BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Durga Puja a Kolkata, de deesses i de dones

Publicat el 28 d'octubre de 2015 per aniol

OLYMPUS DIGITAL CAMERATots els països i totes les cultures presenten les seves contradiccions, potser aquesta és la gràcia del ser humà i de les seves comunitats i pobles, l’eterna contradicció. Evidentment, l’Índia no se n’escapa i recentment he tingut l’ocasió de viure una d’aquestes grans antítesis. Abans de començar, us he de fer cinc cèntims sobre l’origen de la festivitat religiosa més important de Bengala Occidental: el Durga Puja. La història comença en el terreny de la mitologia hindú – un dels panteons més complexos i complicats del planeta. Temps era temps, els dimonis campaven al seu aire per la Terra i els déus, desesperats van decidir demanar ajuda. A qui? A una deessa –no deixa de ser curiós que haguessin de recórrer a una dona: Durga, l’esposa de Shiva. Aquesta va atraure l’atenció dels dimonis –temptant-los amb la seva bellesa- i quan els va tenir tots a l’encalç es va posar furibunda. La seva ira es va manifestar en la forma de Kali, la terrible, una deessa negra vestida amb un collar de caps humans i un cinturó de braços tallats (molt fan!).

kali Durga Puja (114)-001

Una figura de Kali al taller on es preparen per al Diwali, que celebra la victòria de la llum sobre la foscor. Curiosament la llum estaria representada per Kali.

Kali, furibunda, va exterminar els dimonis en un tres i no res. Tan sols en va quedar el seu capità, Mahishasur, transformat en un búfal i que fou vençut per Durga (i els seus deu braços armats). Aquest és, si fa no fa, el mite de la Durga guerra. Però la deessa té una altra vessant, molt diferent: és l’esposa soferta de Shiva, l’alcohòlic impresentable, i mare dels seus quatre fills, Lakshmi, Saraswati, Ganesha i Kartikeya (4 fills en la tradició bengalí, al Sud tan sols en té dos, per exemple). És a dir, per una banda és fúria i feminitat desfermada –representada pels seus cabells deixats anar- i alhora és l’esposa submisa que, durant 10 dies l’any, cap al mes d’octubre, deixa el seu marit a la seva llar de l’Himàlaia i torna a casa a veure la família. I això és el que se celebra durant el Durga Puja, el retorn de la deessa a la llar.

Durga Puja (239)-001 Durga Puja (263)-001

Per al Durga Puja, a tot Bengala però sobre tot a Kolkata es construeixen els anomenats pandals – unes espectaculars estructures gegants de diferents temàtiques que acullen els altars on s’exposa la pratima, la imatge de Durga matant el dimoni búfal acompanyada dels fills i alguna altra figura secundària. Durant deu dies – per honorar les deu manifestacions de la deessa, cada una amb el seu nom i història – els calcutencs visiten aquests pandals (a la vora de 5000 tan sols a la ciutat) després de purificar-se al Hoogly (una branca del Ganges) amb la cerimònia del kola bou snan, en què s’honora la dona de Ganesha –que és l’arbre de la banana.

Durga Puja (294)-001 Durga Puja (352)-001

L’arbre de la banana, un dels elements del ritual de purificació

A l’interior d’aquests muntatges impressionants que són els pandals els devots presenten ofrenes diverses a Ma Durga. El darrer dia del festival, aquestes pratimes es duen en processó fins al riu i es llencen a l’aigua. La deessa, feta amb el fang del riu, torna al riu. S’acaba el cicle fins l’any vinent. I el més al·lucinant de tot és que al moment de llençar-la al riu perd tota la divinitat i tot el sentit i es converteix en un objecte sense valor que es pot llençar. Ja no és res. S’ha acabat el ritual. La corrua de grups que van baixant al moll amb la seva pratima és interminable i no para fins a altes hores de la matinada; una grua les va traient de l’aigua per apilar-les formant un munt d’escombraries. Em va quedar gravada la imatge d’un home arrossegant una de les Durga per terra agafada per un peu i arrencant-li la roba sense miraments abans de llençar-la a la pila de residus. Ja no era res. No feia ni mitja hora que havíem vist dones plorant davant la deessa pels carrers.

Durga Puja (770)-001

Preparant la figura per dur-la cap al riu

La contradicció que vull esmentar té a veure amb la deessa i les dones. I justament el missatge reivindicatiu d’un dels pandals que vam visitar, el de l’associació Behala Friends, se centrava en això. Havien muntat una gàbia gegant que representava l’Índia com una presó per a les dones. Aquesta associació havia volgut criticar aquest fet tant evident i tan greu: per una banda es venera la deessa i la feminitat i per l’altra les dones terrenals -esposes, mares, filles, germanes-, són tractades com l’ídol un cop dessacralitzat fora de l’aigua; és a dir, no són res. Com la Durga submisa que es resigna al seu marit alcohòlic – la religió, com sempre, com a excusa per a la resignació a un matrimoni infeliç o, en el cas de l’índia, arranjat. La deessa ens ha tret les castanyes del foc amb els dimonis però la releguem a un paper de mare i esposa. La deessa que tan sols és digna de reverència durant 10 dies l’any. Curiosament, no hi ha gairebé cap temple permanent dedicat a Durga a l’Índia, tot i que la seva manifestació més terrorífica, Kali, és venerada arreu i concretament, a Kolkata, resideix al temple més sagrat de la ciutat, el de Kalighat. Fins i tot se sospita que és la responsable de l’etimologia del nom de la ciutat, que podria provenir de Kalikkhetrô (কালীক্ষেত্র), que significa “el Camp de Kali”. És a dir que la deessa és prou important com per donar nom a la segona ciutat de l’Índia (Mumbai la va superar en població a mitjans dels 80) i per generar cues inhumanes als carrerons que envolten el seu temple però en la seva manifestació més iracunda i violenta. La deessa mare, la dona, la que torna a cada per veure la família, la més real, aquesta tan sols es mereix una setmana d’atenció. I mentrestant, a la Índia mundana els abusos a les dones se succeeixen d’una manera alarmant. Per sort, algunes veus s’alcen per reivindicar aquesta contradicció.

behala-friends-2015-12 behala-friends-2015-3 behala-friends-2015-2

Acabo l’apunt amb les fotos de la pratima i l’interior del pandal reivindicatiu de Behala Friends per al Durga Puja 2015. No era l’únic. Kolkata és coneguda pel seu patrimoni literari, artístic i revolucionari (l’anomenen la ciutat de l’energia creativa i furiosa -la fúria ja sabem de qui l’han heretada) i aquí al Durga Puja es combinen els tres aspectes de la ciutat natal de Tagore, bressol de la literatura i el pensament moderns del país, que va ser governada durant dècades pel partit comunista electe i va ser un focus de la lluita per la independència de la índia. Sembla que aquest esperit de lluita encara perdura.

La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mu, pastures i vaques als Pirineus

Publicat el 13 d'octubre de 2015 per aniol

Aquesta és la història d’uns sanfermines improvisats i insòlits que van tenir lloc al peu del Costabona, un cim del Pirineu gironí, la tarda de dissabte. El J., la T., el M. i jo havíem deixat el cotxe al peu de la pista forestal que va d’Espinavell a Setcases i havíem fet cap a un dels tres refugis lliures que es troben al peu del Costabona. La idea era fer-hi nit i l’endemà fer cim. El primer que vam fer després de deixar les coses al refu va ser organitzar una partida d’abastiment de llenya pels bosquets dels voltants – tot i que és octubre la temperatura baixa força quan surten els estels. Després de fer un primer viatge amb les branques agafades com bonament podia i clavant-me branquillons per tot arreu me’n vaig adonar que al costat de la llar de foc hi havia un sac gros. Vaig pensar que m’aniria força bé per carregar la llenya i me’l vaig endur.

Costabona2

Un dels tres refugis del Costabona i el cim al fons

Al llindar del bosc em vaig trobar amb la T. i totes dues ens en vam adonar que ens seguia una vaca. Mugia i ens seguia. Ens en vam allunyar pensant que defensava algun vedell o alguna cosa i vam enfilar bosc amunt entre els arbres. I la vaca ens seguia. Ja en aquell moment ens va donar una mica de mal rotllo, perquè no és un comportament normal. Allà al bosc ens vam topar amb el J., que havia aplegat un bon feix. I a tots tres ens va semblar que la vaca desistia i marxava. Vam omplir el sac de llenya i jo el vaig agafar. Vam decidir fer una mica de volta per esquivar les vaques en general, que amb els mugits de la primera s’havien alterat una mica i ens feien més cas del que seria normal. En sortir del bosc i endinsar-nos al prat per dirigir-nos cap al refugi va tornar a fer acte d’aparició la primera vaca però ara ja no anava sola. Baixava d’entre els arbres mugint cap a nosaltres i acompanyada d’unes amigues. Vam accelerar el pas. I llavors, totes les altres vaques que estaven escampades pel prat i que ja havien començat a caminar cap a nosaltres van començar a córrer mugint com boges. Les que baixaven del bosc també van començar a córrer. A córrer! Des de dos flancs diferents, i el millor de tot és que me’n vaig adonar que corrien cap a mi. I tot i que el meu inconscient tenia claríssim que les vaques són inofensives tampoc se m’escapava que un ramat sencer al galop podria llençar-me a terra i trepitjar-me –sense ànims de fer mal però una vaca és un bitxo prou gros, i ja no diguem mig centenar. Quan ja les tenia quasi a tocar se’m va il·luminar el cervell: és el puto sac! I el vaig llençar i vaig arrencar a córrer cap al refugi, que es trobava a uns 20 o 30 metres. En arribar a la porta em vaig girar per contemplar com el ramat havia envoltat completament el sac de llenya. Llavors, l’M., que s’havia quedat tallant troncs a la porta i havia contemplat l’escena de lluny hi va caure. – És que és un sac de pinso. Es devien pensar que els duies menjar! -va dir tan tranquil.

La mare que les va parir! – vaig exclamar.

Però la cosa no s’acaba aquí. Perquè als cinc minuts, en adonar-se que allò no era menjar, es van tombar i van venir totes cap al refugi, com a demanar explicacions. I allà s’hi van estar una bona estona, envoltant-nos i avançant a poc a poc (això sí és més típic en vaques i ja m’havia passat en diverses ocasions). No va ajudar que els meus companys es posessin a dinar al sol.

IMG_0034

IMG_0032IMG_0036

Aquesta marró va ser la darrera en marxar. Es veu que ens va agafar afecte perquè va trigar dues hores ben bones en desistir…

IMG_0048

IMG_0049

L’endemà ens vam llevar i vam fer el cim sense problemes – ningú no ens va confondre amb un sac de pinso.

IMG_0120

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

LIÓ, ENTRE DUES AIGÜES

Publicat el 8 d'octubre de 2015 per aniol

Fa uns mesos vaig tenir l’ocasió de descobrir la ciutat de Lió, convidada per l’agència SNCF Voyages i l’oficina de turisme de la ciutat. També va ser el meu primer viatge en AVE i per sort, a ningú no se li va acudir tallar cap cable de fibra òptica aquell dia. 5 hores de BCN-Sants al centre de Lió, contemplant els camps de colza florescents des de la finestra amb un fil musical que va incloure la banda sonora de the X-Files.  Confesso que no en sabia res, d’aquesta ciutat que s’alça a la confluència del Saona i el Roine, i em va sorprendre molt gratament. És un destí proper i molt recomanable per al típic pont de 3-4 dies.

La Basílica
La Basílica

La nostra primera parada va ser la basílica de Notre-Dame de Fourvière, al capdamunt d’un turó de 300m, allà on s’erigia la vella Lugdunum (la ciutat de la llum) romana. La Basílica és força moderna, construïda entre 1872 i 1896 i té una història particular i miraculosa. El 1634, la pesta va fulminar la meitat de la població i els lionesos, desesperats, van decidir resar-li una novena a la verge. Al novè dia,  l’epidèmia va passar. Com a agraïment, cada 8 de setembre des de llavors, l’alcalde puja a peu al turó amb una ofrena de 3 quilos d’espelmes i una moneda d’or. El 1832 la ciutat va patir una nova epidèmia: còlera. I els lionesos van tornar a provar sort amb la novena. Contra tot raciocini, va tornar a funcionar i en homenatge, la ciutat va erigir una estàtua d’or a la verge. El dia de la seva inauguració estava previst un festival de focs artificials però una tronada va aigualir –literalment- la festa. Llavors, els lionesos van decidir encendre espelmes de manera espontània a les finestres, donant origen a la Fête des Lumières, que se celebra cada 8 de desembre i atrau milers de visitants. Finalment, el 1870 no va ser una epidèmia sinó els prussians els que es van plantar a les portes de la ciutat. I què van fer els lionesos? Novena de torn – a veure, si funciona?-. Doncs, senyors, el novè dia, atenció, els prussians va decidir llençar la tovallola. Tal com ho sentiu. Tres miracles ja es mereixen una basílica i aquí la teniu. Rep 1.5M de visites l’any.

L'amfiteatre
L’amfiteatre

Tot baixant el turó cap al Vieux Lyon trobem les restes de Lugdunum, desenterrades gràcies a un projecte urbanístic i convertides en el Museu Gal·loromà l’any 75. Hi destaquen un teatre principal per a 10.000 espectadors i un altre de més petit per a 3000. Diuen que l’emperador August volia convertir aquesta ciutat fundada el 43aC en la nova Roma i en va fer un centre de vida intel·lectual i modern de 50.000 habitants, amb un aqüeducte i un sistema de cisternes connectades sota el turó. Però un incendi la va destruir el s.II i va quedar totalment abandonada.

La ciutat medieval es va alçar a la riba del Saona. I va anar creixent fins passar el riu als s.XVII-XVIII i ocupar part de la península que es forma a la confluència de les dues vies fluvials. I al s.XIX va traspassar també el Roine.  Avui és la tercera ciutat del país i capital de la gastronomia francesa.

Traboule-001

Un Traboule
Un Traboule
Un Traboule

La característica més emblemàtica del Viex Lyon, el casc medieval, són els traboule, un laberint de carrerons coberts que connecten les cases amb els carrers principals i que neixen dels problemes d’espai de la Lió medieval, atrapada entre el riu i el turó. Es veu que els lionesos medievals eren reticents a passar el riu i es van entestar en apilar filera rere filera de cases, cada cop més estretes i cada cop més enganxades. Quan ja no podien enganxar-les més, van afegir-hi pisos i van compartir escales. Tot per evitar l’inevitable. Al final no van tenir més remei que expandir-se a l’altra banda igualment. Alguns dels traboule estan oberts al públic i fan de drecera entre els carrers principals. No són fàcils de navegar si no te’ls coneixes i per això la resistència els va fer servir per fugir dels nazis.

Place de la Trinité Vieux Lyon-001

De l’Edad Mitjana passem al Renaixement i a la moda de l’arquitectura italiana – en part impulsada pels mercaders que s’instal·laven a la ciutat. Fins i tot els Médici van passar per aquí a fer de mecenes i els arquitectes van deixar una corrua de palazzos al seu pas.

Confluence4-001

I tot i que els carrerons medievals i els palaus venecians tenen la seva gràcia i encant, Lió no seria el que és sense el contrast brutal amb La Confluence, l’antiga zona industrial que ha deixat 150Ha al cor de Lió per desenvolupar el projecte urbanístic més gran d’Europa a dia d’avui. La renovació es va iniciar fa 10 anys quan, amb el tancament del port Rambaud, la desaparició de les velles instal·lacions portuàries, els molls de càrrega, els magatzems, els escorxadors i les fàbriques va fer lloc per a un barri modern i sostenible amb habitatges, universitats, espais culturals, museus i un auditori, entre d’altres, al bell mig de la ciutat. Ara, La Confluence és un somni per als amants de l’arquitectura contemporània i de l’urbanisme. Hi trobareu obres d’arquitectes internacionals com MVRDV, Coop Himmelbau, Jakob i MacFarlane, Massimiliano Fuksas, Kengo Kuma i Christian de Portzamparc, Odile Decq, Manuelle Gautrand i Jean-Michel Wilmotte. Espais moderns, lluminosos, dissenyats amb criteris mediambientals i energètics (l’edifici Hikari produeix més energia de la que consumeix gràcies a la combinació de panells solars, energia geotèrmica i una planta de cogeneració). Edificis contemporanis com l’espectacular i vistós Cube Orange conviuen amb les velles instal·lacions industrials rehabilitades que s’han volgut mantenir com a homenatge al passat, com La Sucrière, un vell magatzem de sucre amb 10.000m2 d’espai per a exposicions – em vaig perdre la d’Star Wars per una setmana- i biennals d’art o l’Espace Verney-Carron, que ha convertit les velles plataformes de càrrega en balcons.

Sucriere4-001

Confluence6nens

Aquests detalls i uns pocs elements com les grues o les vies conservades com a element paisatgístic ens recorden que això abans era un horror de molls de càrrega i escorxadors (penseu que van haver de treure el 35% de la terra per netejar-la de la contaminació acumulada per dos segles d’activitat industrial abans de començar cap obra). Fins i tot hi havia una presó que estan reconvertint en Universitat. I completant el paquet, al final d’un passeig ajardinat a la vora del riu, a la punta de la península, es troba l’espectacular Musée des Confluences, dels arquitectes austríacs Coop Himmelb(l)au.

MuséeC-001

Val la pena visitar-lo només per l’edifici, que és impressionant, un “núvol” d’acer i vidre en dos nivells. A dins hi podem trobar la col·lecció típica de qualsevol museu de les civilitzacions- mòmies, esquelets de dinosaure, màscares africanes i animals dissecats -, tot i que distribuïda d’una manera més original. També hi ha un pis dedicat a exposicions temporals, que en aquell moment eren més interessants que la permanent. El restaurant de la planta baixa és molt recomanable.

La Confluence

Deixem La Confluence  per tornar al centre en un vaporeto – que surt del moll del costat del centre comercial- i fem cap a la place Bellecour, una de les places peatonals més grans del món, al costat de la zona comercial. I d’allí ens dirigim, en metro, a la Croix-Rousse, el centre de producció de seda únic a França. Situat damunt un turó, va ser un poble separat de Lió fins al 1852, amb la qual cosa conserva la personalitat pròpia. Al s. XIX es va transformar amb l’arribada dels canuts, els artesans de la seda. Joseph Marie Jacquard va revolucionar la indústria de la seda a l’inventar un tela mecànic que funcionava amb un sistema de targetes perforades per fer patrons, una tècnica única i que no es pot reproduir amb mitjans moderns (els pocs artesans que queden a Lió capaços d’operar un telar Jacquard treballen per als grans noms de l’alta costura). Els telers feien 4 metres d’alçada i els artesans treballaven a casa i això obligava a construir sostres altíssims, la característica principal dels habitatges d’aquest barri. La vida no era fàcil per a aquests treballadors, que van protagonitzar dues revoltes al s.XIX.

Sedas-001

I per acabar, no podem parlar de Lió sense parlar de cuina –no paràvem de menjar, crec que em vaig engreixar i tot- i de Paul Bocuse, pare de la nouvelle cuisine. Que Lió sigui la capital de la gastronomia francesa és, en bona part, mèrit d’aquest home, que fa 50 anys que té 3 estrelles Michelin, un rècord absolut. Se’l considera el millor xef de tots els temps i és un heroi local. El mercat central du el seu nom. Lió és la ciutat de món amb més estrelles Michelin per metre quadrat, en part també gràcies a que la regió produeix alguns del millors productes frescos de França.

Saussison a cuire

Els típics restaurants de Lió són els bouchons, d’origen medieval. El bouchon era el raspall amb el qual els empleats de les fondes raspallaven els cavalls del clients i per anunciar que oferien aquest servei en tenien un de penjat a la porta. Les fondes i els cavalls van desaparèixer però el nom ha perdurat. En teoria es caracteritzen per la decoració i per una cuina amb ingredients senzills i plats més mundans, perquè aquí hi venien a menjar els treballadors. Per contra, la nouvelle cuisine té un origen burgés i neix a les llars dels mercaders rics, que contractaven cuineres per oferir àpats als seus clients i parlar de negocis. Aquestes cuineres van acabar obrint els seus propis restaurants. En general, eren dones amb molta personalitat i se les coneixia com les mères. Una d’elles, Eugenie Brazier, va esdevenir la primera dona en guanyar-se tres estrelles Michelin. Al final va decidir abandonar Lió i obrir un restaurant en un poble dels voltants. I allà vivia tan feliç quan una nit a les 4 de la matinada se li va presentar un xaval de 14 anys amb la bici perquè volia aprendre a cuinar. Era Paul Bocuse. Ell heretaria la tradició de les mères i la convertiria en la nouvelle cuisine. Irònic, oi? Al final ha acabat en mans d’homes. Vaig preguntar a la nostra guia quantes dones xef hi havia a Lió i no em va saber respondre. O sigui que deuen ser ben poques. Algunes especialitats locals? El fromage cervelle de canut (formatge fresc, all i cebetes), la saucisson à cuire (un embotit), les andouillettes lyonnaises (un paté) o els grattons (morro de porc), el paté en Croute (una massa farcida de paté), els macarons (no confondre amb macarrons). Cal regar-ho amb un beaujolais rosat o negre o un Côtes du Rhône, per exemple.

Quesos en Les Halles

I tal com havia arribat a Lió, en tren gràcies a es.voyages-sncf.com/es, me’n vaig tornar cap a casa.

Nota: Aquesta entrada és un auto-plagi. He decidit no denunciar-me a mi mateixa.

La nena del pou

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari