BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

23 de gener de 1973

Publicat el 29 de juny de 2011 per aniol

Foto: Els B-52, avions caces dels USA al Vietnam, autèntics artífexs dels acords de “pau”. Van deixar anar 175.000 tones de bombes en més de 41.000 raids aeris.

El dimarts 23 gener de 1973 es va produir una de les notíces més importants de l’any i per extensió de tot el segle XX donada la seva transcendència. A les 10 de la nit (les 4 de la matinada a Catalunya) Richard Nixon, president dels Estats Units, anunciava que s’havia arribat a un acord de pau definitiu entre els negociadors nord-americans i vietnamites per posar fi a la Guerra del Vietnam. Passaran a la història com els Acords de Pau de París, i van ser signats el dia 27 de gener del 73.

Però, com es van produir aquestes converses de “pau”?

Aquestes converses “de pau” tenen un origen molt bèl·lic. Es van iniciar els contactes durant la primavera de 1972. Deurien ser contactes força suaus perquè les forces del Vietnam del Nord feien incursions violentes al Sud. Nixon es va enfadar i molt. Va profetitzar que aquells “vietnamites del nord” serien bomberdajetats com mai ho havien estat fins aleshores. Va néixer l’operació militar Linebacker, la qual consistia en fer ploure tones i tones de bombes sobre territori vietnamita. Els “encarregats” de fer-ho eren els Phantoms i B-52,  avions sinistres. Va ser el naixement de les bombes intel·ligents, excusa perfecta per atacar només objectius militars i a l’hora de la veritat bombardejar escoles i hospitals. Més de 150.000 tones de bombes i més de 41.000 raids aeris van desmoralitzar la moral vietnamita. El que és increïble és que només es desmoralitzessin, uns altres ja s’haguessin rendit.

Les converses de pau es van reiniciar el 23 d’octubre de 1972. Però al mes de desembre hi ha va haver
divergències entre els dos Vietnams que van provocar que els del Nord es
retiressin. Nixon els va fer un ultimatum: si en 72 hores no es
reintegraven a les converses, que es preparessin –que bonic, haver d’anar
a uns acords de pau sota amenaces, que bé, que joiós –. Hanoi s’hi
va fer fort i no va tornar. I què va passar aleshores?

Doncs que va començar l’Operació Linebacker II, perpetrada per més de 700 caçabombarders i B-52 que van deixar
anar més de 20.000 tones de bombes en zones densament
poblades.

Onze dies, onze, van resistir els vietnamites del nord aquesta
pluja de bombes. El 28 de desembre els dirigents del
Vietnam del Nord van dir que d’acord, que sí, que tornarien a les converses de pau –tu diràs!!!–. I a sobre es diu que a partir d’aquell dia els acords van anar de pressa. I què us sembla?

A la foto dels acords signats, i en aquell acte, es va moler mostrar al món que no hi havia vencedors ni vençuts. Quina barra! Malfieu-vos d’unes converses de pau on pel mig hi ha el de nou sinistre Henry Kissinger.

Aquesta va ser la notícia principal d’aquell 23 de gener.
L’altra, l’erupció del volcà islandès Eldfell a les illes Heimaey. Deuria causar problemes de trànsit aeri?

sergi borges
 

Rèquiem per a River Plate

Publicat el 27 de juny de 2011 per aniol

El Club Atlético River Plate se’n va a la B. És a dir que baixa a la segona divisió del futbol argentí, coneguda com a B Nacional.

Per a mi és la notícia futbolística més important de la dècada, la més transcendent, la de més impacte, la més greu; en una paraula: la més tràgica.

Per a tots aquells que no capteu l’abast de la desfeta, us faig una pregunta: us imagineu el Real Madrid baixar a la segona divisió del futbol espanyol?

(Nota para los amigos argentinos: esta vez no hace falta que recurráis al Google translator, debajo de todo está este artículo en castellano).

Foto: Diario Ole

La màgnitud de la tragèdia és inabastable.

Per començar cal recordar qui és River Plate en el context del futbol argentí i del panorama internacional en general. River Plate és un equip gran, grandiós, l’equip argentí amb més títols de lliga (33), dues copes Libertadores –l’equivalent a la nostra Copa d’Europa–; una copa Intercontinental (1986) guanyada a l’Steaua de Bucarest–us sona quin equip hauria d’haver jugat aquesta final?– i una supercopa Sudamericana. Segons la seva pàgina web, River té 18 milions d'”hinchas” per tot el món i 81.000 socis i amb el següent leitmotiv: “[River] conocido en el mundo por el estilo de su fútbol, basado en la habilidad,
el buen trato de la pelota y la búsqueda permanente del arco contrario
.”

River Plate pertanyia al selecte grup de tres clubs que mai havia baixat a segona divisió, juntament amb Independiente de Avellaneda i Boca Juniors.

I és que ho han hagut de fer molt i molt i molt malament per baixar de categoria. Com alguns de vosaltres sabreu el futbol argentí té les seves normes particulars molt sui generis. Les lligues són el Clausura i l’Apertura que en realitat són una volta de tots els equips contra tots. És a dir que d’una lliga en global en fan dos títols.

Però el més increïble és el sistema de descens de categoria. Per als qui no esteu avesats en la materia heu de saber que River Plate no ha quedat entre els 4 últims de la classificació on en les lligues europees  baixen els dos últims i els altres dos promociones contra un equip de segona. Per determinar el descens d’un equip usen un embrollat sistema on es tenen en compte els partits guanyats, empatats i perduts de les darreres tres lligues, a partir dels quals fan unes envitricollades mitjanes aritmètiques que determinen uns punts que et fan baixar o mantenir la categoria. Aquest sistema va ser ideat precisament per protegir els equips poderosos (River, Boca, Independiente, Racing i San Lorenzo); podies tenir un any dolent, però mai tres de seguits. River ha fet saltar pels aires la protecció de la federació argentina envers els grans. El que sí que va pesar com una llosa per a River fou el fet de quedar últim en una de les darreres tres lligues. Us imagineu el Real Madrid quedant últim ni que fos durant una volta?

I com un club tan poderós ha pogut arribar a aquesta situació?

Doncs claríssimament fent la feina molt mal feta. La directiva, presidida per l’il·lustre Daniel Passarella, no ha sabut atorgar una direcció esportiva correcta, si més no ferma i amb unes directrius clares i concises. Els canvis d’entrenador de l’equip –d’altra banda un fet ben comú a tot el futbol argentí — han sigut constants; l’entrenador que va començar el curs 2010/2011 va ser Ángel Cappa i em perdo si han tingut més entrenadors fins arribar a l’actual Juan José López, un entrenador per cert que amb el de River suma el seu quart descens. Per llogar-hi cadires.

He seguit per internet els darrers partits de River. En fa 8 que no guanyen cap. Tot són empats excepte les derrotes contra Lanús (0 -2), la qual el va condemnar a la promoció, i la derrota que va ser la seva fossa, el 2 – 0 contra Belgrano de Córdoba. En aquests sis empats podies comprovar que River era un equip a qui li cremava la pilota. Sense un estil de joc definit i  amb una barreja entre jugadors molt joves i molt bons (Erik Lamela –que va voler fitxar pel Barça sent un nen –, Manuel Lanzini, Pereyra, Funes Mori) i una sèrie de veterans que ja estan de tornada i que no han pogut sostenir el pes de la pressió d’un club tan bèstia com River (Matías Almeyda –ex del Sevilla; Juan Pablo Carrizo, ex del Saragossa; Pavone, ex del Betis). A més a més la manca de bona sort en aquests casos, les errades puntuals i grolleres en molts partits (aquí qui s’emporta la palma és el porter Carrizo) i el pes de l’escut han consumat la tragèdia.

Com no podia ser d’una altra manera, els “hinchas” de Boca Juniors, l’equip rival i arxienemic de River Plate, no només es freguen les mans, sinó que fan mofa i befa d’una manera sagnant. Només cal que doneu un cop d’ull per webs, fòrums i xarxes socials per comprovar com s’acarnissen amb la desgràcia aliena. A l’Argentina no és com aquí, que per un anunci on els jugadors del Barça feien 5 amb els dits de la mà hi va haver un enrenou de por; a l’Argentina és tradicional i normal que els uns se’n riguin dels altres i viceversa. Aquest matí, sense anar més lluny, Buenos Aires es despertarà plena de pòsters que han penjat els seguidors de Boca fent al·lusió al descens de River. Entre totes les bromes que s’han fet vull destacar el canvi de nom que ha patit l’equip “millonario”: els “hinchas” de Boca li han canviat el nom: ara es diu RiBer Plate.

Em sap molt de greu el descens de River i això que jo simpatitzo i, encara diria més animo a Boca com un “bostero” més. Però sóc català i també tinc amics “gallinas” i de debò que un descens deu ser una cosa tan grossa i tan bèstia i tan horrible que no la desitjo ni al meu pitjor enemic. O sí. Al Real Madrid, sí que li desitjo.

I això últim em fa preguntar-vos: desitjaríeu un descens del Real Madrid a segona divisió? O creieu que un hipotètic descens del Madrid li trauria la gràcia a la rivalitat? Com ha quedat ben clar, a mi sí que m’agradaria veure el Madrid a segona.

sergi borges

Traducció al castellà de l’apunt

REQUIEM PARA RIVER PLATE

El Club Atlético River Plate se va a la B. Es decir que baja a la segunda división del fútbol argentino, conocida como B Nacional.

Para mí es la noticia futbolística más importante de la década, la más trascendente, la de mayor impacto, la más grave, en una palabra: trágica.

Para todos aquellos que no captéis el alcance de la derrota, les hago una pregunta: ¿se imaginan el Real Madrid bajando a la segunda división del fútbol español?

————————————————————————

La magnitud de la tragedia es inalcanzable.

Para empezar hay que recordar quién es River Plate en el contexto del fútbol argentino y del panorama internacional en general. River
Plate es un equipo grande, grandioso, el equipo argentino con más
títulos de liga (33), dos copas Libertadores – el equivalente a nuestra
Copa de Europa -, una copa Intercontinental (1986) ganada al
Steaua de Bucarest – ¿os suena qué equipo debería haber jugado esa final? – y una supercopa Sudamericana. Según
su página web, River tiene 18 millones de hinchas en todo el mundo y
81.000 socios y con el siguiente leitmotiv: “[River] conocido en el
mundo por el estilo de apoyo fútbol, ??basada en la HABILIDADES, el buen
trato de la pelota y la búsqueda permanente del arco contrario. “

River
Plate pertenecía al selecto grupo de tres clubes que nunca había bajado
a segunda división, junto con Independiente de Avellaneda y Boca
Juniors.

Y es que lo han tenido que hacer muy, muy y muy mal para bajar de categoría. Como algunos de vosotros sabréis el fútbol argentino tiene sus normas particulares muy sui generis. Las ligas son el Clausura y el Apertura que en realidad son una vuelta de todos los equipos contra todos. Es decir que de una liga global hacen dos títulos.

Pero lo más increíble es el sistema de descenso de categoría. Para
los que no estéis acostumbrados en la materia debéis saber que River Plate
no ha quedado entre los 4 últimos de la clasificación donde en las ligas
europeas bajan los dos últimos y los otros dos promocionan contra un
equipo de segunda.
Para determinar el descenso de
un equipo usan un embrollado sistema donde se tienen en cuenta los
partidos ganados, empatados y perdidos de las últimas tres ligas, a
partir del cual hacen unas medias aritméticas que
determinan unos promedios que hacen descender o mantener la
categoría. Este
sistema fue ideado precisamente para proteger a los equipos poderosos
(River, Boca, Independiente, Racing y San Lorenzo); podías tener un año
malo, pero nunca tres seguidos.
River ha hecho saltar por los aires la protección de la federación argentina para con los grandes. Lo que sí pesó como una losa para River fue el hecho de quedar último en una de las últimas tres ligas. ¿Se imaginan al Real Madrid quedando último aunque fuera durante una vuelta?

¿Y como un club tan poderoso ha podido llegar a esta situación?

Pues clarísimamente haciendo el trabajo muy mal hecho. La
directiva, presidida por el ilustre Daniel Passarella, no ha sabido
otorgar una dirección deportiva correcta, al menos firme y con unas
directrices claras y concisas.
Los cambios de
entrenador del equipo – por otra parte un hecho común en todo el fútbol
argentino – han sido constantes; el entrenador que comenzó el curso
2010/2011 fue Ángel Cappa y me pierdo si han
tenido
más entrenadores hasta llegar al actual Juan José López, un entrenador que, 
por cierto, con el de River suma su cuarto descenso.
De no creer.

He seguido por internet los últimos partidos de River. Hace 8 que no ganan ninguno. Todo
son empates salvo las derrotas contra Lanús (0 -2), la cual lo condenó a
la promoción, y la derrota que fue su fosa, el 2 – 0 contra Belgrano de
Córdoba.
En estos seis empates podías comprobar que River era un equipo al que le quemaba la pelota. Sin
un estilo de juego definido y con una mezcla entre jugadores muy
jóvenes y muy buenos (Erik Lamela – que quiso fichar por el Barça siendo
un niño -, Manuel Lanzini, Pereyra, Funes Mori) y una serie de
veteranos que ya están
de vuelta y que no han
podido sostener el peso de la presión de un club tan bestia como River
(Matías Almeyda – ex del Sevilla, Juan Pablo Carrizo, ex del Zaragoza,
Pavone, ex del Betis).
Además la falta de
buena suerte en estos casos, los errores puntuales y groseras en muchos
partidos (aquí quien se lleva la palma es el portero Carrizo) y el peso
del escudo han consumado la tragedia.

Como
no podía ser de otra manera, los “hinchas” de Boca Juniors, el equipo
rival y archienemigo de River Plate, no sólo se frotan las manos, sino
que se burlan de una manera sangrienta.
Sólo tenéis que echar un vistazo en webs, foros y redes sociales para comprobar cómo se ensañan con la desgracia ajena. En
Argentina no es como aquí, que por un anuncio donde los jugadores del
Barça hacían 5 con los dedos de la mano hubo un revuelo de miedo, en
Argentina es tradicional y normal que unos se rían de los
otros y viceversa. Esta
mañana, sin ir más lejos, Buenos Aires se despertará llena de pósters
que han colgado los hinchas de Boca haciendo alusión al descenso de
River.
Entre todas las bromas que se han
hecho quiero destacar el cambio de nombre que ha sufrido el equipo
“millonario”: los “hinchas” de Boca le han cambiado el nombre: ahora se
llama RiBer Plate.

Me sabe muy mal el descenso de River y eso que yo simpatizo y, aún diría más animo a Boca como un “bostero” más. Pero
soy catalán y también tengo amigos “gallinas” y de verdad que un
descenso debe ser algo tan grande y tan bestia y tan horrible que no
lo deseo ni a mi peor enemigo.
O sí. Al Real Madrid, sí que se lo deseo.

Y esto último me hace preguntaros: deseariais un descenso del Real Madrid en segunda división? O creeis que un hipotético descenso del Madrid le sacaría la gracia a la rivalidad? Como ha quedado claro, a mí sí que me gustaría ver al Madrid en segunda.

sergi borges

Quaranta mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de juny de 2011 per aniol

La gent hauria de saber que [JPiF]
va haver d’autoexiliar-se, de tant incomprès i ofegat que se sentia a Barcelona
als anys 40
“.

Lluís Permanyer, a 36 mesos sense Josep Palau i Fabre

Imatge: Arlequí i dona amb collaret (Roma, 1917) de Pablo R. Picasso

En aquesta efemèride rodona, un apunt ben sui generis.

Avui veurem què hi ha, de què parlava i de què escrivia Josep Palau i Fabre a les pàgines 40 d’algunes de les seves obres.

Picasso 1917 – 1926. Dels ballets al drama.

A la pàgina 40 d’aquesta obra monumental sobre el geni malagueny, Palau i Fabre fa una anàlisi pormenoritzada de l’obra Arlequí i dona amb collaret (Roma, 1917), de la qual ens fa una primera consideració ben reveladora: “la gran obra romana de Picasso“. En aquesta pàgina també hi trobem la reproducció del quadre L’arlequí trapella (Roma, 1917) i una foto on apareixen Picasso dret entre Lord Berners i Stravinskyi davant del quadre Arlequí i dona amb collaret, la reproducció del qual la trobem, a pàgina sencera, a la 41.

Palau afirma que Arlequí i dona amb collaret va ser creada per figurar en una exposició organitzada per Serguei Diàghilev, empresari rus i fundador dels ballets russos. Palau expressa dues teories al voltant del quadre: o bé havia estat fet per a què sortís a l’exposició o bé l’hi va regalar directament a Diàghilev. Palau considera que l’obra és molt important perquè “respon a uns postulats innovadors” i destaca com Picasso s’adaptava al medi pel qual devia treballar sense que això repercutís en les seves idees personals.

Palau destaca de l’obra la seva austeritat cromàtica enfront de la “simfonia” de colors d’altres obres que també pertanyen a la seva etapa italiana. La clau està en l’arlequí. Diu Palau: “Mai un arlequí havia estat expressat amb tanta sobrietat de color, amb tanta economia de mitjans per dir-nos la seva disfressa“. L’objectiu final és “donar una imatge d’Itàlia d’una sobrietat imprevisible“.

L’anàlisi segueix majestuosa. Quin misteri “recòndit” amaga la figura entre les cames de l’arlequí? I el ventre de la dona, que sembla “una matriu capgirada“?

Poemes de l’Alquimista

Després d’aquest llarg paràgraf on ens hem imbuït o amarat completament del geni de Pablo Picasso, és ben curiós que a la pàgina 40 dels Poemes de l’Alquimista ens topem ni més ni menys que amb Salvador Dalí i el poema ‘Imatge de Gala SALVADOR DALí‘:

Un món dolcíssim, fet a imatge nostra,
se’ns dóna amb goig com una fembra el cos.
El món s’estova dins la carn del rostre.
Així dels morts el saborós repòs.

La mort és dolça com el suc de l’ostra
begut amb calma dins el buit d’un os
de simi o d’home, en un banquet, al llostre
–menjades foren les marcides flors.

Amb ventre fart i purulent, impàvids,
marxen els hostes, en silenci, al prat,
on es retroben –amb els ulls ben àvids.

Les restes fèrtils del menjar llençat
seran origen de sagnants baralles…
Guerres que es baten amb jaqué i medalles.

Aquest sonet és l’últim dels poemes de L’Aprenent, el Primer Llibre dels Poemes de L’Alquimista. És un poema inquietant, que recorda d’una manera molt marcada l’univers de Dalí, on el subconscient i l’irracional apareixen pertot.

Quaderns Inèdits de l’Alquimista

En aquesta pàgina 40 –en l’edició de la col·lecció Idees, número 75 d’Edicions 62 — ens trobem davant una qüestió clau que ha pervingut fins als nostres dies, que s’ha tractat en el passat i de la qual segur que se’n parlarè en el futur. La pregunta és: en virtut de què o de qui uns artistes determinats s’imposen respecte els seus contemporanis? Palau i Fabre ens dóna dos exemples inconfusibles: per què pervenen fins als nostres dies Shakespeare i Mozart, i en canvi molts d’altres queden reduïts a una època?

Palau refusa la teoria de “perquè són millors”. Ho qualifica de bajanada o en el millors dels casos de tautologia. Per a ell el fet que cada nova generació reinterpreti, revaloritzi i vegi amb nous ull tant Shakespeare com Mozart és gràcies a l’autenticitat de llurs obres d’art, els valors de les quals són “servibles i permanents“. I com sabem quina obra d’art és autèntica? Per la necessitat que en tenim, d’ella, de tornar-la a llegir, escoltar o veure.

Aquestes reflexions són tan sols un tastet, una petita mostra que pertanyen a un article més vast i ampli que té un nom que no deixa cap mena de dubte: Sobre l’autenticitat.

Quaderns de l’Alquimista

Més genis. Ara Ramon Llull.

La pàgina 40 de Quaderns de l’Alquimista es troba dins el Quadern Lul·lià, el primer dels set ‘blocs’ que componen aquests quaderns alquímics.  A la pàgina 40 hi trobem l’inici –quasi l’inici– d’un article intitulat Ramon Llull, bandera.

En aquesta pàgina 40 Palau i Fabre especula amb les sensacions, les idees i els pensaments que tingueren els conqueridors en reprendre l’illa de Mallorca als àrabs. Després d’aquell lloc meravellós, l’única cosa a la qual podien aspirar era trobar un lloc millor, però diu Palau: I què podien trobar de més meravellós, després de les Illes d’or, si no era l’or mateix?

Ramon Llull era fill d’un d’aquells cavallers que acompanyaren en la conquesta de Mallorca a Jaume I.

Doncs bé, Palau especula al llarg d’aquesta pàgina 40 que mentre alguns seguiren conquerint terres i béns materials, d’altres passaren a tasques més intel·lectuals o espirituals. Com féu Ramon Llull que de primer buscà l’or material i després passa a l’or espiritual, “una regla d’or que ho expliqui tot. Són les seves Arts”.

La confessió o l’esca del pecat

Pàgina 40 de l’edició de Proa a la col·lecció Óssa Major Teatre:

FORTIÀ: No tant.

DIANA: No diguis mentides.

FORTIÀ: Com a tu,
cap.

DIANA: I què feies, en
aquests casos?

FORTIÀ: Amb elles, poca
cosa. Només una vegada, amb una vídua…  

DIANA: I les altres
vegades?

FORTIÀ: Em desfogava
aquí, al confessionari mateix, mentre em contaven els seus pecats, o a la
sagristia, o bé… 

DIANA: O bé, què?  

FORTIÀ: A la nit, amb
la majordona…

DIANA: Tens una
majordona?

FORTIÀ: És clar. Per
al poble és una garantia

DIANA: Quina edat té?

FORTIÀ: Uns seixanta
anys.

DIANA: I tu, quants
en tens?

FORTIÀ: Vint-i-quatre.

DIANA: Podria ser la
teva àvia. No te’n dónes vergonya?

FORTIÀ: És molt bona
amb mi. La primera vegada va ser durant l’hivern. Jo tenia molt de fred, estàvem
sense llenya ni carbó i ella em va voler fer passar el  fred.

DIANA: Començo a
odiar-te. Continua.  

FORTIÀ: Ara, quan no
em puc aguantar, només li dic que tinc fred i ja m’entén. DIANA: La primera
vegada que em vaig obrir l’escot, també et vas desfogar amb ella? 

FORTIÀ: Va ser molt
diferent. […]

Aquest fragment de ‘La confessió o l’esca del pecat‘ el situem ja en un moment avançat de l’obra, però lluny encara del seu ‘clímax’ final.

Molt interessant, i de lectura obligada per entendre una mica més aquesta obra, és el pròleg que signa Hermann Bonnín intitulat ‘La confessió’ o les tenebres del Corpus. Bonnín, que va dirigir l’obra a l’Espai Brossa, diu que “és una obra impúdica, irreverent, d’una obscenitat catàrtica, alliberadora, com podria ser-ho el teatre de la comèdia de l’art o la festa del carnaval“.

Com cita el propi Bonnín, si llegim aquesta obra de teatre o la recordeu de veure-la representada en el seu moment, no ens estranyaria gens ni mica sentir Josep Palau i Fabre, “tenint en compte el conjunt de la seva obra poètica i escènica“, exclamant: Mossèn Fortià sóc jo!

sergi borges

Poeta de capçalera: Pere Quart (Recitant i Recitat)

Publicat el 21 de juny de 2011 per aniol

Fa vint-i-cinc que va morir Pere Quart, el gran Joan Oliver. Dissabte passat dia 18 de juny es va celebrar l’efemèride.

Per a la nostra salut mental cal sempre tenir Pere Quart a mà.

És–ha de ser — un poeta de capçalera.

Us deixo amb ell recitant Les Corrandes al mític Price

 

I aprofito també l’avinentesa per a què gaudiu del meu venerat Palau i Fabre sentint-lo recitar Pere Quart.

(Per cert, qui tingui l’oportunitat que no es perdi l’article d’en Palau inclòs en els seus Quaderns de l’Alquimista intitulat El regnat de Pere IV. Una teoria absolutament deliciosa i sui generis total al voltant del poeta de Sabadell)

Palau i Fabre recita El pingüí, Lletra d’assassí per amor i Vaca suïssa, de Joan Oliver from fundaciopalau on Vimeo.

Aquest és l’homenatge particular dels Balances Oktoberfest al poeta de Sabadell.

sergi borges

La sopa de plàstics

Publicat el 20 de juny de 2011 per aniol
Crec que ja li vaig dedicar un post però de tant en tant està bé recordar-la. És la darrera illa descoberta al Pacífic, no fa gaires anys. No és habitable ni colonitzable i ni tan sols té un un nom oficial: en català se la coneix, entre d’altres, com l’Illa de plàstic, en anglès és the Great Pacific Garbage Patch o the Pacific Trash Vortex i en castellà en diuen la Gran mancha de basura del Pacífico…  –com veieu cap dels seus noms és gaire afavoridor. Però sí descriptiu. Tot i que potser ho és més “La sopa de plàstics“. 
L’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) dels Estats Units ja en va predir l’existència el 1988. Però lògicament, com a hipòtesi tampoc se’n va fer gaire cas. Ja sabem que moltes hipòtesi es queden en no res… teories, prediccions… El problema és que aquesta es va acabar fent realitat, i de quina manera!
Va ser l’investigador oceànic Charles Moore qui, tornant a casa a través de la Deriva Septentrional amb el seu vaixell, va topar amb ella. I l’oceanògraf Curtis Ebbesmeyer va tenir el trist honor de posar-li el primer nom: Eastern Garbage Patch (Taca oriental d’escombreríes). No cal ser gaire llest per saber com s’ha format, oi? Els corrents oceànics arrosseguen els plàstics que suren al mar (80% provinents de terra ferma i 20% dels vaixells), que s’acumulen allà on les corrents convergeixen formant remolins que atrapen les escombraries en una espiral per sempre més. 

Es podrien fer molts acudits: he estat temptada de classificar aquest post com una segona part de Paisatgisme i decoració aquàtica, o de parlar dels orígens de l’illa de Lost. Però de fet no fa gens de gràcia. Sabeu per què? Perquè el plàstic es va degradant en trossos cada cop més petits…

Per explicar-ho millor, us deixo el seu descobridor, el senyor Charles Moore. Amb el botó de Play apareixerà una opció de subtítols en diversos idiomes. 

Recordeu aquest vídeo quan us ofereixin una bossa del plàstic, quan hagueu de comprar aigua envasada o quan llenceu un tap…

Gràcies i que tingueu un bon dia…

La nena del pou

IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica

Publicat el 19 de juny de 2011 per aniol

 IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica, una impressionant botiga al centre de la ciutat de Barcelona que farà les delícies a tots els amants de la decoració aquàtica.

Si busquem al DIEC la paraula ‘paisatgisme’ ens diu això: “Especialitat de la ciència, de la tècnica i de l’art que estudia i dissenya l’ordenació dels espais del paisatge”. El ‘paisatgisme’ d’Iwagumi és un art japonès que té el seu punt de partida en ‘l’Iwagumi’ que en japonès vol dir “formació rocosa”.

L’Iwagumi, doncs, és la formació rocosa que presideix la disposició decorativa de tot l’aquari i al seu voltant aniran apareixent –o millor dit, disposant en perfecta tècnica harmònica — la resta d’éssers vius que componen un aquari: peixos, plantes, etc. A més a més, hi ha aspectes bàsics que són decisius en aquest art com són la il·luminació, la temperatura de l’aigua, la ‘producció’ d’onatge en els aquaris…

El concepte Iwagumi és molt més ampli i molt complex. Hi ha regles d’or al voltant d’aquest tipus d’estil decoratiu que no es poden saltar i mil conceptes i subconceptes adjacents que s’hi afegeixen. Només us diré que l’Iwagumi ha d’estar disposat en un nombre imparell (tres, cinc, set) i mai parell. Tot un món per descobrir.

Heu d’anar a la botiga: més de 300 metres quadrats dedicats al fascinant món dels aquaris, especialment orientats en l’Iwagumi style. Aquesta és una botiga pionera a l’estat espanyol.

IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica està ubicada al carrer Roger de Llúria 31, local 1, de Barcelona, entre la Gran via i el carrer de la Diputació.

Us deixo amb un vídeo en forma de tastet:


Common People de Pulp: un himne

Publicat el 12 de juny de 2011 per aniol
Tota generació té els seus himnes, més d’un, normalment. És difícil trobar UNA cançó que englobi tota la varietat humana. O marqui tothom alhora. L’era daurada del rock, als 70, la disco als 80…etc. Ara no us en sabria donar exemples: hauria de començar a remenar antologies de la música per trobar-los. Massa feina.
El que puc dir, el que jo sé i crec és que la meva generació n’ha trobat un de contemporani (entre altres). És la cançó Common People de Pulp, editada el 1995. Pertanyia a l’àlbum A Different Class i parlava d’un fenomen anomenat Slumming o turisme de classes. Quan estudiava a la universitat, Jarvis Cocker, el cantant de Pulp, va conèixer una noia grega anomenada Sofia que li va explicar que volia anar a viure a un barri pobre per experimentar què era (estil 21 días). De fet, un equip de la televisió britànica va provar de localitzar-la sense èxit anys després per un documental. Comprensiblement, tampoc és per estar-ne orgullosa…

 

Per què Common People és un himne?
Evidentment com a cançó, el primer que crida l’atenció és la música, un crescendo que va pujant i pujant d’intensitat. Tampoc faré ara un anàlisi estil No me la puc treure del cap (ni ganes!!!!).
Però evidentment i sobretot el que la converteix en tot un himne generacional és LA LLETRA. Hi ha un ampli ventall de gent que s’hi pot sentir identificada en moltes coses. Per començar, qui no ha conegut mai una pija o un pijo que no sap el que és passar-les putes i s’ha plantejat preguntar-li “a quin món vius”? (Jo he trobat gent que s’esparvera amb la idea d’haver d’agafar un tren de la RENFE: “i la gent que hi puja… com és?” li va arribar a preguntar una noia de Terrassa a una amiga meva. O veure un noi amb una maleta de rodes davant el Corte Inglés de P. Catalunya explicant que ha hagut de passar per Sant Andreu Arenal -l’estació del costat de casa els meus pares-, allá donde suben los yonkis y los gitanos… Vaja, tota una aventura per explicar als néts, eh?).
Però no és això, merament anecdotari, el que fa gran aquesta cançó. Sobretot, sobretot, sobretot, el retrat de Common People és gran perquè en aquests moments de crisi, en aquests temps de gent cada cop més endeutada i amb unes diferències socials cada cop més abismals, Jarvis Cocker ens arriba a l’ànima dient coses com:
You will never understand how it feels to live your life with no meaning or control and with nowhere left to go  (Mai no entendràs el que se sent vivint una vida sense sentit ni control i sense cap més lloc on anar).
You’ll never watch your life slide out of view and dance and drink and screw because there’s nothing else to do (Mai no veuràs la teva vida esvair-se davant teu ni ballaràs, beuràs i follaràs perquè simplement no hi ha res més a fer)
Jo crec que aquesta línia descriu tan bé la vida de tants coetanis meus, descriu, de fet tota una generació: Ballar, beure i follar, perquè no tens res més a fer. Una joventut buida d’objectius, sense fe en el món, sense esperances, sense perspectives… Si en lloc d’una cançó fos una novel·la, aquesta línia o concepte l’elevaria a obra mestra del retrat generacional.
Aquí en teniu la lletra sencera traduïda:
She came from Greece she had a thirst for knowledge / Venia de Grècia assedegada de coneixement
She studied sculpture at St. Martins College /  Estudiava escultura a St Martin’s College
That’s where I caught her eye /   Va ser allà que es va fixar en mi
She told me that her dad was loaded  / Em va dir que el seu pare estava forrat
I said “In that case I’ll have a rum and coca-cola” / I jo vaig respondre: Llavors em prendré un rom amb Coca-cola.
She said “fine” and in a thirty seconds time she said  / Va dir: I tant. I al cap de 30 segons afegia:
I want to live like common people   / Vull viure com la gent normal
I want to do whatever common people do   / Vull fer el que fa la gent normal
I want to sleep with common people  / vull dormir amb gent normal
I want to sleep with common people like you”  / Vull dormir amb gent normal, com tu
Well what else could I do?, I said “I’ll see what I can do”  / Què podia fer-hi jo? Vaig acceptar: “Faré el que podré”.

I took her to a supermarket
  /La vaig dur a un supermercat
I don’t know why but I had to start it somewhere – so it started there  / No sé per què però bé havia de començar en alguna banda, així que la vaig dur allà.
I said “Pretend you’ve got no money”   / Li vaig dir: imagina que no tens un duro
She just laughed and said “Oh, you’re so funny”  / I ella va riure I em va dir: Oh, ets tan graciós!
I said “Yeah, well I can’t see someone else smiling in here / Vaig respondre: Sí, bé. No veig que rigui ningú més.
Are you sure you want to live like common people  / Estàs segura que vols viure com la gent normal?
You want to see whatever common people see / Fer tot allò que fa la gent normal?
You want to sleep with common people  / Que vols dormir amb gent normal?
You want to sleep with common people like me  / Amb gent normal com jo?
But she didn’t understand, she just smiled and held my hand  / Però ella no ho entenia, simplement somreia i m’agafava de la mà.
Rent a flat above your shop, cut you hair and get a job   / Lloga un pis damunt la botiga, talla’t els cabells per aconseguir una feina
Smoke some fags and play some pool, prentend you never went to school  / Fuma’t les burilles i juga a billar, imagina que mai no has anat a escola
But still you’ll never get it right, ‘cos when you’re laid in bed at night  / Però mai no ho captaràs del tot perquè quan estiguis estirada al llit
watching roaches climb the wall, if you called your dad he could stop it all  /Contemplant les paneroles enfilant-se per la paret, tan sols et caldrà trucar al papa i ell ho arreglarà tot.

You’ll never live like common people
 / Mai no viuràs com la gent normal
You’ll never do whatever common people do  / Mai no faràs allò que fa la gent normal
You’ll never fail like common people  / Mai no fracassaràs com la gent normal
You’ll never watch your life slide out of view  / Mai no veuràs com la vida s’esvaeix davant teu
And dance and drink and screw because there’s nothing else to do  / Ni ballaràs, beuràs i follaràs perquè no hi ha res més a fer.

Sing along with the common people
,  / Balla al so de la gent normal
Sing along and it might just get you thru? / Balla al seu so i potser col·larà
Laugh along with the common people  / Riu amb la gent normal
Laugh along even though they are laughing at you / Riu amb ells fins i tot quan se’n riuen de tu
And the stupid things that you do  / I de les teves estupideses
Because you think that poor is cool  / perquè penses que ser pobre mola

Like a dog lying in a corner they will bite you and never warn you
 / Com un gos que jau en un racó et mossegaran sense avisar
look out, they’ll tear you insides out    /Compte, et trauran les entranyes
Cos everybody hates a tourist especially one who thinks that it’s all  Such a laugh
/ Perquè tothom odia els turistes, sobretot els que creuen que tot això fa molt gràcia
and the chip stains and grease will come out in the bath / I que les taques d’oli i greix marxaran amb una bona dutxa.
you will never understand how it feels to live your life  / Mai no entendràs el que se sent vivint la vida
With no meaning or control and with nowhere left to go  / sense sentit ni control, sense cap altre lloc on anar
You are amazed that they exist and they burn so bright / T’al·lucina que existeixin i que brillin tant
Whilst you can only wonder why  / mentre et preguntes com pot ser

Rent a flat above your shop, cut you hair and get a job  
/
Smoke some fags and play some pool, prentend you never went to school
But still you’ll never get it right, ‘Cos when you’re laid in bed at night
watching roaches climb the wall, if you called your dad he could stop it all

You’ll never live like common people
You’ll never do whatever common people do
You’ll never fail like common people
You’ll never watch your life slide out of view
And dance and drink and screw because there’s nothing else to do
I want to live with common people like you
I want to live with common people like you
Quan van tocar al Primavera Sound, la van dedicar als indignats de Plaça Catalunya. No podia ser més adequat. Aquí us la deixo.

 

10 tuits per a Vicky CAGARRO Barcelona (de Woody Allen)

Publicat el 5 de juny de 2011 per aniol

L’Eduard, el germà de la Glòria, va ser el primer a avisar-nos. Una curta, però demolidora crítica amb un títol que no deixa cap dubte: Friky Cutrina Can Fanga (de Woody Allen).
 

La vaig veure per primera vegada divendres passat a TV3. Menys mal, doncs, que no vaig anar al cinema.

En una època on les noves tecnologies et permeten triar i remenar totes les opcions d’àudio possibles, TV3 només ens van deixar veure-la en un doblatge infecte.

Però que l’excusa de la llengua no tapi aquest autèntic insult signada –ai!–per un mestre com Woody Allen.

Aquí van deu tuits per a aquesta merda de peli:

1- Vergonya, senyor Allen, vergonya! Com vau poder signar un producte
com aquest? Això és un encàrrec personal del productor executiu.
Money!!!

2- Actors i actrius de primera línia, per sota de les
seves possibilitats. Només se’n salva Rebecca Hall (Vicky). A passar el
tràmit. Insulsos.

3-Vaig fer un reset i em vaig posar a mirar-la sense cap mala predisposició. Però als 5 minuts, sensacio d’incredulitat: plena de tòpics pèssims.

4- Banalització de Barcelona amb els principals punts turístics de la ciutat falsejats. La peli ha fet mal. Ahir a la nit: el Born=Guirilandia.

5- A cada instant saps què és el que passarà. Horrible sensació de previsibilitat. Woody Allen ha controlat el guió? O li ha fet un ‘negre’?

6- Woody Allen, a part de dirigir, què més has fet? Passejar-te per BCN i Oviedo? Cap dels personatges són creïbles, malgrat puguin ser reals.

7- L’última vegada que vaig veure completament sol el drac del Park Güell va ser a mitjan anys 80, i atemorit perquè no m’atraquessin #fuerafuera.

8- Una història que podria haver tingut el seu què, es tractada sense suc ni bruc, superficialment. Sexe? Ui no! Woody, agafa els diners i corre!

9- Identitat catalana gràcies al senyor productor executiu. Doncs, se’n van a Oviedo –què cony pinta? — i es casen a ‘España’ #esdeserinutiles

10- Taca ben negra al currículum per a tots els qui intervenen i la signen. I especialment per al productor executiu i llepaculs del productor executiu.

sergi borges

Terry Pratchett, creador de mons… bé, un món, en forma de disc i sostingut per quatre elefants que viatgen per l’espai damunt la closca d’una tortuga.

Publicat el 2 de juny de 2011 per aniol
The Big Read és una sèrie de programes que la BBC va emetre l’any 2003 per descobrir la novel·la preferida dels anglesos. L’emetien en horari de màxima audiència (sí, m’encanta Anglaterra) i hi van votar unes 750.000 persones al llarg de tot un any. En cada programa hi participaven famosos defensant el seu llibre preferit.
Del programa en va sortir una sèrie de 200 novel·les per ordre de preferència. Els 10 primers són molt significatius de la importància que els anglesos donen a la literatura fantàstica, al nostre país sovint menyspreada.•  The Lord of the Rings (El Senyor dels Anells) de J. R. R. Tolkien
•  Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici) de Jane Austen
•  His Dark Materials (Les matèries obscures –una trilogia, en realitat) de Philip Pullman
•  The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy (La guia de l’autoestopista galàctic) de Douglas Adams
•  Harry Potter and the Goblet of Fire (Harry Potter i el Calze de Foc) de J. K. Rowling
•  To Kill a Mockingbird (Matar un rossinyol) de Harper Lee
•  Winnie-the-Pooh de A. A. Milne
•  Nineteen Eighty-Four (1984) de George Orwell
•  The Lion, the Witch and the Wardrobe (El lleó, la bruixa i l’armari) de C. S. Lewis
•  Jane Eyre de Charlotte Brontë

I seguint aquesta línia, l’escriptor amb més aportacions a la llista, 15 novel·les en total, no podia ser altre que Sir Terry Pratchett, el creador del Discworld, aquest món que es mou per l’espai sobre 4 elefants que s’alcen damunt la closca d’una tortuga (en honor seu, el paleontòleg R. Kölher va batejar una tortuga de l’Eocè, la Psephophorus terrypratchetti) i que serveix a l’autor per parodiar el món en què vivim –política, religió, les arts, la mateixa literatura fantàstica o fins i tot el gran Shakespeare – la catorzena novel·la de la saga, Lords and Ladies, fa un gir de 180ºC a la imatge tolkiniana dels elfs a partir del Somni d’una nit d’estiu.

38 novel·les formen, de moment, la saga, amb una trenta-novena a punt per ser publicada a l’octubre de 2011, i esperem que l’Alzheimer que li van diagnosticar ara fa uns anys no li impedeixi continuar engrossint la llista.

No totes són igual de bones, evidentment, però la mitjana és molt alta. I totes tenen l’efecte de provocar un somriure permanent durant la seva lectura. La majoria, fins i tot rialles, i bastant sovint. I amb el mèrit de fer-ho amb una de les millors exhibicions de riquesa de vocabulari que he vist en un autor.

D’entre les diverses línies argumentals que componen la col·lecció, la meva preferida és la de la City Watch, que per mi culmina en el millor dels 38 llibres: Night Watch. L’acció d’aquesta línia se situa a la més gran ciutat del Discworld, Ankh-Morpork, travessada per l’únic riu del món on la policia pot dibuixar una silueta de guix i on més aviat mors asfixiat que ofegat. Els habitants de la ciutat defensaran l’aigua del seu riu dient-te que una aigua que ha passat per tants ronyons ha de ser pura per collons i que qualsevol horda de bàrbars que els volgués envair pel riu hauria de dur tot un regiment de gent amb pales per poder obrir-se camí. Però això és poc probable que passi. Diu la dita que tots els camins duen a Ankh-Morpork… però no és cert. Tots els camins en fugen. El que passa és que hi ha gent que els agafa en la direcció equivocada.

La City Watch apareix per primer cop a la novel·la Guards, Guards com un cos ranci i en decadència i va evolucionant al llarg de diversos llibres fins a esdevenir un complet cos d’agents organitzat, modern i representatiu de la varietat ètnica de la ciutat (humans, nans, vampirs, licantrops, trolls, gòlems, gàrgoles, zòmbies i el que vingui…).
Ankh-Morpork és una ciutat cosmopolita que ha rebut tota mena d’onades migratòries. Hi destaca la gran comunitat de nans, amb les seves tavernes, les seves botigues i fins i tot un museu dedicat als seus pans, considerats més una arma llancívola que una cosa comestible. Thud, precisament centrat en la històrica rivalitat entre nans i trolls que s’ha perpetuat en els expatriats a la ciutat, va guanyar la Discworld Cup, una votació a nivell mundial per triar el millor llibre de tota la sèrie i que s’estructurava com un mundial. És significatiu que tots 4 semifinalistes (Guards, Guards vs Men at Arms i Thud vs Night Watch)
formessin part de la línia de la City Watch.

“Quan va ser el darrer cop que vas veure un pont amb un troll a sota? Quan jo era petit n’hi havia centenars. Ara hi ha més trolls a les ciutats que a les muntanyes. La majoria estan grassos com garrins”, de conte curt Troll Bridge.

http://www.discworldcup.co.uk/

Una altra celebrada línia argumental gira entorn d’un dels personatges més estimats pels lectors: la Mort (personatge masculí a la cultura anglosaxona), que a galop del seu cavall Binky, ajuda les ànimes a passar a l’altra banda. Se’l reconeix ràpidament perquè parla EN
MAJÚSCULES (i perquè és un esquelet embolcallat amb una capa negra i armat amb una dalla). Viu en una mansió amb el seu criat Alfred i la Mort de les rates (un esquelet de rata embolcallat amb capa negra i armat amb dalla l’existència de la qual s’explica en un dels
llibres…). I no es pot permetre fer vacances… o el desastre està servit.

La gran tercera línia argumental té a veure amb les bruixes més famoses del regne de Lancre (Granny Weatherwax i Nanny Ogg) i la quarta amb els mags de la Unseen University, a Ankh-Morpork. Completen la col·lecció altres línies menors –en quantitat de llibres dedicats, de moment, a elles-.

Hi ha una altra línia de llibres infantils, que han guanyat nombrosos premis.

De la seva obra fora de la sèrie del Discworld, n’hem de destacar la seva col·laboració amb un altre dels grans de la fantasia moderna, Neil Gaiman, a Good Omens, un llibre sobre l’apocalipsi, que ha de tenir lloc divendres que ve, cap a l’hora del tè.

Milions de fans que arriben al nivell d’organitzar convencions mundials i fins i tot una jamboree escolta us diran que Pratchett és un geni. Hi estic d’acord.

http://en.wikipedia.org/wiki/Discworld
http://ca.wikipedia.org/wiki/Terry_Pratchett
http://dreamers.com/mundodisco/