BALANCES OKTOBERFEST

Ahir divendres 9 d’octubre La 2 va emetre l’excel·lent pel·lícula documental Joe Strummer: The Future is Unwritten (2007) dirigida per Julien Temple. Em va encantar i em va permetre endinsar-me en el món de The Clash, i només això, sinó de descobrir un “altre” Joe Strummer, el de post The Clash i la seva sincera, pertorbadora i rebosant humanitat.

Fill d’un diplomàtic anglès, va néixer a Ankara (Turquia) i va viatjar i viure a força països com per exemple Mèxic, la pròpia Turquia, Egipte i altres països africans. La crua realitat social d’aquests indrets li va fer prendre una forta consciència social d’injustícia.

La pel·lícula gira entorn la persona de Joe Strummer. La seva etapa a The Clash es tracatada dins de la seva vida com una etapa certament important i memorable. L’etapa The Clash marca indefectiblement la vida d’Strummer, però el documental va molt més enllà dels The Clash.

(Re)Descobreixo Joe Strummer un cop s’acaben The Clash.

L’any 1976 The Sex Pistols arrassava amb la seva aparició i fou després d’un concert d’aquest grup que es configuraria el grup The Clash, una banda que sacsejaria musicalment el Regne Unit, i de retruc, el món sencer.

Els The Clash són considerats com “un dels grups més obertament polítics, excitants i emocionants de la història del rock“. Les excel·lents lletres que compon Strummer tracten els temes socials que colpegen el Regne Unit dels principis dels 80 com la brutalitat policial, el racisme, la repressió social i política, l’okupació,  l’atur, la tornada i auge del feixisme, i el creixent militarisme. Cançons llegendàries com London Calling, White Riot o Rock the Casbah, entre moltes d’altres, van més enllà del rock and roll i es converteixen en himnes que simbolitzen un altre món i que el futur encara no està escrit. Bono, cantant d’U2, explica al film com va el seu primer concert és The Clash a Belfast i afirma que es va produir una tensió en l’ambient que transcendia la pròpia música, una barreja de por i il·lusió que “canviaria les nostres vides”.

 

Londres crida les ciutats llunyanes / Ara que es declara la guerra i la batalla arriba / Londres crida l’inframón / Sortiu de l’armari, tots els nens i les nenes / Londres crida, ara no ens miren / Tota la falsa beatlemanía ha mossegat la pols / Londres crida, veieu que ja no té swing / excepte per a l’anell d’aquesta porra. CHORUS: L’edat de gel està arribant, el sol s’acosta / Les màquines han deixat de funcionar i el blat creix prim / Un error nuclear, però no tinc por / Londres s’està ofegant i jo visc vora el riu. / Londres crida a “la zona d’imitació” / Oblida-ho, germà, vés per lliure/ Londres crida els zombis de la mort / Sortiu a fora de celebració i pinteu un alè nou / Londres crida -i no tinc ganes de cridar / Però quan parlàvem et vaig veure assentint / Londres crida,   veieu que no estem a l’alçada / excepte aquest dels ulls grocs. CHORUS. Ara aconseguim / aquest “Londres crida, sí, jo hi era, també / Saps què deien ells? Bé, tot era veritat! / Londres crida dalt de tot de l’esfera / Després de tot, no m’ofereixes un somriure? / Mai em vaig sentir una mica “com”…

[traducció lliure per part meva amb l’ajut d’un traductor automàtic infecte.  Evidentment s’accepten esmenes per part de traductors qualificats com la pròpia Glòria Barrobés].

Els The Clash van créixer imparablement i van arribar a dalt de tot. Van triomfar als Estats Units i es van convertir en un grup de masses. Joe Strummer es corroïa per dins. Com cantar White Riot davant un públic menjant crispetes en un estadi de beisbol?

El genial i alhora funest Berni Rhodes, manager de la banda, va estar clarament implicat en decisions que serien mortals per The Clash. Primer van fer fora Topper  Headon, bateria, acusant-lo d’heroinòman. Headon, a la pel·lícula, confessa que això no és cert. Caure en l’heroïna no va ser la causa, sinó la conseqüència de sortir de The Clash. Afirma que el van fer fora perquè feia la seva, anava per lliure, símptoma que el grup s’estava disgregant. Quan el van fer fora admet que va començar a punxar-se. 

El següent a caure va ser Mick Jones, guitarrista i fundador dels Clash. És demolidor com narra Jones el dia que Strummer el va fer fora. Diu: “Vaig agafar la guitarra i me’n vaig anar. El pitjor va ser veure com Berni Rhodes em va perseguir amb un xec a la mà, fet que va convertir l’acomiadament en una tristesa immensa. Malgrat tot el vaig agafar“.

L’últim disc de The Clash, Cut the Crape, massacrat per la crítica i el públic, va significar la defunció del grup el 1986.

Vindrien temps durs per a Joe Strummer. Els 10 anys següents van ser els pitjors de la seva vida. Va anar col·laborant en bandes sonores de pel·lícules i grups com The Pogues el convidaven a gires. Ell feia projectes, però no els gaudia. Era una travessia pel desert. La pel·lícula reflecteix amb exactitud aquests anys. Strummer no deixa de fer coses, però afirma que no troba el camí. La gent i els media busquen l’Strummer de The Clash i ell no es cansa de repetir que ja no hi ha l’Strummer de The Clash.

Però la vida segueix i no s’atura. Els temps canvien els registres musicals i apareix el tecno. Strummer és un home absolutament eclèctic i s’acosta al tecno i les raves des d’un punt de vista tribal. Al voltant de grans focs de camp que el retornen a la seva època d’escolta reuneix amics, i gent propera i d’altra gent que no coneix, però tots de diferents races, cultures i estils. N’apren de tot i de tothom. És un Joe Strummer que es deleix per conèixer gent, músiques diverses i ambients nous. També és l’època que munta una família ja que l’any 1995 es casa amb Lucinda Tate i té dues filles. Joe Strummer reneix; per fi ha trobat el camí.

Tot això desemboca amb The Mescaleros. Al festival de Glastonbury coneix un paio que salta nu pels escenaris. Es Antony Geen. Es coneixen i munten un nou grup: Joe Strummer and The Mescaleros. Tornen les gires. Recupera antics col·laboradors que convida a les gires, tot buscant nous sons que enriqueixin les seves propostes, en busca d’una música multicultural. Amb The Mescaleros enregistra tres discos.

Mai van tornar a juntar-se The Clash. Joe Strummer i Mick Jones només van coincidir un cop més a l’escenari. Va ser durant un concert benèfic que recaptava fons per a uns bombers que demanaven un augment de sou i que eren desacreditats i vilipendiats per les autoritats. Mick Jones ho explica molt bé a la pel·lícula: “Jo era allà i vaig pujar a l’escenari perquè em venia molt de gust fer-ho. Vaig agafar la guitarra i vaig pujar. És molt diferent retrobar-se així amb Strummer en comptes de fer-ho cobrant un milió de lliures esterlines“. Posa els pels de punta la versió de White riot que van fer i encara és més emocionant la sincera i gran abraçada que es van fer a l’acabar la cançó.

La pel·lícula és sobre i per Joe Strummer. The Clash és una part molt important, però no l’única. Hi ha testimonis de Bono, de Martin Scorsesse, d’Steve Buscemi, Johnny Deep, entre molts d’altres, que parlen de la bondat, generositat i genialitat de Joe Strummer. És emocionant i encoratjador veure com Strummer tira endavant i es reinventa.

Va ser un fumador empedreït fet que li va provocar algunes discussions amb amics. Sobre el fumar i a la persecució als fumadors, té una frase antològica: “Haurien de prohibir els no fumadors comprar productes ideats, creats i pensats per fumadors“.

Joe Strummer va morir el 22 de desembre de 2002 al sofà de casa seva degut a una aturada cardíaca mentre llegia The Observer.

Pel·lícula, per a mi, antològica.

sergi borges