BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Cócs de sagí

Publicat el 30 de gener de 2016 per aniol

 

Avui és dissabte i he decidit fer cócs. Els he hagut de fer, no tinc altre remei. Si estigués a Gandesa la cosa seria tan fàcil com anar al Forn del Castell i comprar-ne – i compraria la caixa de quilo de cócs de sagí, d’aiguardent i casquetes de cabell d’àngel-, però aquí a Barcelona i des de la distància això és impossible a dia d’avui, ja que encara no s’han inventat els aparells de teletransport. Per sort, però, corre per casa el magnífic llibre Els cócs a la Terra Alta de la Loreto Meix – relació de parentiu a consultar amb la meva mare, que és la que domina els temes de família.

IMG_0076

El de la Loreto no és un simple recull de receptes (n’ha detallades una cinquantena entre les quals hi trobem cócs, bunyols, ametllats, borraines, casquetes, mostatxons, orelletes, rosquilles, tortades, etc…); l’autora també aprofita per fer-nos cinc cèntims de la història, l’etimologia i els orígens de la gran varietat de dolços que trobem a la comarca, poble per poble – cada poble en té les seves variants, ja pot ser en tècnica o en ingredients.

I què són els cócs? Per a aquells no versats en la matèria i per a aquells que no passeu mai lo riu us en citaré la descripció del pròleg: “Els cócs són els dolços tradicionals que s’han elaborat des de fa segles a la Terra Alta amb la base de farina, oli, mel, ametlla i ous. De vegades s’hi afegeixen altres productes, com ara una mica de mistela o aiguardent, llimona o alguna espècie aromatitzant com el celiandre o la matafaluga”.

El seu origen cal buscar-lo en la influència de tots els pobladors que han passat per la Terra Alta: romans, musulmans i els nous pobladors vinguts dels Pirineus després de la reconquesta i en molts casos les receptes s’han anat passant de generació en generació – com totes les receptes casolanes d’aquest món.

IMG_0077

I havent explicat això, us explico com he fet els meus cócs. Els ingredients són ben senzills: sucre, sagí (conegut en català estàndard com a llard de porc – aquella massa blanca greixosa que molta gent no fa servir mai perquè bàsicament no sap què fer-ne), rovells d’ou, farina i pela de llimona ratllada en la següent proporció: 100 gram de sucre i llard i 200 grams de farina per cada rovell.

A partir d’aquí pastem per parts – jo, tramposa de mena, faig servir la Thermomix (perquè sí i perquè puc). Primer he barrejat el sagí amb el sucre. Després hi he afegit el rovell i la pela de llimona i finalment he anat agregant la farina. M’ha quedat una pasta tova que he posat sobre una superfície enfarinada per acabar-la de treballar. Després l’he aplanada amb un corró per deixar-la amb un gruix a ull (un centímetre diu la recepta) i he anat tallat cercles amb un got – no tinc talladors de galeta amb formes i per tant faig servir un got.

IMG_0083 IMG_0084

La recepta no especifica temps ni temperatura de forn, tan sols que quedin daurats. Els he posat 15 min a 150ºC.  Abans, però, els he pintat amb la clara batuda i els he esquitxat amb sucre.

IMG_0089-001

Com deia la meva iaia: “A nadie le amarga un dulce”.

Segons el llibre, aquesta recepta concreta de cócs de Sagí és la de Corbera d’Ebre.

Els cócs a la Terra Alta, Loreto Meix i Boira, 2003, Cossetània Edicions.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les figueres de moro del parc del Guinardó

Publicat el 18 de gener de 2016 per aniol

Les figueres de moro del parc del Guinardó estan totes putrefactes, totes. No en queda ni una de sana. Fa certa angúnia i tot anar a passejar pel parc. Pels que no hi esteu familiaritzats, el del Guinardó és un dels Tres Turons boscosos de Barcelona. Cobreix una superfície de 15,89 hectàrees amb dues zones diferenciades: una de més urbana al voltant de la plaça del Nen de la Rutlla – altrament anomenada el nen de l’aro, que déu el seu nom a la famosa escultura noucentista de Joaquim Ros i Bufarull que la presideix-, i una zona més boscosa, frondosa i més salvatge que forma l’anomenat parc històric, projectat pels paisatgistes Jean Claud Nicolas Forestier i Nicolau Rubió i Tudorí, amb camins i dreceres que s’enfilen amunt i baixen cap al Carmel per l’altra banda. El parc està coronat per un carrer amb un grup de cases –algunes força rònegues- just al peu del Turó de la Rovira, on es conserven les restes de l’antic barri dels canons, que va créixer aprofitant la infraestructura de la bateria antiaèria instal·lada l’any 37 per protegir Barcelona de l’aviació feixista.

DSC_0225

 

Des que jo recordo el turó ha estat un punt de trobada de joves dels barris dels voltants. Es molt típic veure-hi grups d’adolescents repartits entre les restes de les cases, asseguts damunt les velles rajoles que un temps enrere, i no pas gaire remot -les barraques van ser víctimes de la renovació pre-olímpica de Barcelona-, foren el terra del menjador o de l’habitació d’una família de veïns.

DSC_0217

El 2006 el Museu d’Història de Barcelona va decidir museïtzar mínimament l’espai – ara fins i tot hi ha lavabos- i s’ha posat de moda pujar-hi, fins al punt que alguns dies sembla la Rambla, amb grups de ciutadans i turistes barrejats entre els adolescents, que no renuncien al seu espai privilegiat d’aquest gran balcó amb una vista de 3600 de la ciutat, Collserola i el litoral. De fet és un punt magnífic per gaudir d’una sortida o una posta de sol. També hi ajuden els ascensor funiculars que hi ha al carrer Telègraf des del 2011.

Però jo venia a parlar de les figueres de moro, una de les imatges característiques del parc i, sobre tot, al tram de camí que s’enfila cap als antiaeris i per on ara puja tothom. El seu estat és deplorable i llastimós, i gairebé a tocar del cim hi ha un punt en què el camí passa entre un bosquet de plantes pútrides, mig seques, mig desfetes i mig cobertes per una mena de fong blanc llefiscós – algunes fins i tot semblen escultures. No sé què els ha passat i no sé si Parcs i Jardins podria haver fet res per evitar-ho, perquè una cosa és tenir un parc boscós i semi-salvatge i l’altra és donar una imatge d’abandó suburbial. Tampoc sé si hi ha algun pla per salvar-les o treure-les. Només sé que tal com estan ara mateix fan angúnia. I una mica de llàstima.

DSC_0177 DSC_0188 DSC_0148

DSC_0155Esperem que les boniques i acolorides lobèlies laxiflora que també formen part de la vegetació del parc no acabin com les dissortades figueres de moro.

La nena del pou

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari