Deu mesos sense Josep Palau i Fabre

Avui descobrirem la faceta de traductor d’en Josep Palau i Fabre. I parlarem de la traducció d’una obra que molt poca gent sap que hi és traduïda al català de la mà del geni Palau. Es tracta de Cartes d’amor de Marianna Alcoforado (La monja portuguesa), obra citada constantment a la pel·lícula La vida secreta de les paraules d’Isabel Coixet. L’obra en català és una petita joia editada per Edicions del Mall l’abril de 1986 i conté, a part de la traducció, un pròleg i un epíleg del mateix Palau i Fabre. Us en faig cinc cèntims del que diu el pròleg.
Per Palau i Fabre, Marianna Alcoforado era una dona dotada amb el do de la clarividència.

La primera frase del pròleg és tota una invitació a abocar-s’hi immediatament a la lectura de les cinc cartes de la monja portuguesa: “Les cartes de Marianna Alcoforado són el més extraordinari epistolari d’amor que he llegit mai, i gairebé diria que són les més belles que han estat mai escrites si no fos per la infatuació que això suposa de conèixer tots els altres epistolaris amorosos“.

Però son cartes reals o és una pura ficció literària?

Els qui defensen l’autenticitat de l’epistolari creuen que les cartes foren enviades per la monja portuguesa Marianna Alcoforado a Monsieur de Chamilly, comte de Saint-Léger, un cavaller que lluitava contra els espanyols en la guerra d’indepèndencia lusitana. Les epístoles daten de 1661.

Els qui creuen que és ficció literària afirmen que l’autor és Guillerargues, que foren escriten en francès i que el suposat autor apareixia a la primera edició del 1669 com a traductor.

Palau s’inclina per l’autencitat. Es  basa en la gran tradició del genère epistolar francès que conté una obra cabdal, Les amistats perilloses de Choderlos de Laclos, qualificada com un “monument de perversitat, refinament i estilística”. Palau afirma que les cartes de Marianna són escrites a “doll i plenes de repeticions”, fet impossible de planificar si es tractés d’una ficció literària. Destaca que són superromàntiques quan el Romanticisme encara trigaria molt de temps a arribar. També qualifica la dialèctica de la monja d’ “endiablada, per no dir endimoniada” i creu que són un exercici de masoquisme absolut. Palau troba especifícament femenines la dialèctica, la manera de contrastar els afectes i l’autocontraposar-se, terreny on els homes ens sentim incomòdes i mai hem acabat de penetrar-hi,  i ens diu que només un ho va fer i ho va assumir: Rimbaud.

Un altre dels valors que troba Palau i Fabre és la intel·ligència. Molt per sobre dels planys i adoloriments inicials atordidors. L’objectiu: reconquerir el seu amant amb el poder entortolligador dels seus arguments ja que no ha pogut fer-ho amb el seu cos. La darrera carta té, en aquest sentit, una importància cabdal i advoca a favor de l’autenticitat de les cartes.

A l’hora de traduir-les, a Palau li va ocòrrer això.
En un intent de veure com anaven les seves traduccions, va ser ensenyar la seva feina a una dona gran. La senyora les va bandejar tot dient que allò és el que havia escrit més o menys qualsevol dona en un moment de la seva joventut. Palau es va quedar desconcertat perquè la senyora no va copsar la magnificiència de les cartes, però se’n va adonar que formen part d’un tema universal. Diu Palau: ” Les cartes de Marianna diuen, en efecte, el que totes les dones enamorades es pensen o creuen dir en els seus escrits, però que ningú, que jo sàpiga, ni abans ni després d’ella no ha formulat millor. Això indica que s’han de llegir amb molta atenció […] penetrant en l’ordit conceptual i imaginatiu que s’hi amaga“.

Palau també se sorprén del gran encaix entre el català i portuguès a l’hora de traduir-les: progressivament les cartes s’anaven trobant bé en català. Palau en dóna una raó interessantíssima; diu que probablement la llengua portuguesa del segle XVII i el català eren molt més pròximes que no pas ara. És el retorn dels textos al seu origen, és una proximitat de base romànica.

Per ultim, Palau afirma que les cartes de Marianna Alcoforado fan por. I diu que això ho saben tots aquells que s’han enamorat alguna vegada a la vida. L’amor, com una balança on hi ha el millor i el pitjor, contraposa generositat i devastació; entrega i rapacitat versus donació i extorsió.

sergi borges

infatuació és envanir-se en alt grau, esdevenir fatu.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Deu mesos sense Josep Palau i Fabre

  1. 3x3 diu:

    ep!
    aquesta edició del Mall és preciosa i és realment una peça ben feta.
    Però potser cal dir i avisar que d’aquesta obra n’hi ha una edició recent, traduïda per Anna Casassas.
    El qu eno m’explico és com pot ser que havent-hi una traducció com la de Palau, des de 1986 no s’hagi reeditat i n’hagi de sortir una nova traducció, quedant-se la de Palau als llimbs, és a dir: deixant d’existir per al món dels mortals.

  2. rginer diu:

    sí, ha estat una descoberta, una troballa, tot llegint el teu apunt, de la traducció de l’enyorat Josep Palau i Fabre de ‘Cartes d’amor de Marianna Alcoforado’. 
    Em passejaré per les llibreríes a veure si el trobo.
    Un apunt extraordinari en els deu mesos sense en J.P.F.
    Bones festes ‘ balances ‘ ….. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*