BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Robertson Davies: un autèntic descobriment

Publicat el 21 de juliol de 2010 per aniol

Acabo de descobrir l’escriptor canadenc Robertson Davies gràcies a la seva Trilogia de Deptford, composta per El cinquè en joc, La mantícora i El món dels prodigis. Me n’he llegit les dues primeres i em falta la darrera.

Robertson Davies ha estat un autèntic descobriment. He de reconèixer que les primeres pàgines del Cinquè en joc em van agafar ben desprevingut i tot plegat se’m va tornar ben feixuc: en un poblet del Canadà profund una anècdota sense importància aparent desencadena un seguit d’esdeveniments. Època: principis del segle XX. Ambient: el control absolut de les diferents variants religioses del cristianisme en la vida de la gent. Temàtica: un personatge principal, Dunstable Ramsay, que escriu una llarga carta justificativa a causa de l’anècdota ja referida.

El cinquè en joc és com he dit una llarga carta justificativa que recorre la vida i miracles –mai millor dit– d’en Dunstable Ramsay, personatge al voltant del qual gira tot el punt de vista de la novel·la.
I si us deia que al principi tot és feixuc segurament provocat per la presència d’un ambient asfixiant causat pel fanatisme religiós en què vivia un temps i un continent (Amèrica als principis de segle), la novel·la s’engeganteix d’una manera colossal en un crescendo que el lector percep cada cop que gira full. No sé en quin moment del llibre vaig pensar: és molt bo aquest llibre.

De la feixuguesa inicial es passa a un interés creixent per la trama. Ramsay és el personatge central acompanyat per dues figures més, les quals componen un trio que plasmen a la perfecció aquella dita de “tan lluny, tan a prop”; un trio que anirà embolicant més personatges en un recorregut vital marcat per l’anècdota inicial. Dunstable Ramsay porta la veu cantant, però com la novel·la té tants registres el lector s’hi submergeix cada cop més, tot gaudint-ne més i més i més segons avança el llibre.

És un d’aquells llibres que sembla que no passa res, però permanentment hi ha acció acompanyat d’una fina anàlisi psicològica que abasta tots els personatges. Dunstable Ramsay ens traça retrats d’un modus vivendi sortosament ben llunyà, ens mostra la misèria, l’èxit, l’atzar, l’èxtasi, la desesperació, la revenja; es pot ben dir que ell hi camina enmig de tot plegat i ens ho reporta en un apunt magistral. Un apunt que dura ben bé una vida, la seva, i que enllaçarà amb d’altres vides.

Una de les vides amb les quals enllaça és de la de Davey (no us diré res més), personatge principal de La mantícora. La segona novel·la de La trilogia de Deptford encara impacta més que El cinquè en joc. El lector, havent superat la mandra inicial i havent acabat meravellat amb el final de la primera part, entra amb tota la força a La mantícora.

Aquí ni feixuguesa inicial ni res de res. Si dèiem que El cinquè en joc és una llarga carta, ara trobem una conversa entre en Davey y Von Haller. Ens narra la vida d’un home torturat a causa d’una vida plena en sentit material i buida en quant a afecte i sentiments.

La mantícora és un clam a la regeneració humana entesa com un mai és tard per a la possibilitat d’un canvi. Vomita-ho tot i regenera’t. El llibre et crida: has de sentir, el que sigui, però has d’obrir pas als teus sentiments sense voler –ni poder– esborrar el passat. El llibre et diu: pots ser el millor en un aspecte i sentir-te una merda en tota la resta. 

Si a tot això afegim que un cop s’acaba la conversa, el llibre empalma magistralment amb El cinquè en joc tenim un còctel exquisit que deixarà el lector bocabadat i meravellat. Dins el final i ha un subfinal, podríem dir-ne, on se’ns narra una acció angoixant i clautrofòbica que sintetitza la idea general de la conversa. Només us diré que et pots cagar literalment a sobre i ser la persona més feliç del món.

Ara em falta la darrera part, El món dels prodigis, que suposo que tancarà el cercle dels misteris que queden pendents, però que estic segur que amaga molts més factors que fins ara desconeixem. Quan l’acabi, us ho faré saber.

Com dèiem: Robertson Davies, un autèntic descobriment…

sergi borges


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.