del dir. Víctima.

 

Francesco Ardolino. Doctor en Filologia Catalana. Va traduir a l’italià l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat de Josep Palau i Fabre.

1. Palau, amb la seva obra, en poesia i en prosa, de creació i d’assaig, és l’autor català que més bé representa la figura de l’escriptor-intel·lectual del segle XX. Per entendre-ho, només cal llegir un volum de la seva producció. En proposo, de manera arbitrària, un per cada gènere: Poemes de l’Alquimista; Teatre de Don Joan, Les metamorfosis d’Ovídia, Vides de Picasso, El monstre.

2. Dins els Poemes de l’Alquimista (al Llibre Primer de L’aprenent de poeta), hi ha una peça breu que es titula «Nàpols», amb referència explícita a una obra pictòrica d’Albert Marquet. És un text en què, amb uns jocs fonètics i semàntics, es genera una tensió meravellosa entre el llenguatge, el quadre de referència i la imatge que tenim de la ciutat. No hi ha res que sobri ni res que manqui: el resultat és una implosió de sensacions i sentiments.

 

Antoni Artigues. Professor de Magisteri a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Ha representat amb els seus alumnes totes les obres de teatre de Josep Palau i Fabre.

1. L’alliberació; és un home lliure, múltiple, divers. Ell mateix diu parlant de Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “Jo cercava i trobava, en l’obra cabdal del nostre poeta allò que més tard havia de cercar i trobar, en un grau centuplicat i més alt, i en el camp de la plàstica, en l’obra de Picasso: la diversitat essencial.” “Picasso sembla partir d’un centre, d’una plataforma o d’un punt de referència interior al qual retorna constantment i que li permet de reprendre l’aventura en una altra direcció.” Palau fa el mateix.

 2. Totes. Ressaltaré, per la seva valentia i llibertat, l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat. Un dia Palau va dir: “La confessió és el que jo hauria fet si hagués estat capellà.”

 

Enric Balaguer i Pascual. Professor de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant (UA). Autor del llibre Poesia, Alquímia, Follia: aproximació a l’obra poètica de Josep Palau i Fabre

1. Crec que és molt difícil resumir l’interés de la figura i de l’obra de JPF. Al meu parer, hi ha un poeta rupturista, original i molt modern, autor d’algunes peces emblemàtiques; un estudiós de Picasso —el grau d’interés i d’estima ratlla l’admiració incommensurable— que ha escrit un corpus d’obres explicatives bàsiques sobre l’autor del Gernika; un assagista sui generis amb la seua teoria de l’alquímia que ens ofereix una visió unitària de la cultura, que comprèn des de Ramon Llull a Picasso, entesa com un tot orgànic.

I un home entranyable, generós, seductor, esperançat amb la força redemptora de la cultura, que ha donat a Catalunya un patrimoni artístic i intel·lectual de primera magnitud.

També de Josep Palau i Fabre caldria destacar la seua afabilitat, la faceta de conversador, parsimoniós, home hospitalari, bon conversador.

2. Alguns poemes: “Jo em donaria a qui em volgués”, “La sabata”, “La rosa”, “Vaig com les aus”, “Cant espiritual”, “Comiat”. Es tracta de peces antològiques que donen compte de sensacions, pensaments i gestos de l’autor de manera molt reeixida.

—Textos d’assaig alquímic: “Ramon Llull alquimista”, “El mèdium”, “La paraula viva”.

—Les traduccions d’Arthur Rimbaud, “Una temporada a l’infern”, amb l’estudi preliminar.

 

Hermann Bonnín. Actor i director teatral. Fundador de L’EspaiBrossa. Ha dirigit diverses obres de teatre de Josep Palau i Fabre. Amic personal de L’Alquimista. 

1.Personalment crec que la gent hauria de saber que la “transsubstanciació” de Palau amb Picasso (exemplar, determinant, indispensable) li va impedir ampliar i aprofundir la seva obra poètica personal.

2.El fragment d’una impecable traducció al castellà del Don Juan de Palau i Fabre feta pel poeta Andrés Sánchez Rabayna per encàrrec meu per a la direcció d’escena al Teatro Español de Madrid de Don Juan, Príncipe de las Tinieblas

En mí se juntan los dos sexos.

Fulgor de enigma.

El bien y el mal se necesitan

Y en mí se funden.

Odio y amor son los que engendran

Porque se aman y detestan.

 

Àlex Broch. Historiador, crític literari i editor. Com a crític entra a la literatura catalana amb un estudi sobre la poesia de Palau i Fabre: “Notes introductòries al concepte de l’alquimia en l’obra poètica de Josep Palau i Fabre” (1973).

1. Imagino que si aquesta pregunta li féssim al mateix Palau i Fabre  ell diria que voldria ser recordat com a poeta. Era la seva màxima ambició i considerava que totes les seves altres manifestacions sorgien i derivaven de la seva condició de poeta.  Però Palau i Fabre era un poeta especial i darrere dels seus Poemes de l´alquimista hi ha tota una teoria poètica i, també, de la creació literària  que explica perquè atorga a la poesia aquesta condició nuclear de la seva obra creadora. Palau i Fabre utilitza la imatge de l’alquimista com a metàfora. L’alquimista medieval era un experimentador, un prequímic que intentava aconseguir, amb les seves investigacions i recerques alquímiques, allò més preuat que era l’or, el metall considerat més ric i noble. Per a Palau el poeta, com l’alquimista, és un investigador que, a través de la poesia, pretén assolir com un or espiritual que és l’autoconeixement. La poesia així com la literatura o qualsevol altre manifestació artística pot ser un procés d’autoconeixement per part del creador.  Escrivint anem desbrossant el camí que ens porta a saber més i millor de nosaltres mateixos fruit d’aquest abocar en el paper tot allò que bull dins nostre. Com diu Palau en un dels seus poemes: “He deixat al paper tota la sang”. No és, doncs, del tot estrany que un cop pensi que aquesta operació poètica d’autoconeixement s’ha produït i està tancada Palau i Fabre abandoni la poesia i recerqui en d’altres gèneres –el teatre, la narració, l’assaig literari, l’assaig artístic–  altres manifestacions i camins per seguir aquest procés d’autoconeixement. En aquest sentit els seus treballs i estudis sobre Picasso són fonamentals.

Per tant si la pregunta se’m fa més directament a mi diria que tothom hauria de saber que, a més de poeta, Josep Palau i Fabre ha estat un dels primers i principals picassians del món. Tenia reconegut el dret d’autentificar obres de Picasso i aquesta és una condició que ha assolit molt poca gent al llarg de la història de l’art del segle XX.   

2. Lògicament n’hi ha moltes i cadascuna té la seva raó. Però si només n’he d’escollir una  em quedo amb un poema com “Cant espiritual” que, d´altra banda recitava meravellosament bé i era un poema que recordava sempre que tenia possibilitat de fer-ho. La raó no és solament per la qualitat i intenció del poema sinó perquè “Cant espiritual”  enllaça i forma part d’una tradició de cants espiritual dins la tradició poètica catalana: Joan Maragall, Blai Bonet, Josep Palau i Fabre És un poema metafísic i que participa de les preocupacions de la transcendència. És una tradició que comença amb Joan Maragall i  el seu reconegut poema del mateix nom, “Cant espiritual”. Però el poema de Maragall és un poema cristià, un poema esperançat, un diàleg amb Déu i un reconeixement que per a un cristià morir “és una major naixença” és a dir, assolir, més enllà de la mort la transcendència i la contemplació divina.  El poema de Palau i Fabre és la manifestació d’un desig i la constatació d´una impotència. El poeta vol creure amb Déu, vol creure amb la transcendència, però no pot. És la raó contra la fe i és, també, el lament que la fe no pugui guanyar la raó. És un poema desesperançat i adolorit de qui sap que la vida és finita i que no hi ha vida més enllà de la vida.

 

Montserrat Carulla. Actriu. Amiga personal de Josep Palau i Fabre. Ha participat en diverses ocasions en espectacles recitant poemes de L’Alquimista.

Resposta única

Va ser un solitari malgrat ell.

La dona, per a ell, podia ser un àngel o un dimoni. Però malgrat tot en depenia.

El seu espiritualisme es manifestava sobretot a través del sexe.

La seva poesia  el redimia i l’elevava per damunt de totes les misèries.

Jo l’estimava.

 

Enric Casasses. Poeta. Va escriure l’article Alquímia de la veu al suplement Culturas de La Vanguardia, número 112, 11 d’agost de 2004.

1. El que la gent ha de saber d’en Palau és que és un escriptor i pensador i sentidor sobre la llibertat, l’art, la cultura i la poesia, un dels grans assagistes que tenim a Europa.

 2. El que prefereixo d’ell és un assaig que es diu LA MANDÍBULA D’AUSIÀS MARCH, perquè és un model d’escrit fet per un crític artista, que n’hi ha pocs…

 

David Castillo. Poeta i escriptor. Cap del suplement Cultura del diari Avui. Amic personal de Josep Palau i Fabre.

1. Palau i Fabre és un personatge extraordinari, tant per la seva obra com per la biografia, que demostra que és un home del segle: la guerra, l’exili, les relacions amb Artaud, Malraux, Sartre, Camus i companyia… També per Picasso, a qui va sacrificar una part de la seva obra dedicant-li a ell. En els dinars mensuals que fèiem entre el seu pis del carrer Bruc i l’Avui, jo sempre li havia retret que havia sacrificat massa temps de la seva vida, que podria haver-la dedicat a la seva obra personal. És un grandíssim escriptor perquè connecta els maleïts, els simbolistes, els romàntics i l’avantguarda amb la manera de fer dels noucentistes, la feina ben feta, ben acabada. Palau era d’un pulcritud en què militava. La seva visió era d’una cultura oberta i cosmopolita, al vell estil de la nostra literatura: podia arriscar la vida per la literatura catalana, però no vivia tancat en un gueto. Poeta, narrador, articulista, dramaturg, biògraf, estudiós, traductor… Un escriptor total i un gran amic, que hauria merescut el premi Nobel. Haver-lo conegut va ser una de les coses més importants de la meva vida com a escriptor. L’enyoro.

2. Com he dit, el considero bo en tot, però si he de triar un llibre només em quedaria amb ‘Les metamorfosis d’Ovídia‘, i concretament amb el conte que dóna títol al recull. Reuneix totes les virtuts de la seva literatura i hauria de ser lectura obligatòria a les escoles.

 

Jordi Coca. Escriptor i dramaturg. Doctorand amb una tesi sobre el teatre de Josep Palau i Fabre. Amic personal de L’Alquimista.

1. Caldria destacar que la seva obra és diversa però que en el fons sempre hi ha un únic propòsit. El Palau poeta, l’assagista, l’estudiós de Picasso, el dramaturg, etc, són les diferents cares d’una sola realitat: un insubornable lluitador per la renovació dels corrents literaris que fuig de les modes, que no es deixa influir pel tòpics i que planteja la batalla des de la seva més profunda subjectivitat convençut, però, que tots tenim un passat i que cal saber mirar enrere per avançar.

2. A mi m’agrada molt el llibre de poemes Càncer. Crec que allà hi ha tot el potencial de l’Alquimista. És difícil explicar amb poques ratlles un llibre tan renovador i tan valent. En tot cas a Càncer Palau dona l’essencial més íntima de la seva producció. És l’Alquimista en estat pur. Una altra obra que valoraria a un nivell molt alt és Mots rituals per a Electra. És valent amb l’ús que fa del mite, planteja la qüestió essencial de la culpa i la reconciliació… És increïble que cap teatre públic no l’hagi volgut estrenar. I no cal dir els estudis sobre Picasso, que són únics al món i aquí semblen passar sense pena ni glòria.

 

Roger CostaPau. Crític literari i assagista. Col·laborador del suplement Cultura del diari Avui.

1.Sempre he tingut una gran fascinació per Josep Palau i Fabre. I ara recupero unes idees que tenia escrites en algun quadern d’apunts més o menys ben articulats. Em fascina el personatge i em fascina la seva obra, és clar: la poesia, l’assaig i el teatre, tot i que confesso que amb més fúria, la poesia. L’enyorat Palau en una ocasió va dir: “Tots els que han parlat de mi […] han dit que la meva obra s’irradia tota de poesia. En els meus estudis sobre Picasso es nota això. Sento que escric poesia sempre, crec que sóc poeta”. Doncs sí: parlar de la paraula escrita de Palau és parlar d’una efluència les materialitzacions de la qual s’activen a recer de la formulació d’una alquímia personalíssima. I també és cert que cada paraula de Palau neix d’una actitud creativa que brolla de l’inconformisme i de la rebel·lia. Una rebel·lia, però, que s’autoimmola ben aviat, just des de l’instant que es veu sacsejada sobre aquest sedàs que és a tots els efectes la seducció de l’alquímia. Admiro, en el creador, qualsevol desig de provisionalitat latent en el seu procés creatiu; vull dir l’aposta per un sentit de construcció ininterrompuda en la vida, en l’art, en tot…

2. Sobretot, el llibre Poemes de l’alquimista. Cada cop que rellegeixo aquest llibre penso en la construcció d’un imaginari sempre en estat de moviment que aquí arriba a l’expressió més alta: hi reconeixem el poeta alquimista i el poeta orfebre. Una única veu, però. Capaç d’haver engendrat, com algú ha suggerit, aquest valuosíssim aparador de formes concebut com un quadern espiritual (que havia de ser per força autobiogràfic) en què conflueixen les essències de les emocions i del pensament de Palau. Així doncs, tres suggeriments de luxe per a qui vulgui començar a entrar en Palau: elixirs a la carta, l’aliment de les mutacions i els poemes de l’alquimista.

 

Eugeni Déu i Riera. Amic personal de Josep Palau i Fabre. Va escriure el llibre Moments viscuts al costat de Josep Palau i Fabre.

1. Palau em va regalar el llibre Vides de Picasso amb dedicatòria: “A Eugeni Déu aquest exemplar del meu primer fill Picassià, que ja ha complert la majoria d’edat en penyora d’amistat. Grifeu 6 de gener 1968“. Palau, per a mi, va ésser un gran defensor de la cultura catalana, a més d’ésser un molt bon escriptor i amb qui vaig tenir el goig de tenir una gran i llarga amistat.

2. Entre els molts poemes que va escriure, em va captivar sobretot, el que recopia per a mi, “CANT ESPIRITUAL “.

 

Anet Duncan Byng. Pintora nascuda a Durban (Sud-àfrica). Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Vaig conèixer Josep Palau a Grifeu on ambdós estiuejàvem, poc després de la meva arribada a Barcelona l’any 1984, ciutat on resideixo actualment. La nostra relació va créixer durant llargues converses sobre art i literatura, i vam mantenir una amistat estreta fins als seus últims dies.

La seva mirada intensa suplia la seva sordesa en la seva relació amb els altres. Sorprenia la seva memòria poètica i et feia sentir molt proper a ell, ja que recordava aquells detalls que consideres importants en una conversa. En vam tenir moltes, de converses, durant els nostres trajectes en cotxe, i inventàvem jocs amb les matrícules que teníem davant.

Les empremtes de les seves mans al voltant de l’espiell de la porta al seu domicili del carrer Bruc són una mostra del recel que tenia davant qualsevol interrupció del seu treball.

2. Encara que els seus poemes són el que més m’apassiona de la seva literatura, escolliria Alfa Romeo i Julieta, obra de teatre que reflecteix el costat seductor de Josep i la seva particular visió de la dona.

 

Patrícia Gabancho. Periodista i escriptora. Ha escrit nombrosos articles sobre Josep Palau i Fabre.

1. Palau enllaça amb la tradició hermètica (que no esotèrica) catalana i universal, en reivindicar l’alquímia com a mètode de coneixement. L’alquímia és el més important dels “altres” sabers medievals, provinent d’Egipte, i és la base d’inspiració de Ramon Llull juntament amb la càbala jueva. Són pocs els escriptors o pensadors catalans que assumeixen aquesta tradició i la investiguen; per exemple, Salvador Espriu ho fa amb la càbala. Palau, per contra, busca l’absolut a través de la manipulació de la matèria que té entre mans, que és el verb, la paraula, el vers. La seva transmutació està en el sentit, tal i com passava amb els veritables alquimistes. És inevitable que parteixi de Llull i l’ars combinatòria i els posi en el punt central del seu univers cultural.

Per entendre la importància d’això, hem de tenir en compte que la cultura catalana ha negat sempre que Llull fos alquimista i que Espriu aprofiti l’aprenentatge de la càbala. D’en Palau, diuen que l’alquímia és una metàfora!

2. Em commou sempre el poema La sabata. Està escrit cap al 1940, quan tot s’havia enfonsat: vida personal, món, amics, república, país, projectes. Però més enllà del context, que és depressiu, Palau està sol. Aquest és un dels poemes universals que millor reflecteixen la solitud total d’un home que no se’n surt en un entorn hostil. Parlant-ho amb en Palau em va confessar que aquella temporada pensava seriosament en el suïcidi.

També em va dir, i això és molt sabut, que quan va llegir el poema en una reunió de col.legues, alguna gent es va negar a saludar-lo en marxar i algú altre se li va acostar per dir-li: aquestes coses no et fan cap favor. Això dóna la mesura de l’ambient cultural del moment i de com eren, de curtes, les visions individuals. Li dóna més mèrit al poema: Palau va al fons de la realitat i, tímid com és, ho diu tot.


Ruth Galve. Professora de llengua i literatura catalanes. Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Josep Palau i Fabre era un gran poeta.

2.L’home és un animal que es busca” encapçala els Poemes  de l’Alquimista. Diu molt bé qui era Josep Palau i Fabre: alquimista de mots i de sentits, poeta filòsof, contista, assagista, picassià i artaudià. La recerca, el desig, l’aventura, això és el que reivindicava Palau. I és nostre. Una mirada a la seva aventura, un itinerari personal, tot seguit.

Dels Poemes  de l’Alquimista, “Balada”:

La noia que em roba el son  
tenia ulls negres, ben negres.  
A l’hora que el sol es pon  
encara es feien més negres. 

La noia que em roba el cor  
té les mans blanques, ben blanques.  
Tot en mi es tornava d’or  
si em tocava amb les mans blanques. 

La noia que m’ho ha pres tot  
du un secret a les entranyes.  
Per això vetllo la son  
i medito llunes blanques.  

De Quaderns de l’Alquimista, “Autoretrat”

Els   meus   enemics  haurien   d’estar contents i proclamar,  amb mi, que si no he  comès tal crim  és perquè he  escrit tal  obra;   que  si  no  he   estat  un assassí, un demagog  o un incendiari -ha anat  d’un  pèl-  és perquè  sóc  poeta, dramaturg    i     assagista.   Aquesta concomitància  amb l’acció és,  als meus propis ulls, el  que confereix a la meva obra la seva  autenticitat.

Quant al joc d’escacs, és evident que m’interessaria molt més si l’hagués inventat jo, però com que no és així… 

D’El monstre i altres escrits autobiogràfics

Si he pogut suportar tants trencacolls, si he pogut fer front a tantes adversitats, si he pogut superar tantes incomprensions i tantes malvolences, per no dir tantes injustícies com en les pàgines anteriors queden, en part, reflectides, crec que ha estat gràcies a la meva capacitat secreta d’erotisme.

El sexe ha estat per a mi, des del primer moment –els catorze anys a l’internat-, la descoberta d’una deu oculta de plaer que em permetia de contrapesar els aspectes negatius de la vida.

D’Estimat Picasso

Després de dir-me allò, gairebé sense transició, Picasso procedeix a una estranya operació, la més inesperada d’aquelles a les quals m’ha sotmès. Se m’apropa i acosta el seu rostre a tocar del meu -a deu o dotze centímetres màxim- fitant-me intensament amb els seus ulls poderosos. M’escruta descaradament, intenta llegir alguna cosa en mi, vol veure quina és la meva reacció. La perquisició -car es tracta d’una veritable perquisició de bruixot- dura ben bé mig minut de rellotge o més. Fins que dóna la prospecció per acabada. Jo he restat amb els ulls oberts, passiu, deixant-me despullar, sabent que no podia llegir res de mal en mi.

De Mots de ritual per a Electra

Deixar-ho tot. No endur-nos absolutament res.

Amb nosaltres mateixos ja serà prou feixuga

la càrrega. Unir-nos, això és tot. Defensar-nos

del món exterior, car tot ho esdevindrà

d’exterior. No creguis que mai ningú comprengui

el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem

comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,

i imitar això que sembla que és la vida.

Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.

Però potser és això l’amor, i és més que tot.

De Contes despullats, “Els noms de Liliana”

“Estimada LIANA: el teu nom ja ho veus, s’ha anat transformant en mi de la mateixa manera que, sense adonar-me’n, vaig passar del vós al tu en els nostres tractes. El teu nom s’ha enfilat pel meu cos i ara em circumda per totes bandes. Les teves innombrables branques-arrels estenen llur imperi pels meus membres, cuixes amunt, fins a les dues aixelles, cercant els indrets més sensibles de la meva epidermis per abeurar-se i acréixer-se. No temis de fer-me mal. Cada nou tentacle que, com una vespa, el teu nom posa sobre el meu cos, com si en fos una síl·laba o un accent nou, em fa més feliç. Pressento el moment en què, talment una mà amorosa de dits innombrables, t’estendràs per la meva gorja i hi podràs viure amb plenitud. El traçat del teu nom pel meu cos forma un dibuix paral·lel al de les meves venes. Quina felicitat! Mai una simbiosi més vasta no s’havia acomplert! Que arribi, que arribi l’hora que senti abrusar les meves parpelles i que maldis per haver la llum amagada en els meus ulls! Que arribi l’hora que la meva cabellera sigui frondositat a causa teva i tot jo esdevingui selva vivent! LIANA estimada: que la més alta de les teves branques vingui a enfonyar-se, com un àspid voraç, sobre la meva boca!…”

De Versions d’Antonin Artaud

Car en la fi rau el començament.           

                     I aquesta fi

                     és la mateixa  

                     que elimina

                     tot altre intent.

I un record:

Ara navego en mi mateix una aigua

més nua i transparent, més impalpable.

Una aigua com un aire. Matinada

del cor, en pau, sense vaixell ni onada;

sense dofins ni rems, corda ni escàlem;

una aigua només aigua i aigua i aigua.

 

Elias Gaston. President del Centre Picasso d’Horta de Sant Joan. Ha escrit articles sobre Josep Palau i Fabre. 

1. En l’homenatge que l’ajuntament de Caldes va dedicar a Palau l’any 2007 vaig tenir l’honor de ser convidat a dir unes paraules. El meu breu parlament acabava així: Josep Palau i Fabre, gràcies per estimar Picasso, gràcies per ser poeta i gràcies per estimar Catalunya. Amb això volia expressar, a part del valor acadèmic i literari ja prou elogiat, la meva admiració per Palau. Les gràcies es donen a qui et fa un favor sense que calgui recompensar-lo, a qui t’ajuda sense esperar res a canvi, les gràcies es donen per un acte de generositat. Aquesta faceta de Palau és la que voldria destacar.

Vaig conèixer Palau l’any 1977.  El mes de març fèiem la presentació del Congrés de Cultura Catalana a Horta. Palau era un dels molts artistes i intel·lectuals que de forma desinteressada presentaven el Congrés arreu de Catalunya. El reclam era el film de Palau que parlava d’Horta i de Picasso (molt present en el record de la gent que n’havia sentit parlar als seus pares o avis). La presentació va ser un èxit. Un grup de gent del poble li vam comentar la decepció que representava per a Horta que no hi hagués cap mostra del pas de l’artista per la població.

Ens proposà crear un centre que acollís les reproduccions facsímil de tota l’obra que Picasso va fer a Horta que seria alhora un homenatge al geni andalús i una interessant i pedagògica mostra de l’obra de l’artista en dos moments concrets de la seva vida. Ens va semblar una idea genial, però com dur-ho a terme? Com podríem localitzar els originals? Com fer les reproduccions? Palau ens va dir: “No us preocupeu, jo us ajudaré”. Els primers anys ell ens aconseguia els ektachromes, encarregava les reproduccions, ens proporcionava textos, ens orientava… Ens dedicava part del seu valuós temps amb total generositat. En els inicis difícils del Centre Picasso davant  la indiferència de l’Administració, sinó el menyspreu, ell va ser al nostre costat. Va venir a Horta més d’una vegada expressament per assessorar-nos, per convèncer l’alcalde que ens cedís un local. Va aconseguir una entrevista amb el conseller de Cultura per defensar el projecte. Ens va escriure un article quan li ho vam demanar.  Sense la seva ajuda personal i els seus llibres no hagués estat possible l’existència del Centre Picasso d’Horta.

2. De  l’extensa i diversa obra de Palau, està clar que em tocaria  destacar la dedicada a Picasso, la meva vinculació amb ell ha estat a través del geni malagueny. De tots els llibres dedicats al pintor és difícil distingir-ne un ja que tots mostren una visió subjectiva interessantíssima sobre el pintor. De la seva obra picassiana triaria dos llibres. El primer, Doble assaig sobre Picasso, un assaig  perfecte per entendre Picasso globalment, a través de les diverses etapes de la seva evolució i, sobretot, a través d’allò que Palau anomena els estrats. A l’altre llibre, Picasso vivent. 1881-1906, li tinc una estimació especial, ja que a través de les periòdiques visites a Palau per tractar sobre el Centre Picasso vaig anar seguint la confecció de la maqueta del gran volum, una feina detallista, quasi com la confecció d’un puzle, on tot havia de ser al seu lloc, de manera que les imatges estiguessin en la mateixa pàgina a la qual feia referència el text.

Però malgrat tot vull triar un altre text com a preferit. Coneixia la seva poesia, la seva obra picassiana i el seu teatre, però no havia llegit res de la seva faceta de narrador, fins que l’any 1983 Llibres del Mall va publicar amb el títol Contes despullats una desena de narracions curtes delicioses. Vaig llegir els contes intentant trobar algun pòsit picassià, però hi vaig trobar poesia i imaginació. De tots els contes en destaco un, no sabria explicar per què, es tracta de Gargallo nocturn. És un brevíssim conte escrit durant un viatge amb tren. Palau converteix una anècdota real — ell mateix em va dir que l’escena del cec acaronant una escultura de Gargallo i l’inicial esglai de Palau en veure-ho era certa–, en una misteriosa relació entre l’home cec i la dona que l’acompanya, amb una subtil barreja de realisme, erotisme i fina ironia, potser aquesta darrera una faceta poc coneguda de Palau.

 

Esteve Gau. Escriptor. Estudiós de l’obra de Josep Palau i Fabre.

1. El que caldria que la gent sabés sobre en Palau és que ell és la seva obra. Vida i obra formen un tot homogeni. Moltes vegades trobem un diàleg intern entre ell jove i ell vell. A més, sempre he tingut la sospita que el seu interès per en Ramon Llull no és tan sols per la segona part de la seva vida –la del Doctor Il·luminat- ans també per la primera – la del jove amarat d’amor cortès–.

2. Ja he dit abans que la seva obra és feta en voluntat de ser un tot, però potser triaria alguns poemes dels que se sentia especialment orgullós com ara “L’aventura” en què a partir d’un poema de Rimbaud passa d’una traducció literal a aconseguir –en versions successives- una obra totalment independent. En realitat tracta del tema de la identitat tal com ens el podríem trobar formulat en coetanis com ara Lacan o més endavant Pasolini. Hi ha d’altres poemes, però ell –i jo- el que valorava especialment és el seu teatre filosòfic –proper tant a Plató com al Teatre de l’Absurd- en la seva reinterpretació del mite de “La Caverna”, on Palau expressava el seu amor pels clàssics grecollatins tal com ens va demostrar en altres obres teatrals on revisita els mites.

Dic poesia i dic teatre, però pensem que en JPF tot és poesia, des dels poemes fins la seva obra picassiana o fins i tot les màscares fetes per ell mateix per a la representació dels “Mots de ritual per a Electra”.

I no oblidem que “L’home és un animal que es busca”.

 

Anna Güell. Actriu. Va recitar poemes de Josep Palau i Fabre al programa Sonen les paraules.

1. Per mi la gent ha de saber que en Josep Palau i Fabre era la persona més generosa que he conegut mai. Generosa de veritat amb les coses que sabia, que havia viscut o que havia après amb el temps. Sempre tenia una estona i les ganes de regalar-te una conversa, una vivència, una experiència. De llegir-te un, o cent, dels seus poemes. D’explicar-te anècdotes, descobriments, punts de vista.

2. Per mi l’obra de capçalera en la Poesia és “Poemes de l’Alquimista” perquè amb una llengua rica però planera et fa viatjar per sensacions increïbles i cada cop que el rellegeixo és diferent. Són paraules plenes d’acció, d’empenta, de voluntat d’anar, de voluntat de fer. Els seus verbs m’apassionen.

 

Julià Guillamon. Escriptor i crític literari. Biògraf oficial de Josep Palau i Fabre i un dels màxims estudiosos de l’obra de L’Alquimista.

1. En Palau tenia un gran talent per identificar els millors poemes de cada poeta. Alguns dels seus preferits, “L’home que fa giravoltar l’espasa” de Carner o “Eugènia” de Sagarra ara ho són meus.

2. La frescor i l’alegria dels dos primers llibres de contes: Contes despullats i La tesi doctoral del diable, que coincideixen amb el moment que el vaig conèixer a mitjan anys vuitanta.

 

Joan Josep Isern. Escriptor i crític literari.

1. Poesia, teatre, contes, assaigs, articles, memòries… Realment impressiona agafar els dos volums de l’Obra Completa -més el complement amb “El monstre” que ha editat Galàxia Gutenberg/Cercle de Lectors- i veure l’extensió, amplitud i intensitat de l’obra literària que el mestre Palau va anar bastint al llarg de la seva vida. Un autor panoràmic l’obra del qual, ai las, ben poca gent coneix completament. Començant per qui signa aquests mots.

La meva visió de Palau és, doncs, incompleta per limitacions atribuïbles únicament a mi. Tot i això m’atreveixo a destacar un Palau doble: el poeta –l’Alquimista en tota la seva magnitud– i l’expert en l’obra de Picasso. Un Picasso al qual Palau admira i estima –i, precisament per això, el comprèn a la perfecció– que trobem perfectament desplegat en el llibre “Estimat Picasso” (Destino, 1997), un llibre de lectura imprescindible per començar a endinsar-se en l’univers del binomi que formaven el poeta i el pintor.

Quant a la valoració de la seva poesia faig meus uns mots de Julià Guillamon –uns dels crítics que millor coneix l’obra de Palau i Fabre– publicats en el catàleg de l’exposició que l’any 2000 el Departament de Cultura de la Generalitat li va dedicar: “L’aventura de Palau és una aventura reeixida, però per arribar a l’equilibri ha calgut la solitud, el sofriment, l’alienació i la desmesura. En aquestes fonts l’obra de Palau beu i creix. El seu humanisme neix del patiment, la seva figura s’engrandeix en la tenacitat i en la contradicció.”

2. La meva primera impressió de Josep Palau i Fabre és de fa molts anys  –no m’estranyaria que fos a finals dels seixanta– quan un vespre vaig sentir per la ràdio algú que recitava la “Nova Leda”, el poema que obre la secció “Fira encesa” i que està dedicat a Josep Romeu. És un poema amb data –25 de gener de 1943– molt breu, però que ja aleshores em va semblar brillant i excels: “Sigues més blanca que el blanc,  /  més dolça que la dolcesa,  /  tota nua en el teu flanc  /  i en la meva timidesa.  /  Sigues la pura impuresa.”

La segona impressió va ser gairebé contemporània a l’anterior i em va arribar a través de la veu de Maria del Mar Bonet en un disc editat per Concèntric l’any 1969 i avui pràcticament introbable fora de les col·leccions particulars. Té dues cançons: “Si vens prest”, amb lletra de la cantant mallorquina, i “Jo em donaria a qui em volgués”, una esplèndida versió musical del poema de Palau escrit l’octubre de 1940 que obre la secció “Elegies”. En aquest disc trobem com a grup d’acompanyament de Maria del Mar Bonet els músics Josep Polo (bateria), Doro Mentaberry (baix elèctric), Jordi Sabatés (orgue i piano), Toti Soler (guitarra elèctrica) i Romà Escalas (flautes). Exactament la mateixa formació que pocs mesos després, amb el nom comú d’”Om”, va acompanyar Pau Riba en la gravació de l’històric disc “Dioptria”.

No em sembla gens casual la relació de Josep Palau i Fabre amb la sensibilitat d’aquells joves inquiets; ben al contrari.  I com més hi penso més m’adono de l’estimulant potencial que hi ha amagat rere la senzilla i apassionada bellesa del versos de l’alquimista Josep Palau i Fabre.

 

Irma López. Seguidora de Josep Palau i Fabre. Té signat el poema El primer amor per part de L’Alquimista. ‘Joseppalauifabriana‘ de vocació i esperit.

1. Josep Palau i Fabre és, en primer lloc, un gran escriptor, ja sigui en l’àmbit de la poesia, en el de la prosa o en el del teatre, per no parlar de la seva tasca com a biògraf-amic de Picasso. 

Però si haig de triar allò que més m’agrada de Palau i Fabre és la seva manera de recitar. El recordo a la setmana de la Poesia de Barcelona i en l’homenatge que se li va fer al Palau de la Música… La seva manera de recitar “Cant espiritual” o “La sabata” em va commoure. 

Sempre que passo pels carrers a la vora de la catedral, a Barcelona, una veu dins meu em resona, just al moment que sento les campanes i me’n recordo d’en Palau…

2. Sens dubte, la meva peça preferida és el poema “Primer Amor“, és a dir, el vermell de la teoria dels colors dels “Poemes de l’Alquimista”. Amb els anys, i seguint allò que Palau i Fabre em digué a Folgueroles, he anat afegint foc al meu vermell; cada cop que rellegeixo aquest poema el vaig fent encara més meu, i he descobert que després del primer amor, encara hi ha vermell… De fet, sempre que dic t’estimo, ho escric amb llapis vermell…

 

Anna Maluquer. Poeta. Va idear l’espectacle Verdaguer i Palau cara a cara: La mesura i la desmesura.

1. La gent ha de saber que Josep Palau i Fabre fou un home polit: la seva barba era polida, la seva mirada polida, les seves mans eren polides. Polia el llenguatge, mai cap mena de greix en els seus escrits que pogués enllardar l’autèntica essència del poema, de l’article, del conte, d’un diàleg teatral… La seva dicció era, ja no diré polida, impol·luta. Polit com a editor: la revista POESIA és polida, essencial. Polit en la construcció del personatge Picasso, en la difusió de la seva obra, en la consolidació de la seva amistat. Fou un polit enamorat de l’art i de la bellesa en totes les seves manifestacions. I és que per fricció, per poliment, Palau i Fabre acabà convertint-se en un orfebre, en un transformador de matèria; en definitiva, en un alquimista.

2. Aquesta és una pregunta injusta. Com pots triar una sola cosa d’un autor que t’ha captivat tantes vegades? Contra natura, doncs, seré obedient i com que el meu ofici gira entorn de la poesia, triaré un (sol!) poema. Un dels que més em commouen és “Vaig com les aus…”, del llibre Laberint, per la forma i perquè és un poema que reflecteix la solitud i la pèrdua que degué sentir Palau després d’una guerra que aterrà les seves expectatives i les de tants d’altres i que l’empeny cap a un exili voluntari com a única sortida per fer front al desconcert. Vola, sí, però no sap ben bé què és el que busca; sent la mancança, però de què?; la recerca infructuosa del jo i la impossibilitat de comunicar, de compartir. Una bella manera d’expressar el dolor.


Emili Manzano. Periodista. Va ser presentador i director dels programa Saló de Lectura (BTV) i actual presentador de L’hora del lector (TV3).

1. Per mi Palau és un home que va voler ser un escriptor modern en un país i un temps en què això no era possible; i ho va aconseguir. A mi particularment m’emociona molt l’homenatge que va fer a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, una figura gairebé desconeguda per molta gent en aquell temps.

2.

http://www.youtube.com/watch?v=Nmc-HUqXlGo

Hillevi Mellgren. Traductora sueca. Va traduir, juntament amb Josep Palau i Fabre, obres de teatre d’August Strindberg. Amiga personal de L’Alquimista.

1. Vaig conèixer Josep Palau i Fabre l’any 1938 a Llafranc on estiuejava amb els meus pares i la meva germana. En les llargues passejades que fèiem, se’ns ajuntava i xerràvem. Així, d’aquesta manera tan casual, va néixer una gran amistat.

De Palau i Fabre m’impressionava la seva cultura, la seva vasta cultura. En aquest sentit, els anys que va viure a París el van enriquir moltíssim. Tenia moltes inquietuds en l’àmbit de la cultura en general.

Vam traduir conjuntament obres de teatre de Strindberg, un autor que tots dos admiràvem, segurament l’autor més vanguardista en l’època que va viure. Vam traduir Paria, Amor matern i La més forta, que van aparèixer en un volum que es diu Tres obres en un acte.

Un altre aspecte que m’impressionava molt de Palau va ser el seu gran interès per Picasso, a qui li va dedicar la seva vida.

2. Només un home com Josep Palau i Fabre podia haver escrit una obra com La claredat d’Heràclit, l’últim llibre que va sortir publicat d’en Palau. A mi m’agrada molt Heràclit, un dels primers filòsofs moderns, on l’enigma el trobem dins la seva mirada interior.

Però la gran obra de Palau, la veritable gran obra de Palau, és la Fundació Palau per la qual va lluitar d’una manera incansable. Jo l’anava a veure sovint a la Fundació i el fet d’haver-la pogut tirar endavant el va convertir en l’home més feliç del món.

Tomàs Nofre. Professor de llengua i literatura. Va mantenir una relació d’amistat amb Josep Palau i Fabre i actualment és el President de la Fundació Palau.

1. Josep Palau i Fabre és l’autor d’una obra diversa i amplíssima, que abasta múltiples àmbits: la poesia, el teatre, l’assaig, la narrativa, l’anàlisi de l’obra picassiana… Crec que la millor porta d’entrada al seu món la constitueixen els seus Poemes de l’Alquimista que, al cap i a la fi, és un dels llibres més importants de la literatura catalana del segle XX. És un llibre que, en realitat, és el testimoni d’una experiència, indeslligablement literària i vital. Posar-se dins dels Poemes de l’Alquimista vol dir entrar en un món que conté no una vida, sinó moltes vides. És literatura que eixampla l’àmbit de la literatura. Tot lector en surt exigit, transformat: conec molts testimonis d’això que explico.

2. Ja he dit que els Poemes de l’Alquimista és la clau de volta de tota l’obra palaufabriana. Però vull destacar aquí un poema en concret: el Cant espiritual. Per una banda, per la seva ambició literària, perquè és un poema de gran categoria moral, que situa Palau i Fabre a l’alçada d’altres poetes que també han intentat el diàleg líric amb la divinitat: Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Joan Maragall… És un dels poemes més descarnadament sincers del llibre: des d’una posició agnòstica, l’autor exposa tots els dubtes que des de les profunditats de la seva formació cristiana li sorgeixen, i els exposa directament a Déu, amb tota la incredulitat i alhora amb tot el respecte. I per altra banda, per una raó personal, perquè em va proporcionar una experiència de lector intensa i inoblidable: quan el vaig llegir per primer cop, de ben jove, vaig prendre clara consciència que aquells eren els meus mots, que aquell era el meu pensament… 

 

Perejaume. Pintor i poeta. Amic personal de L’Alquimista.

1. Un dels trets de Josep Palau i Fabre que més m’ha admirat, és fins a quin punt ha deixat endreçades vida i obra en un llarg procés de creació i de curació. La bellesa del rostre del Palau d’aquests darrers anys en dóna fe.

2. La part d’obra de Palau que em resulta més fonamental és la seva producció assagística: el seu assaig agafat tot sencer, perquè entre un text sobre Picasso, un sobre Josep Sebastià Pons i un altre sobre Llull hi ha bona amplada de soca, i és això aquesta amplada de soca comuna que fa la seva aportació tan fonamental i genuïna.

 

Lluís Permanyer. Periodista i assagista. Cronista oficial de la ciutat de Barcelona. Va conèixer personalment Josep Palau i Fabre.

1. La gent hauria de saber que va haver d’autoexiliar-se, de tant incomprès i ofegat que els anys 40 es sentia a Barcelona.

2. Vull destacar “El monstre”, el seu darrer llibre, on una vegada més ens sorprèn i es reafirma en la seva peculiar navegació humana i literària a contravent, a repèl.

 

Helena Pol. Filòloga, editora i professora. Amiga llançanenca d’en Josep Palau i Fabre.

1. Jo destacaria que tenia una fina ironia. En Palau a vegades feia uns comentaris irònics una mica contaminats de l'”humor empordanès”. Jo sóc empordanesa i em semblava que tenia un sentit de l’humor proper als empordanesos… Un amic empordanès em va fer notar com l’humor i la manera de dir les coses de l’Empordà no sempre són ben entesos! 

I també hi afegiria la tendresa que podia mostrar en certs moments.

2. He triat el poema Grifeu per les tardes que vam compartir en aquest paratge de Llançà. La casa d’en Palau a Grifeu era, a l’estiu, sinònim de tertúlies, poemes (inoblidable un capvespre que va recitar el “Cant espiritual” mentre observàvem de lluny entrar  les barques al port) i coneixences, algunes de les quals han esdevingut bon amics que encara conservo.

 

Oriol Ponsatí-Murlà. Rapsode, parafilòsof, antipianista i editor. Va publicar la darrera obra de Josep Palau i Fabre en vida de l’autor: La claredat d’Heràclit (Accent Editorial, 2007).

1. Palau i Fabre és aquesta mirada d’home vetust que, des de fa quatre anys, em mira ficat dins d’un marc sobre la taula del meu escriptori, on passo la major part de les hores del dia. Du una barba ben retallada, l’eterna americana de quadres i un mocador al coll. És un senyor d’un altre temps, algú que va compartir les últimes hores amb Artaud i que estava convençut de la importància de la tradició, és a dir, de la transmissió. Quan tinc moments de dubte, aixeco la vista del teclat, em miro el seu retrat i penso: “Què hauria fet, en Palau…?“. I després faig el que em dóna la gana, que és el que ell sens dubte hauria volgut que fes.

2. Podria destacar tantíssims poemes d’en Palau que em semblen potentíssims, però per no ser tòpic, diré que una de les obres de Palau que prefereixo és un petit opuscle pràcticament desconegut (que jo mateix desconeixia, fins fa poc, i que em van ajudar a conèixer Anna Perera, de la UdG, i Albert Benzekry, de la Fundació Palau) que es titula “Pensaments“. Es tracta d’una obreta que conté un petit recull d’aforismes, inspirat sens dubte en Pascal. Va ser publicat el 1943 (amb un tiratge minimalista, de 25 exemplars…) per Joan C. Bossoms i J. Serra Estruch, a Melilla. Un tastet: “De Llull. És aquell qui en les lluites amb ell mateix sempre surt victoriós“.

 

Joaquim Sala-Sanahuja. Traductor i professor universitari. Ha estudiat la traducció dins l’obra de Josep Palau i Fabre.

1. La meva percepció de la figura d’en Palau va lligada a la del “poeta maleït”. En certa manera, el “poeta maleït” és un clixé que ens ve segurament de Gérard de Nerval, d’Arthur Rimbaud i de molts dels autors francesos que Palau va traduir. Tant la seva obra com la seva actitud hi estan del tot relacionats i en certa manera s’expliquen per aquest fet. També em sembla que és aquí que resideix la seva aportació principal a la nostra literatura. Qüestions com ara la identitat o el desori dels sentits, Palau les tracta exemplarment, i amb una tècnica –sobretot rítmica– que evoca el millor Rimbaud. Hem de pensar també que, per raons històriques i sobretot morals, aquest corrent renovador que havia sacsejat tota la poesia europea d’ençà de la segona meitat del segle XIX pràcticament no s’havia manifestat a Catalunya (excepte en alguns casos menors). I en aquest sentit Palau té el mèrit d’haver-se sostret de la inèrcia, per dir-ho així, noucentista.

Aquesta figura del “poeta maleït”, que va regir sempre la seva vida i la seva obra, és superior, al meu parer, a totes les altres facetes literàries de Palau: el teatre, la narració o fins i tot la seva dedicació, tan meritòria com difícilment explicable, a Picasso.

2. En general m’agraden tots els Poemes de l’Alquimista, però sobretot “Jo em donaria a qui em volgués“. És un poema clarament rimbaldià, construït d’una manera molt simple i amb mots planers, i que evoca el tema de la “maledicció” amb una gran subtilitat. La tercera estrofa, amb l’antítesi “però que besés/ i del besat em desbesés” , m’agrada molt. La comparació del bes amb l’almoina, finalment, acaba el poema d’una manera rodona. Heus aquí.

 

Josep Sampera. Director de la Fundació Palau.

1. Potser ara convé recordar el seu paper de resistent i d’activista cultural els anys immediatament posteriors a la guerra, amb múltiples i arriscades iniciatives, que podríem simbolitzar en la creació i confecció personal –i fins i tot la distribució, casa per casa– de la revista POESIA.

2. Per motius no estrictament literaris, em plau assenyalar “La dama de les magnòlies”, el darrer conte de l’autor. El va escriure l’estiu de 2003, tot just  inaugurada la Fundació Palau, a la vista del magnolier que hi ha al pati. Ell el podia contemplar des del petit habitatge que tenia a la Fundació i on va passar els darrers anys de la seva vida. Em sembla que aquell estiu de 2003 devia ser un dels més agradables de la seva vida. 

 

Màrius Serra. Verbívor. Va entrevistar Josep Palau i Fabre en el programa Alexandria (Canal 33)

1. Desplego les onze lletres de Palau i Fabre en onze paraules clau que el defineixen:

 P de poeta

A d’alquimista

L de longeu

A d’agnòstic

U d’universal

I d’independent

F de fingidor

A d’artista

B de Balzac

R de Rimbaud

E d’expert en Picasso

2. Els contes “La tesi doctoral del diable” (al recull homònim) i “El peix” (a Un saló que camina) perquè defineixen d’una manera magnífica la percepció artística de Palau i la seva relació amb l’Acadèmia.

D’entrada, l’ambició del diabòlic doctorand Alckborns Migellodjet Stuxpryz (àlies Abyz) queda establerta en el tema que pretén abastar en la seva tesi doctoral: tot. Però és la figura del doctor Jeroni Amargós, protagonista de “El peix”, qui millor representa el lloc del poeta en la societat. Les extravagants teories d’Amargós sobre l’origen de la poesia homèrica el transformaran en un heterodox bandejat per tota la intel·lectualitat universitària.

Alícia Vacarizo. Muller, companya, amiga de Josep Palau i Fabre. Treballa a l’arxiu de la Fundació Palau.

1. Genial, honest, tenaç, tendre i salvatge, VIU. Tal com va dir un dia un amic seu [Jordi Coca] “un llamp”.

2. Vides de Picasso, com a Alquimista que és, en aquesta obra trobem Poesia, Teatre, Assaig, Narrativa, capacitat de síntesi… AMOR.

 

Monika Zgustova. Escriptora i traductora. Amiga personal de Josep Palau i Fabre.

1. Josep Palau i Fabre era un apassionat de tot. Recitava amb passió, escrivia els seus poemes, assaig i teatre guiat per la passió. Era un apassionat de Picasso, les pintures del qual interpretava des de dintre, apassionadament. Vaig tenir el gran privilegi d’haver-lo conegut personalment i d’haver sigut amiga d’aquest home que posava la passió en tot el que feia. Tota la vida del Palau estava guiada per la passió.

2. M’agraden molt especialment les versions que feia Palau: en la poesia, la versió del poema de Rimbaud, del qual va fer uns quants poemes propis, i en el teatre, va reinterpretar diferents mites -els grecs, el de Don Joan- per donar-los un sentit propi, diferent i sovint allunyat de l’original.

                        ———————————————————

Idea original i coordinació del projecte 36 mesos sense JPF: Sergi Borges

Disseny de la foto de portada: Raquel Felicó

Agraïments:

A les trenta-sis persones que han col·laborat altruistament en la configuració d’aquest projecte. Moltes gràcies a tots i totes.

A la Fundació Palau per la difusió i publicitat que han fet del nostre blog.

Deia en Josep Palau i Fabre que “la nostra llibertat és la llibertat del laberint“. M’agradaria agrair en David Castillo, cap del suplement de Cultura del diari Avui, i molt especialment l’Alícia Vacarizo, companya d’en Josep Palau i Fabre, que m’han donat les claus que m’han permès obrir portes d’aquest laberint, portes totalment inaccessibles per a mi. Una abraçada ben especial per a tots dos.

sergi borges

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a Trenta-sis mesos (Tercer Aniversari) sense Josep Palau i Fabre

  1. aniol diu:

    Senzillament felicitar-te per una GRANDÍSSIMA feina. Espectacular. Com ja et vaig dir l’altre dia, hauríes de provar de compilar totes les entrades i fer-ne un llibre o una WEB interactiva… Alguna cosa.

    L’altre plat de la balança (que darrerament tan sols escriu sobre coses idiotes i futbol)

  2. Oriol diu:

    Sergi, et felicito perquè és una
    magnífica iniciativa el fet de poder aplegar les opinions i
    comentaris de persones destacades de la cultura sobre la persona i
    obra de Palau i Fabre. He tingut la sort de viure la gestació del
    teu projecte i sempre havia estat convençut que te’n sortiries
    perquè hi posaves passió, com si la manllevessis del propi Palau.

    A partir d’ara aniré llegint els
    textos a poc a poc. Gràcies per aquest regal i enhorabona

  3. Anònim diu:

    idea genial aquesta que heu tingut!
    gràcies també a tothom qui ha contestat el qüestionari,
    si un és bo, l’altre millor.
    EMOCIONANT.
    PALAU, ETS AMB NOSALTRES!

  4. Imma C. diu:

    Intel.ligent i poètica iniciativa, com el mateix PALAU I FABRE.

    Ahir ho vaig veure a Vilaweb. Sempre m´ha agradat el poema LA SABATA.

    M´ha recordat les vegades que l´havia vist, les vegades que he escoltat els seus poemes, i també tot el que em queda per llegir. I que encara no he anat a la Fundació Palau.

    Moltes gràcies!!

  5. Anònim diu:

    Sergi, gràcies, gràcies i gràcies!

    Gràcies per la feina ben feta, gràcies per a la teva dedicació i gràcies per regalar·nos CULTURA!

  6. rginer diu:

    Gràcies Balances per aquest apunt i les respostes rebudes. Tinc problemes amb el meu ordinador i internet no el tinc molt a l’abast. Només aquest petit comentari.
    Trencador, diferent, estudiós, estimat, poeta ….
    Magnífic el treball ! 

  7. Ivan F. diu:

    Sergi, tant de bó que hi haguessin més blogs divulgatius com el teu. No conec l’obra d’en Palau i Fabre però et vull felicitar per la feina ben feta i perque has aconseguit que la curiositat m’envaeixi totalment!

     Gràcies també als 36 participants del projecte.

     

  8. Anònim diu:

    Hola!

    Seguireu homenatjant cada mes a Palau i Fabre?

  9. Justament fa poc que he començat a llegir els contes de Palau i Fabre, tal i com em vas recomanar fa temps, per fer-ne un anti. Ja he comentat més d’un poema seu al bloc de poesia, per cert.

    Aquesta entrada és per llegir i rellegir, és per sucar-hi pa. Bona feina!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*