‘Un poco de diente por diente’ (Cançó en homenatge a un assassí)

Aquesta entrada hauria d’anar inequívocament a la categoria Por i fàstic…, però n’obrim una de nova que es diu Argentina: un país, un sentiment, categoria que reunirà totes les entrades i apunts relacionades amb aquest país meravellós.

Canta Andrés Calamaro: “Hay que respirar la historia y cada tanto reviente alguno para conservar la memoria abierta…”.

Doncs, bé, dilluns 8 de novembre a la ciutat de Buenos Aires (Argentina) en va rebentar un. Es tracta d’un dels monstres repressors més sanguinaris que van pertànyer a la sinistra Junta Militar que va gobernar el país entre el 1976 i el 1979 portant a terme un autèntic genocidi i extermini de tot tipus, fins i tot gent afí al seu bàndol. Una autèntica bogeria.
Aquest monstre és Emilio Eduardo Massera, àlies El Negro o el Almirante
Cero. De professió, assassí. Però també torturador, segrestador de
nens, lladre, mentider, i genocida. Sobretot, genocida perquè va ser el
director de l’extermini que es va produir a la Escuela de Mecánica
Armada (ESMA) al llarg de tota la dictadura argentina.

Tal i com recull el llibre Nunca más, un informe que va elaborar la Comisión Nacional sobre la Desaparición de Personas (CONADEP), aquest individu es va atrevir a afirmar que a l’ESMA mai havia hagut ni hi hauria cap detingut. Mentider.

Aquest energumen va encapçalar el cop d’estat que va derrocar el govern de Isabel Martínez de Perón el 24 de març de 1976 i va ser membre de la primera Junta de Comandants, juntament amb dos ogres més: Videla i Agosti. La tasca principal de Massera va ser dirigir el centre d’extermini que va funcionar a l’ESMA. Un cop acabada la dictadura, la bèstia va tenir la vergonya de voler ser president del país, i va fundar un partit polític, Partido para la Democracia Social. Fins a quin punt es poden embrutar les paraules.

El 1983 en el judici de les Juntes Militars va ser condemnat a cadena perpètua per homicidi, privació de la llibertat, robatori i tortura. La Cort Suprema confirmava la sentència l’any 1986 — ja havia estat expulsat de l’Exèrcit–, però aleshores va arribar l’inefable Carlos Menem i el va indultar l’any 1990 amparant-se en les lleis popularment conegudes com les lleis de la impunitat, la Ley del Punto Final (1986) i la Ley de la Obediencia Debida (1987), totes dues promulagdes sota ek mandat de Raul Alfonsín. El criminal Massera només havia estat 5 anys a la presó.

Lluny de penedir-se i quedar-se tancat a casa seva, aquest pobre home encara afirmava que havia lluitat contra el “terrorisme subversiu” i es vanava d’haver muntat aquest genocidi amb l’aval de polítics, empresaris i capellans com declarava al diari Página12 el 1995.

Però els càrrecs contra ell anaven sortint com bolets. L’any 1998, el van acusar de segrestar un nen — havien provat un cas, però evidentment hi havia molts més–, delicte que no s’havia inclòs en el gran Judici de l’any 1983. Va ser detingut, però per aquelles coses dels poderosos i mafiosos va gaudir d’arrest domiciliari. No us penseu que era en un pis de 50 metres quadrats, no, va quedar arrestat a una finca de 9000 metres quadrats, amb dues piscines, dues piscines de tennis. El molt burro, com no tenia espai, sortia a fora del perímetre que tenia assignat fins que va ser descobert per familiars de desapareguts i se li va acabar el xollo. A la presó.

L’any 2002 va tenir un vessament cerebral i posteriorment un infart. Ja tenim, doncs, l’excusa per anar esquivant totes les causes que li queien al damunt. L’any 2005 la jutgessa María Servini de Cubría va suspendre tots els judicis pendents declararant que patia “involució mental”. Els informes mèdics eren explícits: “no controla esfínteres”, “se babea por momentos” i “emite quejidos”, “en
el marco de un trastorno psicoorgánico que trae aparejado un deterioro
cognitivo global, crónico e irreversible”
. Com? Que babejava, que no controlava esfinters i que tenia deteriorament cognititu crònic? Això li impedia ser jutjat? Babós, cagat i sense cervell ho havia estat tota la seva vida.

Ha mort sense ser jutjat, encara que mentre babejava, es cagava a sobre i (es) feia el subnormal, la justícia argentina li va anular l’indult. Pero, llàstima, cap causa va arribar prou ràpida per asseure’l a la banqueta d’acusats. Properament s’ha de celebrar un macrojudici per la causa ESMA i el seu lloc quedarà buit, però tot el món sabrà que ell hauria de seure allà.

Desitgem — a nom personal — que des del 2002 la seva vida hagi estat un infern i que la seva mort sacsegi la justícia i decideixi si vol portar els genocides per crim de lesa humanitat a les banquetes d’acusats o no. Ja en són massa que se’n lliuren.

I per últim, el nostre pèsam: NO descansis MAI en pau, Massera.

sergi borges

twitter: @BorgesSergi

Aquesta entrada ha esta publicada en Argentina: un país, un sentiment. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ‘Un poco de diente por diente’ (Cançó en homenatge a un assassí)

  1. aniol diu:

    Per desgràcia, l’Argentina no és l’únic país que perdona genocides i criminals de dictadures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*