Vint-i-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Avui dia 23 de gener de 2010, portem 23 mesos sense Josep Palau i Fabre. Avui ens fixarem en la relació entre Josep Palau i Fabre i un dels grans poetes desconeguts en llengua catalana.

Fixeu-vos la primera declaració de principis de Palau i Fabre: “Un altre gran poeta, mort prematurament, redescobreix pel seu compte, més plenament encara, la tradició alquímica a través de la poesia: és Bartomeu Rosselló-Porcel, mallorquí, com Ramon Llull”.

A Defensa de l’Avantguarda, article que apareix en els seus Quaderns de l’Alquimista, Josep Palau i Fabre afirma:

 “Si Rosselló-Porcel acosegueix d’escriure el millor llibre de poemes de la generació de pre-guerra, Imitació del foc, és gràcies a haver pouat en les fonts més agosarades de l’època – Apollinaire, Éluard… – que alguns epígrafs dels seus poemes delaten“.

No és poca cosa l’elogi que li fa en Palau: millor llibre de poemes de tota una generació.

Per a Palau i Fabre l’obra de Rosselló-Porcel és “importantíssima” per ser la pionera en el nostre país, i dins l’àmbit de la poesia, de revolucionar de manera radical el concepte d’identitat. En què consisteix aquesta revolució? Diu Palau: […] trenca del tot amb la concepció monolítica del jo i ens lliura la del jo diversificat, desintegrat, contradictori, que és el de l’home modern, que som nosaltres“. Això es plasma, això s’esdevé en el seu esplendor a Imitació del foc. Atenció a les paraules de Palau i Fabre sobre la funció que assoleix aquest llibre:

Per això el seu gran llibre Imitació del foc era bandera durant els anys 40 a Barcelona, no sols perquè era un llibre de poemes en català en el moment que la llengua era més perseguida, no sols perquè el seu autor havia mort jove sense poder-lo veure editat, sinó perquè era un llibre que en el moment de la màxima pressió opressora de la nostra identitat personal i col·lectiva ens parlava de la llibertat i de l’expandiment del jo, d’un jo fruint de totes les seves possibilitats en lloc d’encotillar-les. Aquest aspecte lúdic, en aquella Espanya més negra que mai, és el que li conferia un valor inigualable durant aquells anys i és encara una proposta vigent enfront de totes les possibles tiranies o castracions.”

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*