BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

‘Cançó del gosar poder’ de Gabriel Ferrater

Publicat el 27 d'abril de 2012 per aniol








Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Barcelona: Edicions 62, 1979, p.147

Cinquanta mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'abril de 2012 per aniol

Foto: Espiell de la casa de Josep Palau i Fabre al carrer del Bruc de Barcelona. Fixeu-vos les marques negres de les seves ditades, espiant gelós qui gosava importunar-lo de la seva feina. Foto cedida per Anet Duncan.

Potser ha arribat l’hora a què em refereixi al perquè d’aquesta passió per Josep Palau i Fabre. Les passions són incontrolabes, indefinibles i arrauxades, fugen del seny i són inexplicables.

Per això ens agraden tant.

Els meus 50 moments #palauifabre

(per ordre cronològic i amb els desgavells propis de la lluita amb la memòria)

 

 

Els meus 50 moments #palauifabre

1 A l’escola Santa Anna (I): És on escolto el nom ‘Josep Palau i Fabre’ per primera vegada: lluitador de la llengua i la cultura catalanes a l’exili.

2 A l’escola Santa Anna (II): És on em conten que Josep Palau i Fabre va crear les revistes Poesia i Ariel en català durant la dictadura franquista.

3 A l’escola Santa Anna (III): És on llegeixo que Josep Palau i Fabre és l’autor dels ‘Poemes de l’Alquimista’. Amb un títol així és impossible oblidar-se’n mai més.

4 Any 1997: Descobreixo el poema ‘Nàpols de Marquet’ de Josep Palau i Fabre que viatja enganxat al metro de Barcelona. Resto atrapat per sempre : sempre que hi pujava, el buscava.

5 Any 1997. Juliol. Primera hora d’una tarda de dissabte tòrrida. Barcelona, una ciutat deserta. Decideixo anar a comprar-me els Poemes de l’Alquimista

6 Any 1997. Juliol. A la llibreria agafo els Poemes de l’Alquimista i vaig a pagar. En pessetes. Valia tres mil i pico. Pago amb 5000. Em tornen el canvi de 10000. Alquímia.

7 Descobreixo el poema Missiva de Josep Palau i Fabre: ‘T’escric amb llapis vermell, mots de foc; parlo del bes i ja és besar-te un poc

8 Escric el poema Missiva a una noia amb la clara intenció de seduir-la. L’escric en una postal i li envio. Sóc a Amsterdam amb els ‘Poemes’ sota el braç.

9 Agost 1997. Festes de Gràcia. Sedueixo la noia de la postal gràcies al poema Missiva. Josep Palau i Fabre ha aconseguit amb divuit mots el que jo no he pogut en anys. Éxtasi perenne.

10 Conec personalment, per primera vegada, Josep Palau i Fabre el 26 de març de 1998. És al final d’una conferència que fa a la Universitat de Barcelona i la qual jo no assisteixo.

11 M‘atanso a ell al final de la conferència. El saluda tothom. Estic espantat i temerós. Li demano, si us plau, que em dediqui, com dubtar-ho, el poema Missiva. Me’l dedica.

12 Vaig a veure l’obra de teatre La confessió o l’esca del pecat de Josep Palau i Fabre. Hi vaig sol. Quan surto sento dins meu la crueltat de la solitud que tan bé descriu el poema ‘Sol’. És la tardor de l’any 2000.

13 Vaig a l’exposició Josep Palau i Fabre: L’alquimista al Centre d’Art Santa Mònica. Hi vaig sol. És a finals del 2000 o principis del 2001. En surto extasiat. A la sortida em compro els Quaderns de l’Alquimista.

14 Any 2001. Inicio la recerca personal de Josep Palau i Fabre. Decideixo que el vull conèixer i escriure-li una carta manuscrita. Em manca l’adreça.

15 La recerca de Josep Palau i Fabre es converteix en una mescla de passió i obsessió. Escric correus electrònics a gent que m’ajudi a contactar-lo.

16 Quan li demano per e-mail com puc contactar Palau, Ada Castells — que l’ha entrevistat al Cultura de l’Avui — em respon: ‘les obsessions són dolentes’. És clar, jo que li dic, m’ho dius tu que l’has entrevistat a casa seva.

17 Malauradament no recordo com, però aconsegueixo l’adreça de Josep Palau i Fabre. Li escric una carta manuscrita, feta amb molta cura. Li demano coneixe’l. Deu ser gener del 2001.

18 Una tarda torno de la Universitat i el meu company de pis em diu: ‘ha trucat un senyor. Es diu Josep Palau.’ Em volia morir! I jo sense ser-hi. Ai!

19 Audiència (I): Finalment es produeix l’audiència a casa seva del carrer Bruc. Per a mi és tota una audiència. Estic nerviosíssim. És el 20 de febrer del 2001.

20 Audiència (II): Va durar tres quarts com a molt. Em va dir que li agradava escriure als trens i que recentment havia fet el seu primer viatge en avió a Estocolm.

21 Audiència (III): Sorpreses que tallen la respiració. Josep Palau i Fabre em regala el seu Vides de picasso i el Catàleg de l’exposició, tot convenientment dedicat. A més a més, em copia manuscrit el seu poema Nàpols.

22 Març de 2001. Viatge a Londres. Al Tate Museum, compro una postal d’un quadre de Picasso de l’època blava i li envio a la casa d’en Palau al carrer del Bruc

23 Acte inaugural dels Set Dies de Poesia a Barcelona 2001 al Moll de la Fusta. Tothom ‘llegeix’ la seva poesia, Palau i Fabre ‘recita’ el seu poema La gran cursa del mar. Superb.

24 Després de sentir-lo recitar La gran cursa del mar, torno a casa. Sorprès, em trobo Palau i Fabre al metro, Línia 3, la verda. Baixa a Passeig de Gràcia. No m’atreveixo a saludar-lo.

25 Entrevista (I): No trobo la data ni per internet. Per a mi, la millor entrevista per TV a Josep Palau i Fabre la fa Emili Manzano a Saló de lectura (BTV).

26 Entrevista (II):Una altra gran entrevista per televisió, històrica i amb un altre tarannà, la va fer Josep M.Espinàs al programa Identitats (6/2/1985).

27 Entrevista (III): La que li va fer Màrius Serra per al programa del Canal 33, Alexandria, ja des de la seu actual de la Fundació Palau.

28 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Més d’una hora recitant de memòria poemes dels seus autors preferits en diversos idiomes.

29 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Enregistro aquell acte amb un walkman i una cinta de cassette al costat d’un altaveu.

30 Dimecres 15 de maig de 2002: recitació memorable de Josep Palau i Fabre al pati del Museu Marès de Barcelona. Alquímia: mentre recita Guerau de Liost, diu Palau: ‘sonen les campanes’ i en aquell precís instant se senten les campanes de la Catedral de Barcelona.

31 25 de maig del 2002: és el dia que Perejaume va organitzar ‘De com posar Verdaguer a Folgueroles’. Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer a la plaça central de Folgueroles.

32 Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer unes tres o quatre vegades rodejat d’una vintena de persones per tanda. Aquell dia sí que m’atreveixo a saludar-lo i és el primer dels dos que em reconeixerà personalment.

33 El dia que Palau i Fabre recita ‘Els dos campanars’ del Canigó de Verdaguer a la plaça central de Folgueroles, apareix el Don Joan seductor que porta dins. A petició de la meva companya que li demana que li signi el poema ‘El meu primer amor’, Palau li pregunta, maliciós: A on?

34 Meravelloses recitacions radiofòniques intitulades ‘Josep Palau i Fabre x Josep Palau i Fabre’ en què Palau va recitar els seus poemes al programa Sonen les paraules de Catalunya Cultura. 

35 Data indefinida d’un diumenge entre gener i març de 2003: Josep Palau i Fabre, per sorpresa, recita el parlament inicial de la seva obra de teatre ‘Mots de ritual per a Electra’ a l’Espai Brossa. Sóc a primera fila i el tinc a dos metres com a molt. Memorable.

36 Absència (I): Participació de Josep Palau i Fabre a Nit de Poesia al Palau de la Setmana de Poesia 2003. No hi puc assistir perquè sóc a Buenos Aires, Argentina. Palau va rebre una ovació de deu minuts seguits en una nit on recitaren Enric Casasses o Patti Smith entre d’altres.

37 Buenos Aires, Argentina (I): Lectura a les 5 del matí de les ‘Metamorfosis de Crorimitekba’ en una infecta residència d’estudiants. Descobreixo nous registres en Palau. Maig del 2003.

38 Buenos Aires, Argentina (II): profanació dels Poemes de l’alquimista amb un dibuix personal que rodeja tot el poema ‘Conte’. Maig del 2003. Palau m’acompanya en el meu exili voluntari.

39 Buenos Aires, Argentina (III): descobriment poema Idil·li. Octubre del 2003. Impacte total: Palau i Fabre és inabastable.

40  Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. És el segon dia que Josep Palau i Fabre em reconeix. Li explico que tot just sóc aterrat de l’Argentina i davant la meva sorpresa, m’explica un acudit d’una tribu de la Patagònia.

41 Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. M’han deixat una càmera digital i demano que em facin una fotografia amb Josep Palau i Fabre. És l’única que tinc. Un tresor.

42 Setmana de la Poesia. Maig del 2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. El sento recitar per primera vegada el poema ‘Era dia de mercat’. Em trasbalsa. D’on surt aquest poema del tot nou per a mi?

43 Setmana de la Poesia. Maig del  2004. Pati Museu Marès. Trobada de poetes catalans, bascos i gallecs. És l’última vegada que veig personalment Josep Palau i Fabre viu.

44 Absència (II): 23 de maig de 2005. Amb les entrades a la cartera per a l’homenatge ‘Palau al Palau’, i ja un cop dins el Palau de la Música, em passa una cosa curiosa: la perdo. No puc entrar-hi. Dies després em truquen del Palau de la Música que tenen la meva cartera. Les entrades hi són a dins. Alquímia dolenta.

45 Any 2005. M’assabento que surt l’Obra Literària Completa volum I de Josep Palau i Fabre. En compro el primer volum i reservo el segon a totes les llibreries que em trobo per davant.

46 Any 2005. Un dia en una llibreria veig que ja ha aparegut l’Obra Literària Completa Volum II de Josep Palau i Fabre. Me’l compro immediatament. Dies després em truquen totes les llibreries en què l’havia reservat. Me n’escapoleixo com puc.

47 23 de febrer de 2008. A les 17h 53min 03 segons rebo un sms del meu amic Salvador González Pratdesaba: ‘Ha mort Palau i Fabre’. Cop de puny a la panxa, ganivetada al tórax, gerro d’aigua gelada. Barcelona està embolcallada per una boira ben estranya.

48 13 de setembre de 2010. Rebo un comentari en l’apunt Trinta meses sem Josep Palau i Fabre. És de l’Alícia, companya, muller, amiga d’en Josep Palau. Ens coneixem i m’obre les portes de la Fundació Palau. El seu ajut és total per poder dur a terme Els 36 mesos sense Josep Palau i Fabre, l’apunt cabdal d’aquesta sèrie.

49 Any 2011. A la Fundació Palau de Caldes d’Estrach, l’Alícia m’ensenya els originals de la revista Poesia. És un moment indescriptible amb paraules: torno a l’origen de la meva  crida per Palau i Fabre.

50 Mes d’abril de 2011. Em demanen que parli de Josep Palau i Fabre per primera vegada a la meva vida davant d’un auditori. És en el marc d’uns actes literaris de Sant Jordi amb alumnes de català del CPNL Eramprunyà de Castelldefels. Tot un honor i una gran responsabilitat. Por escènica per primera vegada a la meva vida, jo que cada dia he parlar en públic.

@BorgesSergi

LLegir llibres electrònics (II): 1Q84 d’Haruki Murakami

Publicat el 20 d'abril de 2012 per aniol

He acabat de llegir el meu segon e-book. 709 pàgines dels Llibres 1 i 2 de 1Q84 d’Haruki Murakami. Estic desconcertat. Profundament. No us puc dir si m’ha agradat o no.





A estones és trepidant, ple de ritme i excel·lent; i alhora és avorrit, lent i molt pesat. Una pregunta que constantment m’he fet mentre llegia: si aquest senyor es digués Jaume Comes i fos de Manlleu, me’l compraria i me’l llegiria? No n’estic gens segur.

A sobre, com bé sabeu els incondicionals de Murakami, quan acabeu els Llibres 1 i 2 ho deixa tot embastat, tot en el seu punt àlgid de màxima incertesa amb el que passarà i és clar, suposo que hauria de córrer a llegir el Llibre 3. Doncs, ara per ara, per molt que la intriga sigui molt forta, no en tinc gens de ganes.

Per què em passa això?  Ajudeu-me murakamistes!

La contradicció de sensacions amb la lectura d’1Q84 és constant. Ja coneixia l’univers Murakami gràcies a Kafka a la platja, un altre llibre increïble que t’acaba deixant un regust amarg. Amb Kafka a la platja Murakami intenta reblar el clau fins al límit: és això el que atrapa. Igual que Albert Sánchez-Piñol rebla el clau a Pandora al congo, un llibre que ha quedat un pèl a l’ombra de La pell freda

Tinc encara llibres de Murakami pendents de lectura a la prestatgeria, Vaig comprar-me 1Q84 en suport electrònic i per això vaig llançar-m’hi. M’ha tornat a deixar el regust amarg que no necessàriament és dolent.

Però estic embafat. Embafat de tanta xerrameca interior, pesada, un tant repetitiva de les vides privades d’en Tengo (com l’hem de pronunciar, Teng/o/ que queda més japonès o Teng/u/ a la catalana?) i de l’Aomame. Em direu que és clau per entendre tota la història, i us donaré la raó: però és pesada, repetitiva i embafa.

I m’he quedat meravellat amb el teixit que és capaç de bastir Murakami, dels dos mons que és capaç d’acarar, de les històries i personatges secundaris que intercala, de la barreja d’universos que hi congria, de com és capaç de jugar amb el realisme i el surrealisme d’una manera tan i tan aparentment normal i alhora deixar-hi aquest regust tan específic.

El surrealisme, el toc de món oníric, fantàstic, irreal és la marca Murakami. La manera com el tracta i el plasma als llibres és el regust amarg que et deixa fumar-te un gran havà. 

A mi em passa una cosa semblant amb les obres de teatre del senyor Àlex Rigola: les seves posades en escena, tan personals i oníriques, ja em van deixar un regust amarg amb el ja llunyà Titus Andrònic i aquest mateix regust el vaig retrobar a 2666, però ja d’un mode sublim. Em passarà el mateix amb el senyor Murakami?

I m’he quedat aterrit amb la gent petita, que funciona de nexe total i absolut amb 1984. Terror profund i en estat líquid.

I m’ha espantat Sakigake, i la gossa d’en Tamaru, i els persiva i els resciva, i la senyora mestressa, i la Tsubasa, i en Kamatsu, i el personatge aquell horrible que va a l’acadèmia d’en Tengo.

És evident que 1Q84 és un vaivé de sensacions, clarament agredolces. Ara m’hi llençaria de cap al Llibre 3; cinc minuts després no en vull saber res. Serà el procés marca de la casa Haruki Murakami?

I els que l’heu llegit, què en penseu?