BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

21 de gener de 1973

Publicat el 30 de gener de 2011 per aniol

Aquell diumenge 21 de gener a la ciutat danesa d’Arhus naixia un nou partit comunista, anomenat la Lliga Comunista, creada pel bàndol Fracció Leninista que s’oposava a l’altre sector, els anomenats Socialistes d’Esquerra. La notícia, que ara ens pot semblar una ximpleria, deuria ser rebuda amb enveja a les nostres terres, encara sotmeses al jou barroer del franquisme. Això si és que va arribar.

Segons informa amb documentació gràfica el lloc web diariomotor.com, aquell diumenge va ser fatídic per a un conductor d’un R8 que fou el primer conductor de l’estat espanyol –honor dubtós– a ser multat per un radar. Si hi aneu, veureu com n’és de rudimentari l’artilugi en qüestió. Imperdible.

A Hawaii, concretament a Honolulu, hi actuaven The Rolling Stones. Si cliqueu aquí, podreu sentir-hi la cançó It’s All Over Now.

I com no sóc capaç de trobar cap més notícia remarcable d’aquest llunyà 21 de gener de 1973, us deixo amb un curiós enregistrament d’aquell dia; es tracta d’un telenotícies francès que es retransmetia en directe des de Bonn i que volia mostrar l’enfortiment de les relacions franco-alemanyes. És curiós per la precarietat gràfica, l’absència de teleprompters i les imatges d’aquell dia. Imprescindible entendre el francès mínimament.

 

retrouver ce média sur www.ina.fr

sergi borges

ODA DE LLOANÇA I GRATITUD ALS NOIS DE BLAU I GRANA

Publicat el 28 de gener de 2011 per aniol
Vam créixer sentint allò de “el Barça és més que un club” i ens ho crèiem perquè ho sentíem a la sang. Vam créixer sentint allò de “aquest any sí”, amb la il·lusió que potser es compliria però amb la mateixa que es compra un bitllet de loteria. Més per esperança que no pas per convicció ferma. Vam créixer veient aquells avis a les grades recordar els temps màgics en blanc i negre com una causa perduda en la memòria. Aquella davantera mítica, recitada com un mantra en cançons, llunyana com un poema èpic i remot.
Sí, vam créixer en temps incerts. I sí, també vam viure grans moments, moments fantàstics però llavors gairebé no ens ho crèiem. Pensàvem que allò mai no es repetiria. Segur que mai no es repetiria. Un 5-0 al Madrid? Dream Team? Champions? Una cosa així de bona no podia durar. Havíem nascut per patir. Aquest era l’esperit blaugrana de la meva infància i adolescència.

Fins que vau arribar vosaltres. I ho vau capgirar tot.

Heu esborrat l’aquest any sí i l’heu convertit en l’aquest any també,
més i millor. I ho heu fet deixant el món bocabadat a cada partit.

Són moltes les coses que us podria dir, però ben segur que algú ja ho
haurà fet abans. La gent arreu no es cansa de cantar les vostres
excel·lències. A mi, tan sols em queda donar-vos les gràcies.

Gràcies perquè durant una hora i mitja ens feu oblidar la nostra vida
merdosa i perquè el món absurd en el que vivim deixa de ser-ho amb cada
centrada, cada passada, cada ocasió de gol.

Gràcies per convertir el joc en art i a nosaltres en els testimonis
privilegiats d’un moment històric. És avui, és ara i és en colors i alta
definició. I jo ho estic veient en directe i amb els meus ulls. I m’ho
crec.

Gràcies, perquè sou una font d’inspiració que ens fa sentir que podem
fer grans coses, que tot és possible, que ens en sortirem, passi el que
passi, davant de qualsevol adversitat, crisis o desastre. Ens aixecarem
perquè vosaltres ens heu ensenyat que podem.

Gràcies per fer-nos sentir invencibles, per fer-nos sentir part d’una
cosa excepcional. Gràcies perquè sou un exemple per a les generacions
que ara creixen i es reflecteixen en vosaltres com en un mirall. Les
noves generacions que hi creuen de debò i que poden alçar el cap ben
orgulloses vagin on vagin.

Gràcies perquè heu aconseguit el que cap altre equip havia aconseguit mai: ens heu canviat per dins.

Gràcies Pep, gràcies Víctor, gràcies Dani, gràcies Gerard, gràcies
Carles, gràcies David, gràcies Andrés, gràcies Bojan, gràcies Leo,
gràcies Jeffren, gràcies José Manuel, gràcies Javier, gràcies Seydou,
gràcies Sergi, gràcies Pedro, gràcies Gabi, gràcies Maxwell, gràcies
Ibrahim, gràcies Adriano, gràcies Éric… i mil, mil gràcies Xavi, no
ens deixis mai.

Perquè quan jugueu vosaltres, la vida és meravellosa.

Una aficionada

Radiohead, Benicàssim 2002

Publicat el 26 de gener de 2011 per aniol

Penjo aquestes tres cançons de Radiohead que van actuar al FIB 2002.

De les crítiques d’aquell concert, en recordo una que deia ‘Extasis de Radiohead en Benicassim‘ i un subtítol que afegia ‘Radiohead construye una catedral de lamentos que hipnotiza al público‘.

Que els addictes a la banda britànica m’ajudin: no sé si la gira pertanyia a Amnesiac o Kid A.

Les cançons pertanyen a The Bends –el meu disc favorit — i a OK Computer.

Jo hi vaig ser.

sergi borges

Trenta-cinc mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2011 per aniol

Aquí teniu la portada de la revista Poesia, un dels projectes més íntims que Josep Palau i Fabre va tirar endavant tot sol.

Va ser editada durant dos anys (març de 1944-desembre de 1945) i van sortir un total de 20 números, amb un tiratge de 100 exemplars, perfectament numerats. Al final de cada exemplar, trobem aquesta llegenda: “Edició numerada de cent exemplars en paper de fil Guarro”, acompanyada del número litografiat.

El seu exili a París va estroncar aquest projecte i va descartar qualsevol successor que el pogués continuar. Diu Palau: “Deixar-la en unes altres mans era gairebé impensable, perquè la comesa havia estat molt personal“. 

Per què va existir Poesia? Quins eren els motius d’en Palau per dur-la a terme? Com la va fer?

En aquests 35 mesos sense L’Alquimista, descobrim un dels instruments més aurorals de textos en llengua catalana quan el país era immers de ple en la nefasta postguerra: la revista Poesia.

La revista Poesia: capítol I

En un article del qual no en sé el títol i que està datat el juliol de 1976, Josep Palau i Fabre ens explica quins van ser els neguits, els impulsos i la manera com va tirar endavant un projecte tan ambiciós i, com hom pot comprendre, tan i tan arriscat.

Ja d’entrada ens indica que Poesia sorgeix d’una doble necessitat: per una banda, la de rellevar i conservar l’esperit dels Quaderns de Poesia, una publicació en la qual Palau s’hi “abeurava” en els seus divuit anys i que va desaparèixer a causa de la guerra (in)civil, i de l’altra la de salvar, cultivar i acollir la llengua catalana i aquells que la conreaven.

Un cop més, doncs, la qüestió lingüística en primer terme. Ara bé, aquesta qüestió no va impedir incloure “uns quants textos en castellà i en francès“; l’amplitud de mires d’en Palau era tal –fins i tot en aquells momemts d’anihilació del català– que ho justifica d’aquesta manera: “[…] perquè no creia que l’exclusivisme oficial d’aquells anys hagués de traduir-se en exclusivisme de signe contrari, i perquè creia […] que la millor manera de combatre’l era la de restar fidel a la línia de generositat i d’obertura d’esperit que jo havia après […] dels qui intel·lectualment considerava els meus mestres“.

I què havia d’incloure la revista Poesia? Palau ho té clar des d’un inici: una conducta poètica d’un cert rigor intel·lectual.

Imagineu-vos la situació. Any 1944. Un país devastat, uniformitzat des de la més pura mediocritat, dirigit per una fètida cúpula militar de baixa estofa, i dominat per la por. I Palau i Fabre té en ment fer una revista de poesia. I en català. I sense un duro.

La revista només podia tenir un caràcter inequívocament artesanal. Publicada a la impremta Gràfica Catalana, una impremta “de gent ben disposada a favor de les nostres coses i on, des de feia un parell d’anys, s’imprimien clandestinament els fulls dels Amics de la Poesia“, va ser dissenyada per Joan Palet –“el disseny del mot Poesia i l’espiga que el subratlla, a més de la vinyeta diferent a cada número“– i utilitza el mot ‘Poesia’ com a títol. Per què?

Diu Palau i Fabre: “El títol Poesia em semblava representatiu del que jo considerava el motiu de lluita essencial. […] La vida, concebuda com a poesia, en oposició a l’exclusivisme uniformista que ens era oficialment propugnat. […] Potser també hi havia, sota aquell títol, aparentment innocu, un cert aire de repte: al país que havia assassinat Lorca, que tenia empresonat Hernández, i que havia obligat a exiliar-se a tants i tants poetes, ara se li dreçava la poesia, com un espectre venjador“.

La línia directriu de Poesia entenia la poesia no pas com una activitat plaent i agradosa, sinó com una activitat apassionada i compromesa en ella mateixa, bel·ligerant.

sergi borges

Atenció!
El proper mes, el 23 de febrer de 2011, es compliran els trenta-sis mesos sense Josep Palau i Fabre, és a dir es complirà el tercer aniversari sense L’Alquimista. Els Balances Oktoberfest anunciem un apunt especial per celebrar l’efemèride que ja d’entrada avancem que causarà sensació. Estigueu atents, doncs, al proper apunt – homenatge a Josep Palau i Fabre.