BALANCES OKTOBERFEST

No sé si va ser l’últim dia de l’any, a El Periodico, sortien dues columnes que parlaven sobre l’atac d’Israel a Gaza. El debat consistia en saber si era desproporcionada o no l’acció sionista. Signaven Joan B. Culla, reconegut historiador, i Antoni Segura, catedràtic d’història internacional de la UB.

Joan B.Culla d’una manera molt raonada defensava l’acció israelita argüint que des de la franja de Gaza es llançaven uns coets a poblacions frontereres jueves com Aqsalon. Culla es preguntava que quin país del món deixaria que ataquessin els seus ciutadans des de fa sis mesos amb coets i el govern d’aquell país no fes res per evitar-ho.  

Antoni Segura defensava la desproporció de l’acció de l’exèrcit israelita. També deia que aquesta sangonera només podia portar-li més problemes a Israel perquè tornaria a escalfar una de les zones més calentes de la terra. Antoni Segura, en un altre lloc,  també deia que Israel havia sortit cremat del Liban ara fa un parell d’anys i la seva ansietat l’havia dut a envair el lloc més fàcil d’entrar, però segurament el més difícil de sortir. Per últim Segura en deia que ara cal esperar com reaccionaran els aliats històrics com Síria, el Liban, o el mateix Egipte o Iran. 

És evident que és una desproporció. I més encara: és una massacre. Israel no està atacant objectius militars, està atacant escoles, hospitals i edificis basant-se amb què hi poden haver membres destacats d’Hamas amagats. Total impunitat. Em fa recordar el que deien alguns sobre les armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Ahir vaig sentir per la ràdio un metge que treballa en un hospital de Gaza. Deia que estaven bomberdejant l’hospital, que la situació era desesperant, que no tenien llum per operar, no tenien recursos per guarir ferits i la seva veu traspuava un odi naixent. Que ningú s’estranyi.

Avui entrevistaven un cooperant que es trobava enmig de Gaza denunciant la desesperació de la situació. A més a més deia que no poden repartir l’ajut humanitari perquè Israel està esperant que la gent surti a buscar aquest ajut per bomberdajar tant a civils palestins com els propis cooperants. Diu que de treva de tres hores d’Israel res de res; mentre treballaven els cooperants van sentir bombardejos i atacs. Ha dit: “Cada minut que passa la situació és pitjor”.

La consideració és sobre Hamas. Segons sembla només són una colla d’arreplegats, terroristes, assassins, fanàtics religiosos i els autèntics culpables de la massacre que viu Palestina. Joan B. Culla en la seva columna els en fa responsables; diu que Hamas no vol el progrés de Gaza, sinó la destrucció d’Israel. Els llançaments de coets cap a Israel els llença Hamas. No puc ni vull desmentir el senyor Joan B. Culla que, a part que sap moltíssim més que jo sobre el tema, em mereix un gran respecte. Però li vull dir a ell, i a tots els qui creuen que Hamas és un problema, que qui mana a Palestina i a qui vol la majoria de la gent a Palestina és a Hamas. Són ells qui manen allà, i no els homes de palla dels USA. Més enllà de religions i fanatismes qui mana a Gaza és Hamas i si es vol aconseguir alguna cosa en aquella regió bé els hauran d’escoltar.

La qüestió arabo-israeliana és una troca tan embolicada que sembla impossible arribar a cap acord. La ciutat de Jerusalem és l’exemple. L’esplanada de les mesquites és Israel; Betlem i tota la simbologia cristiana es troba a l’estat de Palestina. Un garbuix que sembla fet amb mala llet.

Ara bé, qui ha tornat a mostrar la força d’una manera salvatge i impròpia d’una cultura civilitzada i progresista com la jueva ha estat Israel. És l’herència del sinistre assassí Ariel Sharon que em sembla que encara és en coma.

I les preguntes:
Qui ens va dir que vivíem en la cultura de la pau?
Qui ens va dir que vivíem en la cultura del diàleg?
Quina era aquella mamarratxada del consens?

Ni pau, diàleg, ni consens. Només guerra, sang i destrucció.

Vergonya, Gaza, vergonya. Por i fàstic a Palestina.