Trenta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Aquí teniu la portada de la revista Poesia, un dels projectes més íntims que Josep Palau i Fabre va tirar endavant tot sol.

Va ser editada durant dos anys (març de 1944-desembre de 1945) i van sortir un total de 20 números, amb un tiratge de 100 exemplars, perfectament numerats. Al final de cada exemplar, trobem aquesta llegenda: “Edició numerada de cent exemplars en paper de fil Guarro”, acompanyada del número litografiat.

El seu exili a París va estroncar aquest projecte i va descartar qualsevol successor que el pogués continuar. Diu Palau: “Deixar-la en unes altres mans era gairebé impensable, perquè la comesa havia estat molt personal“. 

Per què va existir Poesia? Quins eren els motius d’en Palau per dur-la a terme? Com la va fer?

En aquests 35 mesos sense L’Alquimista, descobrim un dels instruments més aurorals de textos en llengua catalana quan el país era immers de ple en la nefasta postguerra: la revista Poesia.

La revista Poesia: capítol I

En un article del qual no en sé el títol i que està datat el juliol de 1976, Josep Palau i Fabre ens explica quins van ser els neguits, els impulsos i la manera com va tirar endavant un projecte tan ambiciós i, com hom pot comprendre, tan i tan arriscat.

Ja d’entrada ens indica que Poesia sorgeix d’una doble necessitat: per una banda, la de rellevar i conservar l’esperit dels Quaderns de Poesia, una publicació en la qual Palau s’hi “abeurava” en els seus divuit anys i que va desaparèixer a causa de la guerra (in)civil, i de l’altra la de salvar, cultivar i acollir la llengua catalana i aquells que la conreaven.

Un cop més, doncs, la qüestió lingüística en primer terme. Ara bé, aquesta qüestió no va impedir incloure “uns quants textos en castellà i en francès“; l’amplitud de mires d’en Palau era tal –fins i tot en aquells momemts d’anihilació del català– que ho justifica d’aquesta manera: “[…] perquè no creia que l’exclusivisme oficial d’aquells anys hagués de traduir-se en exclusivisme de signe contrari, i perquè creia […] que la millor manera de combatre’l era la de restar fidel a la línia de generositat i d’obertura d’esperit que jo havia après […] dels qui intel·lectualment considerava els meus mestres“.

I què havia d’incloure la revista Poesia? Palau ho té clar des d’un inici: una conducta poètica d’un cert rigor intel·lectual.

Imagineu-vos la situació. Any 1944. Un país devastat, uniformitzat des de la més pura mediocritat, dirigit per una fètida cúpula militar de baixa estofa, i dominat per la por. I Palau i Fabre té en ment fer una revista de poesia. I en català. I sense un duro.

La revista només podia tenir un caràcter inequívocament artesanal. Publicada a la impremta Gràfica Catalana, una impremta “de gent ben disposada a favor de les nostres coses i on, des de feia un parell d’anys, s’imprimien clandestinament els fulls dels Amics de la Poesia“, va ser dissenyada per Joan Palet –“el disseny del mot Poesia i l’espiga que el subratlla, a més de la vinyeta diferent a cada número“– i utilitza el mot ‘Poesia’ com a títol. Per què?

Diu Palau i Fabre: “El títol Poesia em semblava representatiu del que jo considerava el motiu de lluita essencial. […] La vida, concebuda com a poesia, en oposició a l’exclusivisme uniformista que ens era oficialment propugnat. […] Potser també hi havia, sota aquell títol, aparentment innocu, un cert aire de repte: al país que havia assassinat Lorca, que tenia empresonat Hernández, i que havia obligat a exiliar-se a tants i tants poetes, ara se li dreçava la poesia, com un espectre venjador“.

La línia directriu de Poesia entenia la poesia no pas com una activitat plaent i agradosa, sinó com una activitat apassionada i compromesa en ella mateixa, bel·ligerant.

sergi borges

Atenció!
El proper mes, el 23 de febrer de 2011, es compliran els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre, és a dir es complirà el tercer aniversari sense L’Alquimista. Els Balances Oktoberfest anunciem un apunt especial per celebrar l’efemèride que ja d’entrada avancem que causarà sensació. Estigueu atents, doncs, al proper apunt – homenatge a Josep Palau i Fabre.

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*