Dotze mesos (Primer aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Avui fa un any d’aquella tarda de dissabte, pàl·lida, tènue, i que de sobte es va cobrir per una espessa boira que va embolcallar la ciutat de Barcelona, fet bastant inusual. Aquesta boira, no em queda cap dubte, era l’últim senyal alquímic d’en Josep Palau i Fabre. 

Des d’aleshores Balances Oktoberfest hem retut un homenatge al nostre insigne Alquimista. Mes rere mes. I ho seguirem fent perquè Josep Palau i Fabre és infinit.

Per commemorar el primer aniversari de la seva mort us proposo un exercici ben palauifabrià. Als seus Poemes de l’Alquimista hi ha una part on ell escull poemes dels seus poetes preferits i reescrivint-los, els modifica i se’ls fa seus. Faré el mateix. Prenent com a model l’entrada “Palau i Fabre, Josep” que hi apareix al recent Diccionari de la Literatura Catalana (Enciclopèdia Catalana), hi aniré afegint la meva part, el que jo considero més important, l’aniré refent. En llapis vermell, com no podia ser d’altra manera, apareixeran les meves aportacions.
12 mesos (un any) sense Josep Palau i Fabre

Palau i Fabre, Josep

Barcelona 1917 – 2008

Poeta, assagista, dramaturg i narrador. Màxim expert internacional en Pablo Picasso, crític d’art, crític literari, contista i gran recitador de poesia en llengües diverses.  Estudià filosofia i lletres (1939-1943) i fou un dels capdavanters de l’acció clandestina – “Amics de la Poesia” – i de la represa cultural de la postguerra. Aquestes activitats clandestines que encapçalà li causaren força problemes i degut a la seva rauxa, topà amb el conservadurisme de grans il·lustres del món intel·lectual català. Fundà i dirigí la primera revista en la clandestinitat, “Poesia” (1944-45), i fou cofundador i col·laborador d’“Ariel”. També fundà l’editorial La Sirena, on, entre d’altres, es publicaren obres de Salvador Espriu.  El 1945 marxà becat a París i hi restà fins el 1961. Aquesta etapa a París és una de les etapes vitals més transcendents de Josep Palau i Fabre. La seva cerca incansable, laberíntica, per tal d’aturar el règim feixista espanyol va permetre Palau i Fabre conèixer moltíssims intel·lectuals europeus de primer nivell com el mateix Albert Camus, Octavio Paz, André Gide, els quals van ajudar-lo signant un manifest en contra de l’entrada d’Espanya a l’ONU. Aquesta batalla per les llibertats polítiques no l’impediren endinsar-se en el panorama literari europeu, prohibit a Catalunya, a més a més de penetrar en la bohemia parisenca amb tot el que això vol dir i comporta. Palau i Fabre va descobrir-se a París, va redescobrir-se i va renéixer; fou una etapa vital importantíssima, però alhora dura i difícil, tant des d’un punt de vista econòmic, com des d’un punt de pulsió vital. L’etapa de París de Josep Palau i Fabre marcarà la resta de la seva vida: a París coneix Pablo Picasso. Del 1962 al 1975 menà una vida solitària a Gifreu. Però de ben segur que una vida feliç, reposada i amb molta feina que no només l’absorbia, sinó que s’hi delia fent-la. La caseta de Grifeu, primer bé material que va poder adquirir segons ens explica a les seves memòries, fou el refugi necessari per a la seva ingent tasca intel·lectual i sobretot la feina relacionada amb Picasso. Als seus peus un Mediterrani  transparent i salvatge alhora l’esbargien i li renovaven les forces. Personalment, crec que és a Gifreu on la figura de L’Alquimista pren la màxima esplendor. La seva poesia – Balades Amargues (1942), L’aprenent de poeta (1943), Imitació de Rosselló-Porcel (1945), Càncer (1946) – es recollí a l’antologia Poemes de l’Alquimista (1952) i donà lloc a un dels llibres més singulars i polèmics de l’època. I de tota la literatura catalana contemporània. El concepte de l’alquímia com l’explicació d’un procés d’autorecerca i autoconeixement interior es converteix en una clau d’interpretació de la seva obra. De l’experiència poètica en sorgí, també, l’atzucac i l’exhauriment -“He deixat al paper tota la sang” – i el canvi de registre literari i formal. Poemes de l’Alquimista és un llibre imprescindible, un llibre viu, un llibre que mai cansa redescobrir-lo. S’hi veuen molt bé les parts alquímiques que configuren la poesia, i el procés com a poeta, de Palau. Hi ha joc, hi ha experiment, hi ha donjoanisme, hi ha erotisme, hi ha plagi experimental, hi ha recreació lúdica. I hi ha La sabata, el poema que Josep Palau considera la pedra d’escàndol que el va aïllar del noucentisme conservador, un aïllament cruel i definitiu del panorama literari, però que ell va saber suportar amb l’estoicisme de l’alquimista.  Teatre i assaig foren els nous gèneres que dominaren en l’obra literària de les dècades següents. A la postguerra, peò, el seu erotisme intens i directe fou pedra d’escàndol i un ressó de Baudelaire, Rimbaud, Artaud, Sade, Freud o de l’avantguarda, bàsicament el surrealisme, que temptejà. La reedició de Poemes de l’Alquimista el 1977 descobrí el poeta a una nova generació i el convertí en un punt de referència obligat per a la nova poesia catalana. La seva obra en prosa assagística és recollida en els Quaderns de l’Alquimista (1976), que, fins a arribar a la darrera edició del 1997, anaren incorporant nous materials, sempre a l’entorn de la temàtica o l’estètica literària.

En el camp teatral féu estudis sobre temes escènics: La tràgedia o el llenguatge de la llibertat(1961) i El mirall embruixat (1962) i escriví una obra dramàtica que continuà la revolta i la critica als costums d’alguns dels seus poemes. El personatge de Don Joan centra un cicle de cinc obres – entre les quals La tragèdia de Don Joan (1951) o Esquelet de Don Joan (1954) – que foren definitivament recollides a Teatre de Don Joan (2003), interpretat per primer cop el 2008 amb el títol Don Juan, príncipe de las tinieblas a Madrid, en una versió lliure de Hermann Bonnín sota  la supervisió del mateix autor. Altres obres són Mots de ritual per Electra (1958),representada al Brossa Espai Escènic l’any 2003, on el mateix Josep Palau i Fabre recitava el monòleg inicial en una impressionant posada en escena, La caverna (1969), Homenatge a Picasso (1971), Avui, Romeu i Julieta (1986) i La confessió o l’esca del pecat (2000). L’any 2008, i també al Brossa Espai Escènic, es va representar l’obra Mots de Yorik (i altres peces), obre de teatre formada per les parts de l’obra esmentada i també per El porter i el penalty (1982) i L’Alfa Romeo i Julieta (1990).

També desenvolupà una obra narrativa que significa una intensificació de la temàtica eròtica i que té la dona com a personatge central: Contes despullats (1983), La tesi doctoral del diable (1984), Amb noms de dona (1988), Un saló que camina (1991), tots quatre recollits a Contes de capçalera (1993), el qual seguiren, finalment, Les metamorfosis d’Ovídia (1996).Traduí, entre d’altres, Il·luminacions. Una temporada a l’infern (1966) de Rimbaud. I també traduí Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (La monja portuguesa), en una magnífica edició que publicà Edicions del Mall, i la qual conté un pròleg i un epíleg del propi Palau i Fabre.

Com a estudiós i assagista d’art excel·lí i assolí un gran reconeixement internacional amb l’estudi de la vida i l’obra picassiana, al qual dedicà nombrosos llibres: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1966 i 1975), Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L’extraordinària vida de Picasso (1971), El Guernica de Picasso (1979), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d’una biografia pura (1986), i Estimat Picasso (1998, Lletra d’Or 1997). Tota aquesta invetigació quedà recollida en els tres volums de la gran biografia – inacabada – i estudi de l’obra del pintor: Picasso vivent. 1881-1907 (1981), Picasso cubisme. 1907-1917 (1990) i Picasso. Dels ballets al drama (1999).

L’any 2001 es va realitzar al Centre d’Art Santa Mònica una magnífica exposició amb el títol “Josep Palau i Fabre. L’Alquimista“, de la qual es va fer un excel·lent catàleg. El comisari de l’exposició fou Julià Guillamon.
El 2007 hom li edità La Claredat d’Heràclit, un text filosòfic inèdit escrit als anys seixanta originalment en francès. Fou president de la secció catalana del PEN Club (1976-79). Rebé la Creu de Sant Jordi (1988), el Premi Nacional de cultura (1996), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999), la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona (2000), i fou anomenat Oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres pel Govern Francès (2000) i doctor honoris causa per la UIB (2005). Pòstumament (2008) rebé el premi Trajectòria de la Cambra del Llibre de Catalunya. L’any 2005 es publicà, en dos volums, tota la seva Obra literària completa, que li valgué el premi Serra d’Or 2006. L’any 2003 obrí a Caldes d’Estrac la Fundació Palau, un centre impulsat per ell mateix que ha esdevingut un centre modern d’art contemporàni.

sergi borges

Text base: Entrada “Palau i Fabre, Josep”, diccionari de la literatura catalana, Enciclopèdia Catalana
Foto: Vista de Caldes d’Estrac

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Dotze mesos (Primer aniversari) sense Josep Palau i Fabre

  1. rginer diu:

    M’hi afegisc a l’homenatge i al seu record.

  2. Gabriel diu:

    M’ha agradat llegir aquest post en record d’en Palau. Durant molts anys va ser un autèntic desconegut al seu propi país. En Palau va ser una mina inexplorada. Una mina que hem tingut la sort dels darrers deu anys descobrir a través d’espais com l’Espai Escènic Brossa, bona part de la seva dramatúrgia. Hi ha un detall que em fa gràcia…va ser afortunat de poder estar a París…no només va conèixer en Picasso i molts d’altres, també conèixer l’Antonin Artaud. Afortunadament en vida de Palau i Fabre va poder rebre els darrers anys diversos reconeixements i homenatges. Esperem que un any després de la seva mort i després dels típics homenatges post any, la seva obra no caigui en l’oblit. Afortunadament a Caldes d’Estrac hi ha la Fundació Palau.

Respon a Gabriel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*