Ara que la meva terra crema…

Ara que la meva terra crema, és un bon moment per fer-ne una reivindicació. Si hagués tingut ganes de perdre el temps votant el “meu paisatge preferit de Catalunya”, el meu vot hagués estat per als Ports. Quedava clar que no hi tenien res a fer, i tenint en compte que alguns dels candidats eren coses com l’skyline de Barcelona (puaj!) o Núria -probablement el racó més horrorós dels Pirineus (convertit en una mena de parc temàtic)-, es podia veure clarament cap a on apuntava la tendència “pixapinera” (tampoc es pot esperar que TV3 perdi de cop la tendència centralista que la caracteritza. Sí, sí, ja sé que a l’àrea metropolitana de BCN es concentra la majoria de la població de Catalunya, em direu els defensors del centralisme. I què?).
Sóc aquí per parlar dels desconeguts Ports, que de fet, són el meu indret preferit de tot el món (i una servidora ha voltat bastant pel nostre planeta. I Angkor o el desert del Namib poden ser realment espectaculars, però no t’hi quedaries pas a viure, oi?). Repartits entre la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià, el Matarranya i el Baix Maestrat, els Ports són una terra de frontera i de pas, d’ametllers i de vinyes, de congostos, barrancs i parets de conglomerat treballades pacientment per l’erosió; terra tranquil·la i de poca gent; poblets d’origen àrab, més avall de la marca; terra de repoblació, terres de l’Ebre…

Un lloc desconegut per la gran
majoria, i d’aquí el seu encant. Això no vol dir que en segons quines
èpoques el Estrets d’Arnes no semblin la Rambla, es facin cues a les
passeres del Parrissal, els tolls i les olles no facin la competència a
qualsevol piscina municipal o la via verda no necessiti guàrdies de
trànsit entre Alcanyís i Tortosa. Probablement, si no quedessin tan
lluny de tot, la gent hi acudiria en massa (els escaladors, per
començar). Per sort, queden molt lluny (probablement els establiments
de turisme rural no ho considerin tant afortunat, és clar). No es pot
tenir tot. L’aïllament és el que els converteix, per a mi –i per a les
cabres hispàniques -, en un lloc màgic. Tan sols hi falten els llops.
L’últim el van matar, precisament, a Horta de Sant Joan ara farà un
segle.
He parlat de barrancs, de parets i de tolls. També hi ha una travessa
de senderisme que fa la volta, els Estels del Sud (95 km en total i
4100 m de desnivell positiu acumulat).
Sí, molt bonic, direu. I a tots aquells que no els agrada caminar ni
fer barrancs ni escalar ni banyar-se en tolls ni anar en bicicleta, què?
Les comarques dels Ports tenen moltíssimes coses per oferir. Deixem de
banda la gastronomia (cocs, dolços, clotxes i d’altres delícies) i el
vi i donem un cop d’ull a pobles com Valderobres (Vall-de-roures) o
Cretas (Queretes) i les seves cases de pedra, els seus campanars
moriscos i les seves portalades dovellades. Preciosos.
No parlaré d’Horta de Sant Joan, ara en hores funestes, que Picasso ja
es va encarregar de fer famós. Però anomenaré Arnes i Batea (el poble
dels porxos i del meu avi patern), Gandesa (el poble de la meva família
materna des de la repoblació i el seu celler modernista) i el Santuari
de la Fontcalda (un dels indrets naturals més sorprenents de la zona).
Allunyant-nos ja, cap a la riba de l’Ebre, hi trobem Corbera (la
foradada) i tots els camps de batalla –per desgràcia abandonats i
condemnats a convertir-se en espantosos parcs eòlics. I si ens hi
posem, fins i tot, podem baixar lo riu fins a Tortosa i, amb una mica
de sort, arribarem per la festa del Renaixement. Però això ja són
figues d’un altre paner. 

No és un gran article, la veritat sigui dita. No sóc una agència de turisme.

La xiqueta de lo pou

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ara que la meva terra crema…

  1. rginer diu:

    Jo que sóc una pixapins i molt orgullosa de ser-ho, aquest article és preciós, perque no tothom coneix la Terra Alta, millor dit, els Ports. Fa molts anys que he anat, quan només els centres excursionistes de la Ciutat dels pixapins anàvem a caminar per els barrancs, a fer el Parrissal complet, fins el toll del vidre, passant per les Roques de’n Benet fins al Mas de la Franqueta, els rius dels Estrets, descansar a Horta, o a Arnes o anar a menjar a Fonda Roda de Beseit o comprar oli al ‘dimoni’ de Queretes o a menjar a la Fonda Alcalà de Beseit i pujar a Sant Antoni per meravellar-nos del paisatge. Passejar per Vall-de-Roures. Caminar per l’antiga via del tren fins al Santuari de la Fontcalda, arribar fins el pantá de la Pena i continuar caminant fins arribar a dalt del riu i banyar-nos. Fotografíes de flors en tinc un munt. En diapositives. 
    La senyora Raimunda que ens feia el pa al forn de llenya d’Arnes. És un dels llocs més bonics que conec, i xiqueta jo també he voltat bastant. M’hi trobo bé.
    Xiqueta de lo pou, no és la primera vegada que hi ha foc i el lloc ja el coneixes, molt difícil d’acceder-hi, pels barrancs i les pareds. Estàn lluitant de valent.
    Un bes d’una pixapins per la xiqueta de lo pou ….. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*