Un gran trencaclosques antifranquista

Les veus del Pamano de Jaume Cabré és un llibre de lectura obligatòria per constatar una vegada més que el franquisme va ser el pitjor que va patir l’estat espanyol al llarg del segle XX. I malauradament també ens serveix per comprovar — també una vegada més — que les ferides del franquisme no estan tancades, resten impunes i són amagades, tapades, comprades amb diners i poder. Així és com et quedes al final de la lectura: sense restar en pau, neguitós, amb una sensació creixent d’enuig, fins i tot d’emprenyament. 

El llibre és com un gran trencaclosques buit on l’autor hi va omplint les peces de mica en mica. I com quan estàs fent un trencaclosques et demana atenció i estar al cas per tal que totes les peces quadrin correctament. Aquest “quadrar” les peces és l’estil personalíssim de Jaume Cabre, el qual va bastint la novel·la amb tot un repertori de giragonses literàries que captiven el lector, però que no el deixen ser passiu; el lector ha de ser actiu, més d’un cop i de dos tornarà enrere a buscar un passatge que ara em fa recordar de…

Les giragonses literàries tan presents en el llibre es basen en els personatges de la novel·la. Personatges sòlids, magníficament construïts, que s’aniran emmascaran i desenmascarant a mesura que les peces siguin col·locades al tauler del gran trencaclosques. El puzle resultant podrien ser les cares dels personatges de Les veus del Pamano, unes cares ben definides i que portaran gravades els seus trets característics. Aquests trets característics també hauran de ser aportats pels lectors: d’aquí llur caràcter actiu, tan necessari. Ja m’ho direu, ja, sinó sou vosaltres mateixos els qui aporteu trets de caràcter a l’Oriol Fontelles, o a l’Elisenda Vilabrú o al Valentí Targa o fins i tot al Ventureta.

La meva opinió personal és que al llibre queda ben clar que un bàndol es va aixecar en armes, va conquerir un país mitjançant una guerra injusta determinada i tendenciosa, i el va sotmetre al seu jou mafiós, barroer, destraler, potiner, matusser, bunyoler, sapastre i assassí. Principalment assassí, un règim assassí. Un únic bàndol eminentment assassí. A veure si ja deixem de banda la idea falsa dels dos bàndols.

Al llibre també queda clar que una part de la resistència antifranquista era bàsicament ignorant i va cometre accions basades en greus errors que van dur a terribles venjances. Aquesta seria una de les moltes trames que recorren aquest llibre. I a més a més, tot plegat, dins del marc incomparable d’una zona profunda dels Pirineus, amb subtrames relacionades amb el contraban com a teló de fons.

És un llibre apassionant, dinàmic, amb girs inesperats i sorprenents, amb voltes de rosca que semblen impossibles. I és un llibre traïdor.

És un llibre traïdor perquè comporta un pessimisme inherent que no deixa reposar el lector. Normalment quan hom acaba de llegir un llibre resta en pau; li haurà agradat molt, poc o gens, però resta tranquil. Com he dit, per a mi aquest llibre és un gran trencaclosques i les últimes peces que es col·loquen al tauler són pessimistes, són dures, sacsegen per com certs personatges entomen certes notícies o els preus que han de pagar alguns altres segons el que fan. I és justament per això que és un llibre antifranquista, perquè no deixa de constatar el poder invisible del franquisme avui dia. I encara de la seva força. Lés últimes peces del llibre serveixen com a clara denúncia d’aquesta lacra que encara no està erradicada.
 
Per a mi, doncs, és un llibre antifranquista.

Antifranquista sempre.

sergi borges
 

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.