BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Club maleït (dels 27)

Publicat el 25 de juliol de 2011 per aniol

Persones joves plenes d’un gran talent que se’n van amb els peus pel davant quan encara no toca.

Quina societat hem creat que no és capaç d’oferir una mà a aquells que profereixen crits sords d’auxili?

Els morts, la van refusar?

Gaudien amb l’autodestrucció?

Era autodestrucció o un crit encara més sord de pànic i solitud?

Totalment incompresos, enlluernats i enlluernant-nos amb la fama, els diners i l’èxit. Enlluernats, ells, que cridaven; enlluernats, nosaltres, que no oïem.

Els xiulets que rebé Amy a Belgrad fa un mes i escaig, era l’avís a l’enterramorts?

Ja no sonarà més aquella veu ‘negra’en el cos d’una ‘blanca’, la veu del soul del present i –ai!– ja no del futur. Una veu arrelada a la terra, una veu increïble.

He gaudit amb la teva veu i la (et) ploro.

Descansa com vulguis (o com puguis), Amy Winehouse.

I benvinguda al club maleït (dels 27)

Aquí podeu veure el vídeo d’una cançó profèticament funesta: Rehab

sergi borges

Sergi,  si em permets, afegiré un altre vídeo. També la trobo molt significativa, aquesta cançó: gairebé sempre escribia sobre els seus desenganys amb l’amor, el joc que segons ella sempre es perd. Us deixo amb la versió acústica de “You know I’m no Good”. Tot i que la meva preferida és Back to Black (n’he deixat un enllaç als comentaris). 
 

Amy Winehouse – You Know Im No Good (acoustic per

La nena del pou 

Quaranta-un mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 24 de juliol de 2011 per aniol








Els contes
La tesi doctoral del diable
(al recull homònim) i […] defineixen d’una manera magnífica la percepció
artística de Palau i la seva relació amb l’Acadèmia
“.

Màrius
Serra a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

Aparegut l’any 1984, La tesi doctoral del diable és el segon
volum de contes de Josep Palau i Fabre.

La temàtica general de l’obra és
l’erotisme, excepte en un parell o tres de contes. El que dóna  nom al recull, La tesi doctoral del diable, és un d’ells, el qual, segons el meu parer, és el millor de tot el volum.

 

 

Afegeix Màrius Serra a pròposit de La tesi doctoral del diable a 36 mesos sense JPiF: “[…] l’ambició del diabòlic doctorand Alckborns Migellodjet
Stuxpryz (àlies Abyz) queda establerta en el tema que pretén abastar en la seva
tesi doctoral: tot
“. És un conte d’alta volada on s’exigeix una gran concentració per part del lector i on la comprensió lectora demana un gran esforç. Tanmateix, Palau i Fabre hi combina una fina ironia amb una expectativa que manté atrapat el lector fins al final. És la tesi d’Abyz la mare de totes les tesis? És Abiz el diable? O en el fons del fons Palau i Fabre se n’en fot de l’Acadèmia? Només amb la seva lectura podreu extreure les vostres pròpies conclusions.

El recull conté 10 contes, alguns dels quals són ben tòrrids.

 Entre els que no destaquen pel seu erotisme trobem El llampat i la tramuntana i Concerto grosso.

En el primer Palau ret homenatge als pescadors de Llançà en un conte que podria anar de la mà d’aquell que vam veure a Contes Despullats: La llegenda dels ulls de sirena. La temàtica popular lligada amb les llegendes ben pròpies dels mariners configuren aquest El llampat i la tramuntana on se’ns narra la cruesa d’aquest famós vent de l’Empordà. Altament políticament incorrecte pels temps que corren, la tramuntana és una dona dolenta, gelosa i violenta que li arrabassa al protagonista allò que més estima i que des d’aleshores el fa no aixecar cap.

A Concerto grosso, Palau tracta el concepte de la melomania d’una manera ben curiosa i divertida. Hi col·loca l’acció en terres “d’un dels països de l’Amèrica Central on encara hi ha grans cacics i grans desheretats“. El protagonista és un senyor més proper als primers que es dedica a fer grans obres culturals amb la música com a passió principal. Cada any, a la seva finca, organitza uns concerts de música que atrauen a tota la societat de la ciutat on viu. La qüestió és: a quin gran concertista d’ordre internacional convida el cacic per als seus concerts?

A La resta de contes, l’erotisme és ben present, alguns amb més marcada presència, d’altres més subtilment. Els analitzarem de menys a més abrusament.

Un dels més bonics i preciosos del recull, d’un erotisme subtil i atractiu, és Un dia que el mar va arribar fins a París. Les aigües cristal·lines de la Costa Blava agombolden una parella d’amants que prova d’estimar-se entre les roques amb l’únic testimoni de “l’ull abrusador del sol, més còmplice que no pas delator“. Però quelcom va malament i es necessària una separació forçosa. La costa blava de Niça no ha pogut dur fins al final el joc amorós. Que hi pinta, doncs, París aquí? I què vol dir que el mar arriba fins a París?

A La taverna de Londres, Palau hi mescla el més gran dels
dramaturgs fins ara coneguts: Shakespeare. Tota l’acció transcorre en
una taverna londinenca d’aquelles de tota la vida i que havia mantingut
fins als nostres dies les característiques tan especials d’aquells
indrets. Sosté Palau que qui hi entrava, perdia la seva identitat
primigènia per passar a convertir-se en un personatge de Shakespeare. Si
no aconseguies aquella suplantació de personalitat, l’estada en aquella
taverna era anodina, sonsa i sense cap gràcia. Aquest fet el converteix
en Caliban i el fa perpetrar una còmica situació no exenta d’erotisme.
Un altre dels contes més divertits del llibre.

Però si parlem de contes divertits, i que segueixen amb la temàtica eròtica en crescendo, són Germana patata i La carambola. En el primer, l’obsessió d’un dels monjos més veterans d’una orde franciscana per les patates petites i sense pell centra l’atenció de tota la comunitat monàstica. La confessió final del monjo ens revelerà el perquè de tan curiosa passió. Hi haurà pecat en les dèries del monjo?

En La carambola, Palau ens transporta a l’apassionant món del billar. Autènticament hilarant, la lectura ens acompanya en l’ascens d’un campió del billar que té un secret sui generis per assolir les caramboles més difícils, delicades i complicades. Però són totes reeixides. Com s’ho farà el nostre campió de les boles de billar? Atenció al final perquè en la impossibilitat d’aconseguir allò que vol, perd la passió pel joc de les caramboles. El més divertit del recull.

I passem al trio de narracions curtes més tòrrides i abrusadores. La qualitat dels tres és ben divergent; n’hi ha dos de sublims i un tercer de més fluixet, fins i tot un dels més fluixets de tot el volum.

Zooaddictes és aquest del que ens referim. Una parella, obsessionada amb els animals del zoo de Barcelona, estableix una relació íntima que desembocarà en una sexualitat del tot “animal”. Un dels contes més calents, però alhora dels més fluixets.

Els dos darrers són els més sublims de tots –afegits a, com ja ens hem referit, La tesi doctoral del diable— i també dels més calents. Però ho són de formes ben variades i diferents. Ens referim a De com Sílvia esdevingué dona i Una venjança al Barri Llatí.

En el primer, Palau ens descabdella el procés que fa transformar una adolescent en una dona mitjançant el noble art de la seducció. Tot un joc de mirades, gestos, absències i aparicions en el trascurs d’un sopar desemboquen en una transformació insòlita. El jo personatge, que aquí sembla el propi Palau, es meravella amb aital transformació i al final descobrirem amb què s’acaba tot aquest joc absolutament deliciós i eròtic.

En el segon, Una venjança al Barri Llatí, l’erotisme passa a sexe directament aquesta vegada amb el voyeurisme com a element principal. El nom del conte és importantíssim per entendre’l i la venjança, en aquest cas, se serveix en un plat ben…calent!

El recull de contes La tesi doctoral del diable va aparèixer publicat per l’editorial santboiana Llibres del Mall el 1984. També el podeu trobar a l ‘Obra Literària Completa volum I editada per Galàxia Gutenberg.

sergi borges

1350 dies de Balances Oktoberfest: 100.161 visites

Publicat el 21 de juliol de 2011 per aniol

Durant algun moment indeterminat del dia d’ahir els Balances Oktoberfest vam rebre la visita 100.000.

Són 1350 dies exactes des d’aquell llunyà 11 de novembre de 2007 que aquest bloc va néixer en dos apunts històrics: aquest i aquell.

O si ho preferiu 3 anys, 8 mesos i 12 dies.

Encantats de la vida de pertànyer en aquesta comunitat fantàstica, seguirem amb els nostres apunts sui generis: criticant, enamorant-nos, fent cultura, descobrint, elogiant, recordant, emmirallant-nos, esbravant-nos, indignant-nos, cridant i per damunt de tot: gaudint.

Gràcies a totes les persones que algun cop han fet possible arribar a aquest marcador.

Balances Oktoberfest som:

Glòria Barrobés

sergi borges twitter: @BorgesSergi

Us deixo amb els 10 apunts més visitats per la gent, on no deixa de sorprendre’ns l’apunt que ocupa la posició número 1: un apunt ben idiota per cert, però de títol suggestiu que hi fa caure la gent de manera enjogassada.

El neofeixisme al País Valencià, a l’alça

Publicat el 17 de juliol de 2011 per aniol

Reprodueixo aquí una carta que va ser publicada ahir dissabte dia 16 al diari Avui.

El que ja fa temps que succeeix al País Valencià en relació a l’auge del neofeixisme i el neonazisme és summament preocupant. Peró, és clar, amb el senyor president que tenen, feixista i (presumptament) corrupte, el desgovern i la violència dels seus dòbermans és més que present.

 

‘Kale Borroka’ a València

L’altre dia hi va haver un atac de grupuscles violents d’ideologia
nacionalista espanyola a la presentació del llibre de Vicent Flor Noves glòries a Espanya.
Per què no hi ha hagut una condemna general dels mitjans d’informació,
tertulians i altres intel·lectuals d’arreu d’Espanya? Hauria estat tan
tèbia la condemna si hagués passat al País Basc amb un llibre de Gotzone
Mora i atacat per integrants de la kale borroka?

A més,
tothom sap que els grups violents proespanyols i anticatalans de
València, com el GAV o Espanya 2000, són molt violents i ben organitzats
i finançats. I ja no parlem dels atacs a Casals Jaume I fets per
anticatalans.

També es va parlar molt poc del pobre Pere Artur, el
noi que a l’abril va ser apunyalat per un nacionalista espanyol perquè
va cridar “Visca el Barça” a Benidorm. Tan condemnable és l’assassinat
de Pere Artur o Guillem Agulló com el de Miguel Ángel Blanco, encara que
la premsa espanyola no els tracti igual. I en Pedro Cuevas, l’assassí
d’en Guillem Agulló, és tan terrorista com qualsevol etarra, però ell ja
és al carrer.

Jordi Aznar (Barcelona)

Sembla ser, doncs, que el feixisme continua ben viu a les comunitats
governades pel Partit Popular. Des de Balances Oktoberfest ens volem
sumar a la denúncia d’aquesta violència impune que es denunciada dia
rere dia als blocs de la comunitat Vilaweb.

sergi borges

‘Aux armes citoyens’

Publicat el 14 de juliol de 2011 per aniol

Himne preciós, símbol de la llibertat ben vàlid per aquests temps d’indignats, de revolta i una vegada més del desvergonyiment de la classe política.

Dues versions ben diferents, ben simbòliques, del poder d’aquest himne.

Una meravella.


Allons enfants de la Patrie
Le jour de gloire est arrivé !
Contre nous de la tyrannie
L’étendard sanglant est levé
Entendez-vous dans nos campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras.
Égorger vos fils, vos compagnes!

Aux armes citoyens
Formez vos bataillons
Marchons, marchons
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons

Que veut cette horde d’esclaves
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves
Ces fers dès longtemps préparés?
Français, pour nous, ah! quel outrage
Quels transports il doit exciter?
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ces cohortes étrangères!
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fils guerriers!
Grand Dieu! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres des destinées.

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis
Tremblez! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix!
Tout est soldat pour vous combattre
S’ils tombent, nos jeunes héros
La France en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre.

Français, en guerriers magnanimes
Portez ou retenez vos coups!
Épargnez ces tristes victimes
À regret s’armant contre nous
Mais ces despotes sanguinaires
Mais ces complices de Bouillé
Tous ces tigres qui, sans pitié
Déchirent le sein de leur mère!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre!

Amour sacré de la Patrie
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie
Combats avec tes défenseurs!
Sous nos drapeaux, que la victoire
Accoure à tes mâles accents
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

sergi borges

La marmota Fàbregas

Publicat el 9 de juliol de 2011 per aniol
TRANSFER SEASON, en diuen en anglès. Bàsicament vol dir que els jugadors estan de vacances i els diaris esportius han d’omplir pàgines. I la millor manera de fer-ho és parlar de possibles traspassos i alimentar tot un ventall de rumors i intercanvis de cromos de tota mena que van de perfectament plausible a totalment surrealista. 
I el rei de l’estiu, de fa ja uns anys és, de forma indiscutible i sense que ningú li pugui fer ombra, CESC “dia de la Marmota” Fàbregas. Ja no sabem en quin dia vivim perquè els diaris esportius ens confonen col·locant la seva foto a la portada cada dia. Analitzen i interpreten els seus gestos i les seves paraules com si fos un profeta per intentar extreure’n alguna pista sobre el seu devenir, del qual, aparentment, en depèn el futur de la humanitat. I sembla que tots els seus gestos i paraules tenen un propòsit. NO és el mateix si ha menjat roastbeef, pa amb tomàquet o cocido madrileño, no. 

Ni és igual amb quines paraules acomiada els seus companys d’equip o de selecció o els seus tweets. Hem de llegir entre línies, fins i tot amb quin dit es fa les burilles per saber quina direcció pren la seva vida i de retruc, la nostra. 
Però és clar, la història no estaria completa sense un malvat, i els diaris i telenotícies ens venen al senyor Arsen Wenger com una mena de senyor feudal implacable i cruel que es nega a deixar marxar el pobre noi i el reté en contra de la seva voluntat tancat en una torre a l’Emirates Stadium. Aquesta espècie d’ogre que se’l va endur quan era un nen, i que continua enduent-se joves indefensos del planter cap al país de Mai Més, també conegut com la Premier League, on els obligarà a jugar contra l’Stoke City en nits fredes i plujoses d’hivern al Britannia. Quin monstre!  I mentrestant el pobre noi llangueix dins la boira assassina londinenca (és igual que ja no n’hi hagi des de fa un segle i que Jack l’Esbudellador sigui mort) somniant de tornar a casa. 

Això la premsa d’aquí. És clar. Els diaris anglesos, mentrestant, demonitzen el Xavi -cosa que té el seu mèrit- entre d’altres; és el mateix exercici d’imaginació periodística i tergiversació de fets i paraules, però a la inversa.  

Sí, és el dia de la Marmota Fàbregas, again! 
Què farem l’estiu que ve si finalment el fitxa el Barça?

La nena del pou

‘You know that it would be untrue, You know that I would be a liar…’

Publicat el 3 de juliol de 2011 per aniol

 

…If I was to say to you

Girl, we couldn’t get much higher

Come on baby, light my fire

Come on baby, light my fire

Try to set the night on fire’.

Quasi se’m passa.

Fa quaranta anys que va morir el senyor James Douglas Morrison en una banyera al barri dels Marais de París.

Als meus 20 anys, Jim Morrison i The Doors van ser tot un fenomen per a mi –jo que sóc mitòman de mena–.

En el seu record deixo aquest vídeo, un vídeo que també ens serveix d’homenatge a la Glòria i a mi per una nit inoblidable d’uns campaments oblidables (i d’alta tensió):

La menor i fa sostenido…

sergi borges