SAW: cada puzle té les seves peces

Aquesta entrada té forçosament molts anys de retard. Ahir la nit, i en DVD, vaig veure la primera de les pel·lícules de la saga Saw, que ja té sis entregues.

Des de fa temps que vaig veient al metro els cartells susccessius d’aquesta saga, els títols de la qual tenen la particularitat de ser inscrits en números romans (Saw II, Saw III, Saw IV, Saw V i Saw VI). Finalment em va caure la primera a les mans, i encara més finalment per fi la vaig veure.

La meva expectativa era errònia. Jo m’havia fet la idea d’una pel·lícula gore o alguna cosa així, tipus La matança de Texas o  el típic argument de sobres conegut: un xalat va matant un a un tota la penya que se li posa pel davant. A Saw sí que hi ha un xalat, només faltaria, però ni de bon tros és una pel·lícula de terror típica i tòpica: un gran argument que es va desenvolupat sota una angoixa in crescendo amb cop d’efecte final, magnífic per preparar la continuïtat de la saga.

Abans de continuar llegint heu de tenir en compte que no he vist cap Saw més, per tant perdoneu-me incoherències o ignorància respecte a altres esdeveniments que encara no conec. També agrairia que no se’ns revelés cap dada de les pelis següents.

Ja només per començar l’inici té un paral·lisme inequívoc amb Cube, una altra pel·lícula de culte del gènere on algunes persones apareixen dins d’un habitacle tancat sense recordar com n’han arribat. A Saw són dos homes que apareixen encadenats en un lavabo sòrdid d’un espai desconegut. Fixeu-vos com en l’una i en l’altra s’opera un mecanisme ben fàcil per engegar l’angoixa: la claustrofòbia i el terror que sents d’allò desconegut i d’un esdevenidor de mal auguri.

A Saw els esdeveniments comencen a descabdellar-se entremig de referències als antecedents passats. Antecedents de casos semblants tots amb el mateix resultat: la mort dels atrapats en circumstàncies de desesperació extrema. Són ells mateixos qui es maten perquè no han superat la prova –macabra– que se’ls planteja. Només hi ha hagut una supervivent: ha quedat catatònica i agraïda al monstre perquè, és clar, la va “salvar” d’una mort segura tot perdonant-la o si voleu considerant-la guanyadora d’una prova superada.

Però l’acció que transcorre en el lavabo sòrdid va guanyant en tensió a mesura que avança la peli. Com si es tractés d’un joc de pistes ben innocent els dos protagonistes van aclarint com han arribat fins allà i descobreixen certes relacions amb els casos anteriors. Com diu el subtítol de la peli, es va construint un gran puzle i cada peça és un gran sofriment per als segrestats. La desesperació va en augment i el control psíquic dels protagonistes traspassa les barreres de la normalitat.

Com a espectador, cadascú coneix què és el que més el neguiteja. Jo no suporto el boig carnisser de La matança de Texas ni l’atmosfera que s’hi crea, com també ho vaig passar francament malament a El resplandor o a Alien. A Saw s’apodera de l’espectador una angoixa que augmenta, però crec que en cap moment la cosa esdevé insuportable. Quan la tensió salta pels aires al lavabo sòrdid, també esclata l’angoixa de l’espectador que d’altra ja s’ho veu venir que passarà alguna de grossa. Crec que hi ha un punt on l’espectador està més inquiet per l’enigma de qui és el boig que ha organitzat tot el sacramental i ja no pateix tant amb els ensurts i les abominacions que han de venir.

El millor és que el final és un cop d’efecte realment ben trobat i molt efectiu: la peça final del puzle. Et preparen de moment per a Saw II. No m’en reveleu res. Gràcies.

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Antològiques i patològiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*