BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Cinquanta-dos mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 25 de juny de 2012 per aniol



“[…] però si només he de triar un llibre em quedaria amb ‘Les metamorfosis d’Ovídia‘, i concretament amb el conte que dóna títol al recull. Reuneix totes les virtuts de la seva literatura i hauria de ser lectura obligatòria a les escoles”.

 

David Castillo, 36 mesos sense Josep Palau i Fabre



Reprenem l’anàlisi de la producció de contes de l’Alquimista. En aquesta ocasió ens referim a Les metamorfosis d’Ovídia, l’únic dels 5 volums de contes que no té cap escrit a tall de pròleg. Es tracta d’un recull de dotze contes que narren les relacions dels éssers humans amb diversos factors que els envolten.

 

L’aigua primigènia

Relació de l’ésser humà amb l’aigua, amb el mar, amb el fet de nedar. Josep Palau i Fabre era un boig de l’aigua i de nedar al mar, i en aquest conte es fa palès. És un conte oníric on a força de nedar i nedar i nedar s’arriba a la puresa, a un estat pur o al retorn a la matriu materna.

Ell, el dèspota, el malvat, el tirà, l’abominable

Conte molt cruel sobre la solitud humana.

Una governanta d’un hotel luxós de París fa la seva feina d’una manera excel·lent. No se li coneix marit, ni amant ni home. Però algú dèspota, malvat, cruel, tirà la tortura. Què serà?

La imaginació del lector es dispara.

Té un toc de realisme màgic.

La carta, la carta!

Allò que és dit, allò que és llegit i allò que és escrit pot ser diferent  i pot provocar contradiccions un cop es deixa reposar i passa un temps.

Una dona envia una carta amb un mot escrit i un cop enviada, se’n repensa i la vol recuperar. Ho aconseguirà? Com ho farà?

Simbolisme sobre l’amor i tot allò que l’envolta i el rodeja: els dubtes, les passions cegues, la seguretat, etc.

Un altre conte molt interpretatiu.

Les salvatgeries

Conte que explora les dues cares de l’ésser humà: la polidesa i la bona educació contra el desfogament i la violència.

El punt de vista d’aquest conte és el business, un negoci molt apropiat per als temps que corren.

Palau no desaprofita l’ocasió per esmentar la sexualitat com un dels elements inherents al negoci de les salvatgeries.

Atavismes

L’ésser humà i la superstició, l’atzar, la bona i la mala sort, i la rivalitat.

Se’ns plantegen dubtes sobre si és permès o no realitzar accions dins uns paràmetres cívics més o menys establerts com la que fa una de les dues protagonistes.

És un conte molt divertit on, de nou, el lector haurà d’imaginar com acaba la història.

L’edat de Matusalem

L’ésser humà i el pas del temps. Conte sobre el temps que han de viure els homes i les angoixes que se’n deriven, ja en sigui molt, o en sigui poc, de temps.

No hi falten intents de seducció a noietes joves.

I per fi trobem la resposta (imperdible!) a la pregunta del milió: Quina és l’edat de Matusalem?

La veu de Ludmila

Conte al·legòric sobre la veu humana i les seves circumstàncies. El record d’una veu perfecta engega la capacitat per recordar sons.

Existeix la veu de l’ànima?

És divertit com embolcalla el conte Palau i Fabre.

La noia de l’orangutan

Els gelos, la gelosia, contemplada des d’un punt de vista brutal,  animal, salvatge.

El valencià d’Estocolm

Un dels contes més divertits del recull. Un valencià obsessionat per les sueques. D’on pot ser aquest bon home?

Apareixen inevitablement les taronges valencianes i les seves correlacions eròtiques.

El vell Vladimir

A parer meu, el millor conte del recull.

Narració a tomba oberta d’una juguesca entre militars.

Embolcallada, disfressada, de les polítiques vàries de l’època d’entreguerres, Josep Palau i Fabre confereix un conte realment dur i bestial sobre un dels jocs més aterridors.

Els mots crucificats

Dedicat, com no podia ser d’altra manera amb el títol que hi duu, a Màrius Serra, enigmatista.

Un enigmatista és aquell que parla amb enigmes.

Ens planteja la relació de l’ésser humà amb els mots i com a través d’ells es pot assolir la plenitud, la puresa total i la nostra redempció com a persones.

Hi ha una pregunta final per al lector que busca descaradament la seva complicitat.

Les metamorfosis d’Ovídia

Relació de l’ésser humà amb la màxima expressió de la vida: el naixement.

Qui és Ovídia? Quina relació hi té amb els naixements?

Josep Palau i Fabre connecta la matriu humana d’aquest darrer conte amb la matriu del primer conte del recull: L’aigua primigènia.

I què és per a Palau la matriu humana? No hi ha ombra de dubte, és el Paradís.



Altres apunts sobre els contes de Josep Palau i Fabre:

-Els pròlegs dels contes (38 mesos sense JPiF)

-Contes despullats (39 mesos sense JPiF)

-La tesi doctoral del diable ( 41 mesos sense JPiF)

-Amb noms de dona (44 mesos sense JPiF)

-Un saló que camina (46 mesos sense JPiF)


Madonna, la reina del pop (article bilingüe)

Publicat el 22 de juny de 2012 per aniol

Aprofitant que Madonna ha fet dos concerts a la ciutat de Barcelona, recupero un petit exercici d’anglès sobre el que havia de ser la biografia d’una dona famosa. Com veureu, no he fet gaire el que em demanaven i això em va restar punts. Viure per veure…







Madonna, queen of the pop

I want to talk about a woman who fascinates me because she has had a long life very intensive: Madonna.

Madonna is a very famous pop singer. She has an amazing and a long career, also with polemical moments. She has lived a lot of situations which have brought her a lot of trouble or which allowed / permitted her to live ecstatic moments.

I like Madonna?s life more than her musical career, which I don?t like specially.

At the beginning of her singer?s time, she was a rebel woman, with very extrems looks, and use provocation like her first ID. It was the middle of the 80?s, a time when she made a very good record: ?Material girl?.

Her life has had high and low moments. Her marriage to a famous actor like Sean Penn became a disaster. One time she received a horrible award: she was nominated the worst actress by her playing in Desperately Seeking Susan.

Now she is the queen of the pop. She has a perfect body because she does a lot of gymnastics / exercise.

At this moment she is on tour and in this week she is singing in Barcelona.


Madonna, la reina del pop


Vull parlar sobre una dona que em fascina perquè ha tingut una vida molt intensa: Madonna.

Madonna és una cantant de pop molt famosa. Ella té una increïble llarga carrera, que també ha viscut moments polèmics. Ella ha viscut una gran quantitat de situacions que li han portat un munt de problemes o bé que li han permès viure moments d’èxtasi.

M’agrada més la vida de Madonna que no pas la seva carrera musical, la qual no m’agrada especialment.

Al principi dels seus inicis com a cantant era una dona rebel, que tenia una imatge molt extrema i va utilitzar la provocació com a símbol d’identitat. Era mitjan anys 80, una època en què va fer un molt bon disc: Material Girl “.

La seva vida ha tingut molts alts i baixos. El seu matrimoni amb actors famosos com per exemple Sean Penn van ser un desastre. Un cop va rebre un premi horrible: va ser nominada la pitjor actriu per la seva interpretació a Buscant la Susan desesperadament.

Ara és la reina del pop. un cos perfecte perquè fa molta gimnàstica o exercici.

Actualment està de gira i aquesta setmana canta a Barcelona.


Lectures d’estiu

Publicat el 19 de juny de 2012 per aniol
















Espectacular infografia que, a mode de laberint itinerant, et permet fer un recorregut per diferents estils de lectura sota el títol suggeridor  de ‘Quins llibres podries llegir aquest estiu?’

Aquesta infografia l’ha fet Teach.com i la podeu veure molt millor en aquest enllaç de huffingtonpost.com.

Les fletxes verdes us duen a llibres classificats per categories que comencen amb dues grans matrius(per dir-ho d’alguna manera): ficció clàssica i ficció contemporània. Ara bé, si no voleu llibres de ficció, una fletxa blava a la dreta us dispara directament cap avall, cap a la no ficció.

Són divertides les subclassificacions que parteixen de les grans categories de sempre.

Per exemple, des de la ciència-ficció clàssica surten tres subclassificacions (No puc esperar el futur; Viatge en el temps i La fi del món)  les quals ens cridaran hipotèticament l’atenció i ens menaran a llibres que responguin al títol emmarcat.

Per exemple: des de ‘No puc esperar el futur’ en surten tres subclassificacions més que són ‘Control de la informació’ amb el llibre Fahrenheit 451 del recentment desaparegut Ray Bradbury; ‘Humans genèticament modificats’ amb el llibre ‘Un món feliç’ d’Aldous Huxley i  ‘Pensament policial’ amb el famós i terrorífic 1984 de George Orwell.

Tota l’estona i en vermell una mà on hi posa NO et dirigeix cap a d’altres possibilitats, és a dir cap a d’altres categories (ciència-ficció, aventures, tragèdia, política, drama, etc.).

Els llibres són en anglès, però reconeixereu els títols clarament. També us podrà servir per descobrir tant nous escriptors com noves obres que amb tota seguretat deuen estar traduïdes sl català (és clar, perquè el llibre en català està del tot normalitzat…)

Un cop més les eines TIC ens apropen d’una manera original a la cultura. En aquesta ocasió, com fomentar la lectura, un tema tabú que cada vegada el podem afrontar de maneres més creatives.

Molt i molt alarmant…

Publicat el 19 de juny de 2012 per aniol
Google explica en el seu Global Trasnparency Report que en els darrers sis mesos ha rebut més de 1.000 sol·licituds de funcionaris de governs per eliminar contingut polític, molt d’ells de “democràcies” occidentals no associades amb la censura, com per exemple… sí, ho heu endevinat: AJPAÑA.
 
http://t.co/NExX6deq

http://www.google.com/transparencyreport/removals/government/  

Un dia de boira

Publicat el 13 de juny de 2012 per aniol
Hi ha un fenomen que ha quedat associat a la ciutat de Londres de forma indissoluble al llarg de la seva història, parlo de la boiraTàcit ja l’esmentava en la seva crònica de la conquesta Romana, i la seva presència espectral ha perseguit Londres des de temps pretèrits. Al principi, la boira era deguda a causes naturals, però ben aviat la ciutat va engolir la natura i va crear la seva pròpia atmosfera. Ja el 1257, Elionor de Provença, esposa d’Enric III, es queixava del fum i de la contaminació de Londres, i diuen que al s. XVI, la gran Elizabeth I no era gaire feliç amb el fum. Llavors les xemeneies s’estenien per la ciutat i les parets interiors de les cases estaven cobertes de sutge. S’arribava a considerar, fins i tot, que el fum dins les cases evitava que es podrís la fusta i era bo per a la salut. Era com si la ciutat gaudís de la seva pròpia foscor.
Al s. XVII ja es té constància de queixes sobre la capa de fum que cobria la ciutat i la de sutge que espatllava els edificis.
Però malgrat els diversos informes escrits de les boires espesses al llarg dels segles, la creença comuna és que fou al segle XIX quan Londres va veure néixer la seva foscor boirosa. La boira victoriana és, sense cap mena de dubte, un dels fenòmens meteorològics més famosos del món. És omnipresent en obres de teatre, novel·les, correspondència privada i informes científics de l’època.
London Smog 4

El còctel format pel fum de mig milió de llars de foc i el vapor urbà, producte d’un clavegueram imperfecte, va donar vida a la boira londinenca, que s’alçava uns 70 metres per damunt els carrers empedrats. Pel que fa als colors, segons els testimonis n’hi ha per a tots els gustos: n’hi havia una de negra “una foscor completa i intensa en ple dia”; tenim la verd ampolla; una varietat de grocs “que feien aturar el trànsit i provaven d’asfixiar-te”; la de color marró intens i esgarrifós com “la llum d’alguna estranya conflagració”; un simple gris; el “vapor de color carbassa”; la “cortina de fum de color xocolata negra”. I tothom hi observava canvis en la densitat, quan es barrejava amb la llum del dia o quan dues variants de color es mesclaven. Com més al centre, més densa fins a esdevenir negre boira al cor de la cityEl 1873 es van produir 700 morts “extra” a la ciutat, 19 d’elles foren vianants caient al Tàmesi, als molls o als canals a conseqüència de la poca visibilitat.

A les recreacions cinematogràfiques del Londres victorià sempre hi apareix la boira
A les recreacions cinematogràfiques del Londres victorià sempre hi apareix la boira
A vegades, la boira venia i marxava amb rapidesa, doncs els vents imperants (Londres és ciutat de vent) l’escampaven, però sovint perdurava durant dies deixant entreveure un sol tènue entre l’espessor freda i groguenca.
La pitjor dècada de boires va ser la de 1880, i el pitjor més sempre era novembre, quan, segons escriu Nathaniel Hawthorne: “La boira era més densa que mai, molt negra, realment, més una condensació de fang que cap altra cosa, era com el fantasma del fang, el vehicle espiritualitzat del fang mort a través del qual els difunts habitants de Londres que caminen per l’Hades es manifesten.”
En deien la London Particular” amb una mena d’orgull, era l’emanació particular de la ciutat més gran i poderosa del món. Els londinecs vivien dins una boira groga i estaven orgullosos de sobreviure-hi tot i que la boira obligava a encendre els fanals del carrer i els llums de gas durant el dia per veure-hi dins les cases i els comerços.
L’atmosfera de total obscuritat en molts carrers sense enllumenat va propiciar l’amagatall perfecte per als robatoris, la violència i les violacions a un ritme sense precedents. En aquest sentit la boira era “pròpia” de Londres perquè n’accentuava el cantó més fosc. Deien que l’olor acre de la boira era senyal de contaminació i epidèmies. Per a alguns forasters aquella boira desafiava la imaginació perquè aquella foscor no semblava pertànyer ni al dia ni a la nit i dins seu el món quedava en suspens, la boira esdevenia un indret per ocultar-hi secrets, murmuris i passes esmorteïdes.
Probablement per això la boira que Carlyle anomenava “tinta fluida” és el personatge principal de les novel·les del segle XIX ambientades a Londres.  La ciutat de Conan Doyle i de Sherlock Holmes, la ciutat dels crims sense resoldre, és la ciutat de la boira per antonomàsia. Tot i que la novel·la de boira per excel·lència és Dr Jekyll i Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson. En ella Londres esdevé la ciutat on el bé i el mal conviuen ocults a les boires canviants, omnipresents a la narració.
Van ser les boires que embrutien els edificis de sutge i els feien desaparèixer la causa que els arquitectes de l’època decidissin vestir els seus edificis de totxo d’un color vermell brillant, un color que ara ens pot semblar cridaner, però que llavors representava el triomf de la visibilitat. Diuen que els edificis de London són més bonics quan plou, com si els haguessin construït per brillar sota l’aigua. Però potser les cases de Londres estan dissenyades per ser boniques dins la boira. De fet, Monet va anar a Londres expressament per pintar-hi aquest fenomen, que ho engolia tot i ho feia intemporal i etern. El quadre que il·lustra aquest apunt pertany a aquest pintor.
London Fog
A principis del segle XX va disminuir dràsticament la freqüència i la intensitat de la boira. Segurament a causa de l’expansió de la ciutat, que va dispersar les indústries.
H.T. Berstein es va dedicar a estudiar el fenomen de quan, com i on apareixia la boira amb més intensitat per escriure la seva obra La misteriosa desaparició de la boira eduardiana de Londres
Diuen que la darrera boira “autèntica” va aparèixer un 23 de desembre de 1904 i que era totalment blanca. A les dècades dels 20 i dels 30, aquestes boires típiques anomenades pea-soup (sopa de pèsols) es van anar esvaint. Tot i això, els estudis de cine Stoll havien de tancar durant l’hivern perquè la boira s’instal·lava dins els estudis durant tres mesos i la gent recorda com, en obrir la porta, el núvol groguenc penetrava dins les cases i envaïa els racons.
I és que aquest fenomen tan característic de la ciutat no estava disposat a desaparèixer així com així al segle XX, que viuria les pitjors boires de la història de Londres. Són les anomenades smogs (combinació de les paraules smoke – fum- i fog – boira-)  dels anys 50, que van causar la mort de milers de persones per asfixia i problemes respiratoris. Aquestes boires eren una massa groguenca i espessa que es colava dines els teatres i tapava la visibilitat de l’escenari. La tarda del 16 de gener de 1955 es va produir una obscuritat local a la ciutat de Londres. La gent que hi era recorda tenir la sensació de viure la fi del món.
La traca final, la Killer Smog de 1962, va deixar la ciutat sumida en una nul·la visibilitat durant tres dies i va causar estralls; va provocar l’aturada de cotxes i trens i la mort de 60 persones. Segons els diaris, la densitat del fum a la ciutat aquell dia era 10 cops superior a la normal i la quantitat de diòxid de sulfur 14 cops superior al normal.
Sis anys més tard, la definitiva Clean Air Act (Normativa de l’aire net) marcaria l’inici de la fi de la boira de Londres. La substitució del carbó per l’electricitat, el petroli, el gas i la renovació urbanística que reduïa la densitat de construcció van fer la resta.
Però la boira que Tàcit va descriure fa més de 2000 anys encara plana damunt la ciutat com un fantasma en forma de contaminació, tot i que això els passa a totes les ciutats, per desgràcia. I no té res de romàntic.
(Aquest apunt és una adaptació resumida del capítol “A Foggy Day” del llibre London: The Biography, de Peter Ackroyd).

 

La nena del pou

Publicat dins de El fons del pou i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

London Calling: Notes prèvies per a una sèrie d’apunts sobre la capital anglesa.

Publicat el 8 de juny de 2012 per aniol
Diu el Sergi que no s’és persona si no s’ha viscut a London, encara que siguin uns pocs dies. -Londres no és Anglaterra-, em van dir un cop, fa molts anys, durant la meva primera de moltes visites a la ciutat.
És cert, Londres és especial. És una cosa viva, amb ànima; si no ho creieu pregunteu-li a Peter Ackroyd, autor de London: the Biography, un llibre fantàstic sobre la història de la capital anglesa.
Jo crec que Londres t’atrapa per una raó molt concreta. Conrad la va especificar molt bé, al meu parer, en boca del protagonista de El Cor de les Tenebres: “And this also,” said Marlow suddenly, “has been one of the dark places of the Earth.” Sí, també ha estat un dels indrets tenebrosos de la Terra. La ciutat que un dia va ser el centre del món i en té com a herència d’aquest fet una població cosmopolita, aiguabarreig de races, llengües i religions –alguns de diverses generacions, altres acabats d’arribar-, també ha estat llar de misèria i escenari de fets sinistres: és la ciutat de la boira assassina, la ciutat de Jack l’esbudellador, de les epidèmies de còlera i de la Torre que va veure executar tants personatges il·lustres, però també és la ciutat de Shakespeare, de la Royal Geographic Society i del metro -el més antic del món i el més evocador-.

 

Una ciutat, que, com totes les grans ciutats, ha patit i cada cop ha ressorgit de les seves cendres encara més forta -el Londinium romà, el Lundewic saxó o el London de les revoltes, els incendis i les guerres-, s’ha reinventat després de cada sotragada.
És ciutat literària, cinematogràfica i de teatres. És ciutat de parcs amb immensos prats de gespa, arbres centenaris i flors. És ciutat de vent i és ciutat de gent. És la ciutat que barreja l’elegància victoriana i el cutrerio més rònec, amb fileres de locals de menjar ràpid pseudoasiàtic que emanen un olor de mantega fregida que t’ataca quan hi passes pel davant: l’olor característica de Londres.
És la ciutat que barreja “old” amb “new” sense escrúpols. Les cases dickensianes d’Spitafields conviuen amb els immensos gratacels de vidre i acer de la City. I els cavalls dels antics estables victorians de Camden ara són de bronze i les seves quadres les ocupen botigues de tota mena.
He tornat a London després de molts anys per qüestions familiars. He tornat a indrets coneguts i me’ls he mirat des d’una altra perspectiva; i també n’he visitat de nous. He passejat per la vora del Tàmesi -The Thames Path- i he pensat en aquells que s’hi van ofegar en caure-hi una nit boirosa – sí, era una causa de mort habitual en èpoques passades, quan aquella boira espessa i groguenca es colava sigil·losa dins les cases per matar-hi els qui hi dormien i feia aturar les funcions teatrals per falta de visibilitat a l’escenari-.
He rememorat el meu passeig habitual per Charing Cross Road, aturant-me a les llibreries de segona mà, amb els soterranis estrets i curulls de llibres, tot i que els tres llibres que he comprat són de nova edició. He saludat Nelson, només faltaria, i he recuperat una altra vella tradició: anar a pixar als WC de la National Gallery i d’aquell gran mausoleu de l’espoli imperialista que és el British Museum. He passejat pels Crescents de Kensington admirant-ne els jardins privats interiors i he patit una sobredosi de Union Jacks i d’imatges de la reina coincidint amb el jubileu.

Això i molt més.

Aquest tan sols és un apunt previ. London es mereix més d’un post. I de dos.

The Girl in the Well