BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Trenta-vuit mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 d'abril de 2011 per aniol

“[…]Palau i Fabre era l’artista de les cinc cares, les cares de poeta, dramaturg, assagista i picassià, narrador i traductor.” Sam Abrams a 36 mesos sense JPiF.

I dins el rostre del narrador, Josep Palau i Fabre va ser un excel·lent contista.

Iniciem una sèrie d’apunts on analitzarem aquesta vessant narrativa de L’Alquimista.

Josep Palau i Fabre escriu cinc llibres de contes. Són:

Contes despullats
La tesi doctoral del diable
Amb noms de dona
Un saló que camina
Les metamorfosis d’Ovídia

A l’Obra Literària Completa volum I apareixen una sèrie de vuit Contes inèdits.

L’any 1995 Proa publica Contes de capçalera, on reuneix els cinc llibres de contes abans citats.

Els quatre primers, Josep Palau i Fabre els enceta amb un escrit a tall de pròleg on ens explica què el duu a escriure contes i quins objectius literaris i personals vol assolir amb la narrativa curta.

A Contes despullats, escriu El despullament. És un text que justifica els contes del citat volum, però ens serveix com a punt de vista global per a tota la seva narrativa. Palau fa un recorregut de la seva ambició literària primigènia –“als vint anys creia que tot m’era permès, que tot m’era possible“– i com els contes s’hi inclouen. Escriu contes des dels inicis i creu que arribarà un dia per cenyir-se exclusivament en ells, però succesives crisis creatives quant a escriptor el deixen només amb la Poesia, entesa com a Veu, és a dir per ser recitada, i els seus Poemes de L’Alquimista. La progressiva situació d’aïllament personal i l’estat “de precària normalitat” quan torna a Catalunya l’impulsen a escriure contes. D’aquests Contes despullats diu: “Els contes són per a contar (fent rotllana, a la vora del foc, d’avi a nét, a cau d’orella, requereixen el plaer del narrador[…]“. L’estil dels contes no revesteixen ornamentació, és un estil despullat perquè l’estil ha de reflectir “la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua“.

A La tesi doctoral del diable, el pròleg que encapçala el recull es diu Els contes i la història. La frase del pròleg és: “Una petita autèntica victòria de l’esperit sobre la força“. La publicació i l’èxit de Contes despullats, editats per Edicions del Mall l’any 1982, permet Palau i Fabre “realitzar-se materialment com a escriptor“. Palau està eufòric i així ho expressa en aquest escrit. La concepció d’alguns dels contes de La tesi doctoral del diable es remunten a més de 40 anys enrere i aquí els reelabora o els acaba de donar la forma preconcebuda. Per a ell és “un triomf al malfat que presidí la meva joventut“.

A Amb noms de dona, escriu Als meus néts , perquè ho contin als seus. Torna a aparèixer la idea de la transmissió oral com a valor rellevant en les seves narracions breus. Però hi ha una forta càrrega simbòlica en aquest títol. Palau i Fabre segueix exultant. I té motius. “La resurrecció de la nostra llengua” –no una segona Renaixença, no, una resurrecció “si es té en compte la mort que se li tenia preparada“– ha provocat una gran onada de nous escriptors catalans. Aquests són els “néts” de Palau i Fabre, ja a les envistes de la vellesa. L’èxit dels seus llibres de contes anteriors el fan sentir com un avi a qui el nét li demana que li conti més rondalles. Però sempre apareix el Palau i Fabre més sui generis: ¿O potser sóc jo qui, tot sol, m’he forjat aquesta il·lusió per tal de rejovenir-me?

A Un saló que camina escriu un pròleg de títol homònim. És un text deliciós, impagable, difícil de sintetitzar. S’ha de llegir. Palau i Fabre ens explica que “un saló que camina” és el Català Talgo que el portava de Barcelona a Ginebra sense haver de transbordar entre Portbou i Cerbère. El primer cop era l’any 69 i significava “deixar l’aire resclosit que es respirava en el país durant l’era franquista per oxigenar els pulmons i el cervell” (la negreta és meva). “Un saló que camina” era una suggestió “en contrast amb la descurança de la majoria de trens de l’Estat Espanyol“. Dels contes, n’espera el mateix: “[…] un autèntic saló que camina, duent-los [als lectors] per unes contrades i uns paratges que desitjo els més diversos i canviants possibles“.

A partir dels propers apunts – homenatge a Josep Palau i Fabre anirem analitzant els contes dels esmentats volums.

sergi borges

Els Balances Oktoberfest arribem als 300 apunts II

Publicat el 20 d'abril de 2011 per aniol
El Sergi em va proposar que per celebrar el nostre post nº 300, triéssim els nostres preferits entre els de l’altre plat de la Balança. Ell ja ho ha fet aquí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/194967
Dit i fet, després d’un repàs exhaustiu dels primers anys del Balances Oktoberfest, aquell bloc en què havíem de ser “balances, bohemis i botxins”, aquesta és la meva reflexió:
Botxins, sí, i tant. Som balances; quan una cosa ens agrada ens entusiasma fins la mort. Quan una cosa no ens entra bé, ens convertim en els seus més fervents detractors de manera cruel i implacable. Admetem-ho: ens encanta destruir allò que no ens agrada. Som uns cracks fent-ho: la crítica constructiva no seria la nostra especialitat, oi? Malgrat Jeff Bridges, “Crazy heart” és una bonyiga sobirana  Ni la
subtilesa tampoc. Que haguem creat una secció anomenada “Por i fàstic a”
ja ho diu tot: és clar que en vam aprendre del mestre. “Perra vasca!”

 

No cal dir que hi ha gent que es mereix tota la merda que li puguis
llençar al damunt: No t’oblidis l’entrepà de xoriço, Felix Bitllet!  O
iniciatives:  UN MONSTRE AL CABO DE GATA  per molt que a vegades les
camuflem en format de reflexió Paranoia al Baix Llobregat , El Mur  o  Què
podríem fer amb 96 milions d’€uros?

Però igual que odiem sabem estimar i admirar
Pep Bou, el poeta de les bombolles de sabó
L’últim gran repte d’Edurne Pasaban
Dol per l’Hidroavió apagafocs
I en aquest apartat d’amor i admiració, com els meus amics saben molt
bé, tinc una debilitat pels nois de blau i grana (i alguna amiga meva us
podria dir exactament per quin especialment tot i que s’endevinava en
la meva oda d’agraïment , ho confesso), i per això m’agraden els posts
sobre el tema. Ja siguin festius o emotius.
Kubala de Joan Manuel Serrat
Carta oberta (i de despedida) a Ronaldinho Gauxu
Una nova era (blaugrana)
Un altra característica que ens definiria seria l’admiració per l’humor negre: The Darwin Awards
I quan dos filòlegs s’uneixen per fer un bloc no pot faltar un apartat
dedicat a la literatura. En això hem estat bastant prolífics: “Crim i
càstig” de Fiòdor Dostoievski

I aquí en destaca l’espectacular homenatge als dos anys de la mort de
Palau Fabre, que es mereix un premi, Trenta-sis mesos sense Josep Palau i
Fabre
sense cap mena de dubte. Però al final, si d’entre tots els posts
del Sergi tan sols en puc escollir un, em quedo amb tot un clàssic dels
Balances, un dels primigenis, dels grans, que reivindica el nostre
botxí interior i dóna sentit a la secció “quina merda de pel·li”: LOS
OTROS, d’Alejandro Amenábar
, que comença amb una primera línia antològica: El primer que
vaig fer quan es va acabar la projecció va ser anar a la guixeta del cine a
reclamar que em tornessin els calés de l’entrada…
 

I acabaré el meu apunt amb uns moments musicals: dos grans versionant un clàssic…

https://www.youtube.com/watch?v=BGVSTsgcCvw
La nena del pou

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els Balances Oktoberfest arribem als 300 apunts

Publicat el 20 d'abril de 2011 per aniol
Els Balances Oktoberfest arribem als 300 apunts i la nena del pou i jo hem decidit destacar quins 10 apunts fets per l’altre/a ens agraden més, és a dir que jo diré quins apunts destacaria de la Gloria i ella quins dels meus.
El podeu veure clicant aquí.

Què difícil és triar-ne 10! Molts, de boníssims, es queden pel cami.
Això és el que té de dolent fer una llista tancada. Proposo obrir una
secció per anar recordant els millors apunts de l’altre plat de la
balança.

Així doncs aquí van els 10 apunts més interessants i més bons que ha fet la Glòria àlies la nena del pou.


Els millors 10 posts de la Glòria

Abans de res vull avisar que els títols dels apunts de la Gloria són molt personals i intransferibles i alguns despisten, tant per bé com per malament.

En la posició 10 destaco un apunt que sota un títol bel·lic se’ns amaga una gran i curiosa informació sobre la formiga viatgera africana. El títol és La perfecta societat militar i la frase del post es: “el que diferència l’home de les bèsties no és el cervell i la capacitat
de raonar el nostre paper dins l’univers (com podem saber que les rates
no s’ho plantegen, això?), sinó la capacitat tecnològica
“.

El número 9 és un altre amb un titol sui generis i que només la Glòria i els seus amics saben què coi vol dir: Cròniques ioperes. És un apunt excel·lent per a tots aquells que us agradi la muntanya i us agradi llegir literatura sobre i a la muntanya. En aquest cas haureu d’anar a un document word on podreu llegir una inquietant història que va passar a Andorra, exactament al Pic de Pessons…

El número 8 es diu Paisatges en moviment, un retrat deliciós de, en paraules de la Glòria, “un dels maxims exponents de l’expressionisme abstracte“. Es tracta de Mark Rotkho. Hi ha inserits enllaços per aprofundir en l’artista. Un dels millors apunts de la Glòria.

El 7 un dels apunts de la Glòria marca de la casa quant a destroyer total. No és el mes bèstia, però es despatxa a gust amb els gustos occidentals. El títol tampoc deixa cap dubte: Cagum el Pare Noel.

El 6 un homenatge a un gran personatge literari que tant a la Glòria com a mi ens fa pixar de riure. El seu nom, el titol de l’apunt: Ignatius J. Really.

El 5 és El camp de sègol s’ha quedat sense el seu vigilant. Un altre homenatge literari per a un dels escriptors de culte mes universals: JD Salinger.

El 4 bé podria ser un llibret editat per fomentar els Ports de Beseit. Des del sentiment, magnífic apunt sobre els secrets i els viaranys d’aquest “país” dins les terres del sud. Alta literatura. El títol, ben enganyós: Ara que la meva terra crema…

I comença el podi.

Medalla de bronze per a El món segons Monsanto, un apunt terrorífic sobre fins a quin punt els éssers humans estem exposats a la dictadura de les multinacionals. I a més a més sobre un aspecte vital: alimentació i salut. Aquesta entrada de la Gloria dóna sentit a la nostra secció Por i fastic a…

Medalla de plata per al gran apunt de la Glòria en tots els sentits: L’hora dels estromatólits. Sense cap mena de dubte és el seu millor apunt, però com aquest es el meu rànquing, el poso segon –-ara he semblat el fastigós de Mourinho–. Ens descobreix que carai son els estromatòlits. La frase del post es “Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs
organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la
divisió cel·lular
“.
És l’apunt que hauria d’encapçalar la llista dels més visitats a Balances Oktoberfest.

I per fi, amb el numero 1, el millor del millors, un apunt gens estúpid amb el pitjor títol possible que amaga un text per pixar-s’hi de riure. Us imagineu que a Catalunya hi hagues un poble que es diu Cardant? O més bèstia encara, un poble el nom del qual fos Follant? Com es dirien els seus habitants: folladors? La Glòria ens conta una anècdota imperdible a Apunt estúpid per omplir un post

sergi borges

Catalans:

Publicat el 14 d'abril de 2011 per aniol
Interpretant el sentiment i els anhels del poble
que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana
com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D’acord amb el
President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora,
amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant
Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President
del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català
expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer
aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens
conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb
nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que
calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell,
doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà
considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem
donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens
apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles
i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la
nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i
del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i
enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim
aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble
renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya,
pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els
homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de
Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President

FRANCESC MACIÀ

Ara mateix puc veure la Terra

Publicat el 12 d'abril de 2011 per aniol
Avui fa 50 anys que Iuri Gagarin va fer la volta a la òrbita de la Terra per primer cop a la història de la humanitat. Per conmemorar aquesta fita, el director de documentals Christopher Riley i l’astronauta Paolo Nespoli, amb la col·laboració inestimable de l’Estació Espacial Internacional i de l’Agència Europea de l’Espai han recreat amb exacitut les imatges d’aquell primer viatge per al projecte http://www.firstorbit.org.

Podeu veure la pel·lícula sencera de manera gratuïta a http://www.youtube.com/firstorbit

La nena del pou

Barcelona diu SÍ a la independència (i més de 800.000 persones a Catalunya)

Publicat el 11 d'abril de 2011 per aniol

Classe política de Catalunya,

Espero i desitjo que hagueu recollit el guant que la societat civil catalana us ha llençat amb aquestes Consultes per a la Independència que han durat més d’un any i s’han celebrat per ciutats, viles i pobles de tot Catalunya.

Les xifres de participació d’aquestes consultes –885.000 vots– representen un èxit absolut i desmenteixen aquells que deien que no servien per a res. Potser sí que a efectes legals no tinguin validesa, però les coses que no serveixen per a res algun dia deixen de no servir i aleshores sí que serveixen d’alguna cosa.

Senyores i senyores polítics, aquestes Consultes per a la Independència sí que serveixen. I molt. Han servit per afermar la primera gran pedra del que ha de ser un objectiu imparable: un referèndum oficial que guiï el destí de la nostra nació.

I han servit per a molt més. Han servit per adonar-nos del gran poder que té la societat civil més enllà de vosaltres, classe política, i per creure’ns que sí no sou vosaltres qui recolliu i tireu endavant allò que us demanem la gent, serem nosaltres, la gent, qui caminarà sola per aconseguir allò que vol.

Aquestes Consultes per a la Independència han estat fragmentades i menystingudes i han tingut la paraula ‘onades’ per definir-les. Però ara veiem que no, que ha estat una primera gran onada que s’ha anat engrandint fins als 257 mil i escaig vots d’ahir a Barcelona. I més de 800.000 persones ha votat que SÍ a la independència.

Tant de bo nosaltres, la gent, i també vosaltres, classe política, ens hàgim adonat que la paraula ‘independència’ és molt més que una paraula que es pugui dir alegrement, és molt més que un cantet que de tant en tant puguem cantar, i que deixi de ser tabú per convertir-se en un objectiu real per al nostre país.

I sou vosaltres, classe politica, que heu de començar a treballar per la independència. I no amb paraules i malgastant-la, sinó amb fets. Sou vosaltres que heu d’anar a Brusel·les i començar a buscar aliats; sou vosaltres que heu d’anar als Estats Units i començar a explicar-los qui som, què volem i que ens donin suport en cas que guanyem un referèndum oficial; sou vosaltres qui heu de treballar per aconseguir un referèndum oficial amb tots els ets i uts, sou vosaltres que heu de pencar per establir unes normes i després assolir-les, sou vosaltres que heu d’escoltar la gent.

I si no ho feu, no passa res. Ja serem nosaltres, la gent, que prendrem el comandament i anirem a demanar allò que volem gràcies a les xarxes socials i ciutadanes que s’han bastit amb aquestes Consultes, l’exemple més clar de les quals és la feina de més de 100.000 voluntaris que han dedicat el seu temps per tal que aquesta empresa sigui tot un èxit i a qui vull felicitar des d’aquestes línies.

Tant de bo, si d’aquí a un any o menys temps, no hi ha hagut cap pas per part vostra, classe política, una nova onada de Consultes augmenti les xifres de participació respecte a aquestes i el SÍ cada cop sigui més gran.

Atentament,

sergi borges, balança esquerra dels Balances Oktoberfest

Cançó de gel i de foc: l’hivern s’acosta!

Publicat el 11 d'abril de 2011 per aniol
He pensat que, de tant em tant, estaria bé escriure un post que no tractés de futbol –cosa que aquest mes d’abril té cert mèrit, no em negareu. I per variar de tanta alta literatura avui parlaré d’un Best-seller que em va fascinar. Veureu, a part de l’oportunitat quàdruple d’agafar un infart i úlceres d’estómac admirant uns quants nanos que corren darrere d’una pilota, aquest abril també es caracteritza per un altre esdeveniment televisiu d’abast mundial. Es tracta de l’estrena de la sèrie que la cadena HBO ha creat basant-se en el primer llibre de la saga Cançó de gel i de Foc de George R.R.R. Martin, A Game of Thrones, traduïda al castellà com a Juego de Tronos i al català com La mà del rei. Es tracta d’una saga de fantasia medieval escrita per a un públic adult, que redueix les dosis fantàstiques al mínim imprescindible (no hi busqueu elfs ni altres espècies semi-humanes), tan sols algun toc, aquí i allà, però el to general és molt realista.

 

L’autor es va documentar extensivament sobre la Guerra de les Roses i la Guerra dels Cent Anys per crear el seu món d’intrigues polítiques entre regnes i els seus personatges, uns personatges molt ben dibuixats a partir dels quals se’ns va explicant la història, ara centrant-se en un, ara en un altre, formant un magnífic prisma des de nombrosos punts de vista. Les persones que ja s’han llegit els llibres publicats i els recomanen solen fer dues advertències: la primera, que enganxa, i molt. La segona: que no li agafis gaire afecte a cap personatge en concret perquè Martin els va exterminant amb una facilitat espasmòdica i sense cap mena de pietat. En una època convulsa de lluites pel poder, la gent mor i els assassinats són una cosa comuna. I per acabar-ho d’adobar, l’estiu benigne que ha durat 10 anys s’està acabant i s’acosta un hivern que es preveu molt llarg. Els més joves ni tan sols poden imaginar el que els espera.
La saga continua amb A Clash of Kings, A Storm of Swords, A Feast for Crows ja publicades i està previst el llançament de l’esperadíssima A Dance with Dragons per aquest juliol.
Sí, serà un hivern molt llarg… i que duri!

I pels que no us agradi llegir, no tingueu temps de fer-ho o no us interessi el gènere, a partir del 17 d’abril li podeu donar una oportunitat a la sèrie, que pinta molt i molt bé:

http://www.hbo.com/game-of-thrones/index.html

La nena del pou

Fumar? Val? Totes les coses que s’haurien de prohibir al Camp Nou perquè molesten!!

Publicat el 8 d'abril de 2011 per aniol
1)    Els nens amb trompetetes que torturen els timpans dels veïns de davant durant tot el partit (que els nens siguin suecs i cantin Zlatan amb esgarips cacofònics durant una hora i mitja se soluciona enviant cert jugador al Milan)… Els seients del Camp del Barça estan molt ajustats a l’espai. La convivència amb els teus veïns és molt pròxima. És cert que el futbol uneix les persones, però pot provocar guerres.
2)    Els homes que mengen pipes com desesperats i llencen les clofolles sobre el teu jersei, que has deixat sota el seient damunt la bossa.

3)    La gent que llença aigua als de les grades de sota.

4)    Els CURTS DE GAMBALS que s’aixequen i et tapen un gol, sobretot si és un gol del Xavi que significa el 5-1 contra el Shatkar en Quarts de Champions. Si voleu marxar del Camp abans d’hora, feu-ho quan l’acció està parada, no en PLENA JUGADA D’ATAC!!!
5)    La gent que no anima ni que ens hi vagi la vida. I la gent que NO ET DEIXA animar perquè vol veure el partit amb tranquil·litat… Sí, per això vas a un camp de futbol amb capacitat per a 90.000 espectadors, per estar tranquil.

Segur que vosaltres ens en sabreu dir moltes més….

Publicat dins de General | Deixa un comentari