Luca not dead

Luca no és mort. Parlo de Luca Prodan, cantant i líder del grup de rock argentí Sumo (1982-1987).

La història de Luca Prodan és una història del tot coneguda: jove rebel amb una infància i adolescència torturades, que es refugia en les drogues, que després en vol fugir i acaba dins de l’alcohol, i que es converteix, mitjançant el rock, en el símbol espiritual de tota una generació i en un mite vivent.

La particularitat del cas és que no és el mite d’una generació (nord-)americana com en els cèlebres casos d’Elvis Presley, Jim Morrison, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Bob Marley, i fins i tot Kurt Cobain, sinó que la història de Luca Prodan comença a Itàlia, passa pel Regne Unit (Escòcia i Anglaterra) i acaba a l’Argentina, país que capgira de dalt a baix amb la introducció d’estils com el punk, post-punk, el new wave i el reagge, i on Joy Division, els Sex Pistols i el ritme dub jamaicà –tan influents en l’escena musical anglesa de la dècada dels 70– són els referents de capçalera. És un tòpic, però el rock argentí viu un abans i un després de Luca Prodan i Sumo.

Us convido a llegir la seva història. És força llarga, però crec que val la pena fer l’esforç. 

El rock nacional argentí és tot un fenomen de masses que aquí a Europa desconeixem força. I Sumo és un dels grups de referència. La trajectòria vital d’aquesta banda va intrínsecament lligada a la del seu líder espiritual, Luca Prodan, un jove de vint-i-molts que arriba a l’Argentina després d’una dura adolescència marcada pel rigor disciplinari del seu pare i per l’adicció a les drogues, especialment a l’heroïna.

El nucli familiar dels Prodan se les porta: el pare era turc de naixement, però de descendència –i de caràcter– austríaca i resident a Itàlia. La mare era xinesa de naixement, de descendència escocesa i italiana d’adopció. Com van viure a la Xina durant la II Guerra Mundial, van ser reclosos en un camp de concentració de l’Exèrcit Imperial Japonès fins que van ser alliberats. Aleshores es van establir a Itàlia i allà van néixer tres dels seus 4 fills (dos homes, Luca i Andrea, i dues dones, Michela, que va néixer a la Xina, i Claudia).

El pare, Mario Prodan, era un home perfeccionista i feia de la disciplina el seu leitmotiv. Com en molts casos, Luca no va saber encaixar aquest rigor disciplinari. Però el pare va reblar el clau: el va enviar a estudiar a Escòcia en una de les institucions privades més exclusives i prestigioses, l’escola Gordonstoun, i va ser company de classe del mateix príncep Carles d’Anglaterra. En aquells temps, i en aquest tipus de centres, era habitual castigar físicament els alumnes indisciplinats. Però a la Gordonstoun, no. S’intentava evitar el càstig físic al màxim. Hi va haver una excepció: Luca Prodan. En un trimestre, el van castigar físicament fins a tres cops. I aleshores Luca es va escapar.

No se sap ben bé que va fer aleshores, però tot indica que es va estar a Londres on va descobrir la música i les drogues. Imagineu-vos als 70 a Londres en aquell esclat de revolució musical. Fins i tot va arribar a formar un grup de música que va ser efímer, The New Clear Heads, i sembla ser que mantenia contactes amb molts dels components de grups com Joy Division o Sex Pistols. A Londres va conèixer a Sthepanie Nuttal, bateria del grup Manicured Noise i que després seria la primera bateria de Sumo. Les llegendes urbanes se succeixen: parlen de Luca Prodan com a corista del grup New Musik a la cançó Living By Numbers.

Quan va tornar a Itàlia, a finals dels 70, Luca Prodan era un home atrapat per les drogues, especialment els àcids, i perillosament per l’heroïna. És una etapa molt dura: quasi mor per sobredosi, és detingut i empresonat per tinença i consum d’haixix, i a sobre rep un cop psicològic duríssim quan sap que la seva germana Claudia se suïcida amb una sobredosi d’heroïna. Només pot fer una cosa. Truca el seu amic Timmy MacKern, excompany a la institució escocesa, que viu a Traslasierra, Cordoba (Argentina) i li diu: Che, ¿puedo venir? El to deu ser tan desesperant que MacKern accepta.

Traslasierra és un poble de muntanya a la regió de Cordoba. Imagineu-vos una espècie de paratge suís. Allà no hi ha heroïna. Luca Prodan fuig a l’Argentina per desintoxicar-se. I ho aconsegueix. Gràcies al bucolisme i la pau espiritual de la natura, i més endavant, a la música. Una de les seves frases de capçalera era: “Morí en Inglaterra en el 78, resucité en Argentina en el 81“.

Sumo neix d’un mode improvisat. Com acostuma a passar, Sumo es va formant a poc a poc, inconscientment, d’una manera que creix sense adonar-se, una banda d’amics que toquen per divertir-se fins que un dia se n’adonen que el fan és material exportable. Luca Prodan fa una cosa única fins aleshores a l’Argentina: els “ensenya” tot el que es movia, se sentia i es plasmava en el “seu” Londres dels 70. Imagineu quina cara devien fer els amics i companys del grup quan descobrien, a més a més de Joy Division o Sex Pistols, gent com Lou Reed o David Bowie, grups com Peter Hammill & Van der Graaf Generator o els mateixos Pink Floyd, i les bandes punk que acabaven d’esclatar com XTC, The Fall, o Wire. Insisteixo: aquells sons mai abans havien arribat a l’Argentina i Sumo, clarament influenciats, se’n beneficiarien i en farien bandera, fet que acabaria per influenciar tot el rock argentí posterior.

A més a més Luca Prodan fa una cosa encara més inèdita per a un grup de rock argentí: canta en anglès. Més endavant el castellà també hi serà present, però els primer disc del grup és tot en anglès i el segon, mescla les dues llengües. Els seus companys, lluny de mostrar-se incòmodes, semblen encantats de la vida. Una altra característica molt important que va introduir Prodan va ser la de ser cantant solista sense cap instrument. Era de les primeres vegades que això passava a l’Argentina, i els altres dos que també van instaurar aquesta innovació van ser Federico Moura, del grup Virus, i Miguel Abuelo, de Los Abuelos de La Nada, banda d’on va sorgir un joveníssim Andrés Calamaro, avui dia una ombra del que va ser.

El primer disc de Sumo, Corpiños en la madrugada, neix primer en format cassette (1983) i es reeditat, canviant-ne la seva configuració, el 1992. Ja podem trobar grans cançons com Night & Day, Debede, Mejor no hablar, Fuck you (un autèntic cant als Sex Pistols) i d’altres que seran més mediàtiques com el hit La rubia tarada. En la demo de 1983 hi ha una cançó extraordinària, Heroin, que trobarem editada al seu àlbum Llegando los monos i que es convertirà en un autèntic himne per a Sumo i els seus seguidors. Luca Prodan la fa per dir-nos que la seva nova vida a l’Argentina segueix el seu curs, però hi ha una cosa que no pot oblidar, “que està dins el seu cap”, l’heroïna. És curiós com tots els artistes que han patit els seus efectes li reten grans homenatges en forma de cançons sublims com és el cas de la Velvet Underground.

Divididos por la felicidad (1985) és el segon disc del grup, però en realitat és el primer perquè l’anterior va ser en cassette i d’una tirada limitada. Se’n repetien cançons, però hi havia de noves, i el to del disc és clarament reagge i dub, amb algunes sensacionals com Regtest o Kaya.

Llegando los monos (1986) i After Chabon (1987) són, sens dubte, els dos millors discos de Sumo. En ells trobem les millors cançons i els himnes llegendaris que canviaran les vides d’una generació d’argentins que sortien d’una dictadura, s’enduien un ensurt de mort amb la Guerra de les Malvines i començaven a entrar en la tendra democràcia d’Alfonsín. Un italià mig anglès els estava revolucionant. Cançons com Estallando desde el oceano, Next Week, la mediàtica Los viejos vinagres o un altre reagge excel·lent com Que me pisen, acompanyen Heroina i també la cançó més bona per a mi que és TV Caliente a.k.a. Virna Lisi(veure vídeo); després de molt rumiar aquesta és la cançó que crec que reuneix tots els ingredients amb els quals es forma Sumo.

After Chabon és, segurament, i segons la crítica, el disc més madur i més ben elaborat de Sumo. Hi ha una cançó impressionant que es diu “Hola Frank“i que us recordarà el millor Lou Reed. Però d’entre totes les cançons destaca “Mañana en el abasto“. Es tracta d’un cant melòdic i nostàlgic on descobrim que Luca Prodan s’ha argentinitzat, o per ser més exactes, s’ha fet porteño.

“Mañana en el Abasto” és una cançó deliciosa, fins i tot trista, on aquell noi que havia arribat a les serralades de Cordoba, que estava fent amb Sumo un fenomen del qual encara no era conscient, que s’havia instal·lat primer a Hurlingham, Gran Buenos Aires, i a la pròpia Capital Federal després — concretament a la frontera dels barris de San Telmo i Montserrat–, ara passejava per l’Abasto com un porteño més, com un argentí més.

Luca Prodan i Sumo van ser una espècie de fúria plena d’energia i ràbia que va sacsejar el rock argentí. La quantitat d’energia despresa va passar factura a Luca Prodan. És cert que va oblidar les drogues i moltíssims testimonis afirmen que Luca no va tastar drogues dures a l’Argentina. Ara bé, va caure en un mal pitjor, l’alcohol. El 22 de desembre de 1987 va ser trobat mort a casa seva al carrer Alsina 451. Una aturada cardíaca, provocada per greus hemorragies internes, li va provocar la mort. Tenia només 34 anys.

Us deixo amb un fragment significatiu que he trobat al wikipedia sobre la mort de Luca Prodan
 “Lo encontraron en la cama, en posición casi fetal y con una sonrisa de
felicidad y tranquilidad que se marcaban en la expresión de su rostro.
La muerte de Luca inició el fin del rock hecho en Buenos Aires
post-Malvinas de la década de los 80, ya que un año después habrían desaparecido otras dos importantes luminarias: Miguel Abuelo (26 de marzo de 1988) y Federico Moura (21 de diciembre de 1988), líderes de Los Abuelos de la Nada y Virus, respectivamente”.

Gaudiu el vídeo.

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Argentina: un país, un sentiment. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Luca not dead

  1. rginer diu:

    Absolutament genial ! Quina veu, i quina cançó més esplèndida. I sí, paga la pena llegir la vida de’n Luca al complet; un desconegut per a mí. Gràcies per aquest apunt. Drogues i alcohol han fet veritables estralls; gent jove vivint al límit; circumstàncies de la seva vida dures, duríssimes.
    Bon dia. 

  2. Sergio diu:

    Che, soy Sergio un amigo de Andre, de acá de Buenos Aires. me alegra que te haya impactado la vida de Luca y sobretodo su música, fue el unico, EL UNICO, y esto implica todo lo que a vos te sugiera el único, para mi un tipo frontal, muy lucido y muy claro a la hora de expresar sus cosas. Igual Sergi, si te queres meter más en el Rock Argento y como veo ya lo has hecho con Charly y León, te sugiero (calculo que los conoceras) a Patrico Rey y sus Redonditos de Ricota. Esta banda tuvo una postura de vida que me ha dejado una enseñanaza para MI vida, ademas de que su música, es lejos lo mejor que me pasó. No creo que te arrepíentas de los REDONDOS (resumen del titulo de la banda que te acabo de sugerir).
    Bueno no mucho más para decirte, seguí disfrutando a Sumo, yo lo unico que me lamento, ademas de su muerte es que por mi edad no los pude ver en vivo… en fin hubiera estado bueno. Te mando abrazo y cuando vuelvas a Baires, en la casa donde murió Luca, se que se hizo una movida, quizá te puedas pasar.
    Ahora si, no jodo mas, muy bueno el texto… AH! te digo LUCA NOT DEAD!!!

  3. Uno de los mejores artículos que veo sobre Luca. Muy bien escrito (tuve que ir al google translator porque no sé catalán) y con matices de la vida que no conocía, a pesar de haber leído mucho sobre este artista genial. Tengo casi 40 años, crecí con Luca, escuché canciones como la rubia tarada y viejos vinagres siendo lanzadas en la radio argentina. Hoy, una da las canciones tributo que hago con mi banda es de Luca con Sumo, no tan distintos (

    ) y uno de estos días descubrí esta canción de antes de Sumo que es impresionante, luces rojas (

    ). Sólo a modo de información adicional, Luca formó la Hurlinghan Reggae Band, sólo reggae y mencionan en entrevistas también una Sumito que no he encontrado, pero me da la impresión de que es Sumo con algunos integrantes menos de los que grabaron disco. Lo último que quería corregir era que entre los fenómenos de la música norteamericana mencionás a Bob Marley, él era del Caribe, Jamaica queda en Centro América. Un abrazo, Javier  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*