BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

#JVFoix

Publicat el 29 de gener de 2012 per aniol

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CÍCLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT  

Mirar els ocells com els nois, i la boira 
Pel torrentol amb caramells de molsa; 
I, cap al tard -quan les mosses tardanes 
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes 
I els glans d’embruix-, el serrat; …o, a mig aire, 
–Darrere els faigs, allà on la nit udola–, 
Els traginers encorbats i somnàmbuls, 
Durs i arreluts entre els coscolls airívols, 
Com omplen bucs carboners i les sitges 
Parpellejants, amb llibres nous, diaris, 
Codis i fulls clandestins i escriptures 
Que firmo jo amb irreals omegues 
 

És bell i trist per qui, nat franc, és serf. 
–Nit d’avets delirant! Nit col·lectiva!  
Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges, 
Dòcils i purs i la mirada gerda, 
Amb neu als pics als fons de les pupil·les 
I prats rosats amb fontanelles clares; 
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia, 
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa, 
Nat als Molins i dels carlins ostatge 
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics; 
…O, de puigsmals a puigmals anacrònics,  
Veure passar damunt acers eteris 
Els trens de foc, amb rabassa i remences 
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,  

És gai i trist pels qui funyen els glaços 
Emmurallats a les fleques alpines.  

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües 
Vidres avall, a la tardor boscana, 
Que esbossen cors amb anagrames rústics 
Regalimants a les mans que us acotxen; 
I el vent foiós amb campanes cerdanes, 
Himnes flairants i florides pregueres 
D’un airecel amb vilatans alífers 
I déus dorments als fonolls de les bromes; 
…O escoltar el plany del qui feixa la llenya 
Al bosc defès, del caçador que empaita 
Senglar i ocell, i el del castell el blasma 
Perquè el de tots és seu, verges i astres,  
        

És dolç i trist pel qui, feixuc de roses, 
         Lleva el pugó del pi de les tres branques.  
 
                                         Gualba, 1944 – Viladrau, 1948  

Transcrivim el poema VI de Les irreals omegues (1949), homenatge dels Balances Oktoberfest al grandiós poeta J.V. Foix el dia del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

sergi borges (Twitter:@sergi_borges )

La gent normal de Manel que és el Common people de Pulp (Vídeo, àudio i lletra)

Publicat el 28 de gener de 2012 per aniol

S’havia estat cultivant per Grècia i havia après que és tan important viatjar,

i jo me l’escoltava i deia. sí, sí, està clar, clar.

Son pare acumulava grans riqueses i vaig dir ‘caram en aquest cas anul•li, si us plau la cervesa i posi’ns vi car.

Li va semblar genial. Va fer un glopet, em va mirar i va dir:

‘Vull viure com viuen els altres, vull fer les coses que fa la gent normal.

Vull dormir amb qui dormen els altres, Ficar-me al llit amb gent normal com tu.

I assumint aquell paper vaig dir: ‘Bé, veurem què s’hi pot fer’.

Vaig passejar-la pel mercat del barri, em va semblar un escenari adequat per començar.

Vaig dir: ‘D’acord, ara fes veure que no tens ni un duro.

I va riure i va dir ‘ai, quina gracia, què boig que estàs, ets molt divertit’.

Doncs, francament maca, no em sembla que ningú estigui rient per aquí, ja t’ho has pensat bé això de:

Viure com ho fan els altres, veure les coses que veu la gent normal. Dormir amb qui dormen els altres.

Ficar-te al llit amb gent normal com jo. Però ella no entenia res i m’agafava del bracet.

Comperteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.

Però igualment mai entendràs el que és anar comptant els anys. Esperant la solució que s’emporti tanta por.

Però tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres,

mai compendràs com els somnis se’ns van quedant, en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja ho saps, follar de tant en tant.

Prova cantar si ho fan els altres, canta fort si et sembla interessant,

Riu a pulmó com ho fan els altres, però no t’estranyi que si et gires que es riguin de tu.

Que no et sorprengui si estan farts de tu jugant a ser com és la gent normal.

Vull dormir amb gent normal com tu, vull dormir amb gent normal com tu…

Recherche d’autres artistes comme Manel sur Myspace Music 

 

 

Ja ho sabeu que a la Glòria i a mi ens pirra aquesta cançó. Ja ha aparegut en altres apunts que són aquests:

Common People de Pulp: un himne

És nit freda per ser abril

sergi borges

25 de gener de 1973

Publicat el 24 de gener de 2012 per aniol

Un dia anodí:

A qui dels dos preferiu?

Jo ho tinc claríssim: Led Zeppelin.

Destaco el ‘look’ d’Elton John l’any 73.

Seguiré en l’intent d’explicar dia a dia l’any 1973, però a aquest ritme no sé si ho aconseguiré. Per a un dia com aquest 25/1/1973 no he trobat ni tan sols un naixement ni una mort destacable.

Que hi farem.

sergi borges

Quaranta-set mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2012 per aniol

Trobem el [Josep Palau i Fabre] traductor a L’Aventura, una sèrie de cinc versions diferents del poema Sensation de Rimbaud’

Sam Abrams, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre 


 

‘’L’Aventura és un poema, és una aventura vital i lírica, en el sentit que és un poema que sorgeix d’un altre poema, d’un poema francès de Rimbaud que em seduïa molt, em fascinava, que vaig intentar traduir, però la traducció em semblava sempre mancada; vaig insistir i en la insistència, en lloc d’aconseguir perfeccionar la traducció, vaig adonar-me que el poema em duia cap a mi. I les cinc versions que hi han, la primera és la més pròxima a la traducció i les altres, en lloc d’anar cap cap al poema, vaig cap a mi mateix’’.

Josep Palau i Fabre al programa Sonen les paraules de Catalunya Cultura.

 

sergi borges

Dinosaure kaput

Publicat el 16 de gener de 2012 per aniol

Avui és el dia per escoltar Campanades a morts. Tot i així deixeu-me que us presenti en Charly García.

Charly García és probablement el milllor cantant argentí que hi ha actualment a l’Argentina. Charly García és un geni per a bé i per a mal. Ell mereix tot un apunt (un altre dia).

Una cançó seva serveix d’homenatge a totes les víctimes dels assassins, que afortunadament també moren.

Assassins que mai van ser jutjats ni condemnats.

Pobres cucs, quina indigestió!

Avui 16 de gener al món s’hi viu una miqueta millor, sense el tuf apestós dels assassins.

EPNoD

sergi borges

A quina hora tanca Laie Museu Picasso?

Publicat el 5 de gener de 2012 per aniol

Primer apunt del 2012. I primer apunt de protesta.

Dit avall i xiulada de protesta #ForaFora contra la botiga Laie Museu Picasso i el seu horari comercial.

A quina hora tanca la botiga Laie Museu Picasso? Oficialment, a les 20h. Doncs bé, a les 19.50 m’han barrat el pas i no m’han deixat passar. Els meus precs han estat inútils. Les mentides de la noia, cremada per l’allau de turistes de tot el dia, flagrants.

La queixa és només contra Laie Museu Picasso; deu minuts abans, una dependenta m’ha atès exquisidament a Laie Llibreria-Cafè de Pau Claris, que tot sigui dit és una de les meves llibreries preferides de Barcelona.

Vagi per endavant que la culpa és meva: si hagués anat a la botiga Laie del Museu Picasso abans, aquest post no existiria. Un cop dit això, però, m’agradaria llençar algunes reflexions.

Aquí va la pel·lícula dels fets.

Dimecres 4 de gener. Temps de regals de reis, temps de nadal. El consumisme, a tota màquina.

Baixo caminant des de Gràcia fins a Laie Llibreria – Cafè de Pau Claris. Demano una ‘cosa’ molt concreta –un regal que havien de portar els reis — i una dependenta m’atèn exquisidament. Em diu que no ho tenen, m’explica on ho puc trobar, em mira quins models hi ha a les altres botigues, hi truca per assegurar-se on n’hi ha ‘això’ que vull i em diu l’horari comercial de Laie Museu Picasso: tanca a les 20h. Mirem l’hora: 19.38. La dependenta riu. Li dic: gràcies, a veure si hi arribo. No crec, em diu, vas a peu?; Sí, adéu i moltes gràcies.

Arribo a Laie Museu Picasso en una hora indeterminada entre tres quarts de vuit (20.45) i tres quarts i cinc de vuit (20.50). Una noia rossa és a la porta obrint-la perquè surtin els clients de dins. Mala espina. Un ‘prosegur’ ben a la vora barra l’entrada.

M’hi atanso decidit per entrar-hi, però la noia em barra el pas. Em diu: ja hem tancat. Li dic: només vull una ‘cosa’ molt concreta. Li dic quina ‘cosa’ és. Diu: Ui, no, aquesta secció està tancada. Tots dos mirem: els llums oberts de la secció i l’accés obert. Primera mentida.

Escolta’m, que li dic, és només agafar una cosa. A més a més, encara no són les vuit. No pot ser, em respon, la caixa ja està tancada. Segona mentida perquè una cua de por davant nostre així ho demostra. Li dic: vinc de Laie Pau Claris expressament, serà només un moment, demà no puc venir… Em diu: no pot ser, que se les carrega ella, que no, que no i que no.

Els meus precs no funcionen.

Amenaço feblement i sense convicció: posaré una queixa.

Emprenyat? A mida que m’allunyo del Museu, m’hi vaig tornant més i més. Frustradíssim. Quina ràbia.

Entenc que la noia deu portar un munt d’hores allà pencant, aguantant mil turistes per hora, però si la botiga tanca a les 20h, l’accés d’entrada ha ser fins a les 20. Si no que ho especifiquin: darrer accés a botiga a les 19.45h. És ben senzill.

A més a més, per què menteix? És el que més ràbia em fa.

No faré cap queixa oficial, però l’extraoficial és aquesta.

I què en penseu, vosaltres, de tot plegat?

M’havien o no m’havien de deixar entrar?

Recordeu que és temps de regals de reis, és temps de Nadal, i el consumisme, a tot drap.

sergi borges