BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Hipnosi davant la pantalla

Publicat el 9 de febrer de 2011 per aniol
Suposo que mai no es tard per descobrir Andrei Tarkovski. Jo ho vaig fer l’altre dia en una sobretaula de diumenge amb Stalker, clàssic de la ciència ficció russa dels anys 70. Que quedi ben clar que he dit “russa” per entendre que no seria típica sobretaula de diumenge que us programaria TV5 -ni cap altre canal per desgracia-. Ciència ficció sense efectes especials, tan sols insinuada en les paraules per a imaginació de l’espectador. Acció mínima. Filosofia pura i simbologies per a tots els gustos. Stalker és, sobretot: hipnòtica; una classe magistral en fotografia on cada plànol és una postal, de la qual se’ns permet gaudir pausadament. Molt pausadament. I reflexionar sobre la condició humana amb el ulls clavats a la pantalla en les bellíssimes imatges que Tarkovski aconsegueix transmetre tot i mostrar-nos un paisatge desolador, amb l’inestimable contribució de la banda sonora d’Eduard Artemiev.

L’argument, basat en el llibre Picnic a la vora del camí, d’Akadi i
Boris Strugatski (que ja he afegit a la meva llista per buscar i llegir
i que, a tall d’anècdota també ha inspirat el joc d’ordinador de títol
homònim a la pel·lícula) és tan senzill com això: tres personatges
s’endinsen a La Zona, un lloc prohibit, estrany, encerclat per
l’exèrcit, per a trobar l’habitació on els desitjos es fan realitat.

“Què
va ser, allò? Un meteorit? Una visita dels habitants del abisme còsmic?
Fos el que fos el nostre petit país va veure el naixement d’un miracle:
la Zona. Al moment hi vam enviar les tropes. Però ja no van tornar.
Llavors vam envoltar la Zona amb cordons policials. Potser era el millor
que podíem fer. Tanmateix, no ho sé…”

D’una entrevista al premi Nobel, Professor Wallace.

No
és un camí fàcil ni planer. A la Zona tothom acaba qüestionant els seus
desitjos.
Sobre el paper, és un picnic a la vora del camí. En imatges,
és hipnosi davant la pantalla.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Andrei_Tarkovski

Publicat dins de Antològiques i patològiques | Deixa un comentari

  1. Jo vaig veure Solaris, fa anys, i tenia el seu rotllo, però se’m va fer una mica pesada perquè era molt lenta.
    Quan penso que actualment els adolescents troben lenta “Blade Runner”…

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.