BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

I l’home va crear els mercats

Publicat el 31 de juliol de 2012 per aniol

Fa molt i molt de temps, els homes van crear els déus. I aquests déus van adquirir vida pròpia i van acabar dominant els homes. I exigint sacrificis als homes per apaivagar la seva ira o a canvi de bones collites o el que sigui. I els homes van acabar fent girar la seva vida al voltant d’aquests déus, entitats artificials que ells mateixos havien inventat. Oi que sembla absurd? És que ho és.

Suposo que la humanitat és així i no s’hi pot fer res.

Perquè, senyors, l’home va crear els mercats. Tan sols són un concepte abstracte, però tanmateix han adquirit vida pròpia i ens dominen. En parlem com si fossin entitats amb intel·ligència i voluntat. I els seus portaveus ens demanen sacrificis per apaivagar-los, com els sacerdots pagans. I sant tornem-hi, the song remains the same:  Les nostres vides depenen d’una cosa totalment artificial que hem creat nosaltres mateixos. Temem la famosa prima de risc (de la qual no n’havíem sentit a parlar mai fins ara… d’on coi ha sortit? Qui l’ha inventada? És filla dels Mercats i la Borsa, com Àrtemis era filla de Zeus?) com si es tractés de Shiva o de qualsevol altra divinitat destructora, amb poder real per a destruir. Però no són reals. Són un invent, com tots els altres. Són religió pura i dura.

Un cop dit això, podem despertar i sortir de Matrix ja, si us plau?

I centrar-nos en la crisi autèntica, la de la gent que no té feina, la de les empreses que han de tancar. Arreglem els problemes reals! Abordem la crisi de debò. Començant des de baix. I deixem els déus i els mercats al Valhalla. 

El Casalot (‘Bleak House’) de Charles Dickens

Publicat el 27 de juliol de 2012 per aniol




El meu clàssic d’aquest  2012 és el monumental El Casalot de Charles Dickens, una lectura força oportuna en l’any del bicentenari del naixement de l’escriptor anglès.




El Casalot  — o Casa Desolada seguint la traducció literal de l’anglès Bleak House — va ser escrita fa just ara 160 anys (1852-1853) i és, ras i curt, un extraordinari fulletó – un serial, una telenovel·la, un ‘culebrot’— amb el qual bé podrien fixar-se aquests creadors actuals de brutícies o porqueries que fan avui per la TV, ja siguin veneçolanes, espanyoles o catalanes.

I és que aquest és el punt de partida per entendre l’obra de Dickens en general, i El Casalot en particular: la seva novel·la va aparèixer per lliuraments al llarg de 20 mesos.

Ens hauríem de posar en situació i imaginar que les poques persones que sabessin llegir en aquella època esperaven el lliurament mensual de Dickens com la seva dosi d’evasió, embrancats amb ànsia dins les diverses trames enigmàtiques, de la mateixa manera que avui la gent espera impacient el proper capítol de Lost, Los Serrano, o La Riera (amb la consegüent immediatesa actual que et permet patejar la impaciència i descarregar-te’ls via internet).

Per això Dickens era una superestrella aleshores i ho continua essent a l’actualitat. Una superestrella que va decidir muntar més d’una i de dues revistes literàries, que va viure de la seva literatura, que es relaxava fent d’actor de teatre, que feia gires per tot el món amb les seves lectures dramatitzades i que fou pare de 10 fills.


Quina és la força principal dels ‘culebrots’? Sens dubte, els personatges. I les ‘criatures’ dickensianes són la gran força de la seva literatura, la seva gran raó d’ésser.

Els personatges d’El Casalot, igual que els altres de la resta de les seves novel·les, configuren un univers tan particular i estan treballats d’una manera tan artesanal que són únics i intransferibles.

L’altra gran característica de la novel·la realista victoriana de Charles Dickens és la seva adhesió instintiva amb el feble. Dickens li dóna veu als sectors socials més desfavorits de la societat. Tanmateix estudiosos i biògrafs del geni anglès conten que, un cop el feble es tornava poderós, ja hi tenia Dickens en contra.

En un estudi meticulós sobre Dickens, George Orwell diu que Dickens era cristià, però detestava l’Església. Ara bé, si alguns cristians eren tractats injustament, els defensava.

En aquesta mateixa línia, i seguint amb Orwell, sembla ser que Dickens no suportava l’aristocràcia, però si era abatuda, com per exemple, A Tale of Two Cities, Dickens simpatitzava amb aquells injustament tractats.

Per tant, podem concloure que a part de descriure les condicions infrahumanes de les classes més desfavorides, Dickens donava suport, fos qui fos, a tot aquell que rebés un tracte palesament injust.

Quant a El Casalot, el tema principal que embolcalla tota la novel·la és la ironia punyent, –sovint sarcasme corrosiu implacable–, abocada al sistema judicial anglès encarnat per la Cancelleria (Chancery) i el procés Jarndyce & Jarndyce.

Dic que embolcalla tota la novel·la perquè, efectivament, al primer capítol se’ns explica la boira, impotent i impenetrable, de la Cancelleria i del procés Jarndyce & Jarndyce.

Aquesta boira funciona com una entrada dins una atmosfera global en què tota la novel·la s’hi veu submergida a la força. Totes les trames, subtrames i aventures d’aquest fulletó colossal tenen, inherent, la marca de la Cancelleria i de la seva absurditat.

A internet he trobat aquesta afirmació de la qual estic força d’acord: ‘Gairebé tot està calculat  per afirmar –i reafirmar – la moralitat salvatge que representen les protestes de Dickens contra un mal social en particular’. En el cas de El Casalot el ‘mal social particular’ és la Cancelleria i l’absurd procés judicial.

Els personatges de Dickens en general tenen la virtut — per a mi de gran dificultat– de connectar l’època victoriana en la qual va viure Dickens amb l’època actual nostra. Els personatges d’El Casalot reencarnen les virtuts i els defectes de la condició humana. Per exemple, prenent com a referència personatges que no són principals, trobem que el vell Smallweed i la seva família representen l’avarícia i la mesquinesa dels humans, mentre que la Caddy Jellyby és l’abnegació, la superació, la lluita contra els elements i l’obstinació de la condició humana.

El Casalot és una novel·la força desconeguda de Dickens. Insisteixo en la importància de remarcar que va ser publicada en format de sèrie en revistes mensuals, pràctica habitual de l’època. Havia trobat un públic amb el qual havia connectat i que esperava fervorosament els seus nous lliuraments.

Es pot arribar a afirmar, doncs, que El Casalot no és el seu millor llibre, però sí la seva millor novel·la. Quan l’escriu, Dickens es troba en el seu punt més alt de maduresa intel·lectual i literària. A nivell estilístic, El Casalot és un dels seus treballs més fins, i la seva prosa és la millor que mai ha desplegat.

Es pot arribar a dir que El Casalot és una novel·la d’aventures? Com tot ‘culebrot’ té una sèrie de misteris que primer s’entortolliguen i després es resolen. Però és cert que no són una successió d’esdeveniments – és a dir amb un principi i un final delimitats –; són més aviat un cicle d’incidents, els quals tornen sempre al mateix punt de partida: el Casalot. Hi funciona com un ens al qual s’hi aboquen tot aquest cicle d’esdeveniments que s’hi produeixen, com també la trama policial inclosa. Al final el Casalot, que s’erigeix com un personatge més, ens mostrarà una ambivalència una mica tramposa. 

Quant a la traducció al català de Xavier Pàmies, dir només que és absolutament colossal. Desconec la traducció de l’obra que corre paral·lela en català i que rep el títol de Casa Desolada, però la traducció feta per Pàmies és excel·lent.

Una vegada més, la llengua catalana demostra estar totalment capacitada per ser a la primera línia de qualsevol ús que se li vulgui donar, per a desgràcia de tots aquells genocides lingüístics que la volen veure relegada a un estatus menor. Senzillamnent demolidora, la traducció al català d’El Casalot demostra que qui no s’acosta al català és perquè no ho vol fer.

Per últim m’agradaria referir-me a dos personatges molt concrets. L’un és el de l’Esther Summerson, el personatge que duu el punt de vista principal de l’obra i a l’entorn del qual giren la majoria de trames. Durant la primera meitat de l’obra t’embadaleix la seva capacitat de superació, el seu treball abnegat i eficaç, i la seva gran condició de ‘public relations’. Però la seva personalitat avança cap a una modèstia tan i tan i tan perfecta i alhora tan i tan i tan modesta, que l’acabes confonent per falsa modèstia, fet que provoca que t’allunyis, amb una mica de pena, de la senyoreta Summerson.

I l’altre és Jo, l’escombriaire. Feia temps que no estava a punt del plor com he estat tan a prop amb tot allò referent a la pobre bèstia d’en Jo. Un nus a la gola sempre que hi apareixia. Hi ha un passatge demolidor on Dickens hi aboca tota la ràbia salvatge contra ell, una manera de denúncia de com es trobava la infància en l’època victoriana de la societat anglesa. L’empatia que arribés a conrear amb el personatge d’en Jo demostra un cop més el poder del senyor Dickens en allò que avui en diuen la ‘configuració del personatge’. Un autèntic mestre.

Cinquanta-tres mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juliol de 2012 per aniol






Foto: Sergi Borges (Llançà, 5 de març de 2011)

En un dia com avui en què l’incendi de la Jonquera està arrasant tot l’Alt Empordà, deixant a tothom un nus a la gola i una tristesa infinita, ens anem a Llançà, concretament a la platja de La Gola, per trobar el nostre homenatge a Josep Palau i Fabre.

L’11 de setembre de 2009 el poble de Llançà va retre homenatge a Josep Palau i Fabre col·locant una placa on hi ha forjat el poema (vegeu foto).

La idea va néixer del llançanenc i amic personal d’en Palau, Eugeni Déu.

Recordem el nostre Alquimista amb el poema Pedra.

PEDRA

Dura com l’aigua dura.

Arrel d’ella mateixa.

En èxtasi perenne

la pedra perpetua

la pedra, imatge pura,

i la idea de pedra

se’ns fa del tot madura.

Josep Palau i Fabre, 1942



“Sempre feliç” (Sykt lykkelig) d’Anne Sewitsky

Publicat el 17 de juliol de 2012 per aniol

 

 

 

 

 

 

 

Sempre feliç’ (Sykt lykkelig)‘ és una pel·lícula noruega que va guanyar el festival de cinema independent de Sundance 2011, festival, per cert, molt prestigiós dins l’àmbit del cinema independent.

Anava pensant quin tipus de pelis deuen de triar Sundance per entrar a concurs i he recordat la pel·lícula Miss Little Sunshine (2006), una road-movie tronada d’una nena que es vol presentar a un concurs de cantants o de bellesa. O Capturing the Friedmanns (2003) , que tracta sobre un respectable pare de família que ho va enregistrant tot en vídeo i al final descobreixen que és una pederasta terrible. I American Splendor (2003), una deliciosa pel·lícula sobre el dibuixant de còmics Harvey Pekar.

Així que a Sundance els molen els friquis de collons. Sí, potser sí que tenen raó i les seves pel·lícules són comèdies, però…Quines comèdies! Comèdies negres, negríssimes.

Sempre feliç’ s’acosta perillosament a la reina de les pelis de friquis: la bestial Happiness de Todd Solondz, el qual, per cert, va guanyar un dels premis de Sundance amb Wellcome to the dollhouse el 1995.

I per a nosaltres, els Balances Oktoberfest, és una pel·lícula clarament patològica.

 


Ja avisa el fulletó del Verdi que la pel·lícula té una característica clau de l’humor noruec o escandinau: “tracta amb lleugeresa temes molt seriosos”. Realment, els escandinaus déuen tenir un sentit de l’humor particular. La història de la protagonista, Kaja, podria ser un melodrama crudíssim. És una dona amb un complex d’abandó tan brutal que permet que marit i fill (un nen que reprodueix el patró de comportament abusiu del pare) li trepitgin l’autoestima. Una dona amb una necessitat malaltissa de ser acceptada i d’agradar. Sobre tot a un marit que té tants problemes d’autoacceptació com ella, en el fons.

Sí, quan en parlem realment no sembla una comèdia. Però ho és. I t’arrenca somriures constantment. Curiosament, el Sergi ha establert a la primera part del post el paral·lelisme amb la grandíssima Happiness (que es mereix un apunt a part) i potser no és casualitat que totes dues comparteixin la paraula “felicitat” al títol. Allò que tant desesperadament busquen els patètics protagonistes d’ambdues pel·lícules.

 

Imagineu-vos la situació: estàs en parella, tens un fill adoptat, pateixes una crisi de relació i te’n vas al bell mig del camp a veure si les coses s’arreglen.

Falten dos petits detalls: 1) ets a la campanya noruega en ple hivern i 2) et trobes com a amfitrions una parella que està pitjor que la teva, i que té un fill completament pervers.

No s’ha de ser un setciències per preveure que la cosa anirà a pitjor. A més a més, a la parella en crisi no se li acut res més que apuntar-se a la coral de la comunitat com a gran estímul per millorar relacions.

Mentre a l’exterior neva de manera escandalosa, a dins la casa només pots xerrar, jugar a jocs de taula, anar-te enamorant de la parella rival i en el cas dels nens, un esclavitzar l’altre.

Ah, sí! També pots sortir a fer footing per uns camps meravellosament blancs, o dir que te’n vas a caçar ants i de seguida els altres saben que estàs mentint, o començar a practicar el noble art de les felacions a tort i a dret. Ah! I també mamar, lògicament beure alcohol.

Tot aquest còctel esdevé explosiu, però com passa sovint a les relacions humanes, les explosions regeneren i col·loquen cadascú a lloc. Particularment, crec que qui en surt més beneficiada és el personatge de la Kaya.

És uan comèdia negra, rius per no plorar, i les escenes estan carregades d’una tensió desbordant, i el pitjor de tot és que la tensió es desfà d’una manera còmica, però a la grotesca. Com ja he dit: per no plorar, rius.

Hi ha escenes antològiques que neixen de la pura patologia. Quan un dels fills torna de l’escola i es troba amb l’escena que es troba, o què passa a l’hora d’esmorzar en una de les cases, o què veu un dels marits quan entra al lavabo, o quina excusa posa un dels homes per justificar la seva peculiar manera de follar.

Comèdia? Bé, suposo que els cantaires ‘clàssics’ que apareixen de tant en tant per amenitzar-ho tot plegat justifiquen aquest gènere, però són els mateixos cantaires els que van pintant la tragèdia. Suposo que comèdia pel seu final.

Tots els qui vau veure Happiness, la recordareu mentre veieu Sempre feliç.

twitter: @Boktoberfest73

twitter: @BorgesSergi


 

 

Xiprers

Publicat el 14 de juliol de 2012 per aniol
Maig
A una banda, un camp d’ametllers, ja sense flor, amb el fruit envoltat d’una clofolla tendra, verda i àcida. Al fons, la Serra de Pàndols i els seus fantasmes. Al final del camí, el passadís de xiprers que ens guia fins la porta del cementiri. Comencem l’expedició a la recerca del iaio i la padrina, entre corredors de nínxols. Ensopego, de casualitat, amb la tia Pilar. Li deixo unes flors que el vent havia exiliat del seu destinatari.
 
Després passegem entre les creus sembrades a terra. Hi trobem la iaia Carme i el tio Jesús. N’hi ha tants, però, que no hi són: el tio Emilio, emigrat a Veneçuela, la tia monja, que descansa a Tortosa. I evidentment, la iaia Glòria, que és a les Corts, amb el iaio Josep i els seus dos fills, finalment reunits de nou. D’altres hi haurien de ser, però no els trobem. 
Al fons, el Kenneth, nascut a Colorado i mort a l’Ebre, amb la Lincoln, acompanyat d’una filera de soldatos italians. 22 anys i venir a morir aquí, a un guerra que ni li anava ni li venia. Se’m fa un petit nus a la gola. Una altra placa ens recorda un grup d’afusellats contra una de les parets, parets que llavors van servir de trinxera. Entremig, un ametller furtiu carregat com no n’he vist mai cap. Són les ametlles dels difunts, penso jo. Bé, les ameles.  
-Déu meu- exclama ma mare-, ja conec més gent aquí de la que conec a Gandesa… quin horror!
Tornem cap a casa i deixem els morts en pau, entre vinyes i ametllers i monstruosos parcs eòlics.

 

Març
Surt el sol… la vista des de la 10a planta de Vall d’Hebron és magnífica. Barcelona s’il·lumina mentre el meu pare es nega a abandonar aquest món. Com a mínim el seu cos. La seva ànima ja fa dies que dorm. Nosaltres no. Impossible. Ahir al vespre la meva mare ens va convocar a tots amb urgència. La doctora li ho va demanar perquè ja no passarà la nit. Jo havia sortit tres hores abans per prendre l’aire i vaig tornar corrents. El Marc i el Carles també hi van fer cap bastant ràpid. Qui va costar més de trobar, perquè no té mòbil, és l’Edu, que al final va rebre el missatge i va sortir a agafar el tren a Vilafranca a quarts de 10, tal i com anava vestit, sense pensar d’agafar una muda ni res.
Però el meu pare no ha tingut mai pressa, ens ha fet esperar tota la vida… Fins l’últim moment. I aquí estem tots aplegats al voltant d’un llit després d’haver passat la nit en una saleta incòmoda amb una altra família en les mateixes circumstàncies que nosaltres. Esperem, tots, mentre dues vides es va apagant a poc a poc.
Ell dorm en el seu coma hepàtic. De tots, l’únic que li parla és el Marc, per cantar-li resultats de futbol. S’inventa una victòria a la Copa del Rei encara per jugar, que finalment no encertarà.
–Si demà encara hi és li explicaré la Champions- li comenta al padrí Manel. Ja no hi serà a temps, però-. Ara sense el papa em podré desintoxicar de futbol –diu, i ho explica com si li hagués tocat el paper de manera obligatòria i en contra de la seva voluntat-. Oh, i tant!  L’Edu i el Carles passaven, així que em va tocar a mi. Em feia recitar les alineacions davant els seus amics: Barça-Sporting, 5 a 1, Asensi, Cruyff, Sotil, Marcial, Rexach, Costas, Rife…
Jo no me’n recordo, acabava de néixer, llavors. I a més, era una nena i a les nenes ningú no els feia aprendre alineacions, suposo. Això sí, del Carrusel Deportivo en caravana de diumenge a la tarda a la nacional II tornant de Premià no me’n vaig deslliurar mai: “¡Gol en las Gaunas! ¡Penalty en Balaidos!”. Tots set i el canari apilonats en un R12 escoltant la lletania dels estadis.
No havia de passar la primera nit i ja s’acosta la segona. Les infermeres van i venen pels passadissos. L’home que ha tingut la mala sort d’haver de compartir habitació amb el meu pare gairebé no rep visites. Ahir va venir la filla una estona. Haver de veure com el teu company d’habitació es va morint a poc a poc ha de donar-te uns ànims espectaculars, vaja. I a sobre no el deixem dormir, ara entrant i sortint.
L’Edu i jo ens hem quedat sols mentre els altres anaven a casa a dutxar-se, a sopar. Ens hem quedat en silenci contemplant la penosa respiració del nostre pare. Cada alenada sembla que hagi de ser la darrera. Però hi torna, tossut com una mula. El seu fetge ha dit prou fa dies però el cor encara s’entesta en bategar. Ell, mentrestant, dorm. No sabem si somia.
Aquesta nit ens quedarem el Carles i jo. El Marc, l’Edu i la mama tornaran amb el primer metro a les 5 del matí. Silencio el mòbil; reconec que milers de hooligans cantant el “You’ll Never Walk Alone” és un to bastant escandalós per a un hospital.
Aconsegueixo adormir-me a la cadira reclinable. Comença a fer-se de dia quan em desperten la mama, l’Edu i el Marc, que tornen. Tot continua igual. El Carles i jo marxem a dormir una estona, ell a casa seva –és l’únic dels germans que encara viu a Barcelona, amb la Marta i el Joan- i jo al pis familiar.
A casa, repassant el correu electrònic un moment abans de ficar-me al llit, després de dues nits en cadires, rebo la trucada del Marc. S’ha acabat l’espera. Ja no tenim pare. Me’n vaig a dormir una estona; ens espera una tarda llarga al tanatori.
 
Sancho d’Àvila. Gent i més gent va apareixent durant tota la tarda. 80 anys reduïts a tres grans corones de flors, un taüt i una túnica blanca. I molta gent: amics del pare i amics dels fills, parent veïns i gent que no hem vist en 20 anys. Li han fet una targeta de recordatori amb una barca a la vora de la mar; sembla un dels seus quadres. Ja feia anys que no pintava, ara. Però a casa ens queda una col·lecció de marines i paisatges de diverses dècades.
El Joan somriu aliè al món als seus 8 mesos. Va passant de braç en braç per la família encantat de la vida. La Marina també ha vingut però les bessones s’han quedat a Sant Feliu. En pocs anys han perdut els dos avis. Finalment al vespre marxa tothom i podem tornar a casa. Demà, finalment, s’haurà acabat.
 
La família de Gandesa apareix al matí, pel funeral. Molta gent que ja va venir ahir repeteix. El Carles, fidel al seu estil, arriba just a un minut de començar la cerimònia, tan tranquil –nosaltres ja l’estàvem trucant histèrics- i encara s’atura a saludar la família i alguns dels seus amics. La Marina l’arrossega pel braç fins la saleta abans que tapin el taüt perquè ens en puguem acomiadar tots junts. L’Edu fa quatre dies que va amb la mateixa roba amb què va venir de Vilafranca, i ho va explicant alegrement a tothom. La cerimònia, de la mà del Pepus, és bastant particular. Acaba amb una estrofa del virolai que no se sap ningú.
 
Seguim el cotxe fúnebre, que va deixant una pluja de pètals per la ronda litoral, camí de Les Corts. És gairebé poètic. La petita comitiva fa una volta al Camp del Barça; és un bon comiat pel papa.
-Heu vist quina masia més maca hi ha aquí? –exclama l’Edu. La mama i jo ens el quedem mirant perplexes. Curiosament, és la mama qui li explica-. Ah, és clar…
A la porta de les Corts ens esperen el Pepus, els Manels i la Gemma, la fillola; són els únics que han vingut. La Marta ha marxat a casa amb el nen i les bessones s’han tornat a quedar a Sant Feliu; estaven massa afectades i no s’hi han vist en cor.
Al cementiri van amb retard. Esperem en un banc al sol, al costat del cotxe fúnebre, immersos en aquella calma plàcida de nínxols i creus sota un passadís de xiprers.
Els empleats aparten la làpida difuminada amb l’ajut d’una mena de grua; gairebé no es veu el nom, tot i que és igual. Segurament serà el darrer de la família enterrat aquí. Els altres tenim plans diversos: la mama vol que les seves cendres reposin amb la iaia Carme; jo aniré a la piscina de morts de la facultat de medicina; el Marc vol anar als voltors –dubto que el deixin-…els altres no ho sé.
-Des d’aquí podrà sentir cantar els gols del Barça- dic jo. Acceptem amb unanimitat que això de ben segur el fa feliç. Llavors el Marc i jo caiem en el detall que l’hem enterrat de blanc. Li hauríem d’haver posat un pin o alguna cosa. Ara ja no s’hi pot fer res.
 
Marxem del cementiri amb un ram de roses de la corona com a record. Acabem dinant tots quatre germans, la mama i la Marina en un restaurant basc de Fabra i Puig. Els cambrers deuen pensar que celebrem alguna cosa, un aniversari o així. Espero que a ningú se li acudeixi preguntar-ho per fer-se el simpàtic. “Venim d’enterrar el meu pare, de fet”.  
 
Juny
 
Les Corts, de nou. No sé com ho he de fer. El nínxol familiar queda molt amunt. Però la gent que hi deixa flors bé ho fa d’alguna manera, oi? Tot i que no són flors el que hi vull deixar. L’encarregat em mira un xic estranyat quan li ensenyo el CD. No gosa preguntar però el mira de reüll-. És la final de la Champions –li explico, tranquil·lament-, és pel meu pare.
El noi somriu i s’ofereix immediatament a buscar-me una escala. És que el vam enterrar de blanc, penso. Calia posar-hi remei.     
 
Torno cap a casa i deixo els morts en pau, entre carrers, edificis i camps de futbol.
G.

28 de gener de 1973

Publicat el 10 de juliol de 2012 per aniol


El diumenge és el dia esportiu per excel·lència. I aquell diumenge 28 de gener de l’any 1973 començava el campionat del món de Fórmula 1.

Foto: Jackie Stewart (Tyrrell) @The Cahier Archive


El campionat tenia programat un total de 15 carreres i la primera se celebrava a la República Argentina, concretament a l’Autódromo Municipal de la Ciudad de Buenos Aires, conegut popularment com el circuit Oscar Gálvez.

De les 15 que es correrien l’any 73, 5 curses es feien en països que a l’actualitat no tenen prova del campionat del món com són Argentina, Sud-àfrica, Suècia, Holanda i Àustria.

L’anomenat GP d’Espanya –ai! – se celebraria el 29 d’abril del 73 al circuit urbà de Montjuïc de Barcelona.

twitter: @Boktoberfest73



El fet que comencés aquell dia el campionat provocava que hi haguessin les expectatives típiques i tòpiques de començament de temporada.

Hem de dir que, als equips d’aleshores, hi havia els noms dels grans equips de tota la vida com Ferrari, McLaren, Williams, o Lotus, al costat d’altres que no ens sonaran tant com per exemple Tyrrell, Brabham, BRM, March o Surtees.

Així mateix, hi havia hagut canvis en els equips i els clàssics moviments de pilots. D’entre els pilots, segur que us cridaran l’atenció els dos ‘Jackies’, Jackie Stewart (Tyrrell) i Jacky Ickx (Ferrari); l’Emerson Fittipaldi (Lotus), Nicki Lauda(BRM), Mike Hailwood (Surtees) i l’argentí que aquell primer dia corria a casa Carlos Reutemann (Brabham).

L’any 1972 el campionat va ser per a Emerson Fittipaldi, però l’autèntic ‘crack’ del moment i número 1 indiscutible era Jackie Stewart. Segons expliquen les cròniques de l’època, però, aquella primera cursa de l’any va significar un ‘canvi de cicle’.

Emerson Fittipaldi va guanyar la cursa amb una exhibició antològica com no ho havia fet en tot l’any anterior malgrat haver guanyat el títol i va fer una carrera que va deixar per al record.

Fou una carrera amb suspens perquè Stewart va avançar Fittipaldi al principi de tot recuperant-se d’una mala sortida i se n’anava disparat cap a la victòria precedit pel seu companny d’equip, el francès Cevert. Els Tyrrell eren el millor equip de la graella i l’equip a batre.

A la meitat de la cursa, Fittipaldi va començar una remuntada impressionant amb el seu Lotus que el va dur a col·locar-se tercer darrere de Stewart. L’escocès, impotent, va treure totes les seves males arts per impedir l’avançament del brasiler que finalment ho va aconseguir i se n’anà disparat a ‘caçar’ el líder Cevert. Després d’estudiar-lo algunes voltes l’avançà sense pal·liatius anant directe cap a la victòria.

A qui l’interessi pot llegir la magnífica crònica a internet de l’argentí Germán Sopeña per a la revista Corsa.

També podeu llegir la crònica en anglès al web grandprix.com, on hi explica tots els canvis de pilots i d’equips en aquell inici de temporada de l’any 1973.


La platja de l’Escala

Publicat el 6 de juliol de 2012 per aniol
La millor hora per banyar-se a la platja de l’Escala és a partir de les 8 de la tarda, a l’ombra, quan ha marxat gairebé tothom. L’aigua cristal·lina és llisa com un mirall i els avis de tota la vida suquen els peus al racó a la vora de les roques. El sol comença a caure i encara que hom estigui envoltat de gent se sent una mena de pau interior indescriptible. 
Hi ha molts pobles que tenen una plaça principal, plena de terrasses i de vida. L’Escala no té una plaça, té una platja, una platgeta fantàstica (de fet, d’uns anys ençà en són dues, des que van treure les barquetes del Port d’en Perris). Els escalencs residents que hi viuen tot l’any potser ressenten que se’ls ompli tant el poble de gent a l’estiu o potser no, no ho sé (n’hi ha molts que en viuen directament). Jo m’imagino el privilegi que ha de ser gaudir en exclusiva d’aquesta platgeta un matí laborable de primavera -si no bufa el vent gèlid-, o cap a finals de juny, abans que arribi l’horda de famílies franceses, holandeses, belgues i del país.

A l’Escala hi veuràs pocs hooligans fent “balconing” però hi veuràs una munió de nens de totes les edats amb els banyadors, les xancletes, les galledes, les ulleres de busseig, els matalassos, els flotadors…  Per sort, a partir de certa hora desapareixen per anar a sopar als seus apartaments, casetes o càmpings. I la platja queda per als tardans i els avis i àvies que posen les cames en remull, que ja se sap que l’aigua freda és bona per a la circulació.  

La nena del pou

#BalancesOktoberfest, al telèfon intel·ligent (smartphone)

Publicat el 4 de juliol de 2012 per aniol

telèfon intel·ligent

en – smartphone

Telèfon mòbil que permet la descàrrega d’aplicacions i la utilització de diverses funcions d’un ordinador de butxaca, especialment agenda electrònica, correu electrònic i accés a Internet.
Font: Termcat

Si en teniu un d’aquests us podeu endur el nostre blog Balances Oktoberfest amb vosaltres gràcies a aquest codi QR que veieu a la imatge.

És tant senzill com pràctic i útil a l’hora. Només necessiteu una aplicació gratuïta que trobareu tant per a Android com per a Iphone i es diu NeoReader. Aquesta aplicació us permetrà desxifrar aquesta imatge que teniu a la pantalla.

Bé, doncs, si ja teniu el NeoReader, col·loqueu-lo sobre la pantalla i ja veureu què passa:

Clink!

Fàcil, ràpid i sorprenent, ja ens teniu amb vosaltres al vostre smartphone!

Gràcies per visitar-nos  i molt agraïts si ens doneu a conèixer!

twitter: @Boktoberfest73


twitter: @BorgesSergi

Crònica d’un cap de setmana al #PopArb12

Publicat el 3 de juliol de 2012 per aniol



A la vida, hi ha sempre una primera vegada per a tot. I aquest cap de setmana ha estat el meu primer PopArb, és a dir el Festival de música pop a Arbúcies (La Selva).






Hi anava amb les expectatives molt altes, amb moltes ganes de gaudir i fruir, i obert d’orelles i ment per deixar-me convèncer per noves (i desconegudes) propostes musicals.

Ja d’entrada dir que en surto encantat: de l’organització, de la qualitat musical, de la proximitat dels espais, dels dos escenaris de Can Cassó — l’un enfront de l’altre, acarats–, i de la música eclèctica i variada.

Aquest apunt vol reflectir les meves sensacions, vivències i observacions d’un festival de música que m’ha seduït.

Foto del Grup Mishima. Autor: Sergi Borges

Divendres 29

El divendres tot va anar com oli en un llum. Vam arribar a quarts de deu, vam aparcar de seguida en un pàrquing habilitat per l’ocasió, vam recollir les polseretes d’accés, les primeres birres i braves, vam sopar i sense ni tan sols adonar-nos ja teníem al davant en Quimi Portet (havíem sentit de fons L’Estrella de David, i encara força atabalats i encara situant-nos els Manos de Topo).

Tenia moltes ganes de veure en Quimi Portet en directe. Irònic, bromista i murri, Portet va oferir una actuació marca de la casa: brillant, contundent i efectiu. Guitarres a tot drap i cançons elèctriques, amb ‘solos’ inclosos. Un xou, insisteixo, brillant. Llàstima que es va deixar la cançó ‘Oh my love’ del seu últim disc homònim, una cançó que enganxa d’entrada.

I aleshores vaig descobrir l’efecte Can Cassó. Encara en Quimi i la seva banda s’acomiadaven des de l’escenari Estrella Damm, que ja sonaven els primers acords de ‘La vella ferida’ de Mishima a l’escenari Montsoriu. Només era qüestió de girar-se 180º sobre si mateix per començar a gaudir del següent concert. Com deia algú per twitter, no hi havia respir ni per anar a pixar.

Si era la primera vegada que anava al PopArb, també era la primera vegada que veia Mishima en directe. A més a més, amb una càrrega excessiva d’expectativa molt alta. I per sort, Mishima va fer un concertàs. L’unica pega és que va ser molt breu, però repeteixo: concertàs. La base del concert van ser les cançons de ‘L’amor feliç’, però les que van incendiar Can Cassó van ser les cançons d’Ordre i aventura’ i els seus hits anteriors. Molt destacable i sorprenent quant de desaparcebuda va passar ‘L’ultima ressaca’, que jo creia que acabaria de cremar-ho tot. Alegres, frescos, directes i canyeros, Mishima se’m van posar a la butxaca. Vaig sortir encara més fan del que vaig entrar.

Immediatament finalitzats Mishima, sense pausa ni descans, sonava ‘Peatge’ d’Els Surfing Sirles a l’envelat Estrella Damm. Ni temps per comentar la jugada!  Els Sirles van fer un concert contundent, però, hi havia un no sé que els feia…distants. No sé si va ser que Can Cassó es va buidar, no sé si flotava encara l’efecte Mishima a l’ambient, no sé si l’hora, no sé si per desconeguts, el cas que els Sirles van fer un set brillant, però no incendiari que és el que jo m’esperava i volia. Quina alegria veure’ls fer en directe ‘I feel love’ de Donna Summer, i destaco com de bé van sonar — i com em van agradar — ‘Annunakis’ i ‘Taxista’. Tot i així, la millor cançó per a mi fou ‘Watusi 65’, amb el seu gran inici de ‘Senyor, dóna’m unes ales o treu-me les ganes de volar’ de Verdaguer, dedicada a l’escriptor Francisco Casavella.

Foto dels Surfing Sirles. Autor: Sergi Borges


Com no teníem residència a Arbúcies, vam haver de marxar després dels Sirles, perdent-nos un dels grans concerts del divendres: la Banda Municipal del Polo Norte a quarts de quatre al pub Obi.

Dissabte

Per la mateixa raó esmentada — dormíem a Sant Feliu de Guíxols, a 3/4 d’hora d’Arbúcies –, no vam poder gaudir gaire, per no dir gens, el PopArb de tarda. Això vol dir que ens vam perdre els concerts de Les Suques i de Mates, Mates.

Però un altre cop amb les facilitats i comoditats del dia anterior, vam aparcar i xino xano cap a Can Torres a veure si podíem entrar a veure la Maria Coma. Anàvem xerrant animadament i quasi també sense adonar-nos, ja érem en una cua d’accés al jardí i en menys d’un minut, pam!, veient un dels grans concerts, per a mi, del Festival.


Foto de Maria Coma. Autor: Sergi Borges


Ho vaig escriure en un tuit i ho mantinc: la combinació de la veu de la Maria, més el piano, més la banda magnífica que l’acompanyava, va omplir de sons tel·lúrics el jardí de Can Torres. Ens va agradar tant que al final ens vam comprar el disc.

Acabat el concert de Maria Coma, el dilema. Anar corrents a Can Cassó a veure Arthur Caravan? I quan soparíem? Si vèiem Arthur Caravan, ens perdríem quasi segur Brighton 64. Què fer? Finalment vam sopar un dels recomanats bocates de Can Torres, però ens vam perdre, malauradament, Arthur Caravan, els quals segons veus especialitzades van fer el millor concert del PopArb. Llàstima.

A Can Cassó sonaven els Biscuit, però tota la meva expectativa requeia en aquells moments en els Brighton 64, un grup mític de finals dels 80. I quan van sortir no van decebre; encara diria més, va ser un altre dels concerts brillants i contundents. Amarats d’una gran modèstia i humilitat –anaven repetint tothora com de contents estaven de ser allà i que amables que érem tots amb ells –, van combinar els seus grans éxits, amb noves composicions.

Foto de Brighton 64: Autor: Sergi Borges

 Ricky Gil va dir la gran frase del PopArb que malauradament –repeteixo, malauradament — ara no té sentit reproduir-la (si voleu saber quina és entreu a
i busqueu l’últim tuit del dia 30 de juny). Rock&Roll en estat pur per a uns il·lusionats i il·lusionants Brighton 64, que van prometre disc per la propera tardor.

S’acostaven els plats forts de la nit per a una gran majoria dels assistents. Després de Brighton 64, van arribar els Very Pomelo. Molen molt! A part del seu hit ‘He quedat a les 7’, van oferir un repertori molt i molt i molt fresc que van aconseguir una cosa quasi impossible en mi: fer-me ballar. Els Very Pomelo van fer ballar tot Can Cassó en un set molt resfrescant i ballable. Els Very Pomelo, grans.

I van arribar ‘els mestres’ com es va llegir en un tuit. Els Love of Lesbian arribaven no només com el plat fort de dissabte, sinó de tot el PopArb. Els meus antecedents amb aquesta banda, propis d’un extraterrestre: no els havia escoltat mai, ni tan sols una cançó i per tant per a mi eren una cosa totalment nova. No em van atrapar i a la mitja hora estava ben avorrit. La veu de Santi Balmes em feia recordar algú inclassificable que es mou entre alguna veu del rock nacional argentí i Els Héroes del Silencio. En aquesta primera mitja hora no em va fer la impressió que incendiessin Can Cassó com havien fet des del primer moment els Mishima la nit abans. El pitjor que et provocar una cosa és indiferència i Love of Lesbian me la van transmetre. En ple xou vam decidir anar al bar de davant de Can Cassó a fer les últimes birres. Allà, ben asseguts i arrepapats, sentíem la música i el públic enfervorit i des de fora sí que va donar la sensació que Can Cassó vibrava. Potser és que em vaig perdre la part bona del concert. No ho sé.

Una riuada de gent que abandonava el recinte ens deia que Love of Lesbian havia acabat. Però també ens ho indicava un so potent, extrem, de guitarres a tot drap i d’un so punk fresc i enèrgic. Carai, qui són aquests?


Foto dels Mujeres. Autor: Sergi Borges

Segon descobriment de la nit: els Mujeres. Tota la letargia, l’esma i el xof xof que m’havia deixat LOL va desaparèixer de cop amb aquesta banda impressionant. L’única pega fou que a causa de la llarga durada dels Lesbian, els Mujeres es van estressar una mica i anaven força de cul perquè després hi havia el darrer plat fort del festival: els Sidonie. Mujeres, a part del descobriment, i d’una gran versió de la Velvet Underground, van revolucionar el recinte amb la canya punk.

Dels Sidonie sabia el mateix que dels LOL, és a dir, res, però sí que n’havia sentit a parlar molt últimament. L’expectativa era la mateixa: obrir-se a veure què em deien. I els Sidonie sí que em vam atrapar. Des del primer moment. Ja d’entrada la música és més canyera i d’entrada vaig veure que els Sidonie sí que van incendiar Can Cassó, amb un públic, nombrós i fidel, que havia quedat totalment amagat pels ‘lesbianos’. Marc Ros, de Sidonie, amb el seu aire burleta i les seves excentricitats, se’m va posar a la butxaca des de l’inic i va guanyar, per mèrits propis, la medalla d’or dels cantants de tot el PopArb12.

Foto de Marc Ros, de Sidonie. Autor: Sergi Borges

Em van convèncer, em van atrapar i, dels que vaig veure, considero Sidonie com un dels millors concerts del PopArb.

Cansats, però molt feliços i contents amb l’experiència PopArb — de la qual amenacem amb tornar perquè ens va encantar–, vam tornar cap a casa paladejant totes les sensacions viscudes.

Resum del PopArb

Bandes que em van fer de fil musical: Manos de topo i Biscuit

Van incendiar Can Cassó: Mishima, Sidonie i Mujeres

Brillants i contundents: Quimi Portet, Els Surfing Sirles i Brighton 64.

Ballables 100%: Very Pomelo

Descobriments: Mujeres, Very Pomelo, Maria Coma

Malauradament no els vaig poder veure: BMPN, Rusty Warriors, Les Sueques i Mates Mates

No els coneixia i ni fu ni fa: Love of Lesbian

No els coneixia i em van atrapar: Sidonie

Podi del Pop Arb: Or, Mishima; Plata, Sidonie; Bronze, Maria Coma.