BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Seixanta mesos (Cinquè aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2013 per aniol

Avui celebrem els seixanta mesos sense Josep Palau i Fabre. Cinc anys sense l?Alquimista.

 

Avui us ofereixo un regal molt íntim. És l?única fotografia que tinc amb en Josep Palau i Fabre. Va ser feta al pati del museu Marès una tarda del mes de maig de l?any 2004 en un acte de la setmana de la Poesia de Barcelona, que reunia poetes gallecs, bascos i catalans. Jo acabava d?aterrar de l?Argentina i va ser la tarda en què em va explicar el famós acudit de les tribus de la Patagònia.

 

I ara, si seguiu llegint, més sorpreses…


Comiat.

Ja no escriuré, ja no sé escriure més.
La tinta m?empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d?or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l?arbre i el vent sinó en el vent d?un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?

La resta són paraules…
Res no sabré escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se?m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig de 1946

Josep Palau i Fabre


Aprofito el poema Comiat del mateix Josep Palau i Fabre per anunciar-vos que de moment aquí s?atura aquesta secció. Han estat 60 mesos, cinc anys recordant l?Alquimista cada dia 23 de cada mes ininterrompudament. Ja ho reprendré quan sigui al moment. Potser als 70, als 80, als 90 o als 100 mesos sense en Palau. També ho deixo obert a qui em vulgui rellevar i seguir donant a conèixer la vida i l?obra d?en Palau. Jo m?aturo aquí, però…

Enceto un nou projecte 2.0 que neix amb la mateixa voluntat que hi ha en aquest que ara s’atura: donar a conèixer la vida i obra de Josep Palau i Fabre:

https://twitter.com/PalauiFabre

En aquest cas obro un compte a twitter amb el seu nom i aniré afegint la vida i obra de l?Alquimista en 140 caràcters, una mida ideal per encabir els seus versos. Desitjo que us en feu seguidors i avui, en una efemèride tan especial, és el dia ideal.

Us deixo aquests 60 mesos sense Josep Palau i Fabre i us convido a veure’ls sempre que ho desitgeu.

sergi borges 

El canòdrom meridiana: olors i arquitectura

Publicat el 11 de febrer de 2013 per aniol

Força amics del barri del Congrés compartim un curiós record d’infància: els nostres avis o àvies duent-nos a veure les curses de gossos al canòdrom algun matí assolellat de dissabte.

Pot resultar bucòlic i entranyable pensar-ho: un avi i el seu net, passejant per les grades. La gent, els lladrucs, la catifa de butlletes no premiades a terra, les fotos dels gossos campions a les parets, els altaveus anunciant les curses, els pobres gànguils escanyolits perseguint la llebre automàtica, l’olor, aquella flaire inigualable, aquella fortor única de canòdrom que a mi em feia pensar en el gust de les cols de Brussel·les (una de les raons per les quals no els hi tinc gaire estima, a aquests vegetals).

Sí, la imatge podria ser fins i tot poètica sinó fos per un petit detall: aquells nens es van fer grans i van descobrir la crua veritat; el canòdrom meridiana era un antre. Un punt de trobada de gent rara, un indret de vici i de maltractament animal, un símbol ranci d’una època pretèrita. Alguns d’aquells infants hi van tornar, de grans, ja ni tan sols a apostar, directament a comprar-hi droga. Era un dels punts de “trapitxeo” més coneguts de la zona (potser, fins i tot de Barna, no ho sé).

Ja de grans, quan ens miràvem les curses des del balcó de casa d’una de les meves amigues, en un dels blocs que envolten l’espai que ara és una plaça, ens fèiem creus que algú hi pogués dur un nen, allà, a passejar. Els temps canvien. Per sort.

Les curses de gossos van deixar d’atraure el públic i suposo que la colla d’homes que es passaven el dia palplantats darrere la reixa que donava al carrer Concepció Arenal xiulant i llençant comentaris inapropiats a totes les dones que passaven per la vorera – suposo que la protecció de la reixa els donava una sensació de seguretat i de confiança per fer-ho que no oferia, per exemple, el banc de pedra que quedava a fora, al carrer. O això o alguna mena de síndrome de presidi que se m’escapa- no aportaven els ingressos suficients com per mantenir-lo obert. I el canòdrom meridiana va tancar el 2005. Va estar un temps abandonat, prou com perquè el director Marc Recha el pogués immortalitzar a la seva pel·lícula Petit Indi abans que n’enderroquessin la pista i els murs exteriors per fer-hi una plaça (conec algú que va anar a veure la pel·lícula només per veure-hi el canòdrom).

No sé si per inaugurar la plaça o pel que fos, havien col·locat unes astes gegants amb unes banderes negres amb un gànguil vermell, que semblaven l’estendard de les hosts de Mòrdor o alguna cosa similar però poc després les van treure i no sé per què. Eren moooolt frikis. Per sort existeix el google images.

 

De l’últim canòdrom actiu de l’Estat espanyol en queda l’edifici principal amb les grades, un brise-soleil i una estructura metàl·lica penjada obra de l’arquitecte Antoni Bonet i Castellana per la qual va guanyar el premi FAD d’arquitectura el 1963. Declarat d’interès arquitectònic, era un dels edificis que es podien visitar al BCN Open House de 2012, per exemple. 

La idea era destinar-lo a ser un centre d’art contemporani. El projecte va fer fallida per falta de pressupost, mala època per les iniciatives artístiques. Ara està tancat i sembla que no saben què fer-ne. Poca imaginació. No costaria gaire posar-hi un mercadillo vintage moderniqui fashion, per exemple, a l’estil Camden. Hi ha prou espai interior i sota porxo com per poder posar parades en dies de pluja. Es prou lluminós com per no haver de gastar en enllumenat -horari solar-. Potser no seria gaire rendible econòmicament cobrant 25 euros per parada, però s’hi donaria un ús. I podria atraure gent al barri els diumenges al matí. I és més turístic que cedir l’espai a entitats de l’estil agrupament escolta, esplai, casal, associació o similars, com es podria proposar si això no fos Barcelona, la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes (un segon, que vomito una miqueta). Llàstima que la quota de bibioteques estigui coberta per aquests barris…
Però encara més llàstima tenir aquell espai abandonat, tancat i barrat. 

Més imatges 

La nena del pou 


 

De camps de futbol i pistes de patinatge…

Publicat el 9 de febrer de 2013 per aniol
Fa anys el barri del Congrés tenia:
 
– 1 camp de futbol – on els caps de setmana hi jugava el club “Viviendas del Congreso”, que va ser subcampió d’Espanya aleví la temporada 72-73…
– 1 pista de patinatge – on entrenava el C.P. Congrés, amb els seus equips de hockey i una secció de patinatge artístic molt premiada en campionats de Catalunya.
-Pistes de tenis
-Un rocòdrom (tot i que bastant posterior a les altres instal·lacions) del qual jo n’havia estat sòcia durant uns anys. 

El camp de futbol es trobava en un interior d’illa de les cases Massana envoltat de 4 placetes. Si no m’equivoco, un litigi dels veïns amb el club de futbol van provocar-ne el desmantellament el 1983. Es va convertir en un descampat erm de sorra ronyosa que durant molts anys va tenir el dubtós honor de ser un gegantí pipican urbà no oficial. Des de fa uns anys, té vegetació i un parc infantil. I dos bars de xinesos (això no té res d’especial: tots els bars del Congrés són, ara per ara, de xinesos). Nosaltres continuem parlant del camp de futbol per referir-nos a l’espai.
La pista de patinatge també va tancar, si mal no recordo, per les queixes dels veïns. En aquest cas era un interior d’illa amb portes, que es van tapiar amb ciment (va quedar preciós, no cal que us ho expliqui). Els equips de hockey i de patinatge es van quedar sense lloc on entrenar i van acabar havent de demanar asil polític a l’escola Pegaso. 
A l’antiga pista, tancada i en evident estat d’abandó, la merda s’hi va anar acumulant durant anys. De tant en tant senties històries de com, de nit, hi saltaven ionquis, gamberros o adolescents… Cosa que als veïns els feia poca gràcia. Però em sembla que aviat van deixar de saltar-hi per por de les rates, que havien trobat un racó acollidor on proliferar. No cal dir que els veïns n’estaven encantats. Finalment, al cap de 20 anys (pel cap baix) de denúncies per insalubritat, es va acabar netejant i condicionant com a plaça– que queda tancada per la nit.
Les pistes de tenis i el rocòdrom van ser víctimes col·laterals de no sé quin pla municipal que incloïa l’enderrocament del canòdrom meridiana (que ara que hi penso, mereix un post en aquest bloc). Es van convertir, respectivament, en una residència d’avis i un centre de diàlisi. 
 
Sí, al meu barri, fa anys, hi havia equipaments esportius. No en queda cap. 
Això sí, l’ajuntament ha construït un flamant nou centre esportiu municipal a les antigues Cotxeres de Borbó. Però, que jo sàpiga, no s’hi pot ni patinar, ni jugar a futbol o a tenis, ni escalar. Però eh, per 60 euros al mes pots anar a ficar-te al jacuzzi, fer body pump i estirament holístics…
 
La nena del pou