Mapa de los sonidos de Tokyo: una pel·lícula psè

Inaugurem la secció Pel·lícules Psè, pel·lícules que et deixen indiferent i amb un punt d’irritació creixent per la decepció que et suposen. La inaugura Mapa de los sonidos de Tokyo (sí, en castellà perquè sembla que a l’autora li mola més, ves), un film que em sap ben greu que sigui aquí perquè sóc un fan incondicional d’Isabel Coixet, fins i tot d’Elegy, pel·lícula que ja va ser força controvertida. Hi ha vegades que les primeres opinions no enganyen i les tres primeres opinions que vaig sentir de Mapa… va ser: psè!
A mi el psè es converteix també en un punt d’emprenyament, sobretot a l’escena final, passat els crèdits. Hauria d’haver marxat un cop comencenn a aparèixer els crèdits contravenint la gran norma cinèfila que diu que t’has de quedar fins al final: jo ho he fet sempre així, però aquest cop no en tenia ganes i al final (qui l’hagi vist ho sabrà) la cosa posa de mala llet.

És una pel·lícula per a pijos i snobs, cosa sorprenent en la Coixet, sobretot per a aquells que hagueu vist Life without me i Things I never told you. El personatage de Sergi López és un autèntic snob i que al final és pijo. Coixet reclama l’atenció de l’espectador pijo i de l’snob. Primera gran decepció.

Diu Coixet: “la força de l’argument és que passa a Tokyo. Aquesta pel·lícula no seria el mateix sinó passés a Tokyo”. Ens has fotut, Coixet, de debò? Si passés a Cornellà, és evident que seria tota una altra cosa.

L’argument és previsible i no dóna lloc a la sorpresa. Tot està tan marcat que ja saps com acabarà. Ara bé, al personatge de Sergi López l’escanyaries i més si veus com acaba al final. És un malparit i s’ha acabat. Que la Coixet no ens ho disfrassi un cop més d’esnobisme romàntic.

Que et reporta aquesta pel·lícula quan l’acabes de veure? Res.
Una creixent sensació de cabreig i d’irritació.
Per sort dura poc i aleshores et quedes amb aquella sensació del psè.

I per què no és una merda de peli? De debò que quasi ho és i vaig pensar que hauria de ser-hi a la nostra secció. Però hi ha tres coses que la salven: com ens mostra i ensenya Tokyo (infinitament millor que Lost in Translation), l’actuació de Sergi López i les actrius/actors japonesos i també pels sons, els quals recullen molt bé l’atmosfera. Això sí.

Aquesta entrada ha esta publicada en Pel·lícules Psè. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Mapa de los sonidos de Tokyo: una pel·lícula psè

  1. Gl diu:

    Després d’Elegy, que a mi personalment no em va agradar, aquesta ja no em venia de gust. I després que el meu amic Sergi C. la batejés com a Mapa de los ronquidos de Tokio, doncs, encara menys.
    Crec que la Coixet s’ho ha cregut massa i s’ha perdut definitivament. Lluny queda ja aquella simpàtica “things I never told you”…

    L’altre plat de la balança, en el nostre més de plenitud!!!

  2. x diu:

    No he tingut el plaer de poder veure la peli, però ens ha tocat fer per classe de projectes, una alternativa al cartell “original”…

    I si, per el que he percebut després de setmanes analitzant informació i material gràfic, la teva opinió s’ajusta, una peli insípida a nivell argumental, molt previsible.

    Alhora “El mapa dels tòpics de Japó”… recurrent vista la ja excessiva reiteració en la moda oriental contemporània.

     

     

  3. laia diu:

    Voldria contribuir a aquesta secció anomenant dues pel·lícules ara en cartellera que m’han semblat ‘psè’:

    – Un hombre serio, dels germans Coen (oi que el títol en castellà és així?)
    – Where the wild things are –sí, molt monos els monstrus, però psè… 

    I una altra, que crec que no serà psè però que voldria veure, la del Dr. Parnassus –algú s’hi apunta? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*