Disset mesos sense Josep Palau i Fabre

L’esquer me’l va llençar el doctor Sam D. Abrams que podeu llegir aquí. El passat 12 de juliol de 2009 es va celebrar l’efemèride del 50è aniversari de la mort del poeta, narrador, crític, memorialista, traductor i professor Carles Riba.

En un moment del seu article. Abrams escriu: “I també cal recordar la gran bateria de textos magnífics sobre Riba escrits per figures de la literatura moderna de la talla de Josep Pla, Marià i Albert Manent, Josep Palau i Fabre, Joan Teixidor, Joan Triadú, Arthur Terry, Joan Fuster, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, etc.

Ep! La negreta és meva perquè aquest mes matem dos ocells d’un tret: fem esment d’aquests textos tot comentant un d’una manera acurada, El tracte amb la paraula en la poesia de Carles Riba, aparegut a Quaderns de L’Alquimista, i homenatgem al Poeta Carles Riba en el cinquantenari de la seva mort.

Així, d’entrada, tal com raja, Josep Palau i Fabre considerava en Carles Riba com un Mestre.  I no només per a ell, sinó que el considerava un mestre des d’un punt de vista col·lectiu. Diu Palau: “Riba exercí un mestratge que es recolzava en valors permanents“. Sostenia Palau que els literats de la seva generació havien après de Carles Riba el fet de conquerir la llibertat. Palau i Fabre parla de la veu de Riba i la qualifica de “veu digna, més ètica que èpica, veu que prevalgué en la foscor intel·lectual del 1936“.

Palau i Fabres sentia devoció per la poesia catalana, i més concretament per aquella poesia que tant de prop li queia. Diu: […] tot aquell que s’aboqui a la consideració de la poesia catalana moderna, de Verdaguer ençà, se sentirà fascinat per la seva enorme riquesa i la seva enorme varietat, sols comparables a les grans èpoques d’or de les literatures“. Palau té molt clar els noms que formen el grup d’elit de la poesia catalana moderna i té molt clar l’excepcionalitat del moment: “Verdaguer, Maragall, Costa, Alcover, Carner, López-Picó, Riba, Sagarra, etc. són noms massa grans per a cabre en un període de temps tan limitat“. L’etcètera és molt significatiu; per a ell n’hi ha més, encara, de poetes catalans d’elit.

De Maragall i Riba, se sent atret per la diversitat de tons i veus que componen les seves poesies. Diu Palau: “El Riba de les Estances, entre les quals es poden ja descobrir diversos tons, és molt diferent del Riba de les Tres suites o del de les tankes japoneses”.

Palau i Fabre escriu un text a Quaderns de l’Alquimista intitulat El tracte amb la paraula en la poesia de Carles Riba on basteix un assaig de crítica literària rigorós, únic i original. El tema principal és resseguir les diferents veus que componen les poesies de Carles Riba segons el moment en què es trobava tant literàriament com vitalment.

Palau obre el foc de la següent manera: “M’ha sobtat sempre, en la producció poètica de Carles Riba, un moment durant el qual la seva veu varia, es diversifica amb molta més assiduïtat que de costum“. I de seguida marca l’etapa cronològica en què això succeeix: l’etapa 1936-1939 o, com diu Palau, “1935 i 1940, dilatant-ne les fronteres“. És en aquest moment que Riba incorpora a la poesia catalana la tanka japonesa, adaptant-la a la seva manera. La tanka japonesa és la fixació més plana possible de la paraula en el paper. I Palau sosté que Riba fa això perquè per primera vegada en la seva condició de poeta, Riba es proposa ser simple, ser entenedor.

Immediatament després de les tankes o, fins i tot, simultaniejant-les, Riba escriu els Poemes per a una sola veu. Per Palau i Fabre aquest és un moment cabdal en la trajectòria poètica de Riba: “Som en el moment, en tota la trajectòria lírica de Carles Riba, en el qual la seva poesia es conjumina, d’una manera més íntima, més entranyable, amb la música, durant el qual aquesta obté la prioritat i que sigui a través d’ella que ens són donats els altres elements que integren el poema: imatges, pensaments, sensacions…“.

Què és el que opera aquest canvi? Què és el que provoca aquesta musicalitat en la poesia de Riba? Segons Palau, Carles Riba s’ha apropat a la poesia francesa, i més concretament a poesia de Paul Éluard. Palau arriba a tenir a les mans un llibre d’Éluard que ha estat en un llarg període de temps a les mans de Carles Riba. Palau se n’adona d’un fet sorprenent: Riba s’ha dedicat a puntuar alguns poemes d’Éluard. Aquesta música de la paraula cristal·litza en Riba en els Poemes per a una sola veu, dels quals deixa dos sense puntuar, fet insòlit fins aleshores en la producció ribana.

Palau sosté i argumenta els diferents tipus de veu en Riba:

– la veu de la paraula parlada, on la paraula és música, apareix als Poemes per a una sola veu.

– la veu de la paraula pensada, on la paraula és pronunciada dins la ment, apareix a les Estances.

– la veu de la paraula escrita, amb un grau més d’exteriorització de la paraula, apareix a les tankes japoneses de Del joc i del foc

Ara bé, es produeix un canvi radical de to a les Elegies de Bierville. Aquí el to és un crit. Diu Palau: “El poeta vol cridar […], vol fer-se oir, malda per sobreposar-se al tumult que crea ell mateix o que sent al seu voltant[…] És la veu en exili, sorgida d’un món que li és estrany“. Així doncs, Les elegies de Bierville per a Josep Palau i Fabre representen la veu de la paraula exiliada.  Escriu en català a l’exili, un català “en estat de desterrat, mancat de terra o de terrer” i aquesta “inadequació espacial estripa constantment el seu accent, el seu registre, que oscil·la entre el crit, el cant, la paraula parlada, la paraula pensada, la paraula escrita, el silenci i el pur lament o l’esgarip“.

I encara un altre canvi de veu ben significatiu. Palau el troba a Esbós per a tres oratoris. Aquí la llengua de Riba torna a ser plana, usada d’acord amb la seva quotidianeitat, molt més encara que a Poemes per a una sola veu. Riba ademet o “readmet” una vena que per a ell havia estat eliminada i que fins i tot li semblava irreductible i irreconcialiable amb la seva poesia: la vena narrativa. Ja s’ha acabat el temps de la poesia lírica -la poesia pura. La diferència entre Esbós per a tres oratoris i Poemes per a una sola veu és que en aquella la música no hi és prioritària, deixa ser ser un element exquisit o d’excepció. La música en Esbós… la porten els mots que ara ja no són “ni alats ni feixucs“.

Palau acaba l’assaig intentant explicar perquè Carles Riba s’apropa a la paraula plana i a l’expressió quotidiana, “a la humilitat del descabdellament discursiu del poema” – és a dir al patró narratiu que inicialment Riba defugia-; Palau creu que ho fa com un acte instintiu de defensa “contra l’allau que ha vist dreçar-se al seu davant, i per tal de no ser-hi engolit“.

sergi borges

Palau i Fabre se sentia fascinat per Riba tant per la seva condició de poeta com per la seva condició de traductor, feina que el propi Palau conreà d’un mode apassionat.  Palau considera que una traducció d’una obra és una obra nova en si mateixa perquè la traducció és dins el traductor amb tots els dubtes i circumstàncies. En aquest sentit Palau fa una lloança des de diversos punts de vista de les dues traduccions que va fer Carles Riba de L’Odissea d’Homer, traduccions separades per vint anys de diferència. Aquest escrit, intitulat El triomf de l’Odissea, apareix en els seus Quaderns de L’Alquimista.

I per finalitzar un secret que ens aporta el mateix Palau. Carles Riba considerava el poema Le bateau ivre (El vaixell embriac) d’Arthur Rimbaud com el més bell poema que mai s’hagi escrit sobre el mar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*